Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Sunday, April 10, 2016

Busca un barri lleig


Quan arribis a una ciutat que no coneixes, busca un barri lleig; normalment els barris considerats lleigs són als afores, i a la gent no se li acut d'acostar-s'hi. Per tant, busca un barri lleig i descurat, principalment perquè aquest barri serà de debò; tot el que hi trobaràs serà autèntic. Si fos bell, seria altament probable que hagués estat falsejat. Els barris bonics, arreglats, abillats... ho són perquè no són de debò, són artificials; per això són bonics, i per això no són de debò.
Camina pels carrers d'aquest barri lleig sense anar enlloc, sense buscar res, sense un pla ni un horari. Mira i "procastina". Escolta i bada. Olora i passeja. No vagis enlloc. Només visita el barri i els seus carrers, i no ho facis per a cap motiu, ni tan sols per a escriure després sobre el tema, ni per a fer fotos; fes-ho per a res. 

Si segueixes aquestes instruccions, t'amararàs d'autenticitat; probablement et toparàs amb situacions reals; escoltaràs els millors guions, els més realistes, que són els qui ningú no escriu, i descobriràs que al racó més oblidat de la terra, al més gris, al que no destaca per cap motiu... hi ha persones amb unes vides plenes de força, d'intensitat; i dins de cada vida, tot l'univers, i molt d'amor, de vegades ocult o disfressat.

Normalment, quan facis això, les idees et vindran totes soles, i acabaràs sentint i entenent allò que no cercaves. Però si no et passa, no t'amoïnis, perquè el que has fet, no ho has fet perquè et vingués la inspiració, sinó per a res. Perquè, de fet, caminar per un barri lleig, per un barri de debò, és ja inspiració, no necessites buscar-la, perquè ja la tens i la vius del tot.

És impossible crear sense "procastinar". És impossible crear sense perdre el temps. És impossible crear de debò sense caminar cap enlloc i sense badar. Necessitem espais per a perdre el temps si volem avançar.  
.
.
.
.

Friday, April 1, 2016

La religió dogmàtica dels néts del franquisme

CC BY-SA 3.0 imatge from 4028mdk09 in wikipedia
 
A l'últim han estat els néts els qui han heretat la intolerància del franquisme. Els fills la van patir de massa a prop, i han crescut reprimits i espantats, però al capdavall immunitzats contra la dèria de prohibir, tapar, controlar, censurar... tot allò que per naturalesa és lliure; perquè ells van sofrir aquesta lacra. Els fills, però, com a mal educats que van estar, no van aconseguir, majoritàriament, formar néts conscients dels perills de la intolerància. És per això que la societat anomenada democràtica no ho és de fet; l'organització considerada lliure, no ho és en absolut.
L'oca que s'ha passat la vida lligada a una cadena, i que, al llarg de tota la seva vida, s'ha hagut d'ajupir i estirar el coll per arribar al plat amb l'aigua, el dia que la deslliguen, continua ajupint-se i estirant el coll per arribar a l'aigua, tot i que ja no tingui la cadena. I al llarg de tota la seva vida, bo i que passin anys d'ençà del moment en què la van deslliurar de la cadena, la pobra oca continuarà estirant el coll i ajupint-se; no sabrà beure d'una altra manera. I els fills de l'oca, i potser àdhuc els seus néts, hauran après a ajupir-se i a estirar el coll per a beure aigua, sense saber perquè, sense ni tan sols sorprendre's d'haver de fer un gest tant estrany per a beure, ben bé com si estiguessin lligades a una cadena, tot i que la cadena, per a ells, mai no hi haurà estat. Els seus pares ni tan sols els hauran explicat que un dia hi va haver una cadena, i que el gest d'ajupir-se i d'estirar el coll era en aquell moment l'únic possible si volien poder beure aigua.
Les nostres generacions no han parlat prou de les cadenes que hi va haver, ni dels colls que es van haver d'estirar dia rere dia per a beure aigua, ni dels tics dictatorials que s'han tramès per educació inconscient, per mimetisme, per educació transversal; milers de tics que no són vistos com a tics ni com a herència de la dictadura, sinó com a correcció social, com a formes, normes, protocols, tradicions, bon gust...
Estem reproduint la merda dels avis, la sagrada tradició que s'assumeix sense crítica, perquè es considera que tot el que transmeten les generacions precedents és perquè sí sagrat. Avui fan les lleis els qui assaboreixen amb delir la presó per als que són diferents, per als que es rebel·len contra el poder polític, contra l'estat. Allò que és anomenat democràcia està ple de colls d'oca estirats i ajupits; ho està fins i tot allò que s'autoanomena progressisme. Les cases no tenen gent; la gent no té cases; i a tot això li'n diuen llei i estat de dret. La gent va a la presó per una cançó, per una representació de titelles, per dir ase o per dir bèstia; i a tot això, li'n diuen democràcia. Els qui s'enorgulleixen de ser d'esquerres, i que accepten tota aquesta misèria legal del present, i que a més afirmen que són laics i agnòstics, del tot alliberats de les doctrines caduques, en realitat practiquen la religió del pensament únic, l'adoració del sistema i de les seves estètiques i ètiques, la indecència de la decència buida dels esnobs que no saben que ho són. Beneeixen desnonaments, fent veure que els avorreixen. Signen pactes amb el liberalisme econòmic, fent veure que estan fent fora la dreta del govern. Adoren les seves carreres polítiques personals, fent veure que se sacrifiquen pel poble. Fan la vista grossa davant la repressió i la censura, fent veure que estan absolutament a favor de la llibertat d'expressió. S'omplen la boca amb la paraula democràcia, escagarrinant-se cada vegada que algú planteja la possibilitat d'un referèndum perquè la gent de Catalunya o d'Euskadi decideixin si volen pertànyer a l'estat espanyol. I darrere l'escagarrinament arriba l'amenaça; darrere la por i la ignorància, arriba la violència i el feixisme. Uns i altres practiquen la religió dogmàtica dels diners, divinitats capaces de canviar la constitució en dos dies sense referèndum, o de decidir qui va a la presó i qui no hi va de moment.
Davant de tot això, el ciutadà petit i humil com jo només té un vot i una veu que cada dia que passa li intenten apagar més i més. La veu del poble, tan cridanera avui dia amb l'agulló a cops descontrolat de les noves tecnologies, té un poder capaç de destruir el mateix poble; si fa no fa com quan un ramat de vaques perd el control i es desboca. El ciutadà espectador conscient d'aquesta involució duta a terme pels néts del franquisme, si té la sort de ser-ne conscient, té l'obligació de resistir. Resistir amb el mot, amb el vers, amb la cançó, amb el vot, amb el gest de decidir què compra i què no; què consumeix i què no, amb la llibertat. Resistir amb l'actitud de no tenir por de les amenaces, de no bescanviar la llibertat d'expressió o qualsevol altra llibertat per una seguretat que no existeix. Qui renuncii a conquerir la llibertat per por a perdre la seguretat, convertirà el seu món, tan segur, en una presó a on no estaran permesos els tresors essencials de la humanitat, allò que fa que la vida valgui la pena: la creativitat, l'expressió, l'opinió, el progrés, l'esperança, l'art, la respiració, l'amor lliure...
.
.
.

Tuesday, March 29, 2016

Els ritus dels mamífers són cadenes que no estic disposat a arrossegar

Cap a on camines? A mi no m'enredes.
Estàs dient que m'arrossego perquè no vaig a hotels de quatre estrelles o perquè cerco destins sense més allotjament que la sorra d'una platja?
O perquè m'agrada menjar sardines de llauna en un bosc en comptes de ser client d'un restaurant d'èxit?
Que no, que no necessito res; som diferents. 
Anhelo, sí, una platja verge, sense passeigs marítims, ni edificis,
ni carreteres que m'hi acostin, ni para-sols, ni banyadors,
ni refrescs industrials, ni lligams socials, ni grups, ni associacions, ni compromisos, ni horaris... Necessito que aquesta estranya societat d'Homo sapiens esclaus de les seves pròpies tradicions
em deixin en pau.
Els ritus dels mamífers són cadenes que no estic disposat a arrossegar.
Ritus de mamífers encorbatats, fidels a religions inventades i retalladores de llibertats.
Sóc fidel al Sol guspirejant damunt del mar,
i a un temps que no està engarjolat ni limitat per planificacions castradores.
Sóc fidel a la llibertat a la qual mai no renunciaré,
i a la vida, que valoro més que la supervivència.
Soc fidel a les melodies de Cole Porter,
i a les agulles dels pins,
i al roig de les roques de la Mediterrània,
a la poesia que no és un producte comercial ni un instrument de l'ego,
i a la fugacitat dels instants,
potser a la idea de desaparèixer, si toca,
després d'haver viscut de debò,
en comptes de no viure 
a causa de la por a desaparèixer.
No m'enredes ni m'enredaràs amb els teus mirallets i la teva bijuteria.
Les meves joies són de debò i estan vives,
per elles ho puc deixar tot.
No m'atrapa l'opinió aliena;
opinió de la massa de mamífers
subjugats pels teus enganys de banc amic,
de prestigi, de fama, de qualitat de marbre i gràfiques.
Mamífer esclau dels trets identitaris de la teva camada,
inconscient de la seva animalitat,
portaré flors als cabells i una guitarra i 
renunciaré a posseir res més a banda de la llibertat
que com a ésser humà posseeixo.
I moriré sabent que he viscut, i amb això em bastarà.

Thursday, March 24, 2016

No us puc dir si plorava...


 
Què passa quan neva que tot és pur i de debò?
Te'n recordes quan miràvem els mateixos flocs des de diferents llocs i ens vam sentir tan a prop que ens vam haver de trucar?
O el dia en què estàvem tristos i va començar a nevar,
i a la tele, de cop i volta, van fer «Forrest Gump»,
i la vam mirar i comentar amb el meu fill de deu anys;
i ens vam sentir tan bé.
Després, ja gairebé de nit, vam anar a tocar la neu a Sant Llorenç,
prop de la Torre de l'Àngel
i vam estar contents de cop i per sempre.
Potser perquè, sense mots, vam entendre que tot val la pena.

Què passa quan neva, que tot és tan viu i tan clar?

Wednesday, March 9, 2016

La pena que em fan els culpables.



Sovint començo a escriure un entrada al blog i no sé per a on aniran els trets. Després miro el que tinc a dins, hi faig una ullada, i valoro quin missatge em volen transmetre els sentiments. De vegades sóc capaç de convertir aquest missatge en paraules; en altres ocasions sento que expressar-lo es despullar-se excessivament i malgrat que el blog es digui nuesa literària, no sóc capaç de començar a escriure; alguna vegada també passa que no hi ha res.
Si fa no fa, tinc a dins el mateix que té tothom. Escriure és una manera d'ordenar el que sento i de desxifrar el seu significat. Escric per entendre-ho. Quan començo a escriure-ho, encara no ho entenc del tot.
Diuen que el més sincer de tot el que tenim són els sentiments; i per això quasi sempre començo per aquí. Una obsessió que em persegueix quan escric és la sinceritat. Em puc equivocar, però el que escric ho escric perquè crec que és cert, i ho és absolutament quan em refereixo al que sento, al que penso, al que visc. I ho escric amb la secreta esperança que ningú del meu temps ho llegeixi. Agraeixo, com no, les lectures; però escriuria igual si ningú no em llegís. De fet, durant un temps, al principi de tot, el meu blog va ser privat, i només el llegia jo. Va arribar un dia, ja fa més de vuit anys, en què vaig pensar que fóra bo permetre que qui volgués el pogués llegir, i agraeixo amb una certa vergonya les lectures, intentant no ferir els qui no pensen com jo. 
Ara mateix, mentre escric això, veig un cel preciós, unes boires negres com la gola d'un llop que amenacen una tempesta descomunal, i tot plegat em sembla bellíssim. Potser a Barcelona ja plou. 
També penso, ara mateix, en tota la gent que hi ha sota d'aquest cel; milions de persones. Cadascuna amb una vida única; cada vida amb esperances, pors, il·lusions, mitologies, creences, dubtes, amors, egoismes, enveges, lluita sorda contra la mort, afany per sobreviure. 
Tots som, si fa no fa, iguals; ens diferenciem pel cos que ens ha tocat, per l'educació i les experiències que hem rebut, per l'epigenètica; ens diferenciem també, encara que molt poc, per la genètica. Però  banda dels factors incontrolables que ens situen en vides tan diferents els uns dels altres, som, cadascú, una consciència que lluita per a ser feliç, per a existir i per a fer existir els seus, potser algú per a assolir una eternitat que sap que és una mena de quimera, o en tot cas un misteri. De fet, tot el que tenim és vida, quan no la tinguem, no experimentarem el no tenir-la, perquè serem morts. Per tant, en aquest sentit, segur que el que hi ha i hi haurà en nosaltres sempre, serà vida en tot moment; si algun dia aquesta vida no hi fos, probablement nosaltres ja no seríem, i per tant no existirà en nosaltres això que temem i que s'anomena mort.

I vers aquests milions de persones que hi ha sota aquest cel a punt d'espetegar, només sóc capaç de sentir amor. No ho confongueu amb desig, parlo d'amor; és quelcom molt més individual i asserenant. Asserenant, perquè l'amor no mena a la necessitat de proximitat ni de possessió. L'amor no em fa necessitar estar a prop de qui estimo, en tinc prou amb saber que qui estimo està bé; la qual cosa, parlant de milions de persones, sóc conscient que no és certa. Hi ha qui no està bé. Hi ha qui no se sent bé. El dolor persegueix tota mena de persones i agafa milions de formes diferents. El dolor físic ens fereix, però no ens erosiona. El dolor moral no ens deixa viure. El dolor psicològic ens anul·la. El dolor culpable, el dolor del qual en som responsables, ens derrota; i ens abandonen les forces. No he experimentat mai un dolor culpable gaire gran; en part gràcies a l'atzar, i en part perquè per a fer grans maleses cal tenir unes capacitats especials que potser no tinc. Però l'empatia és una qualitat sovint no merescuda que ens fa sentir el dolor dels altres; per a ser més exactes, un bri del dolor dels altres. Però aquest bri de vegades és massa gros. Als qui tenim l'afició d'escriure, l'empatia ens ajuda a poder explicar històries que no hem viscut, però que hem sentit, des de dins dels altres. Hi ha gent que no m'entén quan els dic que ho passo malament pel sofriment que deu estar passant la Cristina de Borbon, i sobretot la seva família; però cada vegada que la veig per la tele, sento dolor. I també em passa, i encara amb més força, amb els qui perden el pis per causa dels bancs i de les mentides. Si un corrupte és la causa directe de milions de sofriments, sento dolor no només pel sofriment dels milions de persones que passen necessitat, sinó pel sofriment del corrupte condemnat i de la seva família. Sóc idiota? Sí. Ho reconec. Però ja he dit que en aquest blog només puc escriure el que amb sinceritat sento; sigui una idiotesa o no. En el fons, sé que no és una idiotesa, perquè qui fa mal, es fa més mal a si mateix que a les persones que pateixen el mal que fa. En conseqüència, considero justificat sentir dolor pel mal que es fa a si mateix el qui fa mal. La única manera de vèncer el mal és declarant-li la guerra d'una manera absoluta; això és... no alegrant-se de cap mal, ni tan sols del que pateixen els qui fan mal a causa de fer-lo. No estic pas demanant la supressió del sistema judicial; no sabríem com viure sense ell, no som capaços de construir societats sense normes i càstigs. El que reivindico és el dret a exercir, i si escau a sentir amor, pels qui fan el mal; i parlo d'amor, que no de desig. La derrota del mal és desterrar-lo del tot del nostre desig, i acceptar, amb l'aversió que provoca el que és dolent, el sofriment que pateixen els culpables a causa del seu propi sofriment. El mal és l'antítesi de qualsevol ésser humà; fins i tot el mal que és l'instrument d'un càstig. La justícia humana és un instrument i prou, no equilibra el mal; l'incrementa amb la sanció, perquè no sap com arreglar la societat sense fer-ho així. La justícia humana no és una mena d'esperit invisible que purifica els crims i els criminals; és un mètode fred i asèptic, un engranatge, una màquina, les urpes d'un lleó que es defensa, la mossegada d'un tigre que protegeix el seu grup i el seu territori. 

Les societats necessiten les lleis, però si només tenen lleis són màquines de ferro i prou. L'enriquiment humà dels pobles no se suporta damunt de les lleis, malgrat que hi hagin de ser, sinó damunt de la cultura, de l'art, de la llibertat, de la fraternitat entre els éssers humans. Una de les principals causes del mal, del crim, és la manca de fraternitat entre les persones. Molta gent viu assedegada de tendresa, d'acceptació, de relació humana constructiva, a causa del lloc on viu, de la família que li ha tocat o que no li ha tocat, del crim dels altres, de la por, de la pobresa, de la violència... i aquesta set es transforma en mal. Les societats que tenen por de la llibertat, acaben per renunciar a la llibertat, substituint-la per normes que l'ofeguen, i que retallen el blat i les males herbes sense distincions a causa de la por. La por fossilitza el creixement dels pobles i acaba sent la causa de violències reincidents, que engendren més normes, i que frenen els pobles. La repressió, de manera general i acceptant honroses excepcions, engendra persones que anhelen tan obsessivament la llibertat, que l'acaben exercint en el mal en comptes de viure-la en el respecte a les vides i als sentiments dels altres. La por a la llibertat deslliga la repressió de les societats i acaba multiplicant el mal que pretenia combatre. 

Torno a mirar el cel, i veig que al final no ha plogut. S'ha fet de nit, i com és habitual, he acabat escrivint idees que no havia planificat. Hi ha dies que estic més trist, passa de vegades. Però arriba la primavera, i el sol, damunt del mar, és una píndola més eficaç que qualsevol medicament. La pau és allò que tenim a dins quan som conscients que sabem cap a on volem anar, i quan volem anar-hi. L'existència val la pena. Agraeixo l'existència. Agraeixo les persones. Agraeixo la vida.  




Wednesday, March 2, 2016

Creixem de debò quan ens ensenyen que som immensos.



Sovint la gent des de fora actuen com si tot hagués de girar al voltant d'ells, i no s'adonen que cadascú és una vida diferent, i que de vegades aquesta vida és absorbent, trepidant, exigent, desafiant... Molts vivim conscients que vivim per uns altres, pels fills, pel seu futur, que es construeix al present. Per a construir un futur per als nostres fills, necessitem convertir el present en una finalitat en si mateix, i donar-los, a cada instant, el millor. I el millor a cops és vinagre i a cops mel. I la vida se'ns omple de responsabilitats, d'horaris comprimits, de viatges amunt i avall, i tot ho fem de gust; res de tot això no és una creu, tot és un plaer, tot és emocionant; però ens demana temps, ens obliga a dir que no a moltes altres coses, sovint ens obliga a triar a qui hem de decebre, a qui hem de dir que no, que no podem, que hem de marxar, que vivim pels fills, que per ells hem d'estar bé, i que per ells hem d'estar contents; i no només fer-ho veure, sinó estar contents de debò. No ens podem permetre el luxe de queixar-nos, de fer llàstima, de buscar ser el centre d'atenció de les seves preocupacions; els nostres fills no han de tenir preocupacions, i menys les nostres. Els nostres fills han de tenir ocupacions. Han d'abraçar la responsabilitat de les seves accions no pas com un pes, ni com una creu, ni com un repte que els espanta, sinó més aviat com una proposta que els il·lusiona, que els demana molt esforç, però que els il·lusiona i que ells trien amb llibertat.

I dic tot això, perquè la gent que viu fora de les nostres vides sovint no entenen la voràgine, la trepidació, la rapidesa, o la lentitud que necessitem i que en conseqüència ens mou a dir no a moltes coses, perquè la nostra vida és nostra, i la donem a qui creiem que hem de donar-la, i ho hem de fer amb optimisme i contents, perquè sinó la nostra donació seria un gest d'egoisme esfereïdor.

Res val més que els fills. Ni les ambicions professionals. Ni les obsessions personals. Ni els hobbies. Ni les missions salvífiques. Ni l'activisme del tipus que sigui. La donació pels fills gairebé sempre és discreta, no ens aplaudeixen per realitzar-la, i no ens ho agraeix ni ens ho agrairà mai ningú; ni tan sols els fills. No ho fem perquè ens ho agraeixin, ho fem perquè és el nostre deure. Els hem fet venir nosaltres, no van escollir venir ells; nosaltres els hem fet aparèixer en un món que des que neixen intenta posseir-los i ofegar la seva llibertat i la seva creativitat. Nosaltres hem volgut que existissin en un món que funciona sovint amb la llei del més fort, o del més ric, o del més poderós; i ho hem fet perquè hem cregut que ells, en aquest món, podran ser feliços; però els hem d'ajudar per tal que per si mateixos trobin el camí de les seves existències. Som responsables de la seva educació, de la seva supervivència física i psíquica. Som responsables d'intentar ajudar-los perquè un dia puguin marxar i volar sols. Els eduquem perquè marxin, perquè s'allunyin de nosaltres, perquè construeixin les seves vides, que són seves i no nostres. Perquè treballin les seves opinions, madurin els seus valors i siguin persones humanes empàtiques i honestes. I el millor que els podem donar, més que paraules, més que diners, més fins i tot que estudis, roba, medalles i prestigi... el millor que els podem donar és seguretat, seguretat a les nostres mirades de pares i mares, seguretat en la bondat de l'existència, seguretat en el futur, seguretat en la felicitat que és possible i que nosaltres, enmig de totes les tempestes que intenten contradir-nos i enfonsar-nos, vivim intensament. El més gran que podem regalar als nostres fills és la realitat d'uns pares feliços, optimistes, segurs, respectuosos de la seva llibertat, tolerants amb els errors que ells han de cometre per a poder aprendre, i satisfets no pas del que seran els nostres fills un dia sinó del que ja són; ells ja són algú; ells són una realitat gran, enorme, immensa, infinita... no necessiten ser res més. El que aconsegueixin els facilitarà i enriquirà la vida, però ells ja són immensos ara, i els ho hem de dir, perquè necessiten saber-ho en un món que els intentarà esclafar per a poder treure'n una utilitat pragmàtica. 

El pragmatisme, l'utilitarisme del món tal com és, treballa en contra de la idea que els nostres fills ja són immensos. La societat, la selecció natural, la fúria de la matèria, els vol, ens vol a tots, insatisfets i descontents per tal  que conquerim nous territoris cercant una felicitat que ens fan creure que no tenim i perquè esdevinguem peons de la seva fam de riqueses materials. Però nosaltres som més que la brutalitat natural, som la finalitat de l'univers; qualsevol consciència que aparegui a l'univers, no només els humans, som la finalitat de tot, no pas graons, ni instruments, i creixem de debò quan ens ensenyen que som immensos, que tenim una dignitat il·limitada, i que som lliures per a viure la nostra vida com desitgem.      
.
.
.

.
.
.

Wednesday, February 24, 2016

Per a comprendre moltes de les reaccions de les persones cal estudiar en profunditat els goril·les



Homo imaginatiu. Homo creatiu. Espècie que construeix el seu univers i que majoritàriament el pren com a real. Espècie, els individus de la qual necessiten crear, i que quan no ho fan, col·lapsen. La creativitat d'una manera o d'un altra ha de sortir, i si no ho fa per les vies del desenvolupament artístic, esportiu, professional... ho farà mitjançant comportaments marginals, a cops associals o autodestructius. L'estimulació de les capacitats artístiques a les primeres etapes de la vida, no pas com activitats competitives sinó creatives, és essencial per a la salut mental i actitudinal de l'individu. Formar, estimular, polir, educar, potenciar... les capacitats artístiques, o si més no creatives, significa regalar als nens i nenes eines per a ser feliços, eines per alliberar en un futur en què seran adults, la necessitat de creació que tots els individus de l'espècie portem als gens; si no creem construint, crearem destruint; sinó creem, ens destruïm.

Ben mirat, el gruix de la població té les capacitats creatives atrofiades. La raó de la disminució, o de la incapacitat creativa induïda, rau en part a l'utilitarisme habitual dins l'educació, tant a l'escola com a casa. Ens ensenyen des de petits, de vegades més amb el que no es diu que amb el que es diu, que hem d'anar per feina, que hem de ser pràctics, que allò que no serveix per a trobar feina no serveix per a res, que crear és una pèrdua de temps, una carrincloneria dels Hippies passats de moda. Els sàpiens funcionen per modes, per etiquetes. El que tothom fa, és el que toca de fer, diuen (o ensenyen sense dir); i es posen corbata quan creuen que toca, i es posen i es treuen la gorra quan creuen que toca. La gorra és una de les obsessions més recurrents dins dels àmbits educatius. Aconseguir que els adolescents es treguin la gorra a classe ha esdevingut una fita educativa de primera magnitud que agombola en la seva essència totes les virtuts del procés d'aprenentatge. Fer-los treure la gorra és com quan un exèrcit aconsegueix plantar la bandera de la seva adorada pàtria en una illa conquerida a l'enemic. I diuen que ha de ser així perquè toca; i toca perquè a tot arreu tothom ho fa; i aquí s'ha acabat el bròquil; no els demanis més explicacions perquè es posaran nerviosos i començaran a anomenar-te hippy i antiquat, perquè els individus sàpiens funcionen amb etiquetes, i si els les desmuntes, els confons i els alteres; una mica com quan un goril·la es copeja el pit davant d'un altre goril·la, que l'altera i el fa cridar. I és que només fa uns deu milions d'anys que la nostra línia evolutiva es va separar de la dels goril·les. Per a comprendre moltes de les reaccions de les persones cal estudiar en profunditat els goril·les, i no ho dic pas com una ironia, crec que és necessari estudiar els goril·les i els ximpanzés per a entendre'ns. Les relacions de poder entre els sàpiens, l'obsessió per les formes, el gregarisme, les monarquies... estan profundament amarades als comportaments socials dels goril·les, i estudiant les tendències socials i psíquiques dels goril·les en llibertat comprenem molt millor perquè actuem com actuem i perquè pensem com pensem.

Analitzem, per exemple, dos fets idèntics, genèrics, no vull dir que ficticis, sinó més aviat recurrents a molts llocs del món: un adolescent amb un complex profund d'inferioritat camina per un carrer, i veu un altre alumne més jove, i sense més raó, el copeja per darrere. I ara el segon fet: un adult professional, amb un profund sentiment de ràbia no confessada perquè un altre adult més jove ocupa un càrrec de responsabilitat, que al seu parer mereixia més ell, un bon dia, sense més ni més, ataca verbalment amb ironia i sàtira el company jove, magnificant-li un defecte menor, amb la intenció d'enfonsar la seva autoestima. I a l'endemà hi torna. I potser l'endemà també. El company veterà mai no sabrà que ha actuat esperonat per un complex d'inferioritat més o menys inconscient, igual com l'alumne ha fet al copejar el seu company més jove. Tots dos fets, ficticis, són el mateix fet, i responen a la mateixa causa. A les poblacions de goril·les, aquesta manera d'actuar és freqüent; i a banda d'aquest paral·lelisme, en podríem trobar molts d'altres.  


Tal com deia Bertol Brecht, hi ha moltes maneres de matar una persona, i l'estat polític només en penalitza alguna. Els sàpiens adults ignorem la causa de la majoria de les nostres maneres d'actuar; som titelles inconscients del fet de ser titelles; i amb orgull gregari ens creiem lliures i absolutament independents; legitimats per a jutjar tothom. Però som bèsties, animals amb instints, amb pulsions, amb coordinacions hereditàries, amb un poder invisible amagat dins del nostre cap, que decideix què hem de pensar, què hem de fer, què hem d'opinar... Saber tot això, ens fa més lliures, perquè ens posa en guàrdia i permet que revisem les nostres decisions més cridaneres. Tot i així, mourem sovint sense saber-ho les cames quan l'inconscient tibi la corda que les lliga. Som una espècie més, amb les seves peculiaritats tecnològiques, intel·lectuals, artístiques... però cada espècie té les seves peculiaritats, i cada espècie creu que les seves peculiaritats són les més grans, les que diferencien les persones dels animals.

Bé... jo només volia parlar de la creativitat i he acabat parlant de com som els sàpiens.
.
.