Tan a prop... tan a prop... i a cops, no es veu.

Una terra on baixa l'aigua pels clivells d'un sòl obscur; roca amb plecs de segles i xardor d'astres antics. La catifa eterna, que no veuen els qui sempre s'acostumen al sublim i ho consideren inservible pels anhels de no se sap ben bé quin ús.

Rau, el paradís, arran dels qui el freturen als estels llunyans i el tenen tan a frec.

Què més pot, un cor, voler si té aquest verd? 

.

.

La natura genera flors estranyes, i rebenta els ingenus models humans que aspiren a definir-ho i etiquetar-ho tot.

Quan una realitat és natural, ho és perquè brolla de la natura; no pas perquè la societat la consideri natural. I a la natura hi ha singularitats espectaculars, de vegades esquerpes i cruels; al capdavall, i d'una manera o altra, belles.

La natura se salta sovint les seves pròpies normes; encara que en realitat no se les salta, sinó que les seves normes tenen una lletra petita que desconeixem; i aquest desconeixement ens crea el miratge que les normes s'han saltat.

Mutacions. Pètals de quatre fulles. Indígenes amb sis dits. Efectes deformadors del temps a velocitats properes a les de la llum. Quants energètics. Individus a mig camí entre una sexualitat i una altra. Superdotats. Genis musicals. Persones amb un cromosoma de més; o amb dos cromosomes "Y". Individus humans amb les capacitats empàtiques disminuïdes. Persones amb l'empatia potenciada per la genètica. Rossos. Panotxes. Albins. Intolerants a la lactosa. Resistents a la lactosa...

La natura s'obre pas en totes direccions, a ritme d'unes lleis inflexibles (a cops treballant amb magnituds de valors indeterminats que obeeixen probabilitats en lloc de valors concrets) sense consideracions ètiques o antròpiques; i malgrat tot, malgrat aquesta variabilitat de flors diverses, comunes i singulars, hem aparegut nosaltres, i han aparegut els somriures dels infants, i la música, i la tendresa, i la bondat, i l'esperança.... Les flors singulars no van en contra de l'esperança, ni de la humanitat, ni de la bellesa, ni de l'amor... Si Déu existeix s'ha d'estimar igual les flors estranyes com les comunes; perquè unes i altres no han triat ser com són.

Els Homo sapiens ens inventem models ideals, previsibles, reductors de diversitats i d'originalitats; i ens pensem que tot allò que s'aparta dels nostres models és antinatural; ens creiem amos i senyors de la natura, quan en realitat és la natura la qui decideix què és natural i què no ho és. I és natural tot allò que la natura genera. El bo i el dolent definit pels humans no es desprèn de la natura, que és com és, i que sempre és més rica, diversa i sorprenent que les societats humanes.

Si alguna realitat deixa de ser harmònica amb la natura, aquesta realitat acaba esvaint-se. Tant més ràpidament s'esvairà com menys harmònica sigui amb la natura. Però ni en aquest cas es pot parlar d'una realitat antinatural, perquè aquesta realitat ha brollat de la natura.

.

.

Fot el camp! glòria!

Reconeixements, protocols, consideracions, pompes, adoracions laiques de déus mediàtics, audiències, gràfiques, estadístiques daurades, valors en borsa, aplaudiments, aplaudiments, aplaudiments...

Res.

Tot el que val és aquí; sota del cel atzurat: la remor del vent entre les codines, la dansa dels caps dels arbres, les basses als bols de roca de la muntanya, els granellons de sol a la superfície de l'aigua, les branques del roure cercant el cel al llarg de segles, el silenci de la natura, la llum del rostre de l'infant, que somriu perquè en té ganes, els blens dels seus cabells i el roig de les seves galtes enrojolades pel fred i la brisa, el so dels trepigs pel camí que du a les torrenteres que pugen a la Mola o al Montcau, el cor buit d'ambicions diferents a l'ara, el gust terrós i auster de l'aigua de les fonts, la flaira de la farigola, el violaci de l'estepa de fulles vellutades, el romaní florit de les abelles, el núvol de plom que tot d'una enfosqueix el paisatge i engega una bufada gèlida, la gota de pluja que plou pertot, el rosat argilós del massís que un dia ens va veure néixer, des de la mateixa posició que avui, i en la mateixa posició que tindrà d'aquí a tres-cents anys.

Quedeu-vos la pesadesa de la glòria humana, fum de vanitats, d'orgulls balmats, que moren amb la cendra del sepulcre, i que engeguen enveges tan buides com els propis triomfs daurats dels Homo sapiens que les generen. Allunyeu de mi les lloances, els afalacs, els regals, els honoraris, l'or amb què volen encadenar la meva fidelitat a l'onada de poder que tot ho agombola.

Deixeu-me, poderosos, amb la meva muntanya, amb la gent que estimo, i foteu el camp!

"Esquirols" per sempre!

Corria l'any 1987, i en una casa vella del carrer Colom, davant de l'antiga ETSEIT, a dos quarts de dues de la matinada, després d'un sopar dels que estudiàvem quart d'anglès a la FIAC, una noia amb els cabells rinxolats que es deia Anna Argemí, i que, com jo, devia tenir uns dinou anys, va agafar una guitarra i es va posar a cantar, amb veu de soprano, “Arrels”, del grup “Esquirols”. Fou la primera vegada que vaig escoltar una cançó d'Esquirols i la meva vida va canviar.

No sabria dir exactament per quina raó va canviar, però la meva ment, estructurada durant anys amb inputs escolars conservadors i integristes, es va obrir com un capoll que fins aquell punt vivia clos i enfosquit per ell mateix, i que, en un instant, es va obrir només en escoltar una veu femenina pronunciant el “Cal que deixi la meva casa i prengui el bastó”. La veu de l'Anna va reverberar per les arcades d'aquell edifici antic, on hi vivia un professor d'anglès mig hippy, que tenia pocs anys més que nosaltres, i que, irònicament, a causa del seu orígen irlandès, era profundament catòlic; però alhora també era molt hippy, i, de fet, intentava ficar-se al llit amb tantes noies com podia.

Tornant al tema, sentir “Esquirols”, de veu de l'Anna, em va fer un truc al cor, se'm va girar la ment, i vaig sentir la necessitat d'escoltar més, de llegir més, de saber més, de comprendre més. Vaig rebuscar els meus antics apunts de literatura catalana, els que em va impartir en Domènech Reverter al batxillerat (¡que malament que li vaig fer passar al pobre home quan era professor meu!), però vet aquí que uns quants anys després, tot allò que ell m'havia intentat ensenyar amb tota la bona voluntat del món sense aconseguir-ho a causa de la meva rebequeria adolescent, ho va lograr, en un sol instant, la veu d'una noia una nit de primavera de Terrassa.

Avui, tant en Domenech Reverter com l'Anna Argemí són morts; i els dedico un sincer i afectuós record. Tots dos, de diferent manera, van ser mestres meus; l'un, conscientment, com a professional de l'educació; l'altra, sense que arribés a saber-ho mai, només cantant; anys després, per cert, tindria molt i molt d'èxit com a soprano.

Però sobretot foren, i són, mestres i muses, els “Esquirols”. D'ençà d'aquella nit, vaig llegir tot el que vaig trobar d'ells; i, a més d'una idea sublim de llibertat, pàtria i progrés, vaig aprendre l'essència de la poesia. Joan Crosas, i Joan Vilamala foren, també, sense saber-ho, dos dels millors mestres que he tingut mai de poesia. Divuit anys després d'aquella nit terrassenca, vaig tenir la sort i l'honor de conèixer personalment a Joan Vilamala a la presentació d'un llibre del web de http://www.relatsencatala.cat/ Recordo que vaig dissimular el millor que vaig poder la meva admiració vers un personatge que coherentment amb la lletra de les seves cançons se'm mostrà senzill, planer, humil, i absolutament normal... però el cert és que em va fer molt feliç poder-li explicar que el meu fill (que llavors tenia tres anys) cantava la cançó del “Serrallonga” i “Arrels”, i poder-li demanar que tornessin a cantar; o que, si més no, intentessin composar noves cançons.

Les cançons d'Esquirols han acompanyat les meves excursions, la meva tasca educativa, els moments més dolços d'intimitat familiar, i fins i tot m'han consolat en els moments més durs; quan va morir un fill meu abans de néixer, perquè la natura així ho va decidir, alguna de les seves cançons van reconfortar el meu dolor i el va transmutar en esperança.

Recordo, amb emoció, el concert Homenatge a Esquirols, a Sant Andreu, (crec que va ser al setembre del 2005); aquella nit vaig recordar molt l'Anna i la cantada del carrer Colom de Terrassa al 1987; així com les lectures en solitud, a les golfes de casa meva, a les nits d'estiu dels meus dinou anys, quan m'emocionava amb “Riu enllà”, “Fent Camí”, “Colze amb colze”... com si fossin poemes del mateix Espriu. Crec que va ser aquí quan vaig començar a escriure poesia; si més no, de la manera com l'escric ara.

Volia parlar d'Esquirols, i de com van afectar a la meva vida, i veig que ho he fet d'una manera desordenada i potser massa subjectiva; però garanteixo que he estat del tot sincer.

Tornaré a escriure d'ells ben aviat, ara que, sortosament, a la xarxa, comencen a trobar-se més videos, més música, més sons que els evoquen i que els interpreten.

Cal que les generacions futures transmetin la poesia i les cançons que un dia “Esquirols” van crear sense cap més ambició que gaudir de la poesia, de la música, de les excursions, de Catalunya, dels ideals de llibertat, i de la companyia dels joves i dels que encara se'n senten.

Per molt anys!
.
.

Vuitanta anys del naixement d'un somni.

Catorze d'abril; vuitanta anys d'un somni; tan vell i tan bell com la consciència humana: la república; la “cosa” del “poble”; la igualtat entre les persones; els càrrecs que són per mèrits i no per naixença; la il·lusió d'uns aires nous de llibertat que somniaven una manera més lliure d'organitzar-se, de viure, d'aprendre, de treballar, d'existir; l'esperança d'acabar per sempre amb el caciquisme, amb el classisme, amb l'immobilisme de les classes socials que condemnaven els pobres a continuar sent pobres, com si la misèria fos un estigma que es portés a la sang; la llibertat de crear sense que la moral imperant prohibís cap expressió; la gosadia d'investigar fins allò que contradeia els dogmes de sempre; la igualtat entre les persones fos quin fos el seu cognom, el seu llinatge, els seus títols, els seus avantpassats.

La república, per a molts joves, semblava que seria l'acompliment de tots els anhels de justícia i de progrés que emplenaven les ments més idealistes. Les pulsions ancestrals, però, que aboquen els Homo sapiens a tornar una vegada i una altra a una concepció de la vida fonamentada en la por, en la violència, en el conservadurisme més covard, o en la venjança més crua, van posar fi a tot. L'Espanya canyí va rebrotar com una malva i van tornar les mantellines negres, el nepotisme, la humiliació i l'extermini dels vençuts, la guerra de sempre, la por de sempre, l'infern de sempre, els diners de sempre, les lleis uniformitzadores de sempre, els aristòcrates de sempre, els instints tribals de sempre, difressats de civilització com sempre. I encara hi són, vestits de demòcrates, especulant, imposant, prohibint, negant, menyspreant, censurant, tapant, ignorant... Encara hi són.

El somni, però, és viu, i uns altres arribaran més lluny, i aconseguiran la llibertat. L'espècie humana està cridada a la llibertat; i s'hi arribarà, malgrat els períodes de foscor, les blasmes, la crisi, els canyís i els canons. El nostre destí és la llibertat.

.

.

Presentació de "Matí i altres contes", de Laia Alsina i uns quants autors més.

El cel endormiscat tenyeix de gris el meu matí; així comença “Matí”, de Laia Alsina; relat guanyador del 14è Premi de Narrativa Curta per Internet Tinet, guardó que forma part dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona 2010.

Aquest relat dóna nom al llibre “Matí i altres contes”, publicat per Cossetània, que fou presentat a la “Llibreria de la Rambla” de Tarragona el passat 9 d'abril, en un ambient de proximitat, familiaritat i calidesa.

A més de la Laia, són (som) autors d'aquest recull de relats: Jaume Calatayud, Albert Bardés, Jordi Morera, Xavier Ortells, Francesc Xavier Torres, Albert Carrasco, David Figueres, Joan Bustos, Jeremias Soler, Francisco Ramon Romeu, Josep Manel Vidal, Vicent Enric Belda, Iago Otero i David Juher.
Cal destacar i agrair el parlament interessantíssim de l'escriptor Oscar Palazon.

El llibre conté el meu relat “Heaven”, que va ser el desè que més va agradar al jurat d'un total de tres-centes catorze històries presentades. Em sento molt feliç d'haver pogut participar de la festa de la presentació del llibre. Quedar finalista és una festa; que una història que m'ha sortit del cor sigui en un llibre és una festa; escriure, ja en sí, ni que l'obra no surti del calaix de casa, és una festa, perquè permet crear vides, fantasies, realitats paral·leles, situacions sorprenents, ambigüitats, paradoxes, emocions... Permet reviure èpoques passades, canviar-los el final, madurar el final... Permet transmetre desigs, sensacions, percepcions íntimes de la bellesa... O, per contra i si un ho decideix així, deixar tota aquesta riquesa en repòs en algun racó de la llar només per als descendents o per a l'eternitat.

Voldria fer un comentari especial a la mestria del relat de la Laia; mestria en la repetició precisa de mots per a transmetre la insistència emotiva justa d'una manera elegant i afuada com un pas exacte i elegant de dansa. La mel de les construccions anàloga a la mel de la història. Un virtuosisme sorprenent en una ment tan jove.

Tornaré a presentar-me al Tinet, m'ha agradat l'experiència; i el millor de tot és que (de moment, i si l'especulació, el consumisme i l'estètica carrinclona d'alguns poderosos no ho impedeixen), aquest premi es lliura ben a prop de la que ara per ara és la meva platja naturista preferida. I amb l'excusa d'anar a recollir el premi, o a la presentació, trepitjo (trepitgem) per una bona estona el paradís.

.

.

Estiu d'abril a la Waikiki. Primera abraçada, amb la mar, de la temporada. Estirada de l'instant abans de la presentació d'un llibre.

Tres capbussades en una aigua de vidre, i al voltant, els pins de la Marquesa, els penya-segats daurats, el brum sanador de les onades a la planúria de la platja. Un dia de juny regalat al mes d'abril. Tres capbussades, amb natació inclosa, en una mar gèlida que em retorna totes les forces del Sol a la sang; del Sol, de la salabror, de la llum, dels guspireigs a les onades, a l'escuma.

La meva pell i la mar; només la pell i només la mar; només el sol i la pell; només la llum i la pell, i la pell dels qui estimo, i els jocs dels qui estimo, i la Terra que ho sana tot, que s'endú la foscor de les boires mentals de la societat que ens pretén empresonar. 

És “molt” saber que quan tot caigui, en alguns racons del planeta, hi restarà la mar, i el Sol, i els penya-segats, i el cel blau, i l'olor de pinassa, i l'estridor de les onades. Hi són encara que ningú no hagi pagat perquè hi siguin. I molts han pagat perquè no hi siguin. 
Quan la pobresa ens amari, la nuesa serà el consol i la revelació. La riquesa més gran de l'ésser humà és el descobriment alliberador de la pobresa. La nuesa és l'abstinència de les banalitats i la possessió de la imatge original que ens ha atorgat la Terra, del vestit que l'univers ens ha escollit. La nuesa és la indiferència front les opinions alienes pel que fa a la nostra identitat personal i natural, pel que fa a les nostres idees, pel que fa al nostre dret a girar el timó de la nostra vida vers la direcció que creguem més oportú emprendre. Res no cal, quan s'esdevé una peça més del gran bioma terrestre a la immensa catedral de la natura; si la natura es perdés, ni tota la riquesa del món no ho compensaria. Quan la llum és a la pell, la pell és llum. Quan la innocència és als ulls i a la ment, el cos és llum, la ment és llum, els ulls són llum.

Marxes amunt i avall damunt la llum a frec de l'escuma que va i que ve en aquesta catifa de sorra que ara és xopa, inundada, i adés només un xic humida. El pensament buit d'ell mateix, i dedicat sols als jocs de la llum sobre la catifa; només s'atura, la ment, en allò que contempla, sense anar més enllà, i l'instant s'allarga, s'allarga, envoltat de llampecs de mar en un concert de sons eterns i còsmics. I aquest instant etern, el tens i el tens a dins i a dins... i sempre hi és... I és l'escut i l'antídot contra els esclaus de la corbata i el tern, de la riallada falsa i el patac interessat; contra les arengues dels de pell blanquinosa i transparent, gèlida de tant ambicionar un poder i una façana que són fum; fum de banalitat i de buidor. Els qui somnien aristocràcies més o menys dissimulades de classes i nissagues adoradores del poder i de la imatge artificiosa del diner i dels seus afins. Els adoradors de la perfecció absoluta i de la vida en formol, normalitzada i controlada pels standars especificats pel lluent món de l'economia contemporània (ja de capa caiguda). Uniformitzadors de tot i de tothom; censors de la llum de la natura, gelosos inconscients de la llibertat dels lliures; s'enganyen prement més fort la cadena daurada de la por i del càlcul especulador.

Intento fer fotos a les onades i m'enamoro de la seva llum i del seu color.

Després ens n'anem a la presentació d'un llibre, i, com sospitava, arribem tard, perquè ens és difícil deixar el paradís. Però en travessar el bosc, ens adonem que el portem a dins allà on anem; i que duri molts anys.

.

.