"Esquirols" per sempre!

Corria l'any 1987, i en una casa vella del carrer Colom, davant de l'antiga ETSEIT, a dos quarts de dues de la matinada, després d'un sopar dels que estudiàvem quart d'anglès a la FIAC, una noia amb els cabells rinxolats que es deia Anna Argemí, i que, com jo, devia tenir uns dinou anys, va agafar una guitarra i es va posar a cantar, amb veu de soprano, “Arrels”, del grup “Esquirols”. Fou la primera vegada que vaig escoltar una cançó d'Esquirols i la meva vida va canviar.

No sabria dir exactament per quina raó va canviar, però la meva ment, estructurada durant anys amb inputs escolars conservadors i integristes, es va obrir com un capoll que fins aquell punt vivia clos i enfosquit per ell mateix, i que, en un instant, es va obrir només en escoltar una veu femenina pronunciant el “Cal que deixi la meva casa i prengui el bastó”. La veu de l'Anna va reverberar per les arcades d'aquell edifici antic, on hi vivia un professor d'anglès mig hippy, que tenia pocs anys més que nosaltres, i que, irònicament, a causa del seu orígen irlandès, era profundament catòlic; però alhora també era molt hippy, i, de fet, intentava ficar-se al llit amb tantes noies com podia.

Tornant al tema, sentir “Esquirols”, de veu de l'Anna, em va fer un truc al cor, se'm va girar la ment, i vaig sentir la necessitat d'escoltar més, de llegir més, de saber més, de comprendre més. Vaig rebuscar els meus antics apunts de literatura catalana, els que em va impartir en Domènech Reverter al batxillerat (¡que malament que li vaig fer passar al pobre home quan era professor meu!), però vet aquí que uns quants anys després, tot allò que ell m'havia intentat ensenyar amb tota la bona voluntat del món sense aconseguir-ho a causa de la meva rebequeria adolescent, ho va lograr, en un sol instant, la veu d'una noia una nit de primavera de Terrassa.

Avui, tant en Domenech Reverter com l'Anna Argemí són morts; i els dedico un sincer i afectuós record. Tots dos, de diferent manera, van ser mestres meus; l'un, conscientment, com a professional de l'educació; l'altra, sense que arribés a saber-ho mai, només cantant; anys després, per cert, tindria molt i molt d'èxit com a soprano.

Però sobretot foren, i són, mestres i muses, els “Esquirols”. D'ençà d'aquella nit, vaig llegir tot el que vaig trobar d'ells; i, a més d'una idea sublim de llibertat, pàtria i progrés, vaig aprendre l'essència de la poesia. Joan Crosas, i Joan Vilamala foren, també, sense saber-ho, dos dels millors mestres que he tingut mai de poesia. Divuit anys després d'aquella nit terrassenca, vaig tenir la sort i l'honor de conèixer personalment a Joan Vilamala a la presentació d'un llibre del web de http://www.relatsencatala.cat/ Recordo que vaig dissimular el millor que vaig poder la meva admiració vers un personatge que coherentment amb la lletra de les seves cançons se'm mostrà senzill, planer, humil, i absolutament normal... però el cert és que em va fer molt feliç poder-li explicar que el meu fill (que llavors tenia tres anys) cantava la cançó del “Serrallonga” i “Arrels”, i poder-li demanar que tornessin a cantar; o que, si més no, intentessin composar noves cançons.

Les cançons d'Esquirols han acompanyat les meves excursions, la meva tasca educativa, els moments més dolços d'intimitat familiar, i fins i tot m'han consolat en els moments més durs; quan va morir un fill meu abans de néixer, perquè la natura així ho va decidir, alguna de les seves cançons van reconfortar el meu dolor i el va transmutar en esperança.

Recordo, amb emoció, el concert Homenatge a Esquirols, a Sant Andreu, (crec que va ser al setembre del 2005); aquella nit vaig recordar molt l'Anna i la cantada del carrer Colom de Terrassa al 1987; així com les lectures en solitud, a les golfes de casa meva, a les nits d'estiu dels meus dinou anys, quan m'emocionava amb “Riu enllà”, “Fent Camí”, “Colze amb colze”... com si fossin poemes del mateix Espriu. Crec que va ser aquí quan vaig començar a escriure poesia; si més no, de la manera com l'escric ara.

Volia parlar d'Esquirols, i de com van afectar a la meva vida, i veig que ho he fet d'una manera desordenada i potser massa subjectiva; però garanteixo que he estat del tot sincer.

Tornaré a escriure d'ells ben aviat, ara que, sortosament, a la xarxa, comencen a trobar-se més videos, més música, més sons que els evoquen i que els interpreten.

Cal que les generacions futures transmetin la poesia i les cançons que un dia “Esquirols” van crear sense cap més ambició que gaudir de la poesia, de la música, de les excursions, de Catalunya, dels ideals de llibertat, i de la companyia dels joves i dels que encara se'n senten.

Per molt anys!
.
.