Cròniques de les platges tèxtils. Lamentacions de les generacions perdudes. Els fills dels morts de les cunetes, que no han nascut. I l'esperança d'un nou temps de flors i llibertat.

Una platja tèxtil molt bonica, relaxant i plena de bellesa natural... Si us plau, aneu-hi tots!

L'autor adverteix que el següent article pot ferir sensibilitats; és només la seva opinió. L'autor demana que aquell o aquella que pateixi del cor, i que en altres ocasions s'hagi enrabiat per culpa de l'article, s'abstingui de llegir-lo. Diu que qui avisa no és traïdor, i que tothom pot fer-se un blog i dir la seva, que no tenim perquè estar d'acord. O sigui que no continueu llegint; hi ha altres coses per llegir molt interessants d'en Chesterton i altres autors molt "macos". Diu l'autor que després ha d'aguantar queixes i anònims i aturades pel carrer de persones que perden els estreps al llegir-lo.

Pobre generació educada pel franquisme! 
Quina merda de mala sort! 
És clar que, el periquito que ha nascut i viscut tota la seva "Vall de llàgrimes" a la gàbia és capaç fins i tot de lloar les lluors dels barrots. 
Pobre periquito quico quico...! 
Ell es veu mono i modern, i fins i tot lliure, però és una desferra. 
Els barrots més difícils de trencar són els invisibles; em refereixo als funcionaments mentals i a l’escala de valors de tota una vida sencera. Quan un només coneix la presó, i no veu les reixes, ni les claus, ni els murs, ni la mediocritat... al capdavall no veu la presó.

Però a on són les ments lliures? ¿A on és l’empenta llibertària que ens ha de moure a avançar molt més enllà dels límits encarcarats d’una societat que sense advertir-ho adora el clericalisme i l’integrisme? Doncs tots no hi són! Alguns sí, però tots no. Molts, potser la majoria, no han nascut, perquè els seus pares i mares van ser afusellats i enterrats a les cunetes o a les foses dels cementiris per un senyor que es va entestar a convertir l’Estat Espanyol en un convent per collons. Els qui miraven més enllà del dogma, o els qui eren sospitosos de fer-ho, o els qui havien ensenyat als seus alumnes la manera com es reproduïen els burros, o els qui predicaven en contra de pegar els infants a l’escola, o els qui feien propaganda de prendre el sol sense roba a les platges de Barcelona... van ser perseguits, empresonats i afusellats. La majoria d’ells no van poder deixar descendència; per això aquesta descendència, ara, no hi és. Ni tan sols es va poder continuar la didàctica de la seva riquesa cultural; per això hi continua havent tancament i ignorància, i no ens n'acabem de sortir. Per això, també, milions de persones (avantpassats nostres propers) n’han hagut de tenir prou amb ésser explotats a les fàbriques de dilluns a divendres, i amb els diumenges a missa i a passar la tarda escoltant el futbol, els toros, o les converses carrinclones dels supervivents dels afusellaments, sovint espantats i traumatitzats; silenciant sempre els mateixos temes, i prohibint o silenciant dins el mateix si de la família també sempre els mateixos temes. L’Espanya lliure va ser aniquilada; i l’Espanya viva va ser feixista o sotmesa servilment al feixisme.

L’Espanya d’avui és filla dels traumes, de la repressió educativa, sexual, sentimental, moral, política. És filla de la picaresca i de la corrupció, i ha après molt bé els tics dels seus pares. La terra arrossega dues o tres generacions perdudes, pervertides per la gran secta dels carques del poder. La llibertat els ha fet sempre por als supervivents de la repressió, i ha estat escopida i demonitzada.

I avui, els fills dels fills maleducats pel franquisme, al llarg del seu anhelat temps de vacances, omplen les platges hereves de la moral judeocristiana, tapant-se el que ells anomenen "vergonyes", i gaudint no se sap ben bé de què; perquè la platja per ells és una acumulació d’objectes, andròmines, comoditats incomodíssimes i irrenunciables, aliments greixosos, begudes gasoses, ensucrades, amb un punt d’alcohol que ofega les penes, sons estridents, el cos que s'insinua sota la roba, que a alguns els fa trempar sense veure res de res, i imaginant molt més del que hi ha... Tot plegat supleix la profunda buidor cultural, i la tediosa manca de passió per tot allò que la llibertat de la ment ofereix, en un temps que, per l’abundor d’informació i la rapidesa amb què es transmet, fa que alguns dels hereus de la mala educació visquin convençuts d’un nivell cultural que no tenen i d’un prestigi que la seva ment s’inventa, a cops fonamentant-se purament en els diners. 
Les platges fumegen, atapeïdes per masses atordides que, com més corrupció llegeixen als diaris, més voten al PP, més a favor de la repressió del cos i de la vida estan, i més curses de braus tenen ganes de veure; és la involució de l’espècie en estat pur; el masclisme convertit en doctrina sagrada, prolongació dels costums de sempre; invisible pel que fa a injustícia real com l’aire que no es veu. Com cantava Joan Isaac: «la mare un escarràs, la casa i la neteja, i els meus germans petits, escoles de mals mestres». Avui es podria adaptar, però no variaria gaire: «La mare un escarràs, la feina i la neteja; i els meus germans petits, a casa sols amb la play4».

La platja tradicional, urbanitzada i massificada, amb la seva empremta natural arrencada, és la materialització de totes les cadenes i gàbies mentals humanes, l'encarnació de la por a la pròpia imatge i a la nuesa pròpia i aliena; és la perversió del que hauria pogut ser el millor del millor; esdevé un escenari digne d’estudi, ideal per a observar obsessions freudianes, obscurantisme medieval, masoquisme social, avorriment monòton, aigua convertida en pis, calor xardosa, amuntegament de cossos entaforats en nylons i elastòmers incòmodes i horrorosos; el ball patètic d’un paio contornejant-se per a canviar-se el banyador enmig d’una tovallola de roses de color pujat; un «vull i no vull», un «desitjo i no», mascles madurs dissimulant mirades allà a on tot és tapat amb vergonya i pudor malaltís, ignorants de la puta mala sort que han tingut de néixer en un país integrista, que no sap que es integrista, i que va de demòcrata i de modern.

Anem enrere, és evident; tornen els ritus de pas de les comunions fastuoses de la gent que ni hi creu ni té diners per a pagar la festa social; s’enforteix l’imperi hipòcrita de la imatge. Però hem de tenir en compte que l’onada va i ve; i tornarà, sens dubte, aquell temps de les flors i de la llibertat, que un dia un miserable va arruïnar amb un cop d’estat i una guerra; i tornarà el poder de les flors i de l’amor lliure en una illa salvatge, en un país despert i espavilat. Un dia es quedarà per a sempre la llibertat i la cultura, deixant enrere tanta misèria burgesa i estúpida.
Torna a casa ja llibertat!
Darling be home soon!

.

.

.

.

.

Els temps estan canviant? O no...

Fa un any de la gravació a la Mola...

Sí. Em falta un ollal, però aviat me’l posaré. He trigat, perquè els temps estan canviant, i més val la matrícula de la universitat d’un fill, que una merda de dent d’un cos que està destinat a podrir-se o incinerar-se. Però em posaré l’ollal perquè he estat estalviant. I potser no és just que jo continuï sense una dent quan n’hi ha que estan carregats de fills i demanen crèdits per anar-se’n de creuer.

Els temps estan canviant, va dir Bob Dylan; però avui no canvien pas de la mateixa manera com abans. Cada cop hi ha més empreses que guanyen molts diners i que no tenen ni un sol treballador. I la gent que pensa es refugien cada vegada més en nínxols ideològics que agombolen els qui opinen com ells i prou. Amagadets als seus caus i grups secrets de la xarxa de xarxes, s’inventen l’univers que justifica la seva ideologia; i ploren pels qui no pensen com ells.

Els temps estan canviant, i la diversitat d’idees, de vegades, sembla que molesti més, que no pas enriqueixi. El beat religiós insulta el descregut; el beat esotèric, insulta el descregut. Tots dos el consideren un enemic perquè gosa explicar un argument que tomba l’essència del que creuen ells. Els temps estan canviant, i el Sol no és estimat si il·lumina també el dissident, que mai no atén a raons. Per a molts, només atén a raons aquell qui acaba estan d’acord amb l’opinió del grup.

Sí. Diuen que em falta alegria. La veïna del segon ho creu així, perquè només li dic «hola». El fet és que no sé què dir-li més, perquè no la conec; ni tan sols no sabia que era la veïna del segon. Ella té pensat de denunciar-me a la inquisició perquè només li dic «hola», i perquè no li pregunto per la vida, pels pares, pels fills, o pel temps... però juro que no sabia que ella era la veïna del segon i només m’ha sortit dir-li hola.

He arribat a un punt que surto al carrer espantat per les veïnes del segon. Em pregunto que què faré de malament aquesta vegada. Busco veïnes desconegudes en una ciutat que m’estimo i que m’ofereix la infinita alegria de trobar-me alumnes i ex-alumnes cada vegada que surto a passejar. Cada any en tinc cent-trenta més de coneguts, i la ciutat es va emplenant de gent estimada i coneguda. Però els temps estan canviant, perquè cada vegada hi ha més clients i menys alumnes. Un alumne és una mena de fill o filla, i això no ho entén gaire ningú. Moriries per ell, o ella, encara que ell, o ella, ni s’ho imagina; i millor així. Els temps estan canviant, perquè les relacions humanes cada vegada estan més definides per normes i lleis, i menys per les paraules i la confiança.

Canvien els temps, perquè mai no canvia res i sempre han canviant els temps. Llavors, com sempre ha passat, els temps canvien. Canvien els temps, perquè no canvien els temps, i sempre han canviat els temps; llavors com que no canvien els temps, continua passant el mateix, que és que els temps estan canviant.

Aquest últim paràgraf, si no l’enteneu, us el podeu saltar.

Faré una flor, com fa la Terra, i tu saltaràs amb les teves barres i lleis i DOGS, i em diràs que no puc fer una flor, perquè segons la barra tres de no sé què i de més enllà, les flors les fa la natura, i jo haig de fer claus i cargols i estaques. Però saps què? Malgrat les teves barres i la teva barra, jo continuaré fent flors.

Faré un núvol tenyit de roig cap al crepuscle, i tu bramaràs com un be gelós i diràs que no, que la llei barra no sé «quantus» diu que no puc fer núvols, perquè els núvols els fa el cel i el vent... però saps què? Jo sóc vent, i cel i carn; i faré núvols, malgrat les teves barres i la teva barra.

Quin món més bell! Gràcies pel Torn! Per la nuesa, per Jaizkibel, per la llibertat, per poder-la gaudir, pels somnis acomplerts, per l’educació lliure i ètica dels meus fills, per les cadenes trencades del passat, pel mar, per la sorra, per l’escriptura, per la música, per Vera Lynn, per les veus que m’encenen el cor, per Masriudoms, per la casa de Cal Jaume Xeco, perquè em fa fastic la fama i els diners i l’ego de tants, perquè estic enamorat de l’anonimat, pel Sermó de la Muntanya, per Casaldàliga, per la por vençuda, perquè se me’n refot l’opinió aliena, per Víctor Frankl, per Camús, per Saint Exupery, per Tournus i el Saone i un vaset de Pernaud, per França, per Montalivet, pel naturisme, per la humanitat, per Charles Trenet, per Saint Jean Pied de Port, per Hemingway, pel Priorat, per tots els vins, per la guitarra, per la vida, pel Rotllo del Roig, pel cinema, pel Templo del Sol, pels milers de realitats que em deixo d’escriure, i per totes les que vindran. Gràcies, també, per la meva mort, que em mena a un univers desconegut!

Ens trobarem de nou, no sé ni quan ni a on, però ens tornarem a trobar.

En un món extremadament violent, fins a les relacions quotidianes, hom, de vegades, te ganes de fugir per sempre a una illa deserta, i viure nu, i dels fruits que dóna la terra, i morir abans, si cal, per manca d'hospitals i de tots els avantatges que la societat moderna ens atorga. 

És només un desig rabiós que hom sap que mai no acomplirà, i que en realitat no vol acomplir, perquè no hi ha potser tasca més apassionant que viure amb l'objectiu de convertir la civilització en un paradís; més apassionant inclús que viure al mateix paradís; tot i que la tasca sigui equivalent a buidar el mar amb una galleda. 

Però enmig de la pressa, de la mala hòstia, del "anar per feina", de l'ambició de dominar i de posseir, de l'esfereïdor oblit dels morts del mar que fugen de la guerra, de l'egoisme gelador... Enmig de tot això, existeix la possibilitat d'intentar viure diferent; dic intentar, perquè un pobre simi, ni que sàpiga que ho és, és un gra de sorra en un desert.

 Però com va dir algú, lluitem no principalment per a canviar el món, sinó per evitar que el món ens canviï a nosaltres. 

I el canvi és inevitable, però per què no intentar que el canvi treballi en la direcció que el nostre cor i la nostra ment veuen necessari?

Com es pot condemnar per un crim contra la humanitat, algú, a cadena perpètua, o a mort, si la cadena perpètua i la pena de mort ja són crims contra la humanitat que impedeixen qualsevol reinserció?

Com es pot sentir feliç, algú, pel suïcidi d'algú altre, ni que aquest altre sigui el Blesa o qui sigui que vulgui ser?

El món dels "bons" està amarat d'una violència a cops imperceptible, que durant els períodes foscos de la història reprodueix la mateixa violència de la qual es considera enemic.

Avui penjo una versió, una mica més treballada que una altra que vaig fer amb el mòbil, d'una cançó que em desfà el cor, perquè parla del sentiment de pena i de nostàlgia d'aquells que van anar a morir a les platges d'Europa per alliberar el món del nazisme, sabent que el més probable és que no tornessin, però amb l'esperança impossible de deixar enrere, d'abraçar de nou algun dia els seus éssers estimats. 

La impressionant dama Vera Lynn, que ja té cent anys, i que encara és entre nosaltres, va immortalitzar aquesta cançó durant la segona guerra mundial, i la va posar al cor d'aquells que lluitaven amb tota la seva pena, i amb tota la seva generositat, per evitar la destrucció del seu món; d'un món que en aquell moment garantia la llibertat de la seva gent i de la societat lliure.

Em pregunto si algun dia, ni que sigui d'aquí a milers d'anys, tindrem una manera de viure una mica més humana.

Bon dia tingueu! 

Els sons de fons de la vida, i l'oxitocina.

Cap costum humà és necessari ni obligatori; els costums canvien com la història, i sovint és socialment imposat, i, de vegades, esdevé inevitable per les pulsions que ens pressionen a imitar el corrent del grup.

Per aconseguir ser independents de la pressió del grup, la meditació ajuda; i no em refereixo a una meditació religiosa, sinó al fet de centrar-se en el moment present i viure'l intensament. 

Al meu parer, la millor meditació no és la repetició d'una paraula sinó l'escolta dels sons de fons de la vida quan el soroll dels mots desapareix, quan ni parlem ni ens parlen. El silenci absolut no existeix a les ciutats, però si fem silenci, i ens centrem en la contemplació dels sons de fons de la ciutat, sense pensar en res més que en la forma que rebem d'aquests sons... aquest exercici ens situa en la disposició adequada per a rebre la realitat inexplicable que ens augmenta els nivells de generació d'oxitocina i altre substàncies, que amb humilitat hem d'acceptar que ens disposen a la serenor, al seny, al goig, a l'esperança, a la calma, i fins i tot a l'amor. Tota experiència espiritual neix de la transformació d'alguna realitat material del cervell; si mes no, mentre som vius, i mentre el nostre univers és el que habita el nostre cos. La relació íntima entre matèria i pensament és tan clara com el fet que el pensament de moure el braç, de voler moure'l, , aconsegueix, al moment, el moviment material del braç. És un error menysprear la realitat material del cos quan parlem de meditació, o d'espiritualitat, perquè el nostre pensament neix, o flueix, o viu... a partir del cervell i de totes les realitats materials que determinen i influeixen el funcionament mental. 

Informe sobre els de Pintalàndia. (El respecte en comptes de l'impuls; la paraula en comptes de la intolerància)

Image from wikipedia

Les xarxes socials, de vegades, esdevenen assessors i estilistes d'imatge, i fins i tot altaveus sofistes, dels sentiments més primaris de venjança i dels impulsos que engeguen les opinions més intolerants. A facebook, una bonior de persones poden aplaudir sense rubor l'execució pública dels corruptes, el suïcidi d'una persona, la mutilació dels violadors o dels lladres, la bufetada coma eina a l'educació... A facebook es podria anomenar imbècil algú que no pensa com tu (de fet, hi ha gent que ho fa) i l'insult rebria el suport de la cort d'amics i seguidors, i seria imitat emfàticament. La millor descripció de la massa com animal salvatge de la qual parlava Aristòtil la tenim a facebook o a twitter sovint; llegit, és clar, tot ell, de manera general i transversal, ja que, en tot aquest desert mancat de racionalitat i de seny, s'hi troben també excepcions lluminoses.

Facebook fa una mica com la carcassa del cotxe que converteix una persona normal en un conductor agressiu i agressor; sembla com si l'amabilitat i l'afecte al proïsme no fossin una altra cosa que una mena de vestit que un es posa per a millorar la pròpia imatge més que no pas l'expressió sincera del que un sent i creu. Aquest vestit social, dins la closca aparentment protectora de la xarxa social, i la claca que riu els exabruptes, igual com passa dins del cotxe, es desfà mostrant l'animal instintiu que malda per a satisfer els seus impulsos violents i la seva tendència a agredir sense comprensió. La violència aliena engendra violència a l'usuari, orfe de la màscara social, en comptes d'esperonar vers l'actitud humana de sostenir la direcció del timó de la dignitat. A les xarxes social, dins del cotxe, i a les guerres... la ficció social cau, i surt l'essència de cadascú. Si l'essència és pobra en humanitat superior, esclata l'animalitat, que després s'autojustificarà amb raons, pseudoarguments lògics, generalitzacions, tòpics, pressumpcions, prejudicis, malfiances, enveges, por, inseguretat, ràbia, orgull, prepotència, narcissisme... Tot ben disfressat de lògica; una lògica que es desmunta amb qualsevol anàlisi simple. 

"Els de Pintalàndia no entenen la nostra cultura, i ens odien!" 

Els de Pintalàndia? Tots? Segur? Els coneixes tots? Has parlat amb tots?

"Vosaltres, els canosos, fa segles que odieu els qui tenim el cabell encara sense canes!" 
Vosaltres? Qui, vosaltres? Tots els que tenim canes? Els coneixes tots? Des de fa segles? Però si ningú no viu més d'un segle!  

"Hem guanyat l'eurocopa!"

Hem guanyat? Qui? Tots? Jo també? Però si no he jugat! Tu has jugat? Ah no? O sigui que jo també sóc campió de l'eurocopa? I de quin esport dius que sóc campió? Ah de futbol! Per què? Ah, perquè la selecció de futbol ha guanyat l'eurocopa! He guanyat jo, doncs? Sóc campió? Ah... ho som tots!

El batec del grup emplena la pobra ment de l'individu, inconscient que pertany a una espècie biològica de micos; una més de les que hi ha. Micos que no saben que ho són, i que viuen absolutament segurs de la seva superioritat ontològica. Pobres especímens moguts per l'activitat elèctrica de les neurones influïda i, a cops, determinada per ínputs educatius i culturals. Baixeu o pugeu el liti d'un cervell, i tindreu una persona nova; més esbojarrada o més tranquil·la. La teva dèria per les corbates i els terns brolla de la química de dins del teu cap i de les traces elèctriques que les primeres experiències van gravar. Les emocions van quedar gravades; i el programa que decideix quan s'han d'activar, i quan no, va ser determinat en un cervell, que en qualsevol moment de la vida canvia gràcies a la seva plasticitat. 

I ben al fons de tot això, estàs tu, observador de tot el que et passa, del que sents i el que decideixes. I un dia potser t'adones de la profunda dependència que pateixes vers el hardware que t'uneix a la vida, i de la força que també aplica el software. I, en adonar-te'n, pots decidir una mica més, només una mica més, i escollir el respecte en comptes de l'impuls, i escollir la paraula en comptes de la intolerància.

.

.

.

  

Still ruht der See

Still ruht der See, 

die Vöglein schlafen

ein Flüstern nur, du hörst es kaum

Der Abend naht, 

nun senkt sich nieder

auf die Natur 

ein süßer Traum

auf die Natur 

ein süßer Traum

Still ruht der See, 

durch das Gezweige

der heilge Odem Gottes weht

Die Blümlein an 

dem Seegestade

sie sprechen fromm 

ihr Nachtgebe

sie sprechen fromm 

ihr Nachtgebe

Still ruht der See, 

vom Himmelsdome

die Sterne friedsam niedersehn.

O Menschenherz, gib 

dich zufrieden

auch du, auch du 

wirst schlafen gehn

auch du, auch du 

wirst schlafen gehn

Text und Musik: Heinrich Pfeil – 1879

D'on ve la llum?

D'on ve, la llum?
Del fons, del fum
del cel, que obrint l'escletxa encén el mar.
Dels estels, de les onades,
del maragda ocult dels somnis
de sirenes i grifons,
al lent viatge de l'estrella a l'horitzó.

Tot es fa roig;
fins el puny
que s'alça amunt per tots els morts:
els que han viscut la vida sense sol,
els que han temut els raigs, la carn, els sons...
El dol
els ha esculpit la vida,
els ha enfonsat el cor, el riure, el vol
del nen que en ells un dia ho era tot.

D'on ve la llum?
Quan no sabries dir si és blau o és verd,
i la sal pels narius t'adorm despert,
i el fred dels ossos t'abriga l'anhel,
i ets brum i mar i blau i sal i cel.

D'on ve, la llum?

Adéu als neguits

Comença el juliol, i una nova manera de treballar: cursets de cinema, preparació de projectes, temps per cantar potser a la fresca i a la posta, prop d'alguna muntanya o a la platja. Les coses importants de la vida són sempre les petites.

Cal dir adéu a la pressa i als neguits, que, malgrat tot, ens permeten aprendre a viure feliços enmig de dificultats.

Ara, n'estic segur, tindré molt més temps per a publicar el blog, que el tinc força aturat.

Fins de seguida!

La Vall del Riu Vermell

Quan tenia deu anys, m’agradava cantar i tocar amb la flauta "La Vall del Riu Vermell". Ho feia sota els pins, al Pla de Sant Llorenç quan el Sol es ponia. M’envoltava la pinassa, l’herba, el romaní, la roca conglomerada... El vent, en aquests moments, era molt especial, perquè era suau, sovint càlid, i feia l’olor de totes les plantes del bosc. Jo notava la presència del meu avi a prop. 
El meu avi havia mort feia uns dos anys en aquell mateix lloc, i jo ho havia acceptat força bé, convençut que les persones, quan ens moríem, canviàvem de manera de ser, i que la nostra ment, d’alguna manera, no desapareixia amb el cervell que la engegava, i que les persones que havien mort ens envoltaven i ens feien companyia. 
No tan sols em creia tot això, sinó que notava la seva presència, i, en algunes ocasions, fins i tot els havia vist. 
Jo estava content, perquè el meu avi estava bé. I cantant La vall del Riu Vermell enmig de la natura, em sentia ple de pau i ho entenia tot; si més no, tot el que era suficient d’entendre.

Recordo també que en aquella edat m’agradaven molt les nenes, tot i que no en coneixia cap, perquè l’educació que jo rebia a l’escola les separava. En coneixia molt poques, i molts adults me les descrivien com a diferents i especials; ho deien amb una mena de rialla vergonyosa, com si amaguessin alguna cosa que no em volguessin dir. Entre els companys, acabàvem parlant de totes aquelles coses que els adults no explicaven, i per això vaig aprendre, mitjançant les converses amb els amics, i també en aquell mateix tros de bosc, el que volia dir «fer l’amor». L’explicació em va semblar preciosa. Fer l’amor amb una nena de la meva edat, quan fos, de mes gran, em va semblar molt coherent i molt adient a aquell déu en qui jo creia, i que havia fet els arbres, el sol que declinava a la posta, la música de la guitarra i la flauta, i que permetia que el meu avi, en aquells moments de la Vall del Riu Vermell, es fes present, i que jo el sentís tan a prop. Vaig comprendre perquè sempre m’havien atret tant les nenes, perquè algun dia havia de fer l’amor amb alguna d’elles. I em sentia ple de pau, tot i que em sabia greu no conèixer gairebé cap nena; potser només en coneixia una, o dues a tot estirar. Els nens, quan preguntàvem als adults alguna qüestió sobre fer l’amor amb les nenes, ens quedàvem un xic estranyats, perquè els adults es posaven molt vermells, parlaven amb nerviosisme, canviant de tema, i ens deien que ja tindríem temps de descobrir aquestes coses; o bé deien que féssim el favor de no pensar en marranades. Ho passaven malament, i jo no entenia per què. Perquè fer l’amor amb una nena em semblava la idea més bonica de totes les idees que podia tenir en aquell moment al cap.

Tot això va ser així fins un dia en què un company de classe, molt seriós, em va dir que no es podia fer l’amor amb les nenes perquè era pecat mortal. Va ser la primera vegada que vaig escoltar l’expressió «Pecat Mortal», i la paraula "mortal" em va xocar. «Mortal!» Això sonava molt fort! Havia de ser alguna realitat perillosa. Li vaig preguntar al meu amic que què volia dir, que si el que passava era que et mories si feies aquest pecat; i em va dir que no, que el que passava era que te n’anaves a l’infern, perquè déu ja no t’estimava, i perquè et castigava. Va ser també en aquest moment quan vaig sentir per primera vegada la paraula "infern", i quan vaig sentir per primer cop que déu castigava la gent; i em va sobtar que «fer l’amor», que em semblava tan bonic, fos pecat mortal. 
Uns dies després, vaig descobrir que hi havia més pecats mortals: beure molt vi, dir paraulotes, no anar a missa els diumenges... i em vaig posar molt trist, perquè el meu avi bevia vi, deia paraulotes i mai no anava a missa. Vaig comprendre que el meu avi devia estar a l’infern, i que tot el que sentia quan cantava la Vall del Riu Vermell devien ser imaginacions. Perquè al meu amic, tot això dels pecats mortals, li havia explicat la seva àvia, que era molt religiosa. I com que ell havia de fer la comunió, doncs li havia explicat. Quan, dies després, vaig tornar a tocar la vall del riu vermell sota dels arbres, no va ser el mateix; déu, al qual fins aquell moment sentia tan a prop, ja no hi era, i em feia por que aparegués, perquè a mi em continuaven agraden les nenes, i no podia evitar el desig de fer algun dia l’amor amb alguna d'elles. I tampoc no sentia el meu avi, que devia estar a l’infern, i em vaig sentir molt trist.

Pocs anys després, el bosc i la casa a on havia viscut tot això, va ser venuda, i jo vaig anar a parar a una escola a on tampoc no hi havia nenes, i a on els mestres em van parlar del mateix infern del qual m’havia parlat el meu amic. I em van dir que era etern, i que no s’acabava mai, i que això era així segur perquè era un dogma, i que un sol pecat no penedit t’hi portava. La vida se’m va enfosquir una mica, i vaig aprendre que déu era molt autoritari; em deien que era bo, però jo no podia entendre que fos bo i que fos alhora tan desagradable. Em van ensenyar a anar a missa els diumenges, i vaig descobrir com n’eren d’avorrides les misses, quantes coses s’havien de repetir sense entendre res de res, i com la paraula infern, judici, càstig i vall de llàgrimes, hi sortien sovint. 
A l’últim, em vaig convertir en un d’ells, però en algun racó del meu interior, sempre recordava La Vall del Riu Vermell, i la casa del bosc, i la sensació de déu tan a prop, i del meu avi per allà mentre el Sol declinava. Cada vegada que, des de dins de l’església, sentia els nens a fora, jugant a pilota, em venia el cap el temps de la meva infantesa, i em preguntava qui tenia raó, si aquell nen de deu anys que sentia tot allò, o la gent ensotanada que, tan seriosa, em parlaven d’un déu bo, però castigador i exigent. Els nens, jugant a pilota, em recordaven com era jo, com som les persones quan som lliures, i com de diferent era aquella missa seriosa i sovint incomprensible, que descrivia un déu tan rígid, i sense possibilitat d’error, perquè era dogma.

Ara, a les acaballes de la meva vida, perquè als quaranta-vuit anys, encara que no us ho cregueu, s’està a les acaballes de la vida, he tingut la sort de tornar a descobrir aquell déu de quan tenia deu anys; un déu que estima totes les persones, les que beuen vi, les que fan l’amor, les que diuen paraulotes, les que s’equivoquen, les que l’encerten, les que fan mal, i les que pateixen per culpa dels qui fan mal... I, sobretot, s’estima els nens que juguen a pilota. De fet, mentre la missa se celebra, aquest déu tan desconegut per alguns, surt de l’església i es posa a jugar a pilota amb els nens; surt de l’església perquè no suporta tant de conductisme, tant de càstig, tanta importància als fets i tan poca importància al valor de les persones, que no som palla que es cremi avui i demà es llenci, que no som bens que hàgim de ser conduits com un ramat, que no som instruments i prou. Sovint, agafo la guitarra, i me’n torno a la mateixa muntanya de quan tenia deu anys, em poso a cantar La Vall del Riu Vermell, i torna a acostar-se el meu avi. I sento de nou aquell déu real que ningú s’ha inventat, esperit dels boscos, de les codines, del Montcau i de la Mola. Els ulls se m’omplen de llàgrimes i agraeixo a aquest déu la vida dels meus fills, l’educació que els he pogut donar, tan diferent a la que vaig rebre. Li agraeixo el sexe i haver pogut fer l’amor sense por, i la nuesa de la platja als estius, i les cançons, i la llibertat, i com em sento de feliç de tant com tinc i de tant com he rebut.      

.

.

.

No et tinc por mort, i no ets això que diuen. Els pins m'abracen, sento com callen, el vent s'emporta tot l'horitzó.

Aquests dies he hagut de donar la mà a la mort novament, com altres vegades. No se m'ha endut a mi, però un dia ho farà; li he dit que no li tinc por, mirant-la fix als ulls i sense ànim d'ofendre-la. No s'ho ha pres malament, fins i tot podria dir que se n'ha alegrat, com dient: "per fi algú a qui no li faig por, algú que no m'odia". Aquí potser s'ha equivocat, perquè l'odio profundament, m'han programat per odiar-la. La selecció natural m'ha configurat per defugir la mort i lluitar per la vida; i ho faig tant dignament com puc, sense estalviar-me algun vaset de vi o alguna altra safranada.
I la mort m'ha dut de nou al ritus cristià, a la materialització de la por a la mort en un plec de ritus i frases fetes que una bonior de persones repeteix de manera impulsiva sovint sense saber gaire bé què diu o què prega. Que bonic seria anar-se'n sense formalismes, sense pregàries mastegades, sense tuf de terror infernal ni pastoreig de masses espaordides! Que bonic seria anar-se'n amb un poema, un somriure i una frase d'esperança, sense que la monopolització de l'esperança en una vida més enllà del cos no fos propietat dels segrestadors de consciències, dels inventors de doctrines repressores i ficcions inhumanes. Els seus mots trenats al llarg de segles de manipulació i por m'ho diuen tot de com s'ha viscut al llarg de la foscor de l'edat mitjana, i de com la ignorància científica del poder, amarat de les anomenades humanitats, ha governat cruelment els pensaments de les pobres persones. 
La vida i el món no són un espai ple de dolor i de sofriment a on existir esdevé un esgotament angoixant; el dolor i el sofriment existeixen, però no defineixen el món, ni són el que més abunda, ni impliquen que el mal governi el món. Hi ha més bondat que maldat, més bé que mal, més alegria que tristesa, més esperança que escepticisme. El ritualisme i la fraseologia de les pregàries institucionalitzades cristianes no ho tenen clar.

L’expressió "descans etern", o "descans", per a descriure el cel, o la suposada vida posterior a la mort; el mot «Senyor» o «Nostre Senyor» per anomenar déu... indica, tot plegat, fins a quin punt el llenguatge religiós està desfasat, i dóna pistes de com era l’època i els segles en els quals el ritualisme i les expressions de la religió es van configurar. La vida representava un esclavatge constant, dedicada, tota ella, al treball esgotador de les terres del «Senyor». Tan sols l’esperança del cel atorgava un sentit a tant de sofriment, ja que representava el «descans». El treball era una maledicció, perquè calia abocar-s’hi la jornada sencera per a poder sobreviure, i perquè, per la seva intensitat i per l’explotació que significava, convertia la vida mateixa en una maledicció. En aquestes condicions socials es va forjar la configuració i la interpretació de la religió, i alhora es van blindar les injustícies socials i la jerarquització de la societat amb la benedicció dels suposats representants de déu a la Terra. La ignorància del poble va afavorir la credulitat, i amb la credulitat la massa va esdevenir ensinistrada i pasturada, igual com les vaques que s’engreixen per a benefici d’un ramader explotador.

La idea que Jesús va sacrificar la vida per a satisfer la justícia de déu i per a redimir les nostres culpes, descriuen un déu que necessita sang i tortures per a fer net. Aquesta idea de divinitat és harmònica amb les religions dels pobles primitius, que realitzaven sacrificis humans i que tenien deus que animaven a la guerra i a la venjança, i que es tranquil·litzaven amb els anyells sacrificats.

Les constants oracions dins la missa, apel·lant a la salvació dels «fidels», dels «creients», dels «cristians», dels membres de l’església... fan intuir que déu salva només els bons, en comptes de salvar, emparar, protegir, acollir tots els éssers humans. Tot plegat fa l'efecte de selecció, de carrera d'obstacles, de instrumentalització de la vida i de les persones com si fossin blat que avui es daurat i que demà es llença si convé. El concepte d’humanitat, d’espècie humana, de persones humanes no apareix enlloc al ritualisme cristià; i totes les expressions de les pregàries es limiten a la salvació dels fidels i prou, dels bons, dels obedients.

Es parla sovint dels enemics posats sota els peus de déu, del judici, del càstig... conceptes absolutament tribals, que encara estan presents a la societat actual i  laica dels humans, profundament judicialitzada, sense tenir en compte l’absoluta dependència de la ment i de la seva activitat vers el substrat orgànic del cervell, els seus inputs, la seva morfologia al llarg del temps, fins al punt que la mateixa decisió lliure esdevé fruit de la manera de ser del cervell, fent absolutament irracional i injust a nivell diví, o suposadament sobrenatural, jutjar algú pel fet de ser com ha estat fet, pel fet de decidir segons la morfologia cerebral rebuda i conformada per l’atzar i les circumstàncies. El déu que es defineix com a jutge de les criatures que la seva pròpia naturalesa ha desenvolupat estaria a l’alçada dels pitjors àrbitres de futbol, o del poder judicial més tendenciós o acientífic de tots els que existeixen.

Per tot això, la religió oficial se’m fa indigerible, i l’evidencio com a un instrument profundament negatiu per al sentit ètic de les persones, llavor d’actituds malsanes, injustes, contrària a l’ànim constructiu que la nostra existència necessita per a millorar una societat que és excessivament violenta, i que se centra excessivament en la sanció i en la força brutal per a intentar solucionar conflictes que necessiten comprensió, empatia i esperança.

L’origen últim d’aquest error de la religió es la por; la por a la mort, la por als perills. L’obsessió per a vèncer la mort i per a ofegar els perills ensulseix la vida i atura la progressió de la família humana vers un futur millor i nou. Avui no és massa tard per a buscar un món nou, va escriure Lord Tennyson. Avui no és massa tard per a proclamar que es pot creure en una vida posterior a la mort, i en alguna forma de déu incomprensible per als humans, però necessàriament constructiva, perquè constructiva i bella és l’existència que ha generat aquest déu, malgrat les ombres i les febleses de la realitat. No podem adorar un déu fals, convertit en monstre per les pors i les misèries dels pobres sàpiens ignorants i superbs. La seva ignorància científica ha estat ofegada per un humanisme arrogant i judicialitzat que ha reflectit la seva obsessió pel càstig i la recompensa dins l’essència de la seva religió i amb el qual ha interpretat i interpreta la seva història i els valors de la seva societat. Aquesta ignorància l’ha convertit en una bèstia més, inconscient del fet de ser bèstia; un animal més que es rebolca orgullós i ridícul en les formes i les estètiques que inflen el seu ego.   

És una sort agredolça haver pogut evidenciar al llarg de molts anys i experiències fins a quin punt el pensament i l'acció humana depèn de la substància material del cervell, de com és en cada moment, i dels seus inputs. Aquesta evidència m'estalvia actualment la crueltat, la ignorància, el dogmatisme i la judicialització que prediquen la major part de les grans religions quan absolutitzen la responsabilitat dels actes i pensaments humans. La ment és conseqüència d'uns quants milions de mol·lècules i connexions elèctriques neuronals. No hi ha res a redimir, només molt per estimar i acompanyar especialment en els moments més difícils.
Manifesto la meva esperança absoluta en l'existència, i en aquest déu que ens estima, i en aquesta natura que ens empeny a gaudir de la llibertat, i el meu respecte i agraïment a la persona que ha partit i que algun dia tornaré a saludar personalment sens cap dubte; m'han passat prou coses, no totes explicades, com per no poder permetre'm el luxe de dubtar-ho. Tothom té un futur en aquesta existència fascinant que ens mena a una progressió constant i que desenvolupa una tendresa continua i  triomfadora. 

Adorem la nit.

De vegades, o potser sempre, les coses grans arriben a partir de petits detalls de l'atzar, casualitats, decisions espontànies de fer cas d'un anunci penjat en un suro, un amic d'un fill que et passa un programa informàtic que després per una altra casualitat et servirà per a fer pel·lícules, una frase d'ànim, algú que t'escolta cantar i et diu que li has canviat el dia, una pluja sobtada, un sofriment mal paït que t'obliga a créixer de cop. L'atzar misteriós et guia enmig de la nit estranya de la vida. Una mà misteriosa que no respon a la definició de cap d'aquests déus falsos de les religions pastoses, les espelmes i la ignorància. La flaire d'una llar de foc, la imatge d'un nu, el fimbrament d'una melodia de Cole Porter en una nit de lluna. La gosadia de ser un mateix i de fer el que un mateix vol fer malgrat les crítiques dels ignorants pedants que es pensen que allò que ells o elles no entenen o no assaboreixen és dolent només perquè ells o elles no ho entenen o assaboreixen. El gust de fer el que a un li vingui de gust malgrat les opinions dels qui es consideren legitimats per a opinar sobre temes que no són d'ells i que no tenen capacitat per entendre encara que la seva supèrbia els impedeixi acceptar això.

La grandesa de la vida són les petites coses amagades dins dels instants, sense els aplaudiments dels esnobs, dels egòlatres que treballen per a ells, en comptes de fer-ho per a gaudir. La vida és una nit estelada i hom ha de decidir si fa una festa o si viu paralitzat per por a la foscor. Podem fer servir la nit per a enamorar-nos de la brisa de la mar i de la flaire de les brases mentre torrem llesques de pa i sardines, o per contra, utilitzar-la per a tancar-nos en una habitació espantats pel risc que algú aprofiti la foscor per agredir-nos. La por a allò que ens pot fer mal ja ens fa mal. La resignació és un suïcidi quotidià que mai no acaba de matar del tot. Qui hagi establert la bellesa en un univers que s'expandeix cap al no res ha de tenir alguna idea més sàvia que predicar i imposar la repressió i la foscor. Quedeu-vos les vostres morals conservadores i especuladores que prediquen matar la vida per a comprar no se sap quina promesa etèria. Cap moral honesta pot anar contra el vi i les rialles. Cap persona bona pot pactar amb la mort per a renunciar a un bri de vida. Cap ètica que mereixi la pena pot demanar que algú deixi de buscar la llibertat i la felicitat. Vivim per a la llum, per a la llibertat absoluta, per a no ser dirigits ni posseïts per ningú més que per la celístia i la nit de festa. La vida és una festa nocturna mitjançant la qual proclamem la nostra absoluta voluntat de ser feliços i de fer feliços els altres, ni que sigui deixant-los en pau.

Mai ens rendirem.

Malalts de legalisme i de conductisme. Les normes, tot! Els càstigs, l’eina magnífica. Em pregunto quina mena d’amor a la intelectualitat pot arribar a sentir aquell a qui s’ha esperonat a fer les feines acadèmiques amb la motivació de no ser castigat. Quina educació més collonuda la de convèncer amb la por a la molèstia, la por als renys, la por a ser considerar un «trasto»! Tant s’ha fet en aquest sentit, que es veu normal! No hi ha mai gaire espai per les estratègies desconegudes. Tant s’ha simplificat la raó per la qual es fan les coses, que ja es considera impossible qualsevol altra mètode. La vida no té sentit si tot ha d’anar bé perquè la gent té por de desobeir. Viure no és gaire, si es viu per sobreviure. Educar és mentida si es fa fabricant espantaocells. Jo he trepitjat escoles a on les normes no semblaven existir, perquè la gent no les necessitava. Com més es normativitza la convivència, més necessàries es fan les normes, i la gent menys sap viure sense elles, i menys fa les coses per passió de les coses, i més es fan les coses per submissió a la seguretat, per por al càstig o al menyspreu de l’error. Jo he trepitjat alguna vegada escoles a on les portes tenien dos panys i calia obrir-les i tancar-les sempre, i a on es perdia temps i temps comptant i recomptant les eines que es deixaven als alumnes, perquè es considerava gairebé un fet que ens les robarien. Com més es recomptaven les eines, més es manifestava que no es confiava en els alumnes, més es recalcava sense mots que era previsible el robatori, i per tant, i en certa manera, comprensible. Es culpava qui no es protegia prou les pertinences, com si l’error fos no tancar portes amb clau i bosses amb cadenat, i no pas robar. Aquesta mena d’educació és miserable, i fa que la vida tingui més sentit desapareixent. Necessitem confiar en les persones, si volem que les persones siguin dignes de confiança. Només manifestant la confiança arribarem a aconseguir que algú intenti amb la seva honestedat fer-se digne d’ella. Només podrem pronunciar la paraula exacta, la que es necessita a cada instant del procés educatiu, si el cor de qui ens escolta sent que l’estimem, i que l’estimem amb aquell amor que no busca endur-se res. Maleïts siguin els càstigs, el conductisme, l’ensinistrament, la mediocritat educativa de qui no sap apassionar. Prefereixo perdre dues eines abans que la confiança de generacions i generacions. Ser professor no és exercir l’autoritat, ni legislar, ni reprimir, ni dominar, ni manar, ni ser més que l’alumne... Aquests conceptes tan amarats a l’inconscient social, han apagat milers d’il·lusions; la malaptesa s’hereta i es transmet imperceptiblement. La principal víctima és l’alumne tractat com a bèstia a qui peixar o punir per a orientar els seus actes cap al que és considerat un bé.

Necessitem respecte. Però no un respecte que ens immobilitzi vers les grans aventures, les grans passions, les grans il·lusions... Sinó respecte cap a la llibertat de cada persona, cap el seu dret a ser i a fer; només la llibertat pot enamorar-se, i només enamorant-se s’aprèn i s’arriba a l’educació. El problema de l’educació no es la lluita absurda de decidir qui té la culpa de les mancances, si els pares o els mestres, sinó l’abandonament incondicional de les armes. Cal que la disciplina es rendeixi i lliuri les armes. El silenci pot vèncer el xivarri si la passió s’ha encès. La igualtat dominarà l’autoritarisme si qui educa estima. I tota la mediocritat armada dels castigadors i legalistes perdrà la guerra, a les platges, als camps d'aterratge, als camps, als carrers, als turons; mai ens rendirem. El futur està fet de passió, d’esperança i de desigs. Té un poder infinitament més gran aquell qui aconsegueix l’atenció amb les paraules i els fets, que aquell altre que ho fa amb càstigs i amenaces.  

La vida és la feina de ser humans en pràctiques; som becaris de la professió d'humans.

Cap violència. Ni la venjança disfressada de justícia. Ni la justícia disfressada de bonesa. Ni la guerra amb tota la seva misèria. Ni el menyspreu com a braç executor de la mal anomenada justícia. Ni l'orgull del mascle que infla el pit i se sent orgullós d'una ficció patètica. Ni la del que viu satisfet d'una feina que només li agrada pel sou i que busca enriquir un capital que sempre guanya. 

Cap violència. Ni la del iaio que es transforma dins d'un cotxe i escup contra la noia que l'ha fet frenar de cop; un dia, la seva néta, serà una noia com aquesta, i farà frenar un iaio, que es tornarà bèstia i que insultarà la seva néta des de dins del cotxe mentre se li escapa un pet.

Cap violència. Ni la del que engrapa, en silenci i d'amagat, milions d'euros, provocant llistes d'espera, morts per lentitud de la sanitat, morts per suïcidi a causa de la crisi que el que engrapa empeny. 

Cap violència. Ni la que neix de fer petons als diners i al poder, que són el mateix, i que buiden la vida del que només té diners i poder. 

Cap violència. Ni la del que creu correcte mal parlar d'altres; odiar, avorrir, ignorar, témer, desconfiar, oblidar, esborrar, menystenir... alguna persona.

Cap violència. Ni que la violència sigui exercida per animalets humans que no saben que son animalets i que es vesteixen amb terns elegants, corbates... i que exhibeixen formes refinades... i que es desfan amb els llinatges i els honors dels animalets humans que obeeixen instints de tribu; instints de poderosos que s'arrapen i defensen els privilegis com els gossos que excreten als límits del que consideren el seu territori. Qualsevol desigualtat en drets, en deures, en privilegis... és violència atroç i ceguesa vergonyosa.

Cap violència. Ni la violència del silenci davant dels morts que fugen de la guerra. El silenci i la indiferència vers les consciències que es contemplen massa brutes, massa ploroses, massa miserables, massa desafortunades per a ser reals... I es consideren, irreflexivament, com el guio d'una història fictícia i en la qual ningú no se sent obligat a ajudar. La violència del mastegament del xiclet i la mirada perduda vers els neons dels centres comercials, i l'angunia pel dilluns que s'acosta i l'escola o la feina que ens espera. 

Cap violència. La vida és la feina de ser humans en pràctiques. Som becaris de la professió d'humans, i ni fem bé la feina, ni ens paguen prou, ni ens adonem de la importància d'aprendre a fer-la. Humans aficionats que es creuen mestres i no han superat el MIR, i estan plens d'assignatures pendents; han patit mals mestres que els han ensenyat a fer servir la violència com a eina per educar, per a convèncer, per a ensinistrar, per a manipular. Ja és hora que s'acabi el contracte en pràctiques, i que comenci la feina de debò i la professionalitat de debò. Tan sols així s'acabarà la violència.

Caminaré fins al bosc per a no descobrir, al final de la vida, que no he viscut.

Nerviós. Cansat. A voltes superat. Trist. Esperançat. Satisfet. Dolgut. Mentalment esgotat. Convençut de la bellesa del sol quan s'amaga al Montcau. Agraït al Hamza, el de la muleta, a la Pilar, la que tenia un futur tan negre que ara sospito que pateix molt, a aquell nen subsaharià el nom del qual no recordo que em va ensenyar que aquest déu que alguns consideren tan pare a ell semblava no "fotre-li" ni "punyetero" cas, ben poc abans que jo descobrís que déu, el déu absent i aparentment inexistent, era ell mateix. Espès. Preocupat a voltes per si he ferit algú amb les meves opinions poc políticament correctes. Plorós. A cops anhelant la mort, però desitjant-la lluny. A voltes estimant el Sol daurant el mar, la visió del qual em resulta suficient per a continuar respirant. Enutjat amb aquesta mena de civilització que condemna la nuesa, tan bella, i que d'altra banda l'erotitza. Odiant la propietat privada de qualsevol cosa. Estimant la cooperació, la bondat i la llibertat. Amb tot aixó... camino fins al bosc i entono arrels; i amb això em basta per a continuar demà estimant la vida.  

Cap violència.

Empatx de la mal anomenada justícia; adorada com el tot, fins al punt que la vida de l’ésser humà per alguns podria ser definida com allò que existeix per a ser premiat o castigat segons els seus actes. 
Malda, la mal anomenada justícia, per a salvar el món, recolzant-se en la glorificada violència de l’estat, les seves armes i les seves cadenes. Però el poder que pretén orientar els actes mitjançant la por és incapaç de canviar les persones i de retruc les societats que les persones formen. Sovint em pregunto si la violència oficial ens salva d’una violència pitjor, o si en realitat només la substitueix, canviant-li lleugerament l’aspecte i el to. 
Penso en les presons russes del nord de Sibèria a on milers de persones tenen prohibit de morir, i es veuen forçades a malviure vint-i-tres hores en una cel·la en la qual durant el dia tenen prohibit d’ajeure’s al llit; any rere any, en molts casos tota una vida. 
Em resulta també insuportable i vomitiva l’alegria frívola dels que gaudeixen amb l’empresonament d’algunes persones; puc entendre que el considerin necessari, tot i que no ho comparteixi, però el goig pel càstig situa a l’animal medieval al mateix nivell moral que els actes de les persones a les quals els desitja el captiveri. L’individu que a l’edat mitjana aixecava una torxa per anar a buscar el culpable a casa seva amb tota la torba de vilatans àvids de sang avui escup odi a internet sentint-se emparat per les malifetes inqüestionables d’aquells a qui insulta, condemna o sentencia, siguin corruptes, lladres o assassins. Detesto la maquinària cega del sistema judicial que es vesteix de dignitat espiritual quan no és altra cosa que un exèrcit violent que compleix una funció similar a la del soldat que mata perquè li ordenen, i li ordenen perquè no saben com solucionar d’una altra manera una realitat esquerpa, difícil i estranya. La violència del sistema judicial és sens dubte el mal menor que hi ha d’haver mentre els éssers humans siguem tan miserables que no aconseguim creure i practicar el perdó, la reinserció, l’acollida, l’ajut, l’educació, l’amor. Però ningú em podrà obligar a estimar aquest mal, ni que sigui menor. 
Empatx de condemnes, de denúncies, de imputacions, com si tot s’acabés amb això, com si el mal de l’aparell judicial redimís l’avarícia i la ignorància, com si qualsevol altra possibilitat fos impossible. Defensar la llibertat dels culpables és políticament incorrecte, i per a molts és un contrasentit, una incoherència, una injustícia, l’apologia de la impunitat i del caos. Però en comptes de calcular els adjectius més precisos a la idea que he escrit, no fóra bo pensar amb calma i sense perdre el seny en alternatives a l’estratègia d’afegir mal al mal ja causat? No estic suggerint d’abandonat el mal menor de l’empresonament, però cal explorar altres vies que no destrueixin d’una manera tan contundent la dignitat de les persones que s’alegren amb els càstigs, i que no enquistin amb tanta contundència el poder de la violència oficial. Per què no prohibir l'enriquiment en comptes de castigar els lladres? Si a nivell universal s'impedís que hi hagués rics, tampoc no hi hauria pobres; i probablement, si no hi hagués pobres, no hi hauria lladres. I si ser ric fos il·legal, ningú podria arribar a ser-ho, perquè ningú podria viure com a ric. Al meu parer, cap lladre hauria d’anar a la presó, tan sols haurien de perdre el dret a posseir res. Seria més dur, i alhora més digne, viure sense res; ni diners, ni immobles, ni menjar... No estic dient que es morissin de gana, sinó que el menjar els fos donat per les persones que els estimessin, així com totes les altres necessitats mínimes. 
És difícil, d’altra banda, que una espècie evolucioni des del punt de vista biològic amb un sistema tan judicialitzat, ja que les accions espontànies humanes passen a estar controlades pel sistema judicial mitjançant la por, en comptes de ser el propi creixement humà el que destriï, generació rere generació, les accions constructives i les prioritzi davant les destructives. L’espècie que necessita l’empatia dels seus individus perquè no té un sistema que puneixi el mal, acabarà desenvolupant un augment de l’empatia dels seus individus, per contra, l’espècie que pugui sobreviure amb individus mesquins, gràcies a la protecció del sistema de sancions, acabarà desenvolupant i perpetuant la mesquinesa en els seus individus; els mesquins sobreviuran perquè la por els ensinistrarà, per tant deixaran descendència, i el fenotip de la mesquinesa es continuarà escampant.

La societat no serà salvada per la llei i els càstigs, sinó pels valors de les persones que la formen, i això és així es vulgui o no. I aquests valors s’incrementen amb l’educació i amb l’amor. L’amor engendra amor, el legalisme engendra desconfiança i acompliment cec. La por ens empeny a devorar-nos els uns als altres. La violència oficial que en teoria ens salva de la violència instintiva dels individus de l’espècie, perpetua la violència sobre les consciències i ens conserva com a animalets ensinistrats pels segles dels segles, amb la benedicció d’un estat, sigui l’estat que sigui, que esclafa els qui el posen en qüestió, o els qui es desvien una coma del que algú va escriure un dia en una llei. 
En resum, poso, per tant, en qüestió l'estat, qualsevol estat, el sistema judicial, i la violència oficial; en nom de la llibertat de pensament i d'expressió.   

Sobreviure i posseir mes que viure i crear?

El món valora les obres per la seva acceptació popular, mediàtica, econòmica; el valor no mesurable amb diners o amb vots esdevé invisible, i a partir d'aquí, la creativitat perd la seva essència. Aquest argument és refutat sense cap problema pels sacerdots del consum amb qualsevol exabrupte pseudològic; i no els resulta complex refutar-ho, perquè la claca recolza el que està més de moda. La massa és una bèstia cega que només hi veu a l'engròs. Creu més que pensa. s'excita més que sent, memoritza més que no pas comprèn, i martiritza el diferent perquè  el percep com una amenaça. 

Els diners, (i la seva època de domini, que és la d'ara) contribueixen a fossilitzar la tirania de la massa. S'adora el que té un preu, com més gran, més diví. Les minories i els individus esdevenen una amenaça si desenvolupen trets identitaris, i si defugen l'autoritat legal, intel·lectual o social, que la majoria, d'una manera de vegades no escrita, encimbella.

A on es valora la creativitat de l'avi que s'inventa un conte pel seu nét, o de la senyora que broda un jersei amb un disseny propi, o la del monòleg de l'adolescent a la seva habitació? Potser un Kafka que mai no serà aplaudit. De seguida que el programin, aprendrà a imitar, en comptes de regirar dins d'ell, i morirà un missatge únic, que només ell podia desenvolupar. 

Milions ho redueixen tot a menjar, sobreviure, començar a amuntegar possessions, reproduir-se, envellir, i desaparèixer. Això havia de ser el graó, i ho han convertit en el tot. Això havia de ser la totxana, i ho han proclamat edifici. Després troben que, a la vida, li falta alguna cosa que no saben definir. 

Esperança

Crec en la bona gent que apareix a la vida sense buscar-la. I en l'ajut estrany que algú invisible ens brinda. Passa tot d'una manera que fa l'efecte que toca. Fins el mal és vençut sovint per un estrany atzar que apareix quan es necessita. El dolor sord deixa pas a l'esperança, com el Sol que apareix després de la boira grisenca. Patim el que no podem canviar, però la llum ens parla d'esperança. Voldríem ser millors, però som com som, i amb això hem d'empentar la vida. El temps és breu, cal assaborir els instants i no acceptar cadenes imposades, invisibles i greixoses, que potser no ens corresponen; i acceptar-les seria ferir els qui pugen. Cal deixar lliures fins els que pidolen esclavatges, i viure lliures dins d'un present embriac d'esperança. La bona gent arriba i se'n va sense lligams i la vida avança. A tots ells, moltes gràcies. La vida és canvi, i és aturada. Res mai no és igual, però allò que és de debò perdura en la distància.  

Veure-hi clar a força de cops.

Els avisos del cos i de la ment ens empenyen de continu a veure-hi clar. No hi ha cap altra medecina contra l’angoixa, la por o la preocupació... fora de veure-hi clar. 
A cops, la vida, i els sofriments de debò, ens tornen a situar a la perspectiva correcta. I per un moment, hi tornem a veure clar: la importància de cada cosa, les prioritats vitals, la bellesa present arreu, l’excepcionalitat del moment (de cada moment), el privilegi d’existir... 
Quan la vida no ens copeja prou, i la rutina intenta, i a voltes aconsegueix, prendre possessió dels nostres dies, llavors apareix el nostre cervell, que per a salvar-nos ens martiritza el cos o ens ensulseix l’ànim, avisant-nos que no hi veiem clar, i que ens cal aturar-nos, deixar-ho tot, del tot, per a recuperar la correcta visió de l’existència. 
Quan hi veiem clar, els malalts, els qui malden per a enfonsar-nos apel·lant als seus falsos miratges als quals consideren reals i generalitzats, queden enrere. La vida s’encarregarà d’ells, igual com ha fet amb nosaltres; o si més no ho intentarà. 
Quan hi veiem clar, les pors perden la seva màscara, i fan riure o llàstima, o totes dues coses alhora; les ambicions mes majoritàries se’ns apareixen com bogeries inexplicables que ens embafen i que ja no ens resulten atraients; la mort ens esperona a gaudir amb allò que fa olor de pluja i de fum de llar de foc; i endevinem, i evidenciem, que la llar no és un espai físic, sinó el lloc, sigui quin sigui, a on la família conviu junta de cos i de cor; ens riem de les antigues i patètiques amenaces de les religions que un dia ens van voler fer bons amb l'eina de les lleis i els càstigs, i que van descriure un déu que castigava i premiava. 
Quan hi veiem clar, estimem i necessitem els instants de solitud per a gaudir dels sorolls naturals de la vida, i fins i tot dels sorolls naturals de la ciutat. No suportem els aplaudiments, les floretes, els afalacs, l’encimbellament de l’ego, i la ficció de la glòria econòmica, social o artística. Ens agraden els contes a la vora del foc, les cançons de nit a la platja, i les rialles pel vi i per la pau. 
El poder dels malalts de poder és com una sorra que es desfà amb la mar de la visió clara; l’angoixa que pretenen fer-nos empassar els vessa a les mans i queden enrere, confosos, espantats i cecs. Ni nosaltres ni ningú no els pot explicar res que faci referència a la visió clara, als bassals dels camins, a l’anonimat alliberador, al gust d’abandonar-ho tot i d'emprendre camins nous i arriscats. La visió clara només la regalen els cops, el dolor agut però real de la vida i la mort, l’evidència de la vulnerabilitat, i l’absoluta essència de l’amor com a tot. La vulnerabilitat i la necessitat dels petits, ni que siguin moguts, ni que es facin pesats, ni que no entenguin res, ni que ens exigeixin esforç... aquesta vulnerabilitat quallada a la seva mirada, i l’evidència del seu infinit valor, són la resposta a tot; l’essència de la visió clara que arriba amb les hòsties de la vida i amb les hòsties del nostre cap quan ens martiritza perquè no anem bé, perquè de nou hem deixat de veure-hi clar. Llavors, de nou ho hem de deixar tot, fregar-nos els ulls, i tornar a gaudir.   
Els ulls desvalguts que ens van mirar espantats quan naixien són la resposta a tot, i el secret per a tenir sempre la capacitat de veure la vida com és, amb els seus valors, prioritats i essència.

Hereus de la vida

Superat enmig de la voràgine del moment per la impossibilitat de controlar els elements, recordo que el món té el color del vidre que triem posar-nos davant dels ulls; i sempre hi ha un vidre; si no l'escollim nosaltres, algú altra ho farà per nosaltres amb menys delicadesa. L'oli de l'engranatge no troba escletxes per a escolar-se; no hi ha espais i els engranatges s'escalfen; potser grimparan. Necessitem espai, temps per a ser perdut... Tan sols així es troba el temps. Necessitem anar a la deriva, si anant a la deriva trobem aquests espais damunt d'un mar daurat per un Sol d'estiu; el viatge a Itaca i una companyia dolça. Necessitem la incertesa del destí, si per a trobar temps necessitem abocar-nos a la incertesa del destí; de què serveix la seguretat si ens ofeguem per a tenir-la? De què serveix el poder si per assolir-lo no som lliures.

La melodia de Cole Porter camina per espais melòdics desconeguts; és el fruit d'un temps que voluntàriament es perd per a situar la ment dins la vida de debò. No existim per a sobreviure; som hereus de la vida; però acceptar l'herència implica acceptar anar a la deriva, defugir intercanvi d'interessos. En resum, fer les coses pel gust de fer les coses, i no per allò que les coses ens poden atorgar.
.
.

La bellesa ens va ensenyar a viure abans que l'absurditat de la disciplina ens convertís en ignorants.

No cal que facis res per a valer més. Vals tant, que ja no pots valer més. Si vols fer alguna cosa, fes-la, però no per a valer més, perquè ja no pots valer més; sinó perquè et ve de gust. Ningú que t'estimi t'estima si t'estima a canvi d'alguna cosa. Igual com estimar algú no implica que hagis de conviure-hi o apropar-t'hi. 

Estem malalts d'utilitarisme. Donem tanta importància a la utilitat, que de vegades valorem les persones per la utilitat que aporten. El seu valor no depèn de la seva utilitat. El seu valor no depèn dels seus actes. Si fóssim capaços de transmetre als més petits la idea que totes les persones, ells també i també els seus companys d'escola, tenen un valor infinit que no depèn de res, que és incondicional, podria ser que aprenguessin a respectar-se sempre els uns als altres; però només podem transmetre allò que ens creiem, i allò que vivim.

Tots vam guanyar una cursa de natació abans de ser, i vam aparèixer en un univers que tendeix a l'increment de l'entropia; ens cal aportar contínuament energia per aconseguir una mica d'ordre, i en conseqüència, una mica de vida. Tots hem aparegut igual. Els privilegis no vénen d'origen, son afegits culturals d'una societat dominada per les pulsions animals disfressades de civilització. La natura ens fa iguals i ens atorga els fenotips que l'evolució ha configurat. Som part de la consciència de l'univers, el punt a on l'energia s'ha mirat a si mateixa i s'ha adonat que existia i que tot era bell. 

Al costat de tot això, resta la casa de la infantesa, els records dels temps en què vam ser estimats sense condicions, només per ser; el verd dels prats, humits per la pluja. És agradable tocar l'herba humida. La casa de la infantesa sempre hi és, encara que ja no existeixi; és una seguretat en l'existència que tenim a dins i que es va construir al llarg dels anys de la lucidesa, que sempre són els de la primera infantesa, quan encara entenem les coses com són, i quan encara els miratges del creixement no ens han enganyat. Tothom té aquesta casa en algun lloc de dins d'ell mateix; i l'arbre a on jugava de petit; i el racó de bosc que era el seu paisatge; i els amics, que eren els seus germans. Tothom ha construït cabanes, o balses, i ha conquerit illes enmig d'un riu, fent fora els pirates. Tothom ha desitjat un rostre bell que li ha fet entendre tot un seguit de veritats i de belleses que els adults són absolutament incapaços de comunicar. La imatge de la bellesa explica més que qualsevol tractat; i la bellesa ens va ensenyar a viure abans que l'absurditat de la disciplina ens convertís en ignorants a mida que anàvem creixent. Érem tan savis, i ens han enredat tant. Però al final de la vida recuperem la visió de l'origen i entenem que estem al mateix lloc, potser per a confirmar que un somriure val mes que un sou o que una comissió; i que ningú no mor, alguns ho sabem segur. Avui li he dit que no a una editorial que em volia publicar un llibre; fa uns quants anys, aquesta decisió m'hauria tret de polleguera, però ho he vist clar, i m'he quedat tranquil. Hi ha tant ara per fer, i tan interessant! No em veig preparant presentacions, i cartonets, i convidant coneguts i saludats a actes comercials per un treball que fa anys que vaig acabar i que ja no sento tan meu. Prefereixo escriure que publicar; no dic que no publiqui mai més, però haurà de ser d'alguna manera que no m'obligui a perdre temps de vida muntant xous.

L'hivern es va acabant i ja sento l'estiu. 

Bona nit.

Tornarà el temps de les cireres

El primer Sol de l’any; els primers raigs. Caminada arran d’oceà a frec de zero graus. «Arrels» amb la guitarra; els dits gelats, la veu esporuguida pel fred, però l’anima decidida a vèncer els elements, que d’altra banda són la substància de la bellesa.

El dia és foc de gel. Quan dormo, però, el regne dels somnis malda per a torturar-me amb escenificacions de milions de pors que mai no seran; no hi ha temps en una vida per a tanta desgràcia. Lliuro la meva vida a l’imperi d’una actitud lluminosa que m’ha permès sobreviure inferns que mai no he descrit del tot.

Si no fos pel Sol damunt del mar no seria viu. La pudor de supervivència no ofegarà el meu anhel per viure plenament. La mort no és la pitjor desgràcia. El pas per la vall de les ombres ens ensenya a mantenir-nos forts quan els temps són de pujada, quan hi ha guerra, quan els sofriments s’eleven fins a un nivell superior al de la mort. Tot allò que hem cregut sobre la pau i la felicitat es prova i es confirma quan caminem per la regió dels éssers que ens odien i que ens torturen, i, quan en fer-ho, ens mantenim fidels als principis que hem decidit que regeixin la nostra vida. Ha estat un goig rebre la primera llum de l’any allà a on el Sol és tan benigne sempre, i no ho hem fet només per plaer, sinó per actitud. 

El primer gest de l’any havia de ser llevar-se d’hora. La primera actitud de l’any havia de ser creure en la llum. El primer alè de l’any havia de ser respirar l’aire del racó que simbolitza la llibertat. El primer esforç de l’any havia de ser estimar la terra, la mar, el bosc, les roques, les onades, i la petita piscina natural que ens ha acollit com una mare tantes vegades. El primer cant de l’any arran d’aigua havia de ser «Arrels». L’acció d’avui no ha estat només un plaer, ni la rebequeria d’anar contra la tendència majoritària d’anar a dormir tard l’última nit, i llevar-se a tres quarts de quinze el primer de gener. Tot és un gest. Un gest que atorga plaer, però que decideix una voluntat. Com la nuesa a l’estiu. Com el ball dels dits quan escric. Com el verí revifador de la música a la sang quan la cançó em posseeix i el cervell comença a generar dopamina. Com la frase que encén la llenya de la motivació en un cor jove que té ganes de viure intensament i de ser lliure. Com la sensació de la pel·lícula acabada. Com tot allò que sentim que hem fet, i que és gran, fins al punt que el premi no és altra cosa que allò mateix que hem fet, i que continua sent gran encara que ningú no ho arribi a conèixer ni a aplaudir mai. Tenim en nosaltres, encara que no les coneguem, una llista de potencialitats lluminoses que fan que la nostra vida sigui única. Fins l’horror que ens amenaça pot ser una oportunitat per afirmar-nos i per a pronunciar amb absoluta convicció que el que compta no és el reconeixement o el rebuig de la societat sinó l’íntima i irrefutable convicció que ens empeny amunt i endavant malgrat els lladrucs i la buidor dels malalts d’arrogància i de desconeixement.

No és per la guerra que hem nascut, sinó per a la vida. No és per l’obligació que té valor la vida, sinó per la llibertat. No és per a sobreviure que ens alimentem, sinó per a viure intensament. No és per a posseir ni consumir que treballem, sinó per a servir els qui reben el fruit del nostre treball. No és per a tenir por que hem nascut, sinó per a encetar els camins que condueixen a la llibertat, ni que passin ran de precipici, ni que aixequin suficients animadversions com per a convertir-nos en objectiu dels atacs dels intolerants. No és per a fer res perfecte que fem res, sinó per a expressar i per a gaudir tant com ens abelleixi, i tant com sentim, tot allò que hem d’expressar i de gaudir, i tot allò que hem d’ajudar a expressar i a gaudir a algú altre. No és per a poder canviar-nos el cotxe que realitzem tasques constructives i útils, sinó perquè realitzant-les estimem algú, servim algú, ens comuniquem amb algú. No és perquè ens estimin, que estimem, sinó perquè estimar és la nostra identitat. No comptem les hores que ens toca treballar, perquè el nostre treball és la nostra passió. No treballem pels diners; el sou ens permet oblidar-nos dels diners quan treballem.

L’únic dogma que em permeto no és un dogma religiós, sinó vitalista; és indemostrable i és de debò perquè me’l crec; com a mínim és de debò perquè me'l crec. El fet de creure-me’l fa sens dubte que sigui de debò: «Viure val la pena; passi el que passi. L’existència és positiva. Existir té valor.» Tot el que després s’afirmi serà cert si està en harmonia amb aquest únic i primer dogma. Fins ara, cap sofriment, cap atac, cap forat a l’ésser que el fat, l’atzar, o qui sigui, ens hagi enviat, ens ha fet desistir d’aquesta convicció.

Tornarà el temps de la calidesa, del color de les cireres, de la flaire de la sal i el sol de les havaneres. Tornarem a les cales de sorra de color canyella, en una costa virginal que la Terra recuperarà ben aviat i que conservarà viva. Tornarà a ser la llibertat l’essència de qualsevol pensament, i els fills de l’escuma proclamarem la victòria absoluta de la tendresa, per damunt de les misèries legalistes i voluntaristes de les titelles vençudes per l’imperi de la possessió i de la imatge. El fum negre del plàstic incinerat serà esvaït pel zèfir quan al captard aixequi el seu buf càlid en una Boadella lliure dels esclaus de la pressa i la targeta. I els ulls encara seran blaus, o bruns, o del color de la castanya; i els que vagin nus tornaran a treure’s l’uniforme, i deixaran morir la por, i tornarà a ser lliure la paraula. I als caps de les onades, l’escuma es tornarà a convertir en sirenes. Arribarà la flaire dels pins a les roques daurades. I tot això serà ben aviat, perquè la Terra sempre guanya.
.
.