Em regales la dolça sensació de ser a casa
ni que a dins del teu cor trobés la mort
el guspir de la llum a l'ona etèria
l'infinit espai de la llibertat.
M'atorgues el do de la felicitat perfecta
en un instant glaçat que no mor mai
l'escalf de l'univers, el cop de l'aire,
l'estesa il·limitada del viatge.
No tinc raons per morir si sóc en tu.
.
No s'explica.
O potser sí que s'explica. Potser és la vella història del canari que espicossa el canari nouvingut que entra a la seva gàbia. Potser pretenen posseir el monopoli dels valors i no poden suportar que algú que no va vestit de porpra els pugui ensenyar. Potser tenen por dels valors humans que hi ha enllà de l'Església. Vés a saber...
Si jo fos bisbe intentaria ser objectiu i no deixar-me endur per tribalismes animals, per xovinismes religiosos, per dèries polítiques més relacionades amb el poder que amb el desig del bé comú.
Cal l'educació per la llibertat, per la responsabilitat, per la pau, pel respecte... Amb tot el que passa al món, cal; diguin el que diguin els bisbes.
.
Quan ens envolta la sensació que el corrent del viure ens vol encadenar a la por, sempre ens queda una platja solitària on l'estesa de la mar no té final, i on el vent dibuixa sanefes a la sorra.
Quan la prudència malda per fer-nos traidors, per a convertir-nos en porucs retalladors de vida i de llibertat, tenim la platja que ofega la borinor llunyana dels poderosos que pateixen la malaltia dels qui han bescanviat la llibertat per la riquesa.
Quan el terror reclama el dret de posseïr-nos, tenim la platja lliure i buida per a nosaltres, un feix de raigs, un bri d'escuma, l'oreig del migdia, i el blau de la Mediterrània.
Com a curiós empedreït del fenòmen aparicionista des d'un punt de vista objectiu i científic, i com a aficionat a la literatura i als misteris, havia de llegir “Les senyoretes de Lourdes” de Pep Coll i fer-me'n una opinió. Cal recordar que aquesta novel·la va guanyar el Premi Sant Jordi en la seva passada edició.
De primeres l'he gaudit força. Fa anys que conec la descripció de cadascuna de les aparicions (de les divuit aparicions) i l'explicació que en fa en Pep Coll és bastant semblant al que jo sabia, si bé ell descriu l'aparició com una nena amb un vestit blanc, que de vegades somriu burleta, que sembla que surt de l'interior de la cova, que a cops quasi perd l'equilibri quan el públic mou les branques on es mig recolzava. La versió oficial sempre ha parlat d'una dona amb un vestit blanc i una peça de roba blava al mig, i potser amb un somriure dolç, gens burleta. M'agradaria saber si aquestes diferències obeeixen a la novel·lització que en fa l'autor (lícita) o a una millor interpretació d'unes fonts noves o no manipulades. Igual com quan parla del brunz dins el cap que sent la vident abans de la primera aparició, o de la necessitat de concentrar-se per tal de poder-la veure.
La narració fins abans d'arribar a l'últim capítol és impecable, amb una perfecta interpretació del to de cada personatge, de la seva veu, del seu caracter. La narració se t'endú al temps i al lloc de les aparicions de ple. Destaco positivament la descripció acarnissada de la situació de pobresa i de misèria de la familia Soubirous, i de la societat francesa de l'època en general: les desigualtats, la hipocresia, el masclisme religiós i social.
L'últim capítol, però, al meu modest entendre ho esguerra tot. La conversa entre les dues dones és poc natural, una mica forçada, un xic artificiosa, massa elaborada per ser un diàleg. El to de la suposada escriptora no té res a veure amb la narració perfectament interpretada de la resta de la novel·la. Hi ha una referència als disminuïts psíquics, anomenant-los “subnormals”, que engega totes les meves antipaties contra el personatge de l'escriptora; i a l'últim observo una contradicció entre la poca sensibilitat de l'escriptora i la gran sensibilitat que demostra al llibre que suposadament ha escrit.
Jo, si hagués estat l'autor, hauria eliminat el capítol final, i hauria buscat alguna altra sortida; o bé hagués fet el mateix capítol final però millorant el diàleg, i procurant que la personalitat de l'escriptora no xoqui tant amb la resta de l'obra.
A banda de tot això haig de dir que jo sé coses de Bernardette que no sap ningú (no sé si hauria d'escriure això, si me'n penedeixo ja ho esborraré), i que no diré mai; el personatge que descriu Pep Coll és increïblement semblant a la Bernardette real, encara que algunes solucions argumentals no es corresponen del tot del tot amb la realitat. Però per això és una novel·la.
.
Per què, les aparicions? Quna explicació tenen?
Vist que és un fenòmen que existeix des de fa milers d'anys (hi ha aparicions d'una dama blanca anteriors al naixement de Jesús i de Maria). Vist que la religiositat, les grans religions, han agafat forma mercès a les aparicions (el culte a Maria no existia al principi, es va anar imposant a força d'aparicions). Intueixo, i prometo continuar-ho estudiant, que el fenòmen aparicionista és una conseqüència d'algun estat cerebral (que a cops pot ser col·lectiu o que pot induir-se a un col·lectiu), provocat per l'inconscient humà de l'individu vident. L'inconscient humà recull la religiositat d'un temps i una societat i elabora un reguitzell de sensacions i alucinacions que expliquen, estimulen i intensifiquen la religiositat del grup d'Homo sapiens al qual l'individu, o individus vidents, pertanyen. Alguns individus del grup tindrien el en o gens causant d'aquest fenòmen. Aquesta facultat s'ha adquirit per mutació i posterior distribució i evolució: els grups que han tingut aquest caràcter han desenvolupat una religiositat que els ha reforçat com a grup, ha millorat el seu comportament i la seva cohesió, i en conseqüència els ha fet més competitius front a grups que no tenien el gen o gens, causants d'aquest efecte. La religiositat esdevindria així un caràcter positiu pel que fa a la supervivència del grup, a la reproducció, l'adquisició d'aliments i el domini de l'entorn. Mercès a això, aquest gen (minoritari) s'ha estès en el grup, i a la llarga en d'altres grups.
Els vidents que he pogut observar en estat de contemplació de l'aparició aparenten trobar-se en una mena d'estat hinòptic que en alguns casos els mostra amb els ulls oberts i fixos, en d'altres amb els ulls tancats i amb certs espasmes. Posar algun objecte davant dels ulls no els impedeix de rebre la visió. En alguns casos l'aparició incompleix les seves promeses de tornar en cert moment i en cert lloc. Les aparicions, bo i dir gairebé sempre al vident o vidents (en l'actualitat) que són la Mare de Déu, són vistes per cadascun d'aquests vidents amb característiques racials diferents, depenent de la raça del vident. Normalment, la dama, o personatge, apareguts agafen els caràcters racials del vident, la qual cosa reforça la idea de l'inconscient com a productor de l'alucinació, i la qual cosa ajuda a que el grup tribal es reforci més, car considera l'ésser aparegut, i déu protector, del seu propi llinatge.
Ara per ara, i amb la intenció de continuar investigant, m'inclino humilment per aquesta hipòtesi com la més probable, amb la disposició de rectificar davant qualsevol evidència contrària al que he dit.
Enllaços relacionats:
Diverses disfuncions de la percepció
.
Cala Fonda, o Waikiki, és una de les platges més belles de la costa catalana; i es troba enclavada en un dels poc paratges verges de la costa tarragonina. Sembla mentida, però encara es poden trobar uns quants quilòmetres de bosc que arriba a la mar sense urbanitzacions de cap mena; i com és evident, lògic i natural: la nuesa hi és present amb una força alliberadora i una bellesa esclatant.
Per motius personals, m'he hagut de conformar amb passar el DSB d'enguany (Dia Sense Banyadors) en aquesta cala, en lloc d'apropar-me als punts que els companys del CCN tenien previstos. Però també puc assegurar que precisament avui he aconseguit una fita (íntima, secreta i familiar) que dóna ple sentit al DSB.
Tot el que hi ha sobre la Waikiki en aquest blog
Curiós i impactant enllaç sobre la waikiki
.
.
Així, a l'atzar, he escollit una imatge de fa un parell de mesos a Euskadi: “Aiako Harriak” (Les penyes del faig) a Guipúscoa, ben a prop de la ratlla de França. Aquest és un dels paratges del planeta que, en un context cultural i natural, es fan difícils de descriure. Euskadi és un país on tot és a prop: la neu, el mar, el sol, la pluja, el bon menjar, el bon beure, la música, la natura, Europa, la literatura, l'art, la història, la ciència, el cantàbric, la muntanya...
.Els fills són el més preuat, el més estimat, el més sublim. Aquesta valoració brolla de manera natural. La natura ens atorga de manera espontània aquest amor incondicional cap als fills. I l'amor, si és incondicional, ens mou a donar-ho tot, fins la vida, per a envoltar els nostres fills de tot el que necessiten per a créixer sans, forts, feliços i segurs.
De vegades, però, descobrim persones que sembla que primer són elles, i després les criatures. Davant aquestes actituds estranyes, incomprensibles, contràries a la natura de l'ésser humà, no puc sentir més que estupor. Comprenc les pulsions instintives que ens mouen vers el sexe amb una força considerable. Comprenc l'anhel de viure, la por de la mort, l'angoixa de pensar (equivocadament o encertada) que tot s'acaba amb la mort. Però una vegada i una altra, quan m'examino a mi mateix, quan miro al meu endins, veig l'amor pels meus fills més poderós que qualsevol instint ancestral, més intens que qualsevol força genètica o inconscient. És per això que per ells intentaré sempre de mantenir unida la meva família passi el que passi, excepte que la conviència dins la família fos un infern i que la separació fos un mal menor. Afortunadament no és el cas. A la meva família hi ha bon humor, alegria, bon rotllo, harmonia, sorpresa, il·lusió... No entraré en detalls íntims, però haig de dir que l'alegria dels fills fa que sigui impossible cap altra realitat. Ni que quedéssim paral·lítics o impotents, jo o la meva dona; ni que ella em traís; ni que fóssim pobres; ni que haguéssim de muntar a casa un hospital per a cuidar els seus pares o els meus; ni que ens perseguís injustament la justícia; ni que el destí ens maltractés amb malalties... la meva llar seria el cel només perquè hi són els meus fills i amb ells hi hauria prou motius per a tirar endavant amb un somriure, renunciant al que fos, perquè ells estiguessin bé. Renunciaria al sexe, a la llibertat individual més absoluta, a la realització personal, al triomf professional, a la supervivència fins i tot, perquè ells creixessin feliços i sans... i el més important... perquè creixessin bones persones.
Dic això a risc de ser considerat retrògrad, però és com ho sento. Per damunt de morals, de matrimonis, de lleis, de partits integristes, de frivolitats, de religions o de creences... Primer són ells, el seu entorn, el seu niu... I em xoca la gent que diuen que poden gaudir d'una cardada si aquesta cardada perjudica un bri l'entorn dels seus fills. ¿Com pots assaborir la llum del sol si et fa mal un queixal?
Tenir un fill és més que morir per ell... és viure per ell (que encara és més difícil).
.
Un bunker damunt d'unes dunes, prop dels pins que arriben fins a l'aigua de la mar. Un espai de llibertat on habitualment ningú no et dirà com t'has de banyar, ans podràs fer-ho com et vingui de gust.
El silenci abillat del brum de les onades.
La sorra amb les ones del vent dibuixades al llom.
El sol.
El vent.
La Mediterrània.
Això és, si fa no fa, la Cala d'Oques.
A bunker on dunes, near of the pines and the sea's water.
A freedom's space where everybody can swim naked or dressed, as everybody wants. Silence dressed in wave's roar.
Sand with wave's wind drawn.
Sun.
Wind.
Mediterranian sea.
This is Cala d'Oques.
Hi ha cops a la vida en què el dolor ve sense que l'hagin convidat. El dolor físic, el dolor moral, el dolor intolerable, el dolor que no té cap perfil un xic més amable que altre. Davant d'aquesta mena de dolor, aprenem a demanar-nos: I què? I si fa mal... què? ¿Què és el dolor sinó una advertència de la nostra consciència del fet que alguna realitat vital o material no va prou bé? I qui sigui que genera aquesta sensació no entén la nostra resposta quan li diem que ja ho sabem, que ja hem entès el missatge del sistema nerviós, o de les àrees del cervell relacionades amb l'angoixa, la por, la inseguretat, el terror... perquè qui sigui que genera aquesta sensació tan desagradable continua bombardejant-nos, i no ens queda altra solució que contemplar cara a cara el dolor i tornar-li a preguntar retòricament: I què? I què, dolor...? I què? Fas mal... i què passa? No passa res, dolor!
El dolor no em destruirà. El dolor no impedirà que estimi. Ni que els que em provoquessin el dolor fossin aquells que més m'estimo... el dolor no m'impediria d'estimar-los. Ni que la meva eternitat fos conviure amb aquest dolor, o amb un dolor mil vegades superior, si sóc capaç d'estimar, passaré pel costat del dolor, per sobre del dolor, o per dintre del dolor, amb una satisfacció vital profunda, que em permetrà continuar exclamant que existir és un miracle, que l'existència és bona només pel fet que podem estimar, pel fet que estimar és la nostra natura i que mai no arribarem al límit superior de l'amor, perquè no existeix cap límit superior.
.
La sensació és bona. He perdut la por als premis. He viscut moments de gloria. He patit derrotes. M'ho he passat bé. He millorat la tècnica. He conegut un munt de pobles, i de gent de Catalunya i del país Valencià, que abans no coneixia. He guanyat una mica de diners (jo amb poc em conformo) També he aconseguit un televisor, unes quantes publicacions, caps de setmana a indrets preciosos, un sopar literari intensíssim a Lloret, un reportatge a La Vanguàrdia que van veure tots els parents i que va fer somriure al meu fill quan vaig quedar tercer del concurs de poemes de l'estiu.
Han estat cinquanta-tres premis literaris enviats dels quals deu encara estan pendents de veredicte. Onze de poesia i quaranta-dos de prosa. I han estat onze premis obtinguts en un any (dos d'ells primers) a falta dels deu veredictes.
Conclusions:
-Escriure és meravellós
-Presentar-se a premis és emocionant i enriquidor.
-Els relats en els quals he estat més temps preparant l'argument, abans de començar a escriure-los, són els que han guanyat més.
-Els relats, l'argument dels quals (abillat de detalls i consideracions), més m'engrescava; són els que han guanyat més vegades.
-Els relats que he deixat reposar (un cop acabats) un bon interval de dies, m'han permès una correcció fresca, escarida i adequada, i són també els que més han guanyat.
-El percentatge de victòries en poesia ha estat molt superior al de prosa, bo i dedicar-me tan poc a la poesia.
-Les poesies que he escrit més a poc a poc (4 versos al dia) i cuidant la sonoritat i el ritme tant com la significació, han esdevingut les millors i les més premiades.
-Llegir Agustí Bartra i Jaume Cabré m'ajuda inconscientment a millorar el meu estil en prosa.
-Llegir Lluís Calvo m'ajuda a millorar el meu estil i la tècnica en poesia.
Estratègies:
-Continuaré escrivint.
-Em continuaré presentant a premis.
-Em presentaré a menys premis, escriure més a poc a poc, em prepararé sempre els arguments i no començaré a escriure fins que aquests arguments estiguint acabats, complets, i sobretot fins que m'entusiasmin.
-Deixaré reposar els relats sense caure en la impaciència d'enviar-los de seguida.
-Em presentaré a més premis de poesia, vist l'èxit; i continuaré amb les tècniques que m'han anat més bé, intentant aprendre cada dia més.
-Llegiré habitualment la prosa de Jaume Cabré i d'Agustí Bartra.
-Llegiré habitualment poesia de Lluís Calvo.
.
.
Vivim un món estrany. Les paraules exasperen. Les opinions molesten. La diversitat posa nerviós. Algunes frases poden portar a la presó a qui les diu. Les persones són etiquetades. No se'ls permet el canvi. Molt poca gent creu en el canvi. L'etiqueta mana. Una etiqueta perpètua, grossa, reductora i simplificadora de la infinita complexitat humana.
Vivim un món estrany. L'integrisme es combat amb l'integrisme. Els combatents per la llibertat es converteixen en allò mateix que combaten. La pressa s'adora i es maleeix alhora. No se sap perdre el temps. La utilitat esdevé el salconduit dels actes i les presències. Els problemes aliens no commouen si no és que es veu, d'una manera clara i evident, que poden convertir-se en un problema propi.
Vivim un món estrany. L'enveja es disfressa de dignitat. La raó vesteix els instints de justícia humana. La llibertat aliena pertorba. La pròpia visió s'imposa subtilment als altres per evitar que s'agreixi. La solitud es tem. El silenci aterreix. La natura no es mira. La bellesa no es veu.
Vivim un món estrany de mentides inventades per a ser convertides en veritats, de gregarismes ocults, d'instints tribals vestits d'etiqueta.
Cada vegada més i més i més avorreixo les militàncies, les definicions, les vies del tren del viatge que et diuen per on has d'avançar, les fronteres, els límits, el passat, la raça, la identitat, el nombre de sèrie, la professió, el títol, el protocol, la norma, la fama, l'ego, la imatge.
Dins d'aquest món estrany, diré el que em vindrà de gust, opinaré el que creuré encertat, viuré a la meva manera, en llibertat. Si ho faig així, el món serà un xic menys estrany.
.
