Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Monday, August 23, 2010

La necessitat d'escriure.

.


Escrivia Reynaldo Arenas damunt del paper higiènic en un penal miserable de Cuba, i plegava el paper per introduir-lo després a l'anus d'un transsexual que el portava fora de la presó perquè algú l'edités a París. Tenia temps i necessitat d'escriure, ni que la seva vida estigués empresonada per la intolerància doctrinària.
I tenia temps i anhel d'escriure Anna Frank a la seva reclusió dins d'un habitatge camuflat a l'Holanda ocupada pel terror nazi.
I escrivia Miguel Hernández a la presó, encadenat a la seva fam i a la seva tristor; i Sant Joan de la Creu a la seva nit fosca; i Mercè Rodoreda quan als dotze anys la seva família es va arruïnar i va haver de deixar l'escola per a posar-se a treballar, i al llarg del seu matrimoni infernal, i al llarg del maleït camí de la guerra, i a la solitud d'una vida plena d'amargor... Escrivia i escrivia, i potser fou el dolor, el gresol de la seva escriptura. El món no podrà mai vèncer un home que és capaç de cantar enmig de la misèria, deia Ernesto Sabato. El nom dels qui han trobat temps per escriure malgrat la gana, la mort, la guerra, la malaltia, l'esgotament, la censura, la persecució, la incomprensió, la por... podria ser infinit.
Perquè no vivim per a sobreviure, sinó que sobrevivim per a “viure”. Per aconseguir el privilegi de “viure” estem disposats a perdre la vida.
Mentre alguns que mengen cada dia es queixen de tenir poc, o de tenir menys del que consideren que haurien de tenir, d'altres, enmig de la seva misèria, necessiten escriure; i roben temps a la son per a escriure, per a crear, per a continuar creient en l'existència.
Sobrevivim per a viure; sobrevivim per a creure en la llum.
Els qui estimen el pensament i la literatura són capaços d'escriure mentre ploren per a continuar fidels a la necessitat de crear.

.

5 comments:

gypsy said...

Escriure com a necessitat, per clavar el pensament, per il·luminar les nostres vides amb un desig indefugible, com si el fossim esclaus dels mots per fer-nos, paradoxalment, lliures. Per sobreviure a la foscor, sí.

Anonymous said...

Una necessitat eclipsa una altra, això és més o menys, no?. Ja diuen que la literatura va nèixer per la necessitat de crear noves realitats.

angie

Francesc Cornadó said...

He descobert el vostre blog.
Us felicito i us deixo un comentari que potser ve al punt.

La literatura no és, en absolut una finalitat en si mateixa, com no ho és l'art ni cap altra forma histriònica del quefer d'home.

Primum vivere.

La literatura és un mètode per aclarir i ordenar el pensament. Atenent a la raó, i en el millor dels casos, no sembla que pugui ser una altra cosa.
En el món antic, els que escrivien eren homes desperts l'activitat dels quals estava molt allunyada de les lletres, eren advocats, sacerdots, fins i tot filòsofs o militars, algun d'ells va practicar l'esgrima amb certa habilitat, vull dir que va ser destre en l'ús del floret . Probablement van prendre la ploma per complaure les seves amistats o per obtenir alguna reputació en la seva comunitat. L'escrivent tenia poca confiança en que algú l'admirava per haver gargotejat unes quantes pàgines, escrivia per plaer. De vegades pur onanisme.
Avui, però, l'home escriu per ser llegit i la literatura es produeix com a finalitat.

¡¡Horror, avui hi ha l'escriptor!!

Estic convençut que el resultat del canvi ha estat infaust, luctuós, ominós, funest, en fi, una calamitat i una desgràcia.
I, tot i aquesta calamitat, l'escriptor continua escrivint i malvivint, ja que els que viuen gràcies a la seva ploma es podrien comptar amb els dits d'una orella.
En l'actualitat, la literatura és un tòxic, és el verí de la societat. La literatura produeix infelicitat i dolor.
Excloc quatre o cinc versos de la Divina Comèdia de Dante Alighieri i molt poqueta cosa més.
Els textos actuals que han estat escrits amb l'única finalitat de ser llegits són només una forma alienada de la vanitat, són portentosament cínics,-Ai si em sentís el pobre Diògenes!- són sorprenentment sensiblers, indignant patològics i no contenen cap idea, només tristos erms de paraules.

No vull ofendre a cap artesà de la paraula -em perdonin les Muses-, només em reafirmo en la meva vulgaritat i en el meu materialisme doncs d'ells no em puc escapar encara que Rilke llanci la seva mirada des de Duino, Baudelaire excavi en el buit i Rimbaud baixi l' infern per insultar la bellesa.

Salut a tots

Francesc Cornadó

Jeremias Soler said...

Hola Francesc! Disculpa el retard en publicar el teu interessant comentari, però és que he estat uns dies fora i no he pogut aprovar el teu comentari fins ara. Tinc activada la moderació de comentaris a causa del spam que rebo, i dels anònims dels trols.
Jo entenc més l'activitat d'escriure com un acte íntim per a un mateix, que no necessàriament ha de fer-se públic (és a dir publicar-se). Es pot publicar o no; però independentment d'això, escriure, per a mi almenys i des de fa molts anys, és una necessitat. I encara diré més. La puresa més gran de la meva escriptura esdevé quan em deslliuro de la necessitat que algú em llegeixi. Suposo que cadascú ha de decidir si en el seu cas particular el fet d'escriure esdevé una finalitat en si mateixa o no.
Salutacions.

Jeremias Soler said...

Gypsy i angie, moltes gràcies!