Catorze d'abril; vuitanta anys d'un somni; tan vell i tan bell com la consciència humana: la república; la “cosa” del “poble”; la igualtat entre les persones; els càrrecs que són per mèrits i no per naixença; la il·lusió d'uns aires nous de llibertat que somniaven una manera més lliure d'organitzar-se, de viure, d'aprendre, de treballar, d'existir; l'esperança d'acabar per sempre amb el caciquisme, amb el classisme, amb l'immobilisme de les classes socials que condemnaven els pobres a continuar sent pobres, com si la misèria fos un estigma que es portés a la sang; la llibertat de crear sense que la moral imperant prohibís cap expressió; la gosadia d'investigar fins allò que contradeia els dogmes de sempre; la igualtat entre les persones fos quin fos el seu cognom, el seu llinatge, els seus títols, els seus avantpassats.
La república, per a molts joves, semblava que seria l'acompliment de tots els anhels de justícia i de progrés que emplenaven les ments més idealistes. Les pulsions ancestrals, però, que aboquen els Homo sapiens a tornar una vegada i una altra a una concepció de la vida fonamentada en la por, en la violència, en el conservadurisme més covard, o en la venjança més crua, van posar fi a tot. L'Espanya canyí va rebrotar com una malva i van tornar les mantellines negres, el nepotisme, la humiliació i l'extermini dels vençuts, la guerra de sempre, la por de sempre, l'infern de sempre, els diners de sempre, les lleis uniformitzadores de sempre, els aristòcrates de sempre, els instints tribals de sempre, difressats de civilització com sempre. I encara hi són, vestits de demòcrates, especulant, imposant, prohibint, negant, menyspreant, censurant, tapant, ignorant... Encara hi són.
El somni, però, és viu, i uns altres arribaran més lluny, i aconseguiran la llibertat. L'espècie humana està cridada a la llibertat; i s'hi arribarà, malgrat els períodes de foscor, les blasmes, la crisi, els canyís i els canons. El nostre destí és la llibertat.
.
.
No comments:
Post a Comment