.JPG)
Hi ha un munt de desequilibris mentals que no estan diagnosticats, perquè qui els pateix no n'és conscient, i perquè el fet de patir-los no impedeix portar una vida si fa no fa normal. Quan els desequilibris no pertorben amb intensitat el curs de la societat, normalment no es detecten, la qual cosa no vol dir que no produeixin un malestar profund a la persona que els pateix i al seu entorn, com el brunz d'un insecte que no calla.
Hi ha una bonior de neurosis que entren dins d'aquest grup de malalties invisibles.
Que les neurosis invisibles dels altres (i totes les malaties mentals no considerades com a tals) no se'ns encomanin.
I potser els neuròtics més perillosos són aquells que no s'adonen que ho són, ja que exigeixen als qui els envolten la mateixa obsessió que ells experimenten vers la realitat que els envolta. De vegades confonen la manca de neurosi dels qui els envolten com a manca de professionalitat, perfecció, responsabilitat o preocupació. La societat és plena de neuròtics que viuen la seva malaltia no pas com una malaltia sinó com una manera de ser, i en conseqüència no la combaten, i així cada dia els empitjora i els afebleix més.
Passa el mateix amb la psicopatia, qua avui dia s'anomena psicopatologia social. El psicòpata més habitual no és l'assassí, sinó el que experimenta la seva manca d'empatia en dosis petites, tan petites que no es perceben amb facilitat, però que com un mal àcid van corroent les persones que els envolten.
Remeis preventius:
*Anar treballant dia a dia, en les pròpies responsabilitats i en tot el que es pugui; però amb tranquilitat, sense permetre que l'estat d'ànim o el nerviosisme aliè ens influeixi. Donar prioritat a les feines que exigeixen una relació amb els altres, o que afecten més directament a tercers.
*Relativitzar els mots dels neuròtics o dels psicòpates suaus, no atorgar-los cap mena de poder. Ser impermeables interiorment davant els mots dels neuròtics. No creure's tot el que diuen. Adonar-se de la seva negativitat: ho veuen tot fosc, tenen por de tot, consideren com a real la negativitat que només presuposen per la seva pròpia negativitat interior. Combatre la seva negativitat no pas directament, sinó amb comentaris indirectes, respectuosos i discrets. Adonar-nos de la superioritat del pensament positiu. Acceptar els seus errors igual com ells han d'acceptar els nostres; de cap manera, però, no acceptar una actitud de resignació habitual front de l'error, sinó tolerar-lo com a accident o com a conseqüència d'un excés de feina. Reclamar el dret a la vida privada, al descans, i a un horari de treball digne.
*No tenir por de tot. Tot pot passar, però gairebé mai no passa tot. I tenir por pel que pot passar no ajuda al fet que no pugui passar. Cal desactivar del tot la por als fenòmens accidentals incontrolables (mort, malaltia, error involuntari i inesperat, traïcions...). La por neuròtica no té cap utilitat, per molt que els neuròtics que ens puguin envoltar s'entestin en assegurar-ho; l'únic que aconsegueix la por és malmetre'ns la vida.
*Agrair, moltes vegades al dia, l'existència. Valorar, moltes vegades al dia, la sort de tenir tot allò que tenim. Que dins nostre no hi visquin els neuròtics i les seves fantasies possibilistes, sinó l'agraiment a l'existència i l'amor incondicional als que ens envolten (incondicional vol dir que no necessitem d'ells o elles res a canvi per a estimar-los; no vol dir pas que acceptem sense immutar-nos les seves possibles injustícies, sinó que malgrat les seves injustícies, i malgrat que ens defensem de les seves injustícies, els continuarem estimant).
Que les neurosis invisibles dels altres (i totes les malaties mentals no considerades com a tals) no se'ns encomanin.
I potser els neuròtics més perillosos són aquells que no s'adonen que ho són, ja que exigeixen als qui els envolten la mateixa obsessió que ells experimenten vers la realitat que els envolta. De vegades confonen la manca de neurosi dels qui els envolten com a manca de professionalitat, perfecció, responsabilitat o preocupació. La societat és plena de neuròtics que viuen la seva malaltia no pas com una malaltia sinó com una manera de ser, i en conseqüència no la combaten, i així cada dia els empitjora i els afebleix més.
Passa el mateix amb la psicopatia, qua avui dia s'anomena psicopatologia social. El psicòpata més habitual no és l'assassí, sinó el que experimenta la seva manca d'empatia en dosis petites, tan petites que no es perceben amb facilitat, però que com un mal àcid van corroent les persones que els envolten.
Remeis preventius:
*Anar treballant dia a dia, en les pròpies responsabilitats i en tot el que es pugui; però amb tranquilitat, sense permetre que l'estat d'ànim o el nerviosisme aliè ens influeixi. Donar prioritat a les feines que exigeixen una relació amb els altres, o que afecten més directament a tercers.
*Relativitzar els mots dels neuròtics o dels psicòpates suaus, no atorgar-los cap mena de poder. Ser impermeables interiorment davant els mots dels neuròtics. No creure's tot el que diuen. Adonar-se de la seva negativitat: ho veuen tot fosc, tenen por de tot, consideren com a real la negativitat que només presuposen per la seva pròpia negativitat interior. Combatre la seva negativitat no pas directament, sinó amb comentaris indirectes, respectuosos i discrets. Adonar-nos de la superioritat del pensament positiu. Acceptar els seus errors igual com ells han d'acceptar els nostres; de cap manera, però, no acceptar una actitud de resignació habitual front de l'error, sinó tolerar-lo com a accident o com a conseqüència d'un excés de feina. Reclamar el dret a la vida privada, al descans, i a un horari de treball digne.
*No tenir por de tot. Tot pot passar, però gairebé mai no passa tot. I tenir por pel que pot passar no ajuda al fet que no pugui passar. Cal desactivar del tot la por als fenòmens accidentals incontrolables (mort, malaltia, error involuntari i inesperat, traïcions...). La por neuròtica no té cap utilitat, per molt que els neuròtics que ens puguin envoltar s'entestin en assegurar-ho; l'únic que aconsegueix la por és malmetre'ns la vida.
*Agrair, moltes vegades al dia, l'existència. Valorar, moltes vegades al dia, la sort de tenir tot allò que tenim. Que dins nostre no hi visquin els neuròtics i les seves fantasies possibilistes, sinó l'agraiment a l'existència i l'amor incondicional als que ens envolten (incondicional vol dir que no necessitem d'ells o elles res a canvi per a estimar-los; no vol dir pas que acceptem sense immutar-nos les seves possibles injustícies, sinó que malgrat les seves injustícies, i malgrat que ens defensem de les seves injustícies, els continuarem estimant).
.
No comments:
Post a Comment