No tinc llibres.
A casa no tenen diners.
El professor reparteix fotocòpies a tots els meus companys menys a mi, perquè no he pagat la quota de material.
Quan hi ha una sortida, és només a mi a qui passen la carta de pagament i d'autorització de la sortida, perquè tots els meus companys ja l'han pagada.
A la televisió parlen de l'estat del benestar, que ofereix educació gratuïta a tots els nens i nenes del país.
Els meus pares tenen una hipoteca; ja fa dos mesos que no la paguen. Arriben cartes estranyes del banc i del jutjat.
Els meus pares ploren sovint.
Els meus pares no volen fer vaga perquè el seu cap els ha dit que no els renovarà el contracte si la fan. Els meus pares són fora de casa gairebé tot el dia, perquè necessiten treballar moltes hores; gairebé no els veig. Els professors s'enfaden amb ells perquè no poden venir a les entrevistes, perquè no s'atreveixen a demanar un permís a la feina per a parlar amb ells.
Hi ha qui diu que són uns irresponsables pel fet de tenir una hipoteca tan elevada; però quan la van demanar no ho era tant, d'elevada; i no la vaig demanar pas jo, la hipoteca, sinó ells, i vés a saber per què; tothom ho feia, i els bancs parlaven de la facilitat amb què oferien crèdits als clients que se'ls acostessin: “La casa dels seus somnis! No li preguntarem per què necessita els diners!”
No tenim llibres.
A casa no tenen diners.
Els professor reparteix fotocòpies a tots els companys menys a mi, i a quatre més que...
.
.
No comments:
Post a Comment