L'amor no s'acaba

L'amor no passa. Passa el desig, l'atracció, la gràcia del cos i del gest; no pas, l'amor. Perquè si l'amor passa, mai no ha existit.

Si tot el que unia una parella era el desig, l'atracció, la gràcia del gest... quan tots aquests elements passen, la unió es desfà. Si el que els unia era l'amor, la unió es manté.

Malgrat tot, bo i que el que els hagi unit hagi estat el desig... hi pot haver hagut amor, ni que aquest amor no hagi estat la raó de viure units en un sol projecte.

Per tot això, i perquè aquest amor no passa mai, quan la unió es desfà, l'amor ha de romandre intacte, i mantenir-se des de la llunyania, ni que un dels dos, o tots dos, s'uneixin a una altra persona. Cal estimar la parella que marxa i que s'estima un altre ésser, cal respectar-la, cal treballar l'amistat amb aquell ésser que ha significat tant a la nostra vida i que, en molts casos, és també el pare o la mare dels nostres fills. És per això, també, que podem dir que l'amor no passa; i si arriba a passar és que mai no ha existit. L'amor no és un sentiment; és allò que queda quan el vent s'endú el sentiment; és allò que resta dempeus esperant que el sentiment torni a créixer; és aquella decisió que persisteix en la voluntad de bé vers l'altre quan tots els consols mentals han fugit. 

Quan tots dos membres de la parella s'uneixen a causa de l'amor, i no pas fonamentant-se en el desig (tot i que el desig hi sigui) la unió mai no es desfà, perquè sempre hi haurà raons per tirar endavant el projecte. El desig s'afeblirà, però la imaginació pot aconseguir que torni a revifar-se. El cervell és l'òrgan sexual més important, i si hom aconsegueix alliberar-se del moralisme i del legalisme que tensionen la vida sexual, el desig trobarà nous camins, noves experiències, noves il·lusions. L'atracció s'afeblirà, però això no és pas dolent; serem més lliures per obrar no en funció dels desigs de l'inconscient, que ens enreda tan sovint, sinó a les ordres de la raó. La gràcia del gest desapareixerà, però arribarà un nou gest, més vell, més feble, però també més savi. I ja no enyorarem el gest antic, sinó que estimarem el gest nou, que ens convidarà a caminar pels camins no escrits de la incertesa.

Quan l'amor és la raó de la unió per a tots dos, la unió no cau ni amb les infidelitats, ni amb els canvis de mentalitat, ni amb les transformacions vitals; el dolor de cada moment és vençut per l'amor, que no té topants i que s'aventura a provar noves experiències, ni millors ni pitjors, ans diferents.

Només que un dels dos, potser sense saber-ho, hagi fonamentat la unió en quelcom diferent a l'amor real (a la decisió que no és un sentiment), la unió s'esfondrarà quan s'esfondri això diferent a l'amor. Però fins i tot llavors, aquest amor, que no haurà estat unió, ha d'existir; si no per a unir la parella, almenys per a permetre els camins de l'amistat, del respecte, de la no possessió i de la llibertat.

Per això, l'amor, si ha estat, mai no passa; ni que arribi la separació.

L'amor no passa mai. No és cert que tot s'acabi; l'amor no s'acaba mai.

S'acaba el desig. Es transforma l'enamorament. S'afebleix el gest. Però l'amor, si ha estat, és i serà.

L'enamorament no és altra cosa que un estat d'eufòria deformadora de la realitat, provocada per la generació natural de dopamina, norepinefrina, i per la reducció de la serotonina; estratègies que el nostre cervell decideix per a convèncer-nos que val la pena reproduir-nos i unir-nos a una femella per a conviure-hi. Aquesta estratègia, des d'un punt de vista evolutiu, representa un benefici per a la supervivència de les cries. L'enamorament, per tant, no té res a veure amb l'amor. Si l'amor hi és, persistirà quan l'enamorament desaparegui. L'enamorament mai no dura més de tres anys. L'amor, en canvi, si ha estat, no passa mai.

.

.