Quan passem a França per la frontera d'Hendaia, canviem d'estat, que no de país. El traç de les façanes conserva l'estil basc, si bé l'urbanisme és absolutament diferent: desapareixen els blocs de pisos en forma de nius d'abella, els carrers es fan amples, creixen els jardins, els camins per vianants i bicicletes es dupliquen, reservant-se'n un pels vianants, i un de diferent per les bicicletes. Potser França és, en alguns aspectes, més rígid i més absurd pel que fa a algunes normatives; però en d'altres aspectes és més bell, més dolç i més lliure.
El primer que trobem a Hendaia és un Parc Natural Marítim dins del mateix nucli urbà, ran del braç de mar que el separa d'Hondarribia i que esdevé frontera política; ran del braç de mar que custodia l'Illa dels Faisans, on Ferran VII i Napoleó van decidir el destí d'Espanya; ran del braç de mar on Hitler va mirar Espanya amb la fúria entre les celles, maldant la manera d'ampliar el seu poder pel sud, i organitzant l'entrevista amb Franco, que tindria lloc en aquesta mateixa població; ran del braç de mar on Unamuno vivia exiliat a causa del dictador Primo de Ribera, ullant els contraforts dels Pirineus Bascos que s'endinsen a la mar, i la forma del Fuerte de San Marcos, que s'aixeca ben al costat d'on escric tot això.
La Badia de Txingudi, tal com diu el rètol, pertany a la Reserva de Caça Marítima d'Hendaia, creada per un decret interministerial francès, el 23 d'agost de 1977; condició que prohibeix pertorbar la fauna, caçar-hi, baixar a la platja, practicar-hi windsurf, caminar per les maresmes, deixar-hi baixar els animals domèstics, o nedar. Des del camí per a vianants que transcorre ran de les maresmes, podem observar, amb la marea alta, llenguados, crancs, i d'altres espècies que no identifiquem, amb la qual cosa ens adonem de fins a quin punt la fauna creix quan els humans ens allunyem d'ella.
Al vespre, la badia ens regala la visió del sol morint a l'oest, damunt la població de Hondarribia i les muntanyes de Guipúscoa.
.
No comments:
Post a Comment