No és pas en la rutina i en el dia a dia que som objectius (com alguns es pensen). És en aquests instants essencials de pèrdua en què hi veiem per un instant amb claredat, i aprenem, tot d'una, l'essencial de la vida, l'únic que importa. I també en un instant se'n va qualsevol Déu castigador i infernal amb què els inquisidors religiosos de qualsevol època ens vulguin espantar.
Una opinió de tot, des de fora de tot, que no coincideix necessàriament amb el que ens han ensenyat des de sempre.
Thursday, November 12, 2009
Instants de claredat. Pensaments sobre l'amor (VII)
No és pas en la rutina i en el dia a dia que som objectius (com alguns es pensen). És en aquests instants essencials de pèrdua en què hi veiem per un instant amb claredat, i aprenem, tot d'una, l'essencial de la vida, l'únic que importa. I també en un instant se'n va qualsevol Déu castigador i infernal amb què els inquisidors religiosos de qualsevol època ens vulguin espantar.
Wednesday, November 11, 2009
Poema críptic sobre les pàtries i les persones.
Hi ha cops que alguna cosa dins meu m'empeny a maleir les pàtries, qualsevol pàtria, quan veig la transparència de la mar, el gemat dels prats, les serralades idèntiques i salvatges arreu del planeta, on no hi ha escrita cap frontera al llom de cap carena si no és la que han pintat els pobres Homo sàpiens.
Després, però, miro la meva petita Catalunya, i veig que sí, que tinc pàtria i que tinc nació, i que l'haig d'estimar perquè és la meva.
Però passa el temps, i torno a sentir la força de l'univers que em mena a estimar una Terra que és una, i una humanitat que és una, i un temps que és “present” per a tots, i un planeta que és petit i gros alhora per a tots. Un puntet blau que se'n va quan jo m'endinso univers enllà; un puntet petit que em pinsa el cor i em fa veure que no tinc pàtria; i que si la tinc és el meu planeta, saba de la vida que porto a dins, llum de les imatges que dibuixa la meva ment, traç d'aigua de mar transparent ran de les roques sota dels pins, fasomia de pell color d'aram, de llet pigada o taboll d'oliva lluent sota d'un cel esbandit, sota d'un Sol esclatant; estel petit entre els estels.
Llavors torno a mirar la meva petita Catalunya, i veig que sí, que tinc pàtria i que tinc nació, i que l'haig d'estimar perquè és meva. Però passa el temps i ploro quan veig una mare que és de lluny i que viu aquí i que es desagna per un avortament; la seva cap la renya perquè “a qui se li acut de tenir fills, amb la despesa que això representa per als empresaris, amb les molèsties que això provoca als dignes emprenedors que aixequen el pais” ( i aixequen el país perquè aixequen les empreses del país, perquè aixequen el capital del pais, les estadístiques del país, el consum del pais...) I vinga cremar petroli pel pais, i vinga fer girar les turbines a Tarragona o a Vandellós o a qualssevol central tèrmica del país, pel país; i visca el país; i el Millet i els seus quatrecents amics del Liceu, del Palau i del Barça. I visca el País! I torno a maleïr les pàtries, qualsevol pàtria, quan veig la transparència de la mar, el gemat dels prats, les serralades idèntiques i salvatges d'arreu del planeta, on no hi ha escrita cap frontera al llom de cap carena si no és la que han pintat els pobres Homo sàpiens. Després, però, miro la meva petita Catalunya, i...
Tuesday, November 10, 2009
Poema críptic sobre els temps contemporanis, escrit per un Churchill intrahistòric.
Sunday, November 8, 2009
Sobre Déu. Sobre Dios. Words about God. Les mots à propos de Dieu. Worte über Gott. عبارة عن الله. 關於神詞. מילים על אלוהים. Woorden over God.
De puntetes, i ni que sigui porugament, sento la necessitat de parlar de Déu.
De puntetes, per moltes raons. Perquè sóc un dels Homo sàpiens més imperfectes que actualment caminen sobre la Terra; imperfectes en el sentit més “moral” de la paraula, en el sentit més tradicionalment religiós i ètic de la paraula. No vull aprofundir més en el tema perquè algú em podria considerar pitjor del que sóc, sense ser-ho. El que intento transmetre amb força malaptesa pel que veig fins al moment, és que em disposo a parlar de Déu, conscient que no sóc prou bo per a fer-ho, però ho vull fer, i ho faré.
Les persones acostumem a descobrir realitats que són o que no són, realitats falses (i que per tant no són realitats) i realitats veritables, que per tan són. Els éssers són o no són (ho va dir Shakespeare). Doncs bé, Déu no pot ser un ésser més. No és un ésser comparable a qualsevol altre, ni tan sols és un ésser més gran, més perfecte i més poderós. No es pot quantificar, perquè no és un ésser. L'ésser que han dibuixat les religions, primer de pedra, després d'aire, més tard d'esperit, no existeix. El fet que nosaltres només poguem percebre el que “és” i el que “no és”, no vol dir que no hi hagi més opcions. Els éssers que “són”, són superiors en "ordre" als que no són, tenen menor entropia (per dir-ho així), el màxim desordre, seria “no ser”. Hi ha (o no hi ha per pròpia natura) els éssers que “no són”; hi ha els éssers que “són”; i hi ha Déu que és més que un ésser que “és”. La seva natura ontològica és superior a “ser” (i per descomptat superior a “no ser”). Per tant, la meva modesta opinió de miserable, és que Déu “més que existeix”. Si fos un ésser més, seria un demiurg, un monstre poderós, però sempre imperfecte, només pel fet que la seva obra està plena de dolor i injustícia al costat d'una gran bellesa i d'un amor intens. Si l'única opció per a Déu fos ésser un ésser més (ni que fos més gros, més poderós, més savi...) no podria existir, i si existís, no seria Déu, seria una causa més, una simple causa infinitament poderosa i intel·ligent, però una simple causa; i en conseqüència Déu no existirira i tindrien raó els qui no creuen en Déu. L'únic Déu possible és aquell que és alguna cosa més que un “ésser”, és aquell que “més que és”.
Alhora penso en el contrari de Déu. ¿Algú ha pensat alguna vegada què és el contrari de Déu? El contrari de Déu “no existeix”, perquè la seva natura (pel fet de ser contrària a la natura de Déu) és “no existir”; per això totes les coses que “són” no poden ser per natura contràries a Déu, perquè si no, no fóren. Per això, totes les coses que són, acabaran més tard o més d'hora, dirigint-se cap a allò que és més encara que la seva pròpia natura, a allò que “més que és”.
Saturday, November 7, 2009
Àgora, del director Alejandro Amenabar
La pel·lícula Àgora és un viatge realista al passat, que hauria d'atorgar humilitat a aquells creients que encara avui dia gosen caminar pels viaranys de l'integrisme. Em pregunto si els professors de religió de les escoles cristianes catalanes s'atreviran a recomenar aquesta pel·lícula. Convindria. No pas per destruir o desfer la fe, sinó per a tenir el coratge de dubtar, de qüestionar-se els dogmes, i d'abraçar l'essencial i prou; d'abraçar allò que és comú a totes les persones de bona voluntat sigui quina sigui la seva opinió sobre moral, doctrina o cosmologia.
Friday, November 6, 2009
Lliçó (per a adolescents) sobre l'amor. Pensaments sobre l'amor VI.
b.- interès
c.- atracció.
d.- necessitat.
e.- ganes de posseir.
f.- admiració.
g.- sentiment.
h.- voler el bé de l'ésser que estimem.
Thursday, November 5, 2009
"M'agrada molt el que fas" d'Edu Pericas, amb Cesc Casanovas, Mónica Pérez, Xavier Casan i Roser Batalla.
Per això, des d'aquest blog, us proposo la nuesa; la nuesa vital, la nuesa física quan us hi atreviu i sigui adequat, la nuesa literària quan escriviu, la nuesa essencial d'un somriure sincer, la nuesa d'una opinió franca que no busca ferir però que no afalaga falsament.
Si aneu a veure “M'agrada molt el que fas”, al Club Capitol, a la Rambla de Barcelona, riureu molt (i avui dia cal riure molt i molt) i comprendreu molt bé tot això que us estic explicant.
Wednesday, November 4, 2009
Llista de plaers no consumistes, gratuïts o poc cars.
Monday, November 2, 2009
Desfilada de corruptes
Desfilen... desfilen tots cap a ponent,
amb braçalets d'argent, i a rodolons...
I els músics amenitzen la seva desfilada;
músics d'acer, amb cors d'acer i so mut i fimbrejant.
Els ulls dels morts de ferro que se'ls miren.
Robert Conway
Desfilada de pressumptos corruptes vers l'audiència de Madrid; per la societat, corruptes ja jutjats i condemnats, si més no a la vergonya i a la presó (n'hi ha que no hi han anat a la presó).
L'una, que bo i culpables són persones, i que el dret a la dignitat i a l'estimació que tenen com a persones que són, ningú no els hi pot manllevar. Tot i que vagin a la presó, tot i que algun dia es demostri que són culpables (algun d'ells ja ha confessat), continuaran sent persones, que han de ser estimades pel que són i no pel que fan o han fet.
La segona cosa que cal tenir en compte és que cadascun de nosaltres té un bon feix de raons per avergonyir-se d'alguna actuació (o de diverses) al llarg de la seva vida. Potser no serem estafadors, potser no arribarem mai a creure que estem per damunt de tothom i que ningú no ens pot discutir les decisions, potser no ens agraden els diners i en tenim prou amb el Sol i el mar (gratuïts tots dos); però de ben segur que en algun aspecte, en algun detall, alguna vegada, o moltes vegades, hem comès errors conscients o inconscients, que ens farien mereixedors de xiulets i esbroncades. Tots estem fets de la mateixa pasta, som Homo sàpiens, micos de costums, cecs ver les pròpies misèries, orgullosos, territorials, conqueridors i devastadors de territoris, egocèntrics, gelosos, envejosos, violents, absurds... Tots som, si fa no fa, iguals, i no podem estar segurs de quina hauria estat la nostra actuació si haguéssim passat per les circumstàncies vitals per les quals han passat els corruptes i que només ells coneixen (o potser ni ells): educació entre cotofluixos, d'elit, selectiva, enmig de les trescentes o quatrecentes famílies que es troben sempre al Liceu, al Palau de la Música, a la llotja del Camp Nou, al club d'Hoquei o de polo... Educació senyorial de banalitats entronitzades, racisme disfressat i ocult, classisme disfressat i ocult, egolatria convertida en el fet quotidià de l'existència, i tot un reguitzell d'experiències amuntegades en els records i en l'inconscient que fan que no poguem saber que hauria estat de nosaltres si les nostres vides haguessin circulat pels viaranys dels dignes enmanillats. I si haguéssim actuat diferent, ¿no fóra pel fet de tenir diferents connexions neuronals, diferents volums cerebrals, diferent sistema nerviós, diferents instints? Dit d'una altra manera, no només si estiguéssim en el seu lloc, sino si a més fóssim ells... si fóssim ells amb el seu cos (cervell inclòs) ...no hauríem fet el mateix?
Tercera cosa. N'hi ha molts que encara no han estat descoberts, que potser trigaran a ser descoberts, que potser mai no seran descoberts. Això no treu que els enxampats no hagin de pagar; però convé que surti tothom, perquè hi ha molta gent que ha perdut el pis per no pagar les lletres perquè no han tingut la sort de ser consellers o directors del Palau de la Música. Hi ha massa “senyors” que no volen reconèixer que són “homes”. Hi ha massa senyors que malgrat que no ho vulguin acceptar, es pensen que els diners els fan més senyors, i que no tenir-los els fa més miserables. I si no... ¿per què els presidents de la Generalitat donen la mà als grans empresaris en nits pomposes de triomfadors econòmics, i ben poques vegades la donen (i si ho fan és tan sols per electoralisme) als mecànics dels tallers de cotxes que tenen les mans brutes de greix, o a la carnissera del mercat, o al qui manega la màquina d'enquadernació de la planta que edita qualsevol diari. Quan ho fan, no ho fan de debò, o no ho fan tan de debò com quan donen la mà al president d'una empresa de jocs d'atzar, o a un banquer, o a un fabricant d'armes, o de pintallavis, encara que el més que bé algun d'aquests triomfadors pugui sortir a tots els diaris com a presumpte cervell d'alguna hipotètica trama de corrupció.
Wednesday, October 28, 2009
Mimetisme. Educació. El forner i el seu fill.
El nen l’imita, esdevé el seu espill; tothom ho diu.
El pare el renya per mentir; després l’enganya pel seu bé.
El fill aprèn a fer el mateix; dir la veritat és perillós, només ho ha de semblar; i oblida el que el seu pare diu, i aprèn el que el seu pare fa.
El pare el pega, perquè ha pegat.
El nen aprèn que els mastegots imposen la pau; que el món és ple de mastegots que fan la pau.
El pare no el deixa fumar; és dolent per la salut; i ell devora caliquenyos.
El nen aprèn que pot fumar, però que no ha de deixar fer-ho als demés.
El pare diu que educar un fill és important.
El nen dibuixa un triangle, un quadrat, un heptàgon... ben sol.
El pare està cansat i se n’ha anat al bar; quan torna li porta un púding, perquè s’adoni del molt que se l’estima.
El nen aprèn que pot despreocupar-se de la gent, si ho compensa amb un regal.
El pare diu que tothom és igual; quan l’alcalde s’atansa al forn, li regala el pa.
El nen, al pati de l’escola, no s’ajunta amb els diferents.
El pare diu que s’ha de ser eficaç; i decideix de tancar l’avi en un lloc on podran estar per ell, tenir-ne cura, rentar-lo, fer-lo jugar al parxís.
El nen aprèn que qui no és útil, s’ha d’apartar del món real; que cal negar-li els testos del balcó, la convivència amb els infants, i una llar pobre a la ciutat; que no hi ha res com una residència neta i desinfectada, flairant a gelatina i detergent.
Mentre el nen baixa pel tobogan, va pensant en buscar un lloc per quan el seu pare sigui vell.
.
Monday, October 26, 2009
Des de Beraun al Cantàbric, passant per Errenteria i Passai Donibane.
Avui us presento una excursió que vàrem fer a l'agost.
Partírem de "Beraun", un barri de la població d'Errenteria, a la província de Guipúscoa. Un cantó tranquil d'Errenteria, ocupat per famílies que majoritàriament varen arribar a aquestes terres a la dècada dels setanta, a la recerca d'una vida millor, com sempre hem fet tots els pobles quan ens ha calgut sobreviure.
A l'altra banda del port, una de les centrals tèrmiques més contaminants de tot l'estat espanyol. Curiosament, en aquestes terres, hi ha hagut un munt de protestes per una incineradora de deixalles que fa temps que ja haurien d'haver tret, i en canvi no n'hi ha hagut tantes per aquesta tèrmica que és de debò, i greument, perjudicial per la salut humana.
Sunday, October 25, 2009
Sóc anormal.
I és que de vegades la llei, la legalitat, allò que està establert, es pren com a sinònim de bo, de correcte, d'assenyat, d'inmillorable. Sense arribar a la norma legal, quedant-nos només en la norma social majoritària, en el costum, en la tradició... qui la vulnera sovint és considerat una desferra, un apestat, algú de poc fiar.
Ahir mateix, el president de Cantàbria, un personatge amb una fam de protagonisme desbocada, justificava el seu rebuig al fet que el president Laporta compartís amb ell un acte sobre no sé quina qüestió dels purs habans, bo i dient que és que en Laporta era independentista, que no estava d'acord ni amb la constitució ni amb la legalitat establerta, i que en conseqüència aquesta actitud i aquestes opinions del president blaugrana feien lògic que ell, com a president, demanés no ser present en un acte en què en Laporta hi era convidat. És aquest un cas d'aquells tan clars en què el sistema establert es converteix en la moral acceptada, en el bé absolut, en allò que separa les ovelles dels cabrits, els dòcils dels rebecs, els diabòlics dels angèlics. Segons aquest president, el de Cantàbria, i segons molta gent, qui s'aparta de la norma, qui gosa opinar contra la norma, qui posa en qüestió la constitució, qui no té una opinió com la que segons ells s'ha de tenir, qui no pensa "tal com s'ha de pensar", no mereix ser tingut en compte.
Amb tots els respectes, davant aquesta gent que se sotmet i que pretén sotmetre tothom, a una visió inamovible del sistema, jo em declaro (sovint i en molts aspectes) joiosament “anormal” (amb la primera accepció, si us plau).
Wednesday, October 21, 2009
Oblidar
-Despullar-me? Del tot? -li demano com un ximple. Es limita a fer que sí amb el cap.
-I oblidar -afegeix molt seriós.
-Oblidar què?
-Oblidar-ho tot.
El cert és que no em sembla tan difícil; són vacances, i a la meva joventut havia passat molts caps de setmana al Càmping naturista del Temple del Sol. Ben mirat, és lògic que el paradís impliqui nuesa. Oblidar, però, em resulta menys comprensible. Li dic que d'acord i em començo a treure la roba. Intento, però, cercar un armari, una guixeta, algun lloc on desar la documentació, el carnet d'identitat, els diners. Em diu que no, que ho haig d'abandonar tot sense preocupar-me de perdre-ho. Em resulta impossible d'acceptar; no puc córrer el risc que algú trobi la mastercard i me la deixi més seca que l'ampolla d'un borratxo. I el carnet d'identitat! I el de conduir! Li explico les meves pors, i, movent negativament el cap, em fa saber que el paradís no és per a mi. Em fa tanta ràbia que d'un estirabot llenço la cartera a l'aire, m'acabo de desprendre de les peces que em faltaven, i creuo el límit ben nu. Llavors veig el nen, que fins ara restava ocult darrere una argelaga i m'adono que també va nu.
-Pots marxar quan vulguis -em fa saber -. Però si ho fas, voldràs tornar; no seràs feliç fins que no aconsegueixis de tornar; i si a l'últim no ho aconsegueixes, mai més no seràs feliç.
-Són només unes vacances -li dic, traient importància al seu dramatisme -. I sóc el cap de personal d'una de les empreses més prestigioses del món.
-No. -em diu taxativament -. Ets el Pere. El Pere sense records. El Pere sense possessions. Ets tu i prou.
I en aquest precís instant oblido la meva feina, la meva família, les meves possessions, el meu passat. No sé res de mi. No sé qui sóc, fora de qui sóc ara.
M'atanso a la platja, enllà del bosc, baixant per un talús pedregós, i descobreixo milers de nens i nenes nus jugant a la sorra. M'acosto a la riba, contemplo el meu reflex a la superfície encalmada de la cala, i em veig com quan era petit, deu anys, no més. Aviat em vénen a buscar per anar a jugar i se me'n va del cap que acabo d'arribar. És en aquest moment quan el nen que vigilava l'entrada del paradís em diu que m'he mort.
-No pot ser! -exclamo -. Si m'hagués mort, vindria Jesús i em castigaria pels meus pecats!
-Te'n recordes dels teus pecats? -em demana amb expressió d'inquietud.
-No. No recordo res del meu passat.
Després m'assenyala una nena de cabells castanys i pell bruna; amb uns ulls grossos i expressius, i un somriure franc.
-La van torturar fins a matar-la; en un lloc que es deia Austwitch -m'explica -. I tampoc no se'n recorda.
-I el qui ho va fer tampoc no se'n recorda? -li dic, esgarrifat.
-Tampoc -diu. I m'assenyala un nen ros amb ulls de cel que pren de la mà la nena bruna. Tots dos caminen fins a una obaga ran de les onades -. Ell és el carnisser que la va torturar, i evidentment tampoc no se'n recorda.
-No és just -faig.
-N'estàs segur?
-Completament! -li etzibo esverat -. Ha de conèixer el mal que ha fet! Ha de comprendre l'horror!
-Potser ja ho ha fet -em diu.
I en aquest moment sento un dring, un brunz, una estridència que fa que totes les criatures mirin al firmament i s'aturin espantades. Algú em sacseja. Obro els ulls i m'amara la foscor de la meva habitació del Carrer del Capità Arenas. La meva dona em diu que si no m'aixeco d'una vegada faré tard a la feina. Damunt la tauleta de nit, el carnet d'identitat, la mastercard, el carnet de conduir, els diners... Després la dutxa, el tern gris, la corbata negra. Surto disparat cap a Diagonal mar.
Un cop a l'oficina, però, no puc evitar de contemplar el Mediterrani, i em torna la imatge del paradís. Obro la finestra. Deixo que la brisa del matí empleni l'estança. Arriba la secretària; decideixo saludar-la amb més tendresa de la que gasto normalment.
-Avui plegarem una hora abans -li dic
-I això? -la sorpresa fa que no aconsegueixi d'amagar-se l'alegria.
-La vida és curta -dic -o eterna, vés a saber! -i mentre faig aquesta exclamació em proposo de tornar sigui com sigui al paradís. I si no hi puc tornar, almenys intentaré portar-lo a Barcelona.
Tuesday, October 20, 2009
Pujada al Montcau des del Coll d'Estenalles
Quan tenia divuit anys, feia vídeos a les seves rodalies, i hi posava melodies de vells westerns, de manera que la solitud i la bellesa del paisatge feien l'efecte que estàvem parlant de terres llunyanes i inhòspites encara per descobrir.
Quan tenia vint anys, me'n duia els apunts d'algunes assignatures de matemàtiques de la carrera, i estudiava sota d'una alzina amb un bolígraf i una llibreta a les mans.
Als vint-i-poc, llegia la mística de Sant Joan de la Creu mentre rebia suaus raigs de sol i escoltava els sons de la solitud de la natura.
Als vint-i-cinc, hi pujava als estius amb un esplai del barri del Raval de Barcelona, i intentava d'encomenar l'entusiasme per la natura virginal.
A la mateixa època hi pujava amb la meva noia i una guitarra.
Pels mateixos dies, si fa no fa, que coincidien amb els últims anys de carrera, hi pujava a les nits a contemplar la celístia i a experimentar sensacions que m'he proposat no explicar a ningú perquè són meves i prou.
Aquest diumenge, amb quaranta-un anys, hi vaig pujar amb el meu fill, que en té set. Jo m'he fet més gran, però el Montcau és el mateix, no ha canviat. Hi continua manant la solitud, els raigs rojos del Sol morint al captard, l'olor de farigoles i de romaní, la remor del vent, la fredor de la pedra conglomerada, i un present intents que fan que cada ascensió sigui diferent, que cada caminada esdevingui misteri i aventura. Tot continua igual, tal vegada els quaranta-un anys no siguin res més que una irònica aparença de quelcom que no és real. I el meu fill s'ho va passar molt bé.
Sunday, October 18, 2009
Alguna pinzellada més sobre l'essencial si parlem d'educació. Anàlisi de les causes de l'anomenat fracàs escolar (II)
Si fa no fa, el que vull dir és que és millor ensenyar a pescar que regalar peix, que és millor ensenyar a fabricar xarxes i estris de pesca, que assegurar-se que els pescadors coneguin els noms, els colors, les formes, dels peixos i dels oceans.
D'altra banda, l'educació ha de preparar persones per a ser eficients dins de l'entramat social; però de cap manera no pot renunciar, no ha de renunciar, a preparar persones per a ser capaces de millorar la vida humana dins l'entramat social (dit d'una altra manera, capaces de transformar la societat); millorar-la en tots els aspectes: material, psicològic, mental, social... L'educació no pot ser una tasca al servei dels interessos del mercat, ha de ser necessàriament una missió al servei dels drets de les persones, per damunt del poder del diner, de la política, o de les finances. L'educació ha de treballar per la llibertat de les persones; perquè les persones tinguin prou capacitat per a decidir lliurement de quina manera lliuren el seu esforç a millorar la comunitat humana.
Saturday, October 17, 2009
Llista de falses necessitats
Friday, October 16, 2009
Les malalties psicològiques invisibles
Hi ha un munt de desequilibris mentals que no estan diagnosticats, perquè qui els pateix no n'és conscient, i perquè el fet de patir-los no impedeix portar una vida si fa no fa normal. Quan els desequilibris no pertorben amb intensitat el curs de la societat, normalment no es detecten, la qual cosa no vol dir que no produeixin un malestar profund a la persona que els pateix i al seu entorn, com el brunz d'un insecte que no calla.
Que les neurosis invisibles dels altres (i totes les malaties mentals no considerades com a tals) no se'ns encomanin.
I potser els neuròtics més perillosos són aquells que no s'adonen que ho són, ja que exigeixen als qui els envolten la mateixa obsessió que ells experimenten vers la realitat que els envolta. De vegades confonen la manca de neurosi dels qui els envolten com a manca de professionalitat, perfecció, responsabilitat o preocupació. La societat és plena de neuròtics que viuen la seva malaltia no pas com una malaltia sinó com una manera de ser, i en conseqüència no la combaten, i així cada dia els empitjora i els afebleix més.
Passa el mateix amb la psicopatia, qua avui dia s'anomena psicopatologia social. El psicòpata més habitual no és l'assassí, sinó el que experimenta la seva manca d'empatia en dosis petites, tan petites que no es perceben amb facilitat, però que com un mal àcid van corroent les persones que els envolten.
Remeis preventius:
*Anar treballant dia a dia, en les pròpies responsabilitats i en tot el que es pugui; però amb tranquilitat, sense permetre que l'estat d'ànim o el nerviosisme aliè ens influeixi. Donar prioritat a les feines que exigeixen una relació amb els altres, o que afecten més directament a tercers.
*Relativitzar els mots dels neuròtics o dels psicòpates suaus, no atorgar-los cap mena de poder. Ser impermeables interiorment davant els mots dels neuròtics. No creure's tot el que diuen. Adonar-se de la seva negativitat: ho veuen tot fosc, tenen por de tot, consideren com a real la negativitat que només presuposen per la seva pròpia negativitat interior. Combatre la seva negativitat no pas directament, sinó amb comentaris indirectes, respectuosos i discrets. Adonar-nos de la superioritat del pensament positiu. Acceptar els seus errors igual com ells han d'acceptar els nostres; de cap manera, però, no acceptar una actitud de resignació habitual front de l'error, sinó tolerar-lo com a accident o com a conseqüència d'un excés de feina. Reclamar el dret a la vida privada, al descans, i a un horari de treball digne.
*No tenir por de tot. Tot pot passar, però gairebé mai no passa tot. I tenir por pel que pot passar no ajuda al fet que no pugui passar. Cal desactivar del tot la por als fenòmens accidentals incontrolables (mort, malaltia, error involuntari i inesperat, traïcions...). La por neuròtica no té cap utilitat, per molt que els neuròtics que ens puguin envoltar s'entestin en assegurar-ho; l'únic que aconsegueix la por és malmetre'ns la vida.
*Agrair, moltes vegades al dia, l'existència. Valorar, moltes vegades al dia, la sort de tenir tot allò que tenim. Que dins nostre no hi visquin els neuròtics i les seves fantasies possibilistes, sinó l'agraiment a l'existència i l'amor incondicional als que ens envolten (incondicional vol dir que no necessitem d'ells o elles res a canvi per a estimar-los; no vol dir pas que acceptem sense immutar-nos les seves possibles injustícies, sinó que malgrat les seves injustícies, i malgrat que ens defensem de les seves injustícies, els continuarem estimant).
Wednesday, October 14, 2009
Visita al Monestir budista de Palau Novella. Parc Natural del Garraf.
El destí d'aquest diumenge passat fou el Parc Natural del Garraf, i concretament el Monestir Budista de Palau Novella. El parc natural del Garraf lluïa amb tota la seva bellesa dessota un cel blau intens, sense una boira, amb la Mediterrània allà a baix. Argelagues, atzavares, espígol, llentiscle, algun pi blanc, roques de formes fantàstiques en un paisatge d'arbusts baixos. De tant en tant, alguna trista i inoportuna urbanització fruit de la mesquina especulació d'alguns que practiquen la religió de la pela al preu de destruir la Terra. No hi ha dret.
Al migdia, el Monestir Budista de Palau Novella, a Olivella, se'ns presenta com una curiositat agradable, que s'inicià en un passat no gaire llunyà (deu anys enrere), moment en què la zona estava despoblada i solitària; ara hi ha una certa bullícia amb una mica de tuf mercantilista. Ben protegit, això sí, el caràcter auster dels habitants del monestir, de faccions ben catalanes, que conserven amb netedat i devoció el temple amb tots els seus rituals i missatges.
Vist des dels ulls d'un ignorant, el budisme de Palau Novella es presenta, si fa no fa, amb els costums establerts i els rituals, com a la majoria de religions: girar en sentit horari, escampar les pregàries de les banderes a les divinitats, colors vermells llampants, afirmacions segures d'alguna cosa que desconeixem i que probablement ens proposa gests més simples, més essencials i menys rituals.
Interessant, i molt, la visita. Respectuosa, la creença. Deliciós el paisatge. Meravellós el llac romàntic, construit artificialment pels antics propietaris del palauet, que guanyaven molta pela, que fabricaven vi, i que tenien en aquest conjunt de possessions, un petit palau, un castell, el llac, un nucli privat d'edificis amb església, garatge, magatzem de raïm, etc. Avui, el llac romàntic és un refugi de fauna salvatge protegit per la Generalitat. Una bonior de tortugues hi fan vida a les seves aigües verdoses envoltades d'una vegetació densa. Un racó més que paga la pensa de visitar. I per què no? Cal fer girar les rodes de les pregàries en sentit horari, alhora que pensem una mica en l'amor incondicional que necessita aquest món de mamífers disfressats amb terns i corbates.
Tuesday, October 13, 2009
La felicitat és al present
I tenim molta sort de tenir tot el que tenim; no siguem tan rucs d'esperar una tragèdia per adonar-nos-en.
No acabaria mai d'escriure motius de goig, espais on rau la felicitat.
La felicitat és petita, per això de vegades no es veu i passem de llarg.
Monday, October 12, 2009
La satisfacció de fer bé la feina
Saturday, October 10, 2009
Nucli zoològic de Cal Castillo (més racons de Collserola)
Si us acosteu amb els més petits a Sant Cugat i agafeu la carretera de Barcelona per la Arrabassada, poc abans d'arribar a Les Planes trobareu un trencall a l'esquerra que va a la Finca Sol i Aire, i al nucli zoològic de Cal Castillo. No és pas un zoo com els tradicionals, els animals no estan tancats dins de gàbies; passegen al seu aire pels terrenys de la finca. No us espanteu, no són pas animals perillosos, tot i que mereixen el nostre respecte, i ens exigeixen als Homo sàpiens un esperit de civisme universal vers tots els éssers vius, per evitar accidents o conflictes que no són ni necessaris ni desitjables, i per caminar vers una futura reconcil·liació entre totes les espècies amb consciència. Ases, cabres, nyandús, porcs, porcs vietnamites, oques, cèrvols, ponis, conills, i algunes altres espècies més o menys exòtiques, de granja o de bosc, s'aproparan a vosaltres i als vostres fills a l'espera que els oferiu una fulla d'enciam, un tros de pa, o una carícia rere les orelles. És, en definitiva, un espai magnífic per ajudar els infants a prendre consciència que no som l'única espècie d'aquest planeta. Sobta, també, descobrir l'estranya i inquietant similitud del rostre d'alguns porcs amb els rostres humans; hi ha alguna mena de connexió misteriosa que fa que tinguem algun lligam natural que ens fa propers, ni que tan sovint ens cruspim salsitges, botifarres, llom, pernil...
.