Les malalties psicològiques invisibles

.

Hi ha un munt de desequilibris mentals que no estan diagnosticats, perquè qui els pateix no n'és conscient, i perquè el fet de patir-los no impedeix portar una vida si fa no fa normal. Quan els desequilibris no pertorben amb intensitat el curs de la societat, normalment no es detecten, la qual cosa no vol dir que no produeixin un malestar profund a la persona que els pateix i al seu entorn, com el brunz d'un insecte que no calla.

Hi ha una bonior de neurosis que entren dins d'aquest grup de malalties invisibles.
Que les neurosis invisibles dels altres (i totes les malaties mentals no considerades com a tals) no se'ns encomanin.
I potser els neuròtics més perillosos són aquells que no s'adonen que ho són, ja que exigeixen als qui els envolten la mateixa obsessió que ells experimenten vers la realitat que els envolta. De vegades confonen la manca de neurosi dels qui els envolten com a manca de professionalitat, perfecció, responsabilitat o preocupació. La societat és plena de neuròtics que viuen la seva malaltia no pas com una malaltia sinó com una manera de ser, i en conseqüència no la combaten, i així cada dia els empitjora i els afebleix més.
Passa el mateix amb la psicopatia, qua avui dia s'anomena psicopatologia social. El psicòpata més habitual no és l'assassí, sinó el que experimenta la seva manca d'empatia en dosis petites, tan petites que no es perceben amb facilitat, però que com un mal àcid van corroent les persones que els envolten.
Remeis preventius:
*Anar treballant dia a dia, en les pròpies responsabilitats i en tot el que es pugui; però amb tranquilitat, sense permetre que l'estat d'ànim o el nerviosisme aliè ens influeixi. Donar prioritat a les feines que exigeixen una relació amb els altres, o que afecten més directament a tercers.
*Relativitzar els mots dels neuròtics o dels psicòpates suaus, no atorgar-los cap mena de poder. Ser impermeables interiorment davant els mots dels neuròtics. No creure's tot el que diuen. Adonar-se de la seva negativitat: ho veuen tot fosc, tenen por de tot, consideren com a real la negativitat que només presuposen per la seva pròpia negativitat interior. Combatre la seva negativitat no pas directament, sinó amb comentaris indirectes, respectuosos i discrets. Adonar-nos de la superioritat del pensament positiu. Acceptar els seus errors igual com ells han d'acceptar els nostres; de cap manera, però, no acceptar una actitud de resignació habitual front de l'error, sinó tolerar-lo com a accident o com a conseqüència d'un excés de feina. Reclamar el dret a la vida privada, al descans, i a un horari de treball digne.
*No tenir por de tot. Tot pot passar, però gairebé mai no passa tot. I tenir por pel que pot passar no ajuda al fet que no pugui passar. Cal desactivar del tot la por als fenòmens accidentals incontrolables (mort, malaltia, error involuntari i inesperat, traïcions...). La por neuròtica no té cap utilitat, per molt que els neuròtics que ens puguin envoltar s'entestin en assegurar-ho; l'únic que aconsegueix la por és malmetre'ns la vida.
*Agrair, moltes vegades al dia, l'existència. Valorar, moltes vegades al dia, la sort de tenir tot allò que tenim. Que dins nostre no hi visquin els neuròtics i les seves fantasies possibilistes, sinó l'agraiment a l'existència i l'amor incondicional als que ens envolten (incondicional vol dir que no necessitem d'ells o elles res a canvi per a estimar-los; no vol dir pas que acceptem sense immutar-nos les seves possibles injustícies, sinó que malgrat les seves injustícies, i malgrat que ens defensem de les seves injustícies, els continuarem estimant).

.

Visita al Monestir budista de Palau Novella. Parc Natural del Garraf.

.

El destí d'aquest diumenge passat fou el Parc Natural del Garraf, i concretament el Monestir Budista de Palau Novella. El parc natural del Garraf lluïa amb tota la seva bellesa dessota un cel blau intens, sense una boira, amb la Mediterrània allà a baix. Argelagues, atzavares, espígol, llentiscle, algun pi blanc, roques de formes fantàstiques en un paisatge d'arbusts baixos. De tant en tant, alguna trista i inoportuna urbanització fruit de la mesquina especulació d'alguns que practiquen la religió de la pela al preu de destruir la Terra. No hi ha dret.
Al migdia, el Monestir Budista de Palau Novella, a Olivella, se'ns presenta com una curiositat agradable, que s'inicià en un passat no gaire llunyà (deu anys enrere), moment en què la zona estava despoblada i solitària; ara hi ha una certa bullícia amb una mica de tuf mercantilista. Ben protegit, això sí, el caràcter auster dels habitants del monestir, de faccions ben catalanes, que conserven amb netedat i devoció el temple amb tots els seus rituals i missatges.
Vist des dels ulls d'un ignorant, el budisme de Palau Novella es presenta, si fa no fa, amb els costums establerts i els rituals, com a la majoria de religions: girar en sentit horari, escampar les pregàries de les banderes a les divinitats, colors vermells llampants, afirmacions segures d'alguna cosa que desconeixem i que probablement ens proposa gests més simples, més essencials i menys rituals.
Interessant, i molt, la visita. Respectuosa, la creença. Deliciós el paisatge. Meravellós el llac romàntic, construit artificialment pels antics propietaris del palauet, que guanyaven molta pela, que fabricaven vi, i que tenien en aquest conjunt de possessions, un petit palau, un castell, el llac, un nucli privat d'edificis amb església, garatge, magatzem de raïm, etc. Avui, el llac romàntic és un refugi de fauna salvatge protegit per la Generalitat. Una bonior de tortugues hi fan vida a les seves aigües verdoses envoltades d'una vegetació densa. Un racó més que paga la pensa de visitar. I per què no? Cal fer girar les rodes de les pregàries en sentit horari, alhora que pensem una mica en l'amor incondicional que necessita aquest món de mamífers disfressats amb terns i corbates.

.

La felicitat és al present

.

De vegades, quan ens passa alguna cosa (la malaltia d'algú proper, una mort, una dificultat econòmica greu, qualsevol desgràcia...) ens adonem de com n'estàvem, de bé, abans que aquest succés esdevingués; i no érem conscients que estàvem bé, no ens adonàvem de la meravellosa situació que experimentàvem. Teníem una vida afortunada i plàcida, i no ho sabíem.

¿Per què esperar que ens passi una tragèdia per adonar-nos de com en som, d'afortunats? ¿Per què no prendre consciència a cada instant de la sort que tenim per tot? Per tot.

A cada instant de l'existència, per foscors que travessem, hi ha un pom de flors de goig florint en el present, a cada instant present, esperant que les collim i que les fem nostres.

La felicitat és al present, i ja hi és; no ha de passar res per aconseguir-la; no hem d'arribar a l'acompliment de cap desig ni objectiu per atrapar-la. Ja hi és. Només l'hem de trobar en el present, que és el lloc on rau. Pendolem massa vegades cap al passat; i del passat al futur. De les melangies estèrils a la preocupació neuròtica. D'enrere a endavant, de davant cap enrere. I pel present, per l'instant que ara vivim, hi passem massa de pressa i sense ser-ne conscients. Si fóssim conscients de l'instant present, del d'ara (del de l'ara de cada instant), seríem intensament feliços ni que travesséssim moments de profund dolor vital.

L'existència és essencialment felicitat, però la felicitat és al present, i si no som al present no la trobem. L'existència és essencialment present.
I tenim molta sort de tenir tot el que tenim; no siguem tan rucs d'esperar una tragèdia per adonar-nos-en.

I què podem assaborir? La llum del sol travessant l'aigua d'un vas. El joc dels infants. Una boira. El passeig de cada matí fins a la feina. La bellesa de les persones. El misteri de la seva consciència. El fimbrament de les fulles d'un àlber batudes pel vent. Els "jo" aliens a nosaltres. El misteri de ser. Un bassal. Un gripau. Una tortuga. El tacte del vent a la cara. El plaer de gronxar-nos. Els sons que se senten "ara". La percepció del pas del temps.
No acabaria mai d'escriure motius de goig, espais on rau la felicitat.

La felicitat és petita, per això de vegades no es veu i passem de llarg.

Estem en mans de l'existència, perquè existim. Hi poden haver millors mans?

.

La satisfacció de fer bé la feina

.

A la vida, hi ha pocs plaers més grans que fer la feina bé. Tant se val cremar hores, esforços i estratègies. Si és per assolir un objectiu íntim, que tal vegada ningú no agrairà, però que en si mateix representarà un bé, qualsevol esforç és un goig. Un goig semblant a contemplar la lluna des d'un far, amb el mar a sota, percebent el vent. Sí; la feina ben feta més o menys s'assembla a això.

.

Nucli zoològic de Cal Castillo (més racons de Collserola)

.

Si us acosteu amb els més petits a Sant Cugat i agafeu la carretera de Barcelona per la Arrabassada, poc abans d'arribar a Les Planes trobareu un trencall a l'esquerra que va a la Finca Sol i Aire, i al nucli zoològic de Cal Castillo. No és pas un zoo com els tradicionals, els animals no estan tancats dins de gàbies; passegen al seu aire pels terrenys de la finca. No us espanteu, no són pas animals perillosos, tot i que mereixen el nostre respecte, i ens exigeixen als Homo sàpiens un esperit de civisme universal vers tots els éssers vius, per evitar accidents o conflictes que no són ni necessaris ni desitjables, i per caminar vers una futura reconcil·liació entre totes les espècies amb consciència. Ases, cabres, nyandús, porcs, porcs vietnamites, oques, cèrvols, ponis, conills, i algunes altres espècies més o menys exòtiques, de granja o de bosc, s'aproparan a vosaltres i als vostres fills a l'espera que els oferiu una fulla d'enciam, un tros de pa, o una carícia rere les orelles. És, en definitiva, un espai magnífic per ajudar els infants a prendre consciència que no som l'única espècie d'aquest planeta. Sobta, també, descobrir l'estranya i inquietant similitud del rostre d'alguns porcs amb els rostres humans; hi ha alguna mena de connexió misteriosa que fa que tinguem algun lligam natural que ens fa propers, ni que tan sovint ens cruspim salsitges, botifarres, llom, pernil...

Us convido a veure un vídeo on podreu contemplar el senyor porc bevent aigua. Cap al final també hi surt un poni i un nyandú, i els xiscles d'algú que es posa nerviós davant la proximitat d'animals tan grossos.

.

El desitjable reg per degoteig que hauria de ser l'educació. Anàlisi de les causes de l'anomenat fracàs escolar (I)

.

Voldria ser goteta que surt d'un tub, i una altra goteta, i una altra. Reg per degoteig, en diuen; amb el temps suficient perquè la terra aprofiti la totalitat de l'aigua. Les circumstàncies m'obliguen, però, a ser reg per inundació; a cops, reg per aspersió: un programa massa llarg, massa poques hores lectives per a un programa tan ampli, massa alumnes per grup, massa adoració a les estadístiques a les xifres i als resultats de grup.

L'educació és un acte individual, una conquesta de cada individu, un èxit o un fracàs de cada individu. Calen solucions individuals, tan individuals com sigui possible. Cal aprendre sense pressa, assolint més hàbits i competències, que no pas informació; la informació, amb unes bones competències, es podrà assolir fàcilment després de la maduració. No dic que la informació no sigui necessària (només faltaria), el que dic és que les competències i els hàbits són més importants; i que les informacions han de ser essencials i anar al moll de la qüestió, obrint-li, a l'alumne, la porta de la recerca.
Cal perdre la por a suspendre; no hem de buscar unes qualificacions que per si mateixes siguin una finalitat per damunt de l'aprenentatge. Primer, l'aprenentatge; després, les bones qualificacions. I per a aconseguir l'aprenentatge, els professors sovint hem de suspendre els alumnes; i ho hem de fer sense por, perquè només així afirmem la manca d'una competència i la necessitat d'assolir-la. La popularitat que aquest suspens pugui portar-nos com a professors o com a centre educatiu és una qüestió absolutament secundària. Hem d'evitar, de totes totes, que el màrketing empresarial domini l'esperit dels centres educatius; l'èxit dels centres, pel que fa a matriculacions, no té cap importància; el que realment és important és que els individus que hi assisteixen puguin aprendre.

.

Estrangers a la nostra pròpia creació

.

Tot allò que avui la societat ens impedeix, i que la nostra espècie ha gaudit al llarg de la seva evolució, desperta en nosaltres una atracció meravellosa i irressistible; per exemple: el bosc, la natura, la nuesa, l'univers estelat de la nit...

Vivim allunyats de l'entorn on ens hem fet; embafats de formigó, urbs, roba i llum (la nit està excessivament bruta de llum, i difícilment albirem la llum dels estels).

Hem transformat tant l'entorn, que sense saber-ho ja no hi pertanyem; som en certa manera, estrangers a la nostra pròpia creació. I tot allò que ens retorna a l'entorn matern de la natura, si estem prou desperts i prou alliberats de les alienacions humanes, ens atrau i ens sedueix poderosament.

.