Tinc el record d'una conferència entranyable al World Trade Center de Barcelona, a l'any 1999 o 2000, no ho recordo, atapeïda de persones de diferents cultures i religions, algunes guarnides amb indumentàries bigarrades. La sala respirava un ambient estrany i etern, de felicitat continguda. En Panniker no arribava. A l'últim va aparèixer, amb una expressió estranya al rostre. Va asseure's al lloc adreçat al conferenciant i feia una gest com de dolor intens. Va començar la seva intervenció parlant d'allò que jo sentia tan meu; ell ho expressava amb els mots encertats de la filosofia, l'Anekantavada; jo, en aquella època, començava a creure en un déu que estava per damunt de totes les religions i que no podia ser atrapat per cap definició humana. Haig de confessar que portava un plec d'escrits que secretament pretenia donar-li; a l'últim em vaig frenar, no sé per què.
Dies després, un amic d'ell, que també era amic meu, em va dir que aquella nit en Pannikar havia arribat tard perquè havia tingut un accident i s'havia trencat el braç, i que va fer tota la conferència amb el braç trencat.
No diré "descansi en pau"; diré "feinegi en pau"; perquè no deixarà de feinejar en un lloc molt semblant a Tavertet.
.
1 comment:
No sabia que havia mort.
Escoltar-lo sempre era com travessar murs i barreres invisibles i conquerir nous camins per seguir endavant.
La mort, encara que és tan natural com el fet de viure, a mi se'm fa estranya per la seva contundència.
Post a Comment