Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Monday, May 3, 2010

La noia de la residència de les muntanyes


2ª al Premi Literari Miquel Bosch i Jóver.

"És la història de fantasmes més estranya que mai he llegit" (Edgar Allan Poe, des del més enllà)

"Suggerent, romàntica, gòtica, cruel, rara..." (Sir Arthur Conan Doyle, des del més enllà)

"M'ha fet molta il·lusió sortir en una història del segle XXI; mai no m'ho hauria afigurat!" (Màrius Torres des del més enllà)



I


Arrenco l'herba amb els ulls negats. Miro el castell de marbre blanc que s'alça enllà del prat, a l'altra banda del torrent, i maleeixo els instants que he passat aquí dins. Per molts boscos que l'envoltin no deixa de ser una presó disfressada d'hospital. Tant se val el prat; ni que estigui clapat de marededéus, àngels i sants; ni que brollin del seu cor aquests rectangles esculpits en granit, obra d'algun escultor abstracte contemporani. De res em valen les roques amb cara de nan, les figures bromoses de pedra castellana, els garrofers, les alzines sureres, els cims dels Pirineus nevats de cap a cap. Si camino cap al nord, arribo al murallam de formigó que envolta el sanatori. Alguna vegada que l'he resseguit, he vist la reixa negrenca que separa aquest món asèptic de la civilització accelerada d'on vinc. Odio també aquesta civilització. Odio l'exterior i odio l'interior. I no recordo per què ho odio tot plegat. No recordo res del meu passat. La meva vida conscient va començar el dia que vaig creuar la reixa. Per molt que m'hi escarrasso tot el que he viscut abans em resulta negre com la gola d'un llop, com si no hi hagués res, com si de cop i volta hagués aparegut ja crescuda, amb vint anys malaltissos, en aquesta casa de bojos, mai millor dit. Miro els brins verds de gespa enmig dels meus dits blancs; tinc uns dits prims com llapis de porcellana. Els cloc i envermelleixen un xic. No tinc gaire força per cloure'ls; de seguida em fan figa. I miro al cel i em fa ràbia veure'l tan blau, estant jo com estic tan enfadada no sé pas amb qui i no recordo pas per què. Els dies que el cel és blanc, encapotat, em sento millor. Potser perquè en aquests dies em ve a veure el matrimoni de Barcelona, el meu únic contacte amb la realitat exterior, el meu cordó umbilical amb la nena de Barcelona, la xiqueta que el matrimoni vigila de prop per una mena de parentiu que no m'han volgut aclarir. Sigui com sigui, tot el que m'expliquen d'ella em distreu força, m'ajuda a fugir dels problemes, de la solitud.
Són un matrimoni peculiar; un xic antiquat. Ella, la Rosa, té el cabell crepat, sempre en un monyo que li fa el cap més alt, com si portés un barret amb flors i plomes. Llueix sempre un vestit amb mirinyac i lluentons d'argent, i parla un català d'aquells de la Barcelona d'abans, intercalant paraules castellanes que fan més fi (diu ella). El seu marit, en Sebastià, assenteix de continu a qualsevol explicació que la Rosa vulgui regalar-me. Riu, de tant en tant, com un milhomes, com si amb el riure donés també el vist i plau a les afirmacions que va fent la seva muller. M'agrada el seu bigoti espès, ben pentinat, castany intens; i el tern de color d'os amb botons de nacar.
Són ben curiosos, tots dos, i m'ajuden a passar les hores quan el que de debò desitjaria fora matar-me. Ja ho vaig provar una vegada i no em va sortir. De les hores ençà, els infermers em castiguen amb una fredor cruel que no em mereixo. Entenc que el meu intent va ser per ells com una galleda d'aigua freda; però haurien de tenir en compte que si sóc aquí és perquè no estic bé. I si no els agrada que tingui davallades, que s'hi posin fulles, que jo estic malalta, caram, i no està bé això d'agafar-me mania només perquè un dia no vaig aconseguir de penjar-me.
Quan sóc a punt d'arrencar un altre feix d'herba, veig a en Màrius que s'apropa i que em mira amb la seva timidesa habitual. Sort en tinc, d'en Màrius, que em fa cas; l'únic malalt que no em fa el buit. Em pregunta que què em passa i dissimulo alleugerint la força dels dits i obrint el puny. L'herba cau al prat. Li responc que no em passa res, que tan sols és que estic una mica nerviosa. I em somriu amb por, com si el fet de somriure signifiqués alguna mena de declaració d'amor i ell no gosés abocar-s'hi. És ben lleig, en Màrius, però no dic pas que sigui impossible d'estimar un home com ell, tan tendre, tan feble, tan sensible. Si no fos perquè viu lliurat a la seva Mahalta, no pararia fins a seduir-lo; i tal vegada amb el seu amor aconseguiria no haver d'arrencar més herba, ni haver d'odiar ningú ni res.

.
II

.
-Aixeca la cama , Maria, i torna-la a baixar. Segueix el ritme, caram, que no hi és per casualitat, el ritme. I no posis aquesta cara de pàmfila, que la glòria costa, que no la regalen, la glòria. Pensa que tu has nascut per a la glòria i que això no ho pot dir tothom. Tens uns pares que te la poden pagar, aquesta glòria; i tens també prou qualitats per arribar on vulguis. Sents, criatura? Però no ploris, ximpleta, que quan acabis els exercicis podràs fer el que et vindrà de gust. Aixeca la cama, conxu. Així. Molt bé. Així.
I la nena va dansant, entaforada dins d'un tutú blanc que se li arrapa a la pell com les escates a una serp, com la xardor d'un estiu insuportable a qui sigui que el pateix. Respira nerviosa. Panteixa. Es concentra en els exercicis. Sap com els ha de fer. Sap que els ha de fer.
-I compte amb el que menges -la mare alça el dit i arrufa les celles. Aguanta el dit estàtic, ben enlaire, fins que s'assegura que la noieta el veu, i que entre cama aixecada i cama aixecada li queda ben gravada l'advertència del menjar -. Ni pa, ni pastes, ni xocolata, ni dolces. Que no m'assabenti que t'empasses res que jo no t'hagi posat al davant, criatura; que tu ja saps que alguna vegada t'he pescat empassant-te llaminadures, i no penso permetre que esguerris el teu futur. Perquè tu saps, xicoteta, quina és la teva obligació. La glòria costa, però t'ha escollit a tu; i no li pots dir pas que no, a la glòria, que els temps que corren no ens permeten pas cometre la bogeria de perdre oportunitats.
Soroll de claus al pany. Sona la porta, que s'obre i que es torna a tancar.
-Ja ha arribat el teu pare.
Passes que s'acosten. Veu d'home que esclata jovial després d'un llarg dia de feina.
-Com està la meva artista? El futur de la dansa catalana!
-No la distreguis, que la cosa no va gaire bé; i d'aquí a una hora ja ha de ser a l'acadèmia.
-Doncs vinga! Ànims, que el liceu ens espera!
I la nena alça la cama i la torna a baixar. A la comissura dels ulls, les llàgrimes no acaben de rodolar; s'aguanten estàtiques com el plor que no sona, com el gest que no arriba a trencar-se. A la gramola, hi gira un disc de vinil, i els violins de la simfònica de Berlin dicten els moviments de la nena, que no minven.

.
III

.
Intento d'eixordar un infermer que fa un massatge a una àvia que no parla des que va arribar. Sempre he tingut molt de geni; una metgessa m'ho va dir el primer dia que vaig arribar al sanatori mentre m'ajudava a dutxar-me; em va veure la piga bruna de la natja esquerra, grossa com una castanya, i em va dir que les noies que tenim una piga com aquesta som geniüdes com diables. Per molt que crido, l'infermer em continua fent el buit. M'ignora d'ençà que va passar tot. No n'hi ha per tant. Però jo no em rendeixo; li crido guapo a cau d'orella i m'hi deixo els pulmons. No és que sigui guapo, però jo ja no sé què fer perquè em miri. Potser hauria d'esperar que acabés el massatge; ho accepto. Però sé que ni així no aconseguiria la seva atenció. Se'm va ofendre massa el dia que em vaig voler penjar. El cert és que es va endur un ensurt, pobre xicot. El cel estava cobert d'uns núvols negres i pesants; de tant en tant, llampeguejava. No vaig poder més i vaig lligar el llençol a la canonada de la calefacció que passa sota l'ampit de la finestra de la meva cambra. Vaig envoltar-me el coll amb l'altre extrem; vaig fer un nus, i em vaig abocar al buit. Mentre tota jo brandava per la façana principal del sanatori, sentia la pluja xopant-me els cabells i la pell del rostre. La roba em pesava cada vegada més. L'ofec se m'encenia amb els llampecs, que arribaven gairebé amb els trons. Dessota meu tothom cridava. Enllà d'aquest moment, a banda del rostre esverat de l'infermer que em tibava cap amunt, no recordo res més i tot se'm fa negre.
Però ja ha passat tot, i haig de mirar endavant; no és bo recordar-ho. Per això passo tot el temps que puc al prat, al jardí, al menjador o a la sala de massatges com ara. M'acosto a la finestra i miro el cel. El veig encapotat, blanc i brillant, com si estigués glaçat. Respiro tranquil·la, perquè amb aquest cel sé que avui vindran; la Rosa i en Sebastià vindran. I tot just penso això quan els veig palplantats a la porta de la infermeria, mirant-me i somrient.
-Anem a fora? -em proposen. I tots tres sortim al jardí. Els demano si volen caminar fins a l'altra banda del torrent, al prat del costat de les alzines sureres. Em responen que avui no, que estan molt cansats. Ens apropem a un quiosc de música, amb bancs de fosa pintada de blanc, que fa formes de fulles i de flors. Em parlen de la nena de Barcelona i em fan saber que està molt trista, que els seus pares no l'entenen, que la fan patir molt. Que només balla i balla i que no pot menjar tot el que vol. Em pregunten que què em sembla tot plegat. Els dic que em sap molt de greu que la petitona ho passi tan malament, que la vida és alguna cosa més que dansar. I que m'agradaria poder dir el mateix pel que fa al menjar, però que no sóc pas la millor per a fer-ho; perquè jo tampoc menjo; i si alguna vegada m'acabo empassant un boci de pa, o una peça de fruita, pressionada pels infermers, pels metges, o per qui sigui que insisteix de tota aquesta trepa de brètols que viuen de les malalties dels altres, acabo ficant-me els dits a la gola i traient-ho tot quan ningú no em veu. Sospito que per això sóc aquí. El matrimoni de Barcelona fa que sí amb el cap; em confirmen que sóc aquí per això, perquè vaig deixar de menjar. I és clar, ningú no pot viure si no menja. I em poso a pensar, i m'adono que fet i fet ja fa força temps que ningú no em molesta, que ningú no m'obliga a empassar-me res, que ningú no m'acompanya al vàter per evitar que vomiti. I els ho dic així a la Rosa i a en Sebastià, que fan que sí amb el cap i que posen una mirada trista que em fa plorar; i no sé per què em fa plorar. I en aquestes, arriba en Màrius i saluda la Rosa i en Sebastià. I igual com l'altre dia, em pregunta que què em passa. Sempre em troba fora de mi mateixa, en Màrius. I li dic que em sento trista per una nena de Barcelona a qui els pares no entenen. I en Màrius fa que sí amb el cap. I les ulleres negres de pasta gruixuda se li mouen quan fa que sí. I se les ha de tornar a posar bé. I somriu. I em demana si em fa res d'escoltar el seu nou poema. I el pronuncia amb una veu aguda que se'm fica a dins i que quan acaba de declamar no sé com treure'm del cor. Li dic que el poema és molt bonic, i somriu. Després entristeix la mirada i em confessa que donaria el que fos per poder fer-lo arribar a la Mahalta. M'agradaria preguntar-li per ella, però no ho faig, perquè sé que ella no el ve mai a veure; i també perquè m'agradaria ser la Mahalta, i que tots aquests poemes tan bonics que escriu fossin per a mi i prou.
El matrimoni de Barcelona se'n va, i en Màrius i jo ens quedem mirant l'home pelut que de tant en tant camina tot nu pels voltants del sanatori. Va brut de fang i avança encorbat com si fos un mico. He preguntat un munt de vegades als metges que com poden permetre que vagi així pel jardí i pels boscos, però la indiferència amb què em castiguen fa que no em donin cap resposta. Li he dit a en Màrius que ho pregunti ell, però no ha volgut; perquè diu que al món les persones han de poder viure com els vingui de gust, i que l'home despullat no fa pas cap mal a ningú. Suposo que té raó, però jo em sento de continu obsedida pel meu aspecte, i no em puc imaginar que algú pugui exhibir-se d'aquesta manera sense sentir-se malament.
En Màrius i jo creuem el torrent i pugem fins al prat de les estàtues. Em fa por d'acostar-me als rectangles de granit; la seva bellesa austera em torba sense raó i prefereixo mirar-me'ls de lluny. En Màrius declama mentre la vista se'm perd damunt del blanc dels Pirineus.

.
IV

.
La nena s'ha fet gran, i encara aixeca i baixa les cames a ritme d'un vinil que reprodueix els violins de la simfònica de Berlín. Les llagrimes dels ulls se li han convertit en pedres de vidre penjades al coll. Ja ha actuat al Liceu, i a París, i a Nova York, fins i tot a Sidney. La seva mare encara li parla de cames que s'han d'aixecar i que han de tornar a baixar; i de la glòria, que costa i que no la regalen. Sempre hi ha una ciutat a on encara no ha ballat, un teatre que l'espera per a rebre-la amb els braços oberts, un periodista, un programa de televisió, una revista. El pa, les pastes, la xocolata, la nata, la crema... tot ha d'esperar, tot s'ha de lliurar a la deesa glòria. I el temps, els instants, la pluja, els carrers, les voreres brutes, els parcs, els plàtans de la rambla, la ferum del moll de la fusta, benzina i sal, castanyes i fum, crits d'infants perseguint una pilota, suor d'estiu, esgarrifança de tardor, trepig de fulles roges que s'esmicolen, lladruc de gos que juga i que ens empaita. Res d'això mai no ha estat, mai no ha arribat a ser, mai no ho ha tingut ella fora dels somnis profunds de criatura esgotada i sacrificada, conscient de les seves obligacions de princesa, del seu fat auri.
I a la nit, la nevera, i el cos ple a vessar de iogurt i formatge. Peregrinatge al bany i vomitada. I el cos que s'asseca, que es panseix, que perd força. Esveramenta de mare espantada que veu fugir Japó i Hawaii; la flama de la nena s'apaga com un estel fugaç que semblava que seria etern.
-Aixeca la cama, Maria, i torna-la a baixar, que no pot ser que tot s'acabi, preciosa, que tu vals molt i ara no pots fracassar.
Tremolor de cames fràgils com branques de lliri. Pell esblanqueïda damunt d'una carn eixuta i feble que dibuixa l'os. Ulls grossos i vius que s'apaguen, que es tanquen. Tot es fa fosc. Tot s'acaba.

.
V

.
-Vindrà aviat. -em diu la Rosa.
I no sé si alegrar-me'n o entristir-me'n. Si ve, és que van maldades; i m'ha parlat tant d'ella tots aquests anys que ja la sento com si fos de la família. Li'n demano detalls i fa que no amb el cap, que ja m'ha explicat prou, que quan vingui ja ho veuré. I li dic a la Rosa que haurem de mirar d'arreglar això de l'home prehistòric nu que ronda pels boscos, que si ve una criatura no podem permetre visions d'aquesta mena. En Sebastià riu i em recorda que la nena ja té vint anys, i que ni que no fos així, als temps que corren, els infants ja ho tenen tot força vist, i més si es tracta d'una cosa tan natural com un home nu i pelut. Aprofito per preguntar-los si ells saben d'on ha sortit, l'home nu, i es limiten a mirar-se l'un a l'altre com si sabessin la resposta però no me la volguessin dir. Els pregunto també si la nena quan vingui podrà ballar, aquí, al sanatori; i em responen que la nena ja no està per danses, que amb prou feines respira i que el que necessita és descansar. I s'apropa en Màrius tot esverat i ens diu que els feixistes han bombardejat Lleida. I jo faig que no amb el cap, i amb molta cura intento fer-li veure que la guerra es va acabar fa molt de temps; tant, que ni ell ni jo no havíem nascut quan va esclatar. Fa una mena de cara com de compassió, ben bé com si es lamentés de la meva bogeria; pobre Màrius, que malalt que està sense saber-ho.
Sortim al jardí, i a l'altra banda del torrent, al prat de les estàtues, hi veig la meva mare. És curiós, havia oblidat que tenia mare, i en veure-la allà palplantada i amb els ulls plorosos m'ha vingut de nou al cap. M'aixeco la vora de les faldilles per a poder córrer més de pressa. Baixo fins al torrent i pujo el talús que du fins al prat, però quan hi arribo, la meva mare ja no hi és. M'acosto fins al rectangle que ella es mirava, però em fa tanta por contemplar-lo que giro cua i clavo la mirada al castell de marbre blanc que configura el sanatori. En Màrius em fa adéu des de l'altra banda. M'eixugo les llàgrimes i me'n vaig cap a on és ell. Quan hi arribo, la Rosa i en Sebastià són al seu costat.
-La nena ja és aquí -diu la Rosa, mirant vers la porta d'entrada al menjador. I quan la veig el cor em fa un salt perquè és com jo, ben bé com jo; un calc, una doble, una clonació.
-No pot ser! -exclamo, gairebé perdent els sentits. I en Sebastià se n'adona perquè de seguida em pregunta si estic bé i em passa la mà per l'espatlla.
-Deus estar sorpresa -fa la Rosa amb una estranya expressió de culpabilitat quallada al rostre.
-Tu sabies que era com jo? -li demano contorbada
-Sí; de fet, sempre ho he sabut. Però no veig quin mal hi ha en això; ets una noia força bonica, tu.
-Però és estrany -li dic. I començo a pensar. I decideixo de sortir al jardí amb en Màrius; necessito prendre l'aire. Més tard ja aniré a conèixer la nena. Si alguna cosa ens sobra aquí és el temps. I en Màrius em pren la mà, i em condueix fins el bosc de les alzines sureres. Em diu que estigui tranquil·la, que diuen que tots tenim un doble, i que si resulta que jo ja he trobat el meu, doncs que això és un auguri de bona sort; i que no ha de passar pas res, que tot s'arregla sempre. I mentre caminem fins al bosc, tornem a veure l'home despullat perseguint un conill. I a les copes de molts dels arbres que ens creuem, hi descobrim bruixes enganxades a les branques, i gent estranya que ens mira com si ens volgués demanar alguna cosa. Jo ja no em sorprenc, perquè d'ençà que vaig intentar penjar-me, no deixo de veure éssers insòlits. Fet i fet, fou d'ençà d'aquell moment que em vaig fer amiga d'en Màrius i que em va venir a veure el matrimoni de Barcelona.
De tornada al sanatori, vaig a veure la nena. La saludo, jovial. Li dic que sóc amiga de la Rosa i d'en Sebastià, i que encara que li sembli mentida la conec des de fa molts anys. Ni tan sols no em mira. M'ignora com fan tots. Bé... tots a excepció d'en Màrius, la Rosa i en Sebastià. I no ho puc entendre. ¿És possible que l'hagin avisada, que li hagin dit que no em parli perquè sóc una suïcida frustrada, una desesperada, algú de qui no se'n pot treure res de bo? Em costa de creure. Però per molt que m'hi escarrasso, ella em continua ignorant. La segueixo fins a les dutxes. Tal vegada violentant la seva intimitat es veurà forçada a tenir-me en compte; ni que sigui per a esbroncar-me. Però ni així. Es despulla davant méu sense cap mena de pudor. Li contemplo el cos; cadavèric, insuportablement prim; tant, que no puc estar-me d'envejar-la. Té la pell tan clara que se li traspuen les venes, i conserva aquella finor i aquella bellesa femenina que a mi ja se m'ha esllanguit. Es tomba. Li miro el darrere, i li descobreixo amb astorament una piga color de xocolata a la natja esquerra; una piga com la meva, al mateix lloc on jo la tinc, de les mateixes dimensions i amb la mateixa forma. No pot ser! Surto corrents de les dutxes. Arribo al menjador. Veig la Rosa que em mira amb expressió de culpabilitat. Li explico això de la piga. Li pregunto si és una germana bessona meva; encara que, ni que fos així, no veig clar que una germana bessona meva hagués de coincidir amb mi fins i tot en les pigues. La Rosa fa que no amb el cap; entristeix la mirada. Li demano explicacions, perquè sé que m'amaga alguna cosa. Em mira seriosa sense respondre'm res. M'allunyo enfadada pel seu mutisme. Surto al jardí amb llàgrimes als ulls. Baixo al torrent i enfilo el camí que mena fins al prat de les estàtues. Arribo ran d'un angelet de marbre blanc que somriu i que obre els braços com si estigués a punt d'aixecar el vol. El cel s'ha enfosquit. Un feix de boires negres s'agombola damunt del sanatori. Em recorda el cel de quan va passar tot. M'atanso al rectangle de granit davant del qual l'altre dia vaig veure la meva mare dreta. Venço una por infinita que em fa venir gust de cendra al paladar i clavo els ulls damunt les lletres gravades a la llosa. Hi veig el meu nom i els meus cognoms, la data de la meva naixença i la data del dia en què va passar tot. I al costat, una creu horrible i una foto de quan jo era petita, somrient, vestida amb un tutú de color d'os, aixecant una cama, i els dos braços en forma de nansa. I en un instant ho entenc tot. Em poso a córrer en direcció a la meva cambra. Ningú no pot veure la meva cursa. Ningú, o gairebé ningú, no em pot veure. Arribo just en el moment en què la nena, amb el llençol al voltant del coll, ulla per la finestra pensant si es llença o no. Crido, suplicant-li que no ho faci. No em sent. Crido més fort. Em concentro. L'abraço amb totes les meves forces. No se n'adona. No es mou. Agafo embranzida amb la intenció de fer-la caure damunt del llit. No me'n surto. Alguna cosa, però, he aconseguit. Perquè es posa la mà dreta al cap i s'asseu damunt del matalàs. Torno a agafar embranzida i aconsegueixo fer caure un gerro que s'esmicola. La nena alça la mirada espantada. Copejo el tocador, obro els calaixos i faig caure per terra la roba interior. Tombo una cadira. La nena xiscla, esgaripa, s'esgargamella. I ho fa tan fort que arriba un infermer (l'infermer que jo sempre havia pensat que estava enfadat amb mi), li treu el llençol del coll i l'abraça amb tendresa.

.
VI

.
-Aleshores, si al final no em vaig arribar a matar, qui sóc jo? Ni tan sols no sóc un fantasma. -li dic a en Màrius mentre passegem pel prat dels rectangles de granit.
-Tant se val -em respon amb un somriure -. Mira el sol, que bonic! I el vent, que pur!
Just en aquest moment passa corrents l'home nu i s'atura a la soca d'una alzina surera. Introdueix un pal dins d'un cau i fa com si volgués caçar un ratolí o alguna altra mena de bestiola.
En Màrius resta mirant-lo i jo m'atanso a la meva tomba. Intento llegir el meu nom, la data del meu naixement i la de la meva mort, però ja no hi són. La tomba és neta i nova, a punt per qui l'hagi de fer servir. És per això que no sé qui sóc. A l'altra banda del torrent, la nena camina agafada a l'infermer. Sembla que es troba millor. Fins i tot somriu. De tant en tant, fa l'intent poruc d'aixecar una cama i de tornar-la a baixar. És bon senyal, això és que es troba millor.

.
* * *

.

2 comments:

Laura Gonzàlez Ortensi said...

Una preciosa història sobre dos rius paral·lels. Felicitats.

Jeremias Soler said...

Gràcies Laura!
Quant de temps!
Espero que tot et vagi molt bé!