Sobre la necessitat, o no, de canviar les opinions alienes.

Si l'opinió és involuntària; si el que opinem està condicionat per la informació, per la configuració de les connexions neuronals, per l'estructura del cervell, per l'activitat de l'inconscient, per l'entorn... aleshores algú pot arribar a pensar que l'educació no serveix per a res, que la comunicació entre les persones no ajuda a canviar les idees negatives, que allò que un pensa només depèn d'ell mateix; però el cert és que no és pas així.

De primeres, ja he dit que la informació i l'entorn tenen molt a veure amb l'opinió que ens configurem; i l'educació formaria part d'aquest entorn, i per descomptat vindria a ser una de les principals fonts d'informació. Amb allò que diem, estem empenyent una opinió vers una direcció concreta. El canvi, però, només pot ser executat pel propi individu, que valorarà la informació rebuda, encara que no sempre d'una manera objectiva. Sovint la informació necessita un temps de maduració perquè l'individu elimini els mecanismes de resistència egocèntrics, les reaccions de defensa, la influència inconscient i irracional.

També ens hem de preguntar si de debò val la pena intentar que algú canvii d'opinió. En el cas de l'educació és evident que sí. Cal convèncer els infants i els adolescents d'assumir actituds de respecte i de tolerància dels uns vers els altres, de creure que val la pena l'esforç per assolir els objectius, de ser lliures i lluitar per la llibertat de totes les persones, de cercar el bé comú, de créixer en l'empatia...

En altres ocasions, però, intentar canviar una opinió pot representar una acció d'ètica poc clara: quan ho fem per pur interès personal, per afany de lucre, per electoralisme, per a satisfer l'instint que ens mena a dominar les idees alienes...

No necessitem estar d'acord. Podem conviure tenint idees diferents, estils diferents, valors diferents, cultures diferents. No necessitem comprendre'ns. Ens podem comprendre, però no és obligatori. Podem coincidir en una opinió, però si no coincidim, no passa res; hi ha espai per a tots. Ningú és menys persona per pensar d'una manera diferent a la nostra. Ningú es condemnarà per no creure en el mateix que creiem nosaltres. Ningú és dolent pel fet de ser diferent, de pensar diferent, de viure diferent.

Només cal intentar influir en la manera de pensar dels altres en l'àmbit de l'educació, de la salut mental (psicología, psiquiatria), o de la salut social. Molts problemes mentals provenen de pensaments erronis o inconvenients. La manera de pensar influeix en la nostra salut mental, i la nostra salut mental influeix en la nostra salut física. El pensament positiu ens disposa vers l'estabilitat mental i la felicitat. Segons com pensem, serem. La nostra opinió en qüestions essencials influirà en la manera com vivim, en les nostres prioritats vitals, en el nostre estat nerviós, en els nostres costums o hàbits, en la nostra percepció de la realitat, en la nostra capacitat de percebre la bellesa i el sentit de l'existència. La nostra manera de pensar influirà en la nostra manera de mirar. Segons com mirem, veurem. Segons el que siguem capaços de veure, serem. Segons com siguem, mirarem. Segons mirem, veurem. Segons veurem, serem. És en aquest àmbit on arriba a ser important i ètic intentar influir en l'opinió aliena; recordant, però, que l'opinió només la pot canviar un mateix, i molt poques vegades amb plena llibertat, perquè no podem decidir del tot què opinem.

.

.

Els mecanismes de l'opinió

Si algú opina una cosa, pot decidir no dir-ho, o bé retirar el que ha dit; però no pot decidir no opinar aquesta cosa; la opinió és una conseqüència involuntària de l'activitat cerebral en funció de la informació que es posseeix i de l'entorn. No podem decidir què opinar. En tot cas podem canviar l'opinió com a conseqüència de canviar prèviament el valor que atorguem a alguna realitat (prioritats vitals, existencials, culturals...) Però... ¿podem decidir lliurement el valor que atorguem a cada realitat? Decidim les prioritats? I aquesta decisió es pot triar? I aquesta tria és lliure?

És clar que l'inconscient mou els fils de l'última de les preguntes precedents, fins i tot de la penúltima. I com que els mou l'inconscient, no ens n'adonem, perquè és inconscient.

Per aquesta raó, i per moltes d'altres, és un error menysprear, discriminar, o ferir algú a causa de la seva opinió; no és del tot lliure per a decidir-la. Bé... potser, quan aquest algú sap això, n'és una mica més, de lliure. 

.

P.D. La fotografia té més a veure amb les partícules subatòmiques que amb la ment... però... no podria ser que la consciència tingués algun nexe amb la quàntica?

.

.

Temps de pobreses

L'ombra negra de la pobresa i la mort plana

damunt dels innocents que ploren la misèria

mentre els rics, ben vestits i amb mots serens

justifiquen el seu cinisme.

Pintem de blanc la negra paret d'odi

silenciós i amagat. Vestim de festa

la indiferència freda del senderi,

que malda sols per imatges i rètols,

fama, glòria, bon nom i presència;

mentre els innocents ploren la misèria.

Paguem a trenta dies

i no fiem desgràcies;

tenim massa poder per posar en risc la rauxa

que compta xifres d'èxits i etiquetes.

La Terra, però, benigna 

regala cada dia als més petits crepúsculs auris

i un bri d'alè de vida.

.

.

Pi d'en Xandri. Can Borrell. Sant Adjutori. Collserola des de Sant Cugat.

A la imatge superior, la crueltat i estupidesa d'alguns exemplars d'Homo sapiens, que menyspreen la vida, la cultura, la història i la natura. Tractem els nostre entorn de la mateixa manera com ens tractem a nosaltres mateixos. Deixem al nostre pas un tros d'allò que som. El Pi d'en Xandri va estar a punt de morir a causa d'aquestes ferides arbitràries i lúdiques.

 El Pi d'en Xandri, i al fons Sant Cugat.

La Torre Negra

 L'ermita de Sant Adjutori, al cor de Collserola.

Can Borrell



Més enllà del sincrotó, on el més petit ens revela a poc a poc els misteris del més gran. Més enllà del Col·legi Europa i els seus flaires estranys de xifres, protocols i poder. Més enllà de les línies ben traçades i perfectament ajardinades de la població amb més renda de Catalunya... persisteix l'empremta natural d'un tros salvatge de Barcelona, matisat d'història, d'històries, de vivències, de segles i mil·lenis. Al seu entorn, el formigó fa bullir el “progrés”, i trona el brum dels motors de benzina de les autopistes que van a tot arreu i enlloc alhora, i que ens fan tan diferents a les bestioles “incivilitzades” com les formigues. Collserola resisteix i verdeja; si més no, de moment.

.

.

Les rodalies del Montcau

Quan allò que és breu i banal se'ns fa el milhomes, com si fos etern, allò altre que és mil·lenari ens deslliura del miratge i ens recorda el que passa i el que no. Aquests dies en què s'ha descobert un planeta similar al nostre, a vint-i-un anys llum, la Terra refulgeix encara amb més bellesa; i l'aigua, entre les roques, mormoleja el poema de l'eternitat de l'univers; i aquí, a les rodalies del Montcau, la pau ho emplena tot i ens retorna l'energia que el miratge ens xucla.



L'amor no s'acaba

L'amor no passa. Passa el desig, l'atracció, la gràcia del cos i del gest; no pas, l'amor. Perquè si l'amor passa, mai no ha existit.

Si tot el que unia una parella era el desig, l'atracció, la gràcia del gest... quan tots aquests elements passen, la unió es desfà. Si el que els unia era l'amor, la unió es manté.

Malgrat tot, bo i que el que els hagi unit hagi estat el desig... hi pot haver hagut amor, ni que aquest amor no hagi estat la raó de viure units en un sol projecte.

Per tot això, i perquè aquest amor no passa mai, quan la unió es desfà, l'amor ha de romandre intacte, i mantenir-se des de la llunyania, ni que un dels dos, o tots dos, s'uneixin a una altra persona. Cal estimar la parella que marxa i que s'estima un altre ésser, cal respectar-la, cal treballar l'amistat amb aquell ésser que ha significat tant a la nostra vida i que, en molts casos, és també el pare o la mare dels nostres fills. És per això, també, que podem dir que l'amor no passa; i si arriba a passar és que mai no ha existit. L'amor no és un sentiment; és allò que queda quan el vent s'endú el sentiment; és allò que resta dempeus esperant que el sentiment torni a créixer; és aquella decisió que persisteix en la voluntad de bé vers l'altre quan tots els consols mentals han fugit. 

Quan tots dos membres de la parella s'uneixen a causa de l'amor, i no pas fonamentant-se en el desig (tot i que el desig hi sigui) la unió mai no es desfà, perquè sempre hi haurà raons per tirar endavant el projecte. El desig s'afeblirà, però la imaginació pot aconseguir que torni a revifar-se. El cervell és l'òrgan sexual més important, i si hom aconsegueix alliberar-se del moralisme i del legalisme que tensionen la vida sexual, el desig trobarà nous camins, noves experiències, noves il·lusions. L'atracció s'afeblirà, però això no és pas dolent; serem més lliures per obrar no en funció dels desigs de l'inconscient, que ens enreda tan sovint, sinó a les ordres de la raó. La gràcia del gest desapareixerà, però arribarà un nou gest, més vell, més feble, però també més savi. I ja no enyorarem el gest antic, sinó que estimarem el gest nou, que ens convidarà a caminar pels camins no escrits de la incertesa.

Quan l'amor és la raó de la unió per a tots dos, la unió no cau ni amb les infidelitats, ni amb els canvis de mentalitat, ni amb les transformacions vitals; el dolor de cada moment és vençut per l'amor, que no té topants i que s'aventura a provar noves experiències, ni millors ni pitjors, ans diferents.

Només que un dels dos, potser sense saber-ho, hagi fonamentat la unió en quelcom diferent a l'amor real (a la decisió que no és un sentiment), la unió s'esfondrarà quan s'esfondri això diferent a l'amor. Però fins i tot llavors, aquest amor, que no haurà estat unió, ha d'existir; si no per a unir la parella, almenys per a permetre els camins de l'amistat, del respecte, de la no possessió i de la llibertat.

Per això, l'amor, si ha estat, mai no passa; ni que arribi la separació.

L'amor no passa mai. No és cert que tot s'acabi; l'amor no s'acaba mai.

S'acaba el desig. Es transforma l'enamorament. S'afebleix el gest. Però l'amor, si ha estat, és i serà.

L'enamorament no és altra cosa que un estat d'eufòria deformadora de la realitat, provocada per la generació natural de dopamina, norepinefrina, i per la reducció de la serotonina; estratègies que el nostre cervell decideix per a convèncer-nos que val la pena reproduir-nos i unir-nos a una femella per a conviure-hi. Aquesta estratègia, des d'un punt de vista evolutiu, representa un benefici per a la supervivència de les cries. L'enamorament, per tant, no té res a veure amb l'amor. Si l'amor hi és, persistirà quan l'enamorament desaparegui. L'enamorament mai no dura més de tres anys. L'amor, en canvi, si ha estat, no passa mai.

.

.

Cançó trista de la realitat

No tinc llibres.

A casa no tenen diners.

El professor reparteix fotocòpies a tots els meus companys menys a mi, perquè no he pagat la quota de material.

Quan hi ha una sortida, és només a mi a qui passen la carta de pagament i d'autorització de la sortida, perquè tots els meus companys ja l'han pagada.

A la televisió parlen de l'estat del benestar, que ofereix educació gratuïta a tots els nens i nenes del país.

Els meus pares tenen una hipoteca; ja fa dos mesos que no la paguen. Arriben cartes estranyes del banc i del jutjat.

Els meus pares ploren sovint.

Els meus pares no volen fer vaga perquè el seu cap els ha dit que no els renovarà el contracte si la fan. Els meus pares són fora de casa gairebé tot el dia, perquè necessiten treballar moltes hores; gairebé no els veig. Els professors s'enfaden amb ells perquè no poden venir a les entrevistes, perquè no s'atreveixen a demanar un permís a la feina per a parlar amb ells.

Hi ha qui diu que són uns irresponsables pel fet de tenir una hipoteca tan elevada; però quan la van demanar no ho era tant, d'elevada; i no la vaig demanar pas jo, la hipoteca, sinó ells, i vés a saber per què; tothom ho feia, i els bancs parlaven de la facilitat amb què oferien crèdits als clients que se'ls acostessin: “La casa dels seus somnis! No li preguntarem per què necessita els diners!”

No tenim llibres.

A casa no tenen diners.

Els professor reparteix fotocòpies a tots els companys menys a mi, i a quatre més que...

.

.