#9N2014

L'íntima i contundent satisfacció de cridar allò que es creu, allò que s'estima, allò que es pensa, allò que es desitja.

La decisió identitària i essencial de no callar ni que ens amenacin els mots amb flamarades de buidor impotent a la mirada.

La força del riu, que viatja cap al mar amb tota la seva potència natural imparable, eixordant amb l'estridor noble de les aigües lliures, els crits irats dels qui pretenen aturar la rotunda energia de la Terra.

El tremolor d'or dels ceps a tots els turons, en una tardor iniciàtica, com senyeres clandestines celebrant el triomf del poble, humil, tossut, real, pacient.  

Els avis, els néts, els braços armats de plomes i de fulls, amb poemes i espelmes, amb cants i pregàries, en una nit fosca d'esclavatge ocult durant dècades. 

La crossa que avança vers l'institut per a dir allò que fa setanta-cinc anys van proclamar que seria silenci per a sempre. Ni la buidor de les grolleries dels governants efímers i superbs no atura la crossa, el cor antic i savi, tant anys bategant discret en una carn feta xifra pels carronyaires del règim.

La força de la gent que empeny i que exigeix, i que no té por, i que no té por.

El poble que és perquè vol ser, front l'estat que per ser ha d'espantar.

La lluminosa grisor d'un diumenge rúfol quan el poder no aconsegueix fer callar el país i la verdor de la pàtria converteix el paisatge en un temple i el poble en sacerdot de la llibertat.

La sobirania que torna a les passes que mai no la van cedir, per a caminar en pau vers un futur de llibertat i d'esperança.

.

.

.

El normal i el rar.

L'agressor té por. Tanta, o més, com l'agredit. L'agredit té la força de saber que té raó i que defensa la veu dels silenciats. L'agressor sap que és agressor, però mai no ho dirà.

L'agressor sap que sovint menteix. De vegades fins i tot ho insinua, se'n vanta, en fa ironia, se'n riu dels qui s'enrojolen quan se senten descoberts en una mentida. L'agressor ha mentit tant, i tan bé, que ha arribat a creure que, per a ell, l'exercici de mentir esdevé una obligació a la qual no pot renunciar per bé de la pàtria que protegeix.

L'agressor prioritza el poder a la democràcia; però no ho diu. Menteix. Atribueix al poder absolut la qualitat de la democràcia. Malda per unir tots dos conceptes, i ho repeteix tant, que està segur que el pobre poble de la tele s'ho ha après i que ho ha fet seu. I el pobre poble de la tele repeteix amb mirada d'interessant: “No hay democracia sin obediencia a las leyes”. I el pobre poble de la tele se sent savi i modern perquè li ha sortit del cor una frase bonica, rodona, forta. Després se'n va a veure la novel·la; potser per això no arriba a concloure que per a tenir democràcia no n'hi ha prou amb obeir les lleis, que cal també que les lleis siguin democràtiques.

El “normal” condecorat que gaudeix veient com torturen bèsties en una plaça... neteja el sabre. El “rar” exòtic, en canvi, se sent, només, posseïdor dels mots, del cor, de la convicció del fet que té raó i que vol una terra a on tots els pobles puguin ser, i dir, i opinar, i sentir...

El “normal” dibuixa un “Estela” en un cel de posta; però no veu la posta perquè pensa en els tancs i el seu estridor de glòria. Tants anys preparant-se per això que es pensava que mai no viuria! Es deleix amb l'olor de la pólvora i el brandar de la pàtria. Un dia li van ensenyar que la pàtria val més que els somriures de les persones i que les raons dels savis. El “normal” té set de violència i odia els “rars” que amb els cabells llargs i les arracades i els tatuatges... toquen la guitarra en una platja i exhibeixen els seus cossos nus com si no tinguessin por de res. El “normal” no suporta els qui no tenen por del seu poder, i continua dibuixant l'Estela que arrencarà plors al tombar l'octubre. El món sabrà que els “normals”, els únics “normals”, que gaudeixen veient com martiritzen bèsties i que odien les llengües que no entenen, tornen a manar per collons, que de fet és la glòria que secretament anhelen.

Tot i així, tenen por, perquè el món avui és més gran que en aquella època en què tot era “normal”. Les paraules no poden engarjolar-se. I l'acarnissament es mostra a les pantalles de mig món, evidenciant un rostre marmori; el rostre petri dels “normals”, que no seran entesos, i als quals el món, tan rar i tan gran, escopirà.

Octubre roig d'odis ignorants que ignoren la seva pròpia ignorància. 

El sentir clos dels bruels picant les pedres de Maians. 

El cap ben clos, i clos el cor i els ulls quan el sol del matí pretén il·luminar la platja. 

Les mans nervades gesticulant l'odi de les baves. I rere els vidres gèlids de les ninetes negres que escruten les persones, tot és buit i ple de por.

L'agressor té por, i no ho diu. I és ple per dins d'un fum obscur d'Ego i petitesa. Torna a venir el voltor vestit de bèstia negra. Només té espasa el miserable; el “rar” sols fa poemes. Però a cops un vers té més poder que els crits de la misèria. Vindrem amb flors i els vostres crits glaçaran les estrelles. Els fills que un dia us jutjaran seran la vostra pena.

.

.

.

.

“Lo que todos decidimos” li'n diuen a un "Sí" d'un temps en què o era allò o el feixisme.

.
.
.

Quina llàstima, aquests ulls, quina llàstima... Fets per mirar des de l'altre, per estimar la llibertat de les persones i dels pobles, el diàleg, la comunicació, la comprensió... Quina llàstima aquest cor, fet per acompanyar, per acollir, per desitjar llums meravelloses a les nits fosques dels qui ens envolten. Quina llàstima aquells que en la diferència d'opinions, hi veuen divisió en comptes de diversitat. Quina llàstima els que tenen por de les opinions que són diferents i opten per a silenciar-les. Quina llàstima les persones que neguen els pobles i les nacions; per a poder-les posseir i dominar. A on és la grandesa si és gran perquè està inflada de totes les cultures que s'ha menjat i que li inflen el budell en comptes d'enriquir-li l'ànima? 

Quina llàstima les bèsties que en comptes de ser humanes s'entesten a abraçar la violència, a cops freda a voltes virulenta, de les tribus de micos que per a ser necessiten trepitjar i conquerir. Quina llàstima aquests ulls, quina llàstima... Que miren i miren, i sols veuen espills, i a la brillantor dels ulls aliens en comptes de vida hi veuen mort, i tenen por, i senten ràbia... Quina llàstima els que senten dolor i terror perquè hi ha pobles que ells no toleren que siguin pobles, els voldrien sotmesos i convertits en regions folklòriques que fan molta gràcia pel seu accent i pel seu exotisme. Quina llàstima els qui anomenen mocadors a les banderes que no són la seva, i que troben lleigs i rars i indesitjables els qui no són de la camada o els qui tenen una altra mena de lladruc. La seva por els fa violents, imperialistes, superbs i fatxendes... Al ridícul que fan, ells l'anomenen patriotisme i constitucionalisme... “Orgullo patrio” en diuen, “Lo que todos decidimos” li'n diuen a un "Sí" d'un temps en què, o era allò o el feixisme. Però són petits dictadors amb terns de demòcrates que els curtegen per totes bandes, i es posen vermells d'ira quan algú és lliure, quan algun poble que ells anomenen província els recorda que existeix i que vol continuar existint. Quan alguna llengua milenària, que ells anomenen de segona classe perquè no l'entenen, els recorda que és una llengua literària i que és parlada per milions de persones i que ha de ser respectada i protegida perquè és l'idioma en el qual el cor de milions d'éssers humans sent i viu.

.

.

.

No hi ha democràcia si les lleis que ens obliguen a obeir no respecten la llibertat dels pobles, la seva veu, el seu dret a expressar-se i a opinar.

.
.
.No perdem el nord, que el menyspreu més gran no són els diners. A una persona li poden robar la cartera, però si la continuen considerant persona, no ha perdut res essencial, res que aquesta persona no pugui algun dia recuperar amb el seu esforç. El que no podem permetre que ens robin és l'adjectiu “nació”, la convicció que som un país, que som un poble entre els demés pobles. Això és innegociable. Qui no ens reconegui com a poble, com a país, com a nació, com a identitat, ens està menyspreant i està llançant el seu llaç de domini tirànic i superb. Però aquesta convicció no val res si no és compartida pel poble. I el poble avui sap que Catalunya és una nació, com ho ha sabut en molts altres moments de la història, i com ho ha pogut dir ben fort en aquelles èpoques en les quals cap Comte Duc, cap Rei, o cap cacic no es dedicava a escapçar ciutadans si deien que eren fills de la nació catalana. 

Malgrat la repressió secular, som nació; ho sabem i ho diem. I aquells que ens acusen de victimistes no s'adonen que amb el seu menyspreu mesquí, amb el seu desconeixement vergonyós de la cultura i de la identitat catalanes, s'estan convertint en enemics de totes les cultures del món, de tot el que en el món és identitari, de tot el que al cor de les persones té el so de l'accent de la seva mare, del seu veí, de la seva gent... Els qui insulten els que únicament defensen el seu dret a ser anomenats el que són, “nació, pertanyen al pensament únic, neofeixista, disfressat de democràcia, que demana presó per aquells que no pensen com ells i que gosen anomenar-se nació, i que ho continuaran fent fins que no els quedi alè. I ho faran els seus descendents. I un dia la història mirarà enrere i s'avergonyirà dels que no tenien l'empatia ni la humanitat suficient per a respectar allò que milions de persones afirmaven ser. Aquell que necessita negar el caràcter de nació a un poble viu per a poder afirmar la seva pròpia nació és una persona insegura, malalta i cruel.

No perdem el nord, que s'enduguin les vaques si volen, el gra, el lli... si no han desenvolupat prou les seves terres que han de dependre del que es produeix aquí, que s'ho emportin tot, ja ho trobarem un dia... però el que no aconseguiran ni amb lleis, ni amb tancs, ni amb amenaces, ni amb empresonaments, ni amb execucions, ni amb dictadors, ni amb prohibicions, ni amb silencis imposats, ni amb falses lògiques... és que renunciem a la nostra identitat, al nostre poble, al nostre país... És ben poc el que considerem irrenunciable; si no ho accepten, és perquè no entenen ni estimen la llibertat dels pobles i de les persones.

"No hi ha democràcia sense obediència a les lleis", diuen, fidels a La Vanguàrdia, que els paga l'emissora, el programa, l'article del diari... Em pregunto quina democràcia brollava de les lleis que no deixaven entrar els negres als restaurants dels blancs, o que no permetien que les dones votessin. Ells ho saben, i menteixen en negar-ho i menysprear-ho... saben que el que de debò passa és que no hi ha democràcia si les lleis són injustes, si les lleis silencien un poble... saben que perquè hi hagi democràcia les lleis han de ser democràtiques,  que han de respectar la dignitat dels pobles i de les persones... i saben que si no les respecten... no serveix de res omplir-se la boca amb falses lògiques.... No hi ha democràcia si les lleis que ens obliguen a obeir no respecten la llibertat dels pobles, la seva veu, el seu dret a expressar-se i a opinar. Ara som mestres del nostre destí. Cap llei no aconseguirà que deixem de ser nació.

.

.

.

Escòcia versus Catalunya. Similituds i diferències. Els obstacles interiors són els únics que ens poden frenar.

Passi el que passi dijous, Escòcia sencera s'haurà de posar a caminar unida, i això implica un compromís personal i col·lectiu per entomar el camí del progrés fins i tot en un escenari que no sigui aquell pel qual un ha votat.

"The vote on Thursday is not about whether Scotland is a nation. Scotland is a proud, strong, successful nation. The vote on Thursday is about two competings visions for Scotland's future"

("La votació de dijous no decideix si Escòcia és o no una nació. Escòcia és una nació exitosa, orgullosa, i forta. El vot de dijous és per a decidir entre dues visions sobre el futur d'Escòcia que competeixen entre elles.")

...va dir Cameron segons el mitjà en paper "Scotland on Sunday" d'ahir, 14 de setembre.

Heus aquí una profunda diferència entre Espanya i United Kingdom: Espanya no vol reconèixer el caràcter nacional de Catalunya. L'actitud realista i democràtica de Cameron fa que l'opció del no a Escòcia encara se sostingui a les enquestes, tot i que el Sí està pujant, i malgrat que, òbviament, el “Sí” sigui l'única garantia de protegir els interessos dels escocesos el dia que el Govern de UK sigui substituït per un altre d'intolerant. Només aquell poble que tingui la mà a timó de les seves polítiques viurà en una situació de seguretat nacional identitària i econòmica

A Escòcia les dues opcions es respecten mútuament, bo i que dissabte passat, dia 13 de setembre, hi va haver alguns petits rifi-rafes per part dels extremistes de l'ordre d'Orange, i sobretot d'alguns hooligans que van arribar de tota la Commonwealth amb ganes de confrontació. També s'ha de dir que els qui organitzen la campanya del “no” es neguen a reconèixer l'ordre d'Orange (i tot el que arrossega) com a representants de la seva opció; tenen ben clara l'estratègia, en el sentit en què la moderació i el reconeixement d'Escòcia com a nació, i el seu autogovern, són indiscutibles sigui quin sigui el resultat del referèndum. L'estratègia de la moderació fins ara està donant bons resultats als unionistes, però el marge és tan estret i tan variable que els indecisos tindran la clau de la victòria.

Si Espanya en prengués exemple, li aniria millor; la resolució de la tensió seria més pacífica i plenament democràtica, i l'estratègia, a banda de més humana, seria força més intel·ligent. Passés el que passés, els aniria bé.

Si a Catalunya guanyés el “no”, se'ls acabaria el problema; i si a més tinguessin la maduresa democràtica i la cultura suficient per a reconèixer, malgrat la victòria del “no” i la unió de l'estat, el caràcter de nació de Catalunya, el progrés podria ser espectacular. Però Espanya, amb la seva herència cañí, de “pronunciamientos” i feixismes analfabets, està molt lluny de l'elegància i de l'esperit democràtic de la Gran Bretanya.

I si en un futur i desitjable referèndum, a Catalunya, guanyés el Sí a la independència, a Espanya, tampoc no li aniria tan malament, tenint en compte que tindrien uns veïns amb els quals s'hauria pactat una separació amigable; la futura col·laboració seria intensa i comportaria una intensa interacció econòmica de nacions, cadascuna amb la seva identitat i el seu dret a decidir les pròpies polítiques legislatives, culturals, educatives, de defensa, etc.

Escòcia és un model, guanyi qui guanyi, i el que cal a Catalunya és alliberar-se, no només de la incomprensió i l'opressió secular espanyola, sinó sobretot dels pecats d'una burgesia catalana que per interès econòmic particular ha prescindit al llarg dels segles d'una preocupació pràctica sobre el futur polític, identitari i cultural, de la nació catalana. Ara torna a passar el mateix, o quasi el mateix, perquè no són els negocis el que els fa topar amb el procés d'alliberament, sinó la seva avarícia; la d'ara o la de les últimes dècades.

L'esclavatge de la identitat nacional de Catalunya no és només culpa de l'Espanya "Cañí", és, per damunt de tot, culpa de la pròpia corrupció, de l'estúpida associació burgesa de diners amb moral “Un home de bé ha de tenir diners” deien els burgesos dels segles XIX i XX. Aquesta idiotesa ens ha ofegat totes les possibilitats de créixer com a poble. No busquem només en la intolerància dels altres les culpes que tenim a dins del propi país. Les pedres, els topalls, els tirans... sempre hi seran, però cal la fortalesa que només dóna l'honestedat i la generositat dels qui governen per a superar per la millor via possible totes les dificultats.

Ho aconseguirem? Això és clar. Si no ara, ben aviat. Massa gent s'ha adonat del problema identitari, del drama de no ser reconeguts com a poble, com a nació, i, amb l'estratègia “cañí”, cada dia en som més. Ningú no atura la decisió de milions de persones que parlen una mateixa llengua, que ocupen un mateix territori, i que es consideren nació, només amb prohibicions i decrets. Ni tan sols Franco amb els seus tancs i els seus quaranta anys de terror no va ofegar ni la nació ni la seva ànima. Com més ens esclafin, amb més verdor rebrotarem ,això no ho entenen i per això tenim la victòria assegurada.

Creiem en els vots, i no en les armes.

Creiem en els vots, i no en les armes.

Creiem en la voluntat dels pobles i no en l'anulació dels pobles.

Creiem en l'aprenentatge de les diferents llengües, no pas en la destrucció o el menyspreu de les diferents llengües.

Creiem que no es viu només dels diners, sinó que cal la cultura, la poesia, la ciència, la llibertat, la identitat, el propi segell.

Creiem en la pau, de cap manera en la violència.

Creiem en la llibertat d'expressió, i no entenem que ningú acabi a la presó per unes idees, o per a intentar convèncer els violents que abandonin les armes.

Creiem en el respecte, el seny i la serenor quan es tracta de resoldre diferències, i no pas en el menyspreu o l'insult als que no pensen com nosaltres.

Creiem que només el poble ha de decidir si és nació o no, i que té dret a reflectir-ho a les seves lleis i a proclamar-ho als quatre vents, sense que cap altre llei pugui impedir-ho.

Creiem que podem fer servir la nostra llengua a qualsevol àmbit, als parlaments diferents a on participem, a Europa, a les rodes de premsa, a les escoles, a les universitats, sense que cap enemic de la cultura ho pugui impedir en nom d'un utilitarisme inculte i insensible o en nom de l'odi al desconegut.

Creiem que som i serem lliures ni que ens emmanillin, ni que ens escupin, perquè ningú pot empresonar les consciències que saben a on és la raó, el respecte, el seny i la civilitat.

Cap persona, i cap territori, no pertany de debò a cap altre persona ni a cap altre territori si la única raó de la pertinença és la força de les armes o el terror. (Contra la violència i la ignorància)

L'ignorantó és amant de les expressions impactants; potser són buides, tal vegada reflecteixen un sofisme, un tòpic, una frase feta que sona bé, una irracionalitat que va vestida de lògica i que té molta força perquè impacta, perquè fa picar de mans els impulsius, els qui són capaços de cridar “hijo de puta” a un àrbitre que s'ha equivocat fins i tot davant dels seus fills, i quedar-se tan amples. Són ignorantons no pas perquè ignorin, sinó perquè no accepten que ignoren. Són ignorantons perquè entronitzen la seva ignorància, anomenant-la saviesa, i sobretot perquè la fan servir per confondre i per fer mal.

Posaré exemples concrets.

Els ignorantons, seguint les consignes dels gurús, anomenen “separatistas” als personatges de perfil etarra.

Fixeu-vos en el matís: “Los jueces han soltado a los separatistas” van dir quan va passar allò de la doctrina Parot i van haver de deixar anar uns quants presos d'ETA.

Els ignorantons podien haver dit “ agents de la proviolència” o “violents” o fins i tot “terroristes”... i la seva afirmació no hauria entrat dins la categoria de la confusió perversa. Els ignorantons, però, anomenen “separatistas” als “proetarres” o als “ex-etarres” per aconseguir la desitjada (per ells) associació entre la idea de la independència i la tragèdia de la violència terrorista. Anhelen aquesta associació. Als ignorantons no hi ha res que els faci més mandra i més por que haver de combatre, dins del joc democràtic, amb l'eina de la pau, amb arguments i amb respecte, contra la idea de la independència, o del dret a la independència, sense poder acusar els seus oponents de violents. Els ignorantons necessiten creure's que els qui no se senten espanyols, que els qui se senten maltractats per la Castilla Imperial, són persones violentes i malèfiques, susceptibles de ser comdemnades pels cardenals, pels bisbes i per la gent de bé. Per això empenyen en aquest sentit, trenant associacions enverinades, o manipulant els pobres ignorantons que aspiren a dir alguna cosa, amb els tòpics, les frases fetes, els sofismes i els missatges impactants que fan córrer pel facebook, i que més enllà de la seva façana més o menys espectacular, amaguen una profunda incoherència, sovint invisible pels poc intel·ligents.

Més exemples.

Ignorantons. Pastors d'ignorantons. Gurús d'ignorantons. Demagogs que dirigeixen els ignorantons com si fossin ovelles cap a les pastures que a ells els interessen. La justícia se la passen pel forro dels collons, o dels ovaris segons el cas. Però tot i així s'omplen la boca amb la paraula justícia, que tan bé sona i que tanta raó fa que sembli que tingui el qui la pronuncia. Però la justícia se la passen pel forro dels collons des del primer moment en què prefereixen “España” a la lògica, o “España” abans que la llibertat, o “España” abans que la democràcia. Però com que els ignorantons se'ls podrien despistar, i podrien, potser, no donar-los suport si expliquen clarament les seves prioritats i preferències políticament incorrectes, s'esforcen a semblar demòcrates, afirmant que “la constitución dice lo que es democrático y lo que no” o barrabassades com “la consulta va contra la libertad de los catalanes”, i els ignorantons ho escolten i s'ho creuen, i se senten demòcrates i lliures només pel fet d'anar contra la possibilitat que el poble pugui votar. Només pel fet de defensar una constitució, ja es consideren a favor de la llibertat i de la justícia, ni que aquesta constitució digui que tots som iguals davant la llei, però que rei només ho pot ser un borbó, i altres contradiccions i preses de pèl anàlogues.

Els ignorantons i els manipuladors d'ignorantons se senten democràtics “con un Rey campechano”, amb tantes formes, i protocols, i pompes, i toisons de oro, i medalletes, i aforaments, i tractaments, i mandangues amb papates rosses d'aquestes que agraden tant als ignorantons, als quals els tremola la veu quan un rei els dóna la mà i els somriu, i criden “viva el Rey”, i els batega el cor com una màquina de vapor quan el tenen a prop i se senten tan i tan grans.

Fa poc, algú va dir que en un país a on els llibres de la Belén Esteban eren els més venuts era normal que guanyés les eleccions qui les guanya. El problema és que en un país a on els privilegis són fossilitzats per la llei, i a on en comptes de privilegis se'ls anomena exigències democràtiques, els ciutadans continuaran comprant en massa els llibres de la Belén Esteban (perdona'm Belén que et faci servir com a exemple de banalitat cultural, ets una persona digníssima, no és res personal contra tu, però preferiria que la gent explorés en massa Shakespeare, Cervantes o Mercè Rodoreda).

I continuaran sent ignorantons perquè els altaveus dels poderosos, pastors dels ignorantons, (tele, diaris, ràdio...) continuaran elaborant docuficcions tipus “Operación Palace”, i no diran, com sí que va dir l'Èvole, que són ficcions. I els ignorantons, amb la boca oberta i la mirada perduda, s'ho creuran tot, i aniran a la llibreria a comprar-se la biografia de la primera ex-dona de torero retirat que es trobin.

També voldria dir, perquè em ve de gust, que detesto la violència. La teva, la meva, la de tothom. Detesto la violència genètica del mascle que combat per la femella, la violència carcamal del qui mata per la tribu. I detesto no només la violència del qui mata, sinó la violència del qui fereix, del qui ofèn, del qui menysprea, del qui odia. L'odi, en si mateix, ni que sigui silenciós, ja és violència. L'odi és una daga que a la empunyadura hi té una ganiveta idèntica a la que fa servir com a agülló feridor. Qui fereix amb la daga es talla la mà, perquè el mànec és també una fulla que talla. La mentida ja és violència. La venjança és violència. La ràbia contra el diferent és violència. La mania contra aquell que vol ser lliure és violència. El menyspreu contra el qui opina a favor o en contra de qualsevol idea és violència.

El violent és un miserable, ni que exerceixi la violència per a (segons ell) posar pau, o per a exercir la seva feina. La feina que requereix l'exercici de la violència és pitjor que la prostitució, perquè és pitjor matar o colpejar, que cardar per diners. La violència embruta les causes, siguin quines siguin aquestes causes. La violència fa que allò que es pretén obtenir exercint-la no valgui la pena que sigui obtingut. Les persones que s'omplen la boca afirmant que alguns objectius polítics només s'assoliran amb violència o amb revolucions, siguin ministres o activistes de qualsevol idea, són uns fracassats, han perdut la fe en la espècie humana, i no tenen la més mínima intenció de progressar. Han renunciat a l'evolució natural de l'espècie que ha arribat a ser consciència, i que està cridada a aprendre a resoldre totes les diferències mitjançant la paraula, la bona voluntat i la lògica. Si som capaços de preferir el bé de tots per damunt de les idees, arribarem al bé de tots, que mai no passa per esclavitzar cap pàtria ni cap persona, ni per tancar la boca a ningú. Personalment, mai exerciré la violència per a defensar una opinió política. Absolutament mai. Abans renunciaré a la consecució d'aquest objectiu. És una opció personal meva. Perquè si aconseguís el meu objectiu matant o ferint algú, el meu objectiu em semblaria tot d'un plegat pobre i insuficient comparat amb el valor infinit d'una persona humana, amb el seu somriure, amb el seu benestar, amb l'amor als seus fills i a la seva família.

Detesto l'acció miserable dels qui arrenquen les ungles als detinguts de qualsevol país i per qualsevol raó. Detesto l'ortopèdica i patètica crueltat dels qui els ruixen amb benzina, dels qui els colpegen, dels qui els insulten. Els torturadors són persones fracassades humanament, a mig camí entre el paràsit i la bèstia; éssers ridículs i monstruosos, que quan miren els seus éssers estimats han de mentir i mentir-se, perquè qui menysprea una persona les menysprea totes.

Detesto l'acció miserable de qui posa una bomba i destrossa cossos i vides. Totes les vides són sagrades i infinitament valuoses. Els terroristes mai no podran estimar ningú, perquè qualsevol persona a la qual arribin a estimar podrà un dia passar pel costat d'una de les seves bombes i convertir-se en carn trinxada, ja sigui infant, vell, home o dona... Tots els éssers humans alhora són odiats per aquell qui posa una bomba o per aquell qui disparà amb una pistola a la templa d'una sola persona.

Els violents, són tots ells uns miserables i uns frustrats, només pel fet de no creure que alguna vegada a la història, les decisions es poden prendre sense deixar de respectar-nos, sense abandonar la humanitat, que és l'únic que dóna sentit a la vida. Només val la pena viure si estem disposats a ser humans. Els frustrats, abraçats a la seva violència, mai no han de decidir les qüestions que afecten a la manera de viure de les persones i dels territoris. Cap persona, i cap territori, no pertany de debò a cap altre persona ni a cap altre territori si la única raó de la pertinença és la força de les armes o el terror.   

En el dia de Martin Luther King, demano el seu empar en aquesta Terra plena de futurs morts, que viuen com si l'existència durés per sempre i es pogués malbaratar. Que tots siguem conscients a cada moment del privilegi de viure i d'estimar.

.

.

Gigafoto de la Via Catalana

Potser diran que fou una utopia, potser que fou una gosadia... però va ser un somni que encara camina, una expressió festiva de llibertat sense cap mena de violència ni d'agressió. Només es demana poder ser, poder existir, poder triar, poder decidir per procediments pacífics i civilitzats, per a fer potser les coses d'una manera diferent a com s'han fet a la història.

Continuem amb les mans llaçades i caminant.

 
.
.

Estar junts perquè volem estar junts és bo per a tu i per a mi. Separar-nos perquè un dels dos ho necessita, és bo per a tu i per a mi.

No ets la meva enemiga, Espanya; no hi ha enemics.

No ets el meu enemic, company que desitges la unió de Catalunya amb Espanya. Vols, com jo, el millor, i per això no ets el meu enemic.

No estic enfrontat a tu; no et vull cap mal; em deixaria matar abans que fer-te cap mal; em deixaria empresonar abans que exercir la violència; deixaria que les teves idees triomfessin, abans que fer servir la violència per imposar les meves.

No ets el meu enemic. No sóc el teu enemic. No hi ha enemics. Hi ha persones, la veu de les quals ha de ser escoltada; i hem de decidir a través del diàleg i de la democràcia. 

La democràcia està per damunt de les lleis i dels absolutismes. Les lleis han de ser instruments al servei de la democràcia. Les lleis no inventen la democràcia, no dicten què és democràtic i què no ho és. La democràcia, com a concepte universal, dicta les lleis que l'han de defensar; les que són necessàries perquè totes les persones i totes les cultures tinguin els mateixos drets i siguin lliures; lliures per a decidir viure juntes o lliures per a separar-se; i tant una cosa com l'altra, sense violència ni imposicions.

No ets millor ni pitjor que jo per pensar com penses; no sóc millor ni pitjor que tu per pensar com penso. Les diferències les hem de resoldre mitjançant procediments democràtics, sense por a la llibertat.

No ets el meu enemic. No sóc el teu enemic. Podem parlar i pensar diferent. Podem compartir un àpat. Podem riure junts. Podem parlar diferents idiomes, o el mateix idioma. Podem compartir un vas de vi. Podem gaudir del Sol damunt del mar. Els nostres fills poden ser amics. Podem conviure sense que sigui necessari que tinguem les mateixes idees polítiques, sense que desitgem la mateixa configuració dels pobles de l'estat, sense que sigui necessari que sentim la mateixa pàtria, sense que ens agradin les mateixes coses.

No ets el meu enemic; tu ets més important que les meves idees; no defensaré mai les meves idees si percebo que et degraden o que et fereixen; allò que defenso ho defenso perquè crec que és bo per a tu i per mi. La llibertat dels pobles és bona per a tu i per a mi. Estar junts perquè volem estar junts és bo per a tu i per a mi. Separar-nos perquè un dels dos ho necessita, és bo per a tu i per a mi. Tot i que votaré que sí, et sóc sincer, si el dia que hi hagi una consulta, el meu poble decideix pertànyer a Espanya, et puc dir que, sense renunciar al seu caràcter plurinacional, em posaré a treballar per a fer-la més gran, per a canviar la seva dinàmica imperialista; i ho faré de ben a prop; i me l'estimaré com, tot i voler marxar, me l'estimo ara.

La constitució espanyola de 1978. Oh! Que antidemocràtics! Volen consultar al poble!

Oh! És horroròs! Volen fer una consulta al poble!

Oh! Són enemics de la democràcia!

Oh! A “machetazos”. Volen separar Catalunya a “machetazos”!

Perquè és clar... una consulta es una cosa terrible, és separar a “machetazos”!

Oh! Ens volen imposar el separatisme! Oh! Són dimonis!

Perquè és clar! Una consulta al poble, tothom sap que és una imposició!

Oh! Són uns radicals!

Tancats! Tancats! Tancats! Escriuen llibres que tenen totes les pàgines en català!

Parlen català amb els seus fills a totes hores! Fins i tot, per telèfon, parlen en català!

Es nota que no volen que els entenguem!

Oh que tancats! Oh que excloents! Oh, i volen que el català es parli al parlament europeu! Que no ho veuen que fan el ridícul! El català és català! No és com l'espanyol, que és castellà! El normal, no? Castellà! Són tan de poble que fins i tot fan parlar en català al Mickey Mouse! Però que no ho veuen que no té sentit!

Una consulta! Quin horror! No m'ho puc treure del cap! Quina falta de sentit democràtic!

Preguntar a la gent! Com poden ser tan dictadors! Això és intolerància pura!

Com poden ser tan radicals! Preguntar al poble! Per favor!

Hem de salvar la democràcia!

Hem d'impedir que es pregunti al poble, i així salvar la democràcia! Que ens la volen prendre! A tots! Que la vam votar tan lliurement en aquell dolç 6 de desembre de 1978! Tots sabem que llavors tots hauríem pogut dir que no, oi? Bé se'ns preguntava! Que haguessin dit que no llavors! En un context tan democràtic com teníem! Vam votar tots que sí! Doncs siguem demòcrates! Una consulta! Déu dels cels! Al poble! Per favor!

Oh que dolents! Preguntar al poble! Oh! Per favor! Per favor! Per favor!

Que horrorós! Són refinadament maquiavèl·lics! Pretenen dirigir una pregunta al poble! Sobre el futur del poble! Quina mala llet que tenen!

Presentació del blog "Nude Light".

Amics...

...sempre he tingut la inquietud de fer arribar les meves paraules a les persones que parlen anglès, o a les persones que, bo i no tenir l'anglès com a llengua mare, l'entenen, i no entenen potser ni el català ni el castellà.

Per aquest motiu, per a parlar de Catalunya als americans, anglesos, australians... per a parlar de Catalunya al món... per a parlar de la necessitat de defensar el medi ambient... per a parlar del sentit no sexual de la nuesa a la natura, que molta gent a Europa comprèn i defensa... per a mostrar la cultura, la música, l'estil de la mediterrània... he inaugurat un blog: Nude Light, exclusivament en anglès. Un anglès que em veuré obligat a refrescar i a millorar ( i és aquest un altre bon objectiu que vull aconseguir amb el nou blog).

Tot i els pocs dies que porta, i tot i la pega de no estar indexat encara pels robots de google, el blog ha rebut un nombre considerable de visites gràcies al suport de les xarxes socials.

Voldria demanar a tots els qui tingueu blog, si ho veieu bé, és clar, que poseu un link cap a:

 http://nudelight.blogspot.com 

 als vostres blogs. M'han dit que un blog força enllaçat els senyors de google l'indexen abans. 

No cal ni que  digui que també us enllaçaré a vosaltres.

També us animo a crear blogs en anglès; ajudareu a donar a conèixer Catalunya al món.

Gràcies!   

Salvados. Felipe González i Artur Mas.

Imatge a la viquipèdia de Presidència de la Nación Argentina

.

.

.

Felipe González: “vostè comprendrà que si Catalunya decideix per majoria declarar la guerra al Rosselló, això no es pot acceptar per molt democràtic que sigui i per moltes majories que ho avalin”

Artur Mas (hauria pogut respondre, que no ho va fer): “Vostè comprendrà que si la Constitución Española diu que s’ha de declarar la guerra al Rosselló, això no es pot acceptar, per molt que ho digui la carta magna que Espanya va votar el 6 de desembre de 1978.”

La legitimitat democràtica la donen les majories sobre realitats constructives i democràtiques, no pas sobre fets violents o antidemocràtics. De la mateixa manera, les constitucions no poden prohibir exercicis democràtics, i si ho fan, són antidemocràtiques i ha de prevaldre el sentit de democràcia i de llibertat per damunt del blindatge legalista antidemocràtic.

Preguntar al poble, és cívic, democràtic i constructiu… Declarar una guerra, tot el contrari.

"Independencia de Cataluña" diuen. "Independència per canviar-ho tot" diuen d'altres. En realitat, independència personal i, si el poble volgués, nacional. Però per damunt de tot, i per totes bandes, respecte, pau i democràcia.

Sovint els problemes i els conflictes són conseqüència de la falta de tolerància. 

Per què no tolerar? Tolerar en els altres allò que afecta a la identitat dels altres. Tolerar en les persones allò que afecta a la identitat i al destí de les persones. Tolerar en els pobles allò que afecta a la identitat i al destí dels pobles. Solucionar les diferències amb les urnes, i no pas imposar-ho amb lleis blindades o poder militar. 

Tolerar. Tolerar llibertats. Tolerar i promoure que els pobles i les persones evitin dependències i esclavatges. Si algú depèn de mi, no sóc lliure; si depenc d'algú, no sóc lliure. Qualsevol realització i construcció personal passa per assolir graus cada vegada més madurs de independència. Que tothom que estigui amb mi sigui perquè vol i no perquè depèn de mi. Que sempre que jo estigui amb algú sigui perquè vull i no perquè depenc d'aquest algú. 

Qualsevol realització i construcció nacional passa per assolir graus cada vegada més madurs de independència. Que qualssevol pobles que estiguin junts sigui perquè els seus habitants respectius ho volen així i no perquè un poble depengui de l'altre a causa de desigualtats econòmiques o diferents nivells de desenvolupament; tampoc per imposició legal o militar. 

Que sempre que dos pobles estiguin junts, sigui perquè els seus habitants respectius ho decideixen. Que hi hagi pau. Que se solucioni tot amb les urnes i no pas amb el menyspreu i la imposició. 

Siguem tots madurs, tots cívics, tots lliures... Estimem la llibertat i la tolerància. I no tinguem cap més dogma que la llibertat i el seny. Deixem de banda els diners, les ambicions polítiques personals, les rancúnies, i, per descomptat, abandonem la manca de sensibilitat vers els sentiments nacionals que no compartim, perquè tots han de tenir cabuda. 

Deixem decidir a les urnes i no siguem feixistes disfressats de demòcrates, perquè quan algú ho fa, se li veu el llautó, i el que és més greu, el seu país, sigui quin sigui el seu país, s'assembla cada vegada més i més a una dictadura bananera. 
.
.

A menudo los problemas y los conflictos son consecuencia de la falta de tolerancia .

¿Por qué no tolerar ? ¿Por qué no tolerar en los demás lo que afecta a la identidad de los demás? ¿Por qué no tolerar en las personas lo que afecta a la identidad y al destino de las personas? ¿Por qué no tolerar en los pueblos lo que afecta a la identidad y al destino de los pueblos? ¿Por qué no solucionar las diferencias a través de las urnas, en lugar de imponerlo con leyes blindadas o con el poder militar?

Tolerar. Tolerar libertades. Tolerar y promover que los pueblos y las personas eviten dependencias y esclavitudes. Si alguien depende de mí, no soy libre; si dependo de alguien, no soy libre. Cualquier realización y construcción personal pasa por alcanzar grados cada vez más maduros de independencia. Que todo el mundo que esté conmigo sea porque quiere y no porque depende de mí. Que siempre que yo esté con alguien sea porque quiero y no porque dependo de ese alguien.

Cualquier realización y construcción nacional pasan por alcanzar grados cada vez más maduros de independencia. Que cualesquiera pueblos que estén juntos sea porque sus habitantes respectivos así lo desean y no porque un pueblo dependa del otro debido a desigualdades económicas o a diferentes niveles de desarrollo; tampoco por imposición legal o militar .

Que siempre que dos pueblos estén juntos, sea porque sus habitantes respectivos lo deciden. Que haya paz. Que se solucione todo con las urnas y no con el desprecio y la imposición.

Seamos todos maduros , todos cívicos , todos libres ... Amemos la libertad y la tolerancia. Y no tengamos más dogma que la libertad y la cordura. Dejemos de lado el dinero, las ambiciones políticas personales, los rencores, y, por supuesto, abandonemos la falta de sensibilidad hacia los sentimientos nacionales que no compartimos , porque todos tienen que tener cabida.

Dejemos decidir a las urnas y no seamos fascistas disfrazados de demócratas, porque cuando alguien lo es, se le ve el plumero, y lo que es más grave, su país, sea cual sea su país, se parece cada vez más y más a una dictadura bananera. 

La llei diabòlica que tanca la boca al meu poble, si la tanca, és una llei diabòlica.

Fa una estona, als penya-segats de Marla (Jaizkibel)

.

.

Si la constitució no permet la consulta, la constitució no és democràtica i per tant m'hi oposo; és la meva obligació com a persona que vol ser honesta i cívica.
Si acceptés una constitució que considera il·legal preguntar qualsevol cosa a qualsevol comunitat, estaria legalitzant la tirania. 
La meva llibertat, la llibertat del meu poble, la llibertat de qualsevol persona, estan per damunt de la constitució, per damunt del Rei i per damunt de qualsevol tanc que m'obligui al que sigui que em vulgui obligar. 

A l'únic que la força bestial i les lleis incíviques em poden obligar és a morir o a anar a la presó, però no tenen, ni tindran mai, el poder de convertir-me en violent; ni tenen, ni tindran mai, el poder de fer-me acceptar cap llei injusta, cap tirania, cap injustícia. Per això els que creiem en la llibertat som invencibles i la nostra llibertat és la nostra pàtria invencible. 

La llei diabòlica que tanca la boca al meu poble, si la tanca, és una llei diabòlica. Els fills de la llibertat no podem ser derrotats. 

Només els dictadors consideren il·legal consultar a un poble. La idea que la diferència d'opinions provoca fractura social no és nova, la va inventar Franco, per això va prohibir les votacions i els partits polítics. 
Els qui tenen por de la veu del poble evidencien la seva por a la llibertat i el seu menyspreu a la democràcia. El joc democràtic que no permet la consulta a un poble, a qualsevol poble i sobre qualsevol tema, no és un joc democràtic, és una trampa al servei de la imposició.

Temps de privilegi.

Vivim un temps de privilegi; un temps en què els petits capitostos egoistes de totes les èpoques han aparcat diferències per a pactar una pregunta que no els serveix per a satisfer cap interès de partit. 

Entra dins de la lògica de la llei salvatge de la lluita d'espècies el fet que els qui lideren els partits hagin fet servir els colzes per a ser on són, i que sovint el que és noble en ells és més l'ideal utòpic que venen i que publiciten que no pas la convicció d'obrar amb ètica o equanimitat. Però les paradoxes de la història diuen que les grans gestes les duen a terme persones miserables; el progrés està fet de maons de palla i fems que aixequen immenses torres. 

És hora de treballar per la llibertat en una selva de llops que volen tancar la boca a un poble. Aquesta no és una lluita per la independència pròpiament, és una lluita pel dret de poder decidir sí o no a la independència. Els nostres oponents no són els unionistes; els nostres oponents són els que volen mantenir la unió per la força de les armes, sense possibilitat que el poble s'expressi. Els oponents de debò són els que no accepten les regles del joc de la democràcia i construeixen trampes legals per a segellar els llavis de les persones. Els oponents autèntics són els que obliguen un poble a sotmetre's a la sobirania d'un poble aliè. Els oponents són els que no volen que votem. 

Aquells que volen pertànyer a Espanya, però que accepten de decidir-ho mitjançant procediments democràtics, estan al mateix bàndol que aquells que volem la independència i que acceptem d'aconseguir-la amb procediments democràtics. Els nostres oponents són els qui anomenen immoral el gest de posar una papereta en una urna per a decidir quina Catalunya volem. Només als dictadors els ofèn preguntar al poble. Només els antidemòcrates tenen por de l'opinió d'un poble. Només els cafres neguen que Catalunya sigui un poble. Només els antieuropeus prefereixen imposar la unitat en comptes de reforçar-la amb la legitimitat de les urnes. Només els poc intel · ligents treballen per la unitat d'Espanya imposant en lloc de convencent a qui hagi de votar. Només els corruptes prefereixen el triomf de les seves obsessions abans que el triomf de la voluntat d'un poble a decidir el seu futur. 
I la senyora Reding ha de saber que els afers interns dels estats membres de la UE són afers interns d'Europa.

Us poso una cançó que vaig aprendre d'un dels grups que més ha treballat per a conservar i transmetre l'esperit d'aquest país: "Esquirols", que mai no han marxat i que mai no marxaran. "Et cobriran de blasmes", de Jordi Estrada i Ramon Estrada, reflecteix el poder la lluita pacífica resistent, que malgrat els blasmes, malgrat l'odi que llancen els qui volen ofegar les paraules, fa que la terra continuï produint fruits de llibertat. L'aire bufa sempre a favor dels pobles que escolleixen l'alliberament, i tota la violència que els enemics han abocat i abocaran damunt nostre serà abonament per a una victòria que cap mal vent no podrà deturar; la força del poble, la força de la voluntat de la gent, no la detura cap imposició legal.  

Victòria per a la nostra petita nació negada; carta a Pau Casals a quaranta anys de la seva mort.

Necessitem, des d'allà a on sigui, per aquest petit país, un embaixador de l'eternitat, un servent de la pau, una persona de seny, que protegeixi la pau, que ens propiciï la pau, que treballi per la pau; una pau que no és el mateix que la por ni que el silenci; una pau que no és resignació ni rendició.

El necessitem a vostè, mestre, la seva mirada, el tremolor del seu so, els clarobscurs de fantasia del seu instrument, l'esperit amagat de la llibertat i del vers rere cada nota. Per aquesta petita Catalunya, que es torna a morir, que torna a ser trepitjada, que torna a ser esborrada com a poble... Amb vostè, Catalunya, va viure en llibertat davant del món durant dècades, mentre el miserable signava condemnes de mort. El miserable va pretendre eliminar el nostre poble; però el nostre poble, humil, es va alçar amb la veu i el cor dels fills dels vençuts. El tirà pot matar una època, però té perduda la guerra de l'eternitat.

Des d'allà on sigui, eternament albiri el lleu guspireig d'aquest país mil·lenari esclafat pels cecs, pels tirans i pels violents. Pau, pau, pau... i victòria per la nostra petita nació negada. 

A les seves mans posem el futur i el destí de Catalunya. Que el poder de la dignitat i de la perseverança, per una vegada a la història, triomfin.

S'intueixen temps difícils, i els hem d'afrontar amb l'arma omnipotent de la "no violència".

.
.

S'intueixen temps difícils; els parts són sempre dolorosos; no sobreviu tothom; però al capdavall un dia ens morirem; i passa tan de pressa la vida, que, si és per viure amb més fidelitat a la llibertat, amb més compromís per l'amor, amb més fidelitat a la pau... tant se val si la nostra vida s'acaba una mica abans de quan per natura li tocaria acabar-se. 

Si algú, per a sobreviure, s'agenolla, s'arrossega, es resigna... si enterra el compromís amb la justícia... aleshores aquesta supervivència aconseguida es torna agra i insuportable, i la vida deixa de poder anomenar-se vida. 

No es tracta d'aconseguir sí o sí els objectius polítics, socials, o humans que un creu que han d'arribar; l'objectiu dels ideals que donen sentit a una existència sencera rau a la llibertat, rau (per posar un exemple concret) a la necessitat que les decisions polítiques d'un poble les pugui decidir democràticament aquest poble i no un altre. 

Per això s'intueixen temps difícils; la incultura emocional i cívica de les grans masses de persones que a l'Espanya profunda del Toro de la Vega han estat durant dècades enredades amb la cantarella que deia que “los catalanes se nos lo llevan todo” o que “los catalanes son tan extremistas que hablan catalán hasta por teléfono” o “tengo un conocido catalán que se dedica a escribir, y es tan extremista que ha escrito un libro que tiene todas las páginas en catalán, no ha escrito ni una página del libro en castellano...” 

Aquestes masses enganyades, que han considerat Catalunya com un tros del poble espanyol, sense identitat pròpia, sentiran com si els arrenquessin el fetge que ens n'anem caminant i sense fer esvalot.

Siguem clars, al Rei d'Espanya, la salut se li afebleix; la maduresa de l'exèrcit espanyol, després d'haver-ne format part, i d'escoltar unes quantes declaracions explosives, no em fa ser optimista. Si el Rei es mor (no li desitjo pas) la situació política restarà durant uns mesos, potser anys, en una mena de llimbs perillosos en els quals els salvapàtries, que porten moltes dècades callats perquè senten i mantenen una estranya fidelitat al rei, en poden fer alguna de sonada. 

Probablement, un cop d'estat no tindria cap mena de futur; però podrien fer córrer la sang, podria morir gent, podríem morir; bo i que la mort no és res de l'altre món... de fet, ens morirem igual... i ben aviat, perquè el temps passa que vola. 

És per això que dic que hem d'estar disposats a acceptar potser, un xic abans d'hora, aquella mort que arribarà un dia; però, insisteixo, el temps passa tan de pressa que tampoc no passa res si ens forcen a marxar uns anys abans; el que és fonamental és que no matem ningú, que no ataquem ningú, que no ofenem, que no ferim, que no menyspreem, que no imposem... 

Allò essencial que defensem és el dret de solucionar les diferències polítiques amb un referèndum, amb una consulta; defensem que s'eliminin les lleis que impedeixen canviar les lleis injustes, i són injustes les lleis que no reconeixen Catalunya com a poble. Les lleis que no deixen que Catalunya decideixi el seu futur són lleis que no reconeixen Catalunya com a poble, sinó com a un tros d'un altre poble, com a tros d'una altra cultura. 

No demanem la guerra, ni el combat, ni la violència.. demanem una urna de vidre per a votar, unes normes que no posin a cap poble per sota de cap altre poble, un marc que no proclami el català com a llengua de segona, com a folklorisme, com a localisme simpàtic que cal conservar en un museu com conservem les antigues cases dels ibers o les barretines dels antics segadors. Avorrim el terrorisme i la violència, i defensem amb la paraula i el gest el dret de Catalunya a decidir tot el que es refereix a Catalunya: les seves lleis, la seva educació, el seu territori, el futur de la seva gent, la seva música, la seva literatura, el seu govern...

No és un fracàs que ens puguin empresonar o matar, el fracàs fóra que nosaltres fóssim com els colpistes, o com els feixistes de l'altre dia a Madrid; la derrota seria que ens decidíssim a defensar una cosa tan bella com és la nostra llibertat amb l'arma dels cafres, la violència des feixistes, dels que trepitgen llengües perquè no les entenen, dels que imposen "planes de educación" a pobles que tenen una altra cultura i un altre ritme de pas per la història. No siguem com ells.

Si arriba aquest moment, el moment decisiu en què els ignorants de sempre, els que criden “Muera la inteligencia y viva la muerte”, ens empresonin i ens matin, hem de saber que l'hora de la llibertat de Catalunya està més a prop. 

Mireu Eslovenia; a l'any 1991 el món li negava el dret a la independència; poc temps després, i a causa de l'autoritarisme de Belgrad que va bombardejar el país i que va esclafar l'autonomia d'Eslovenia, aquest mateix món, abans legalista, va reconèixer Eslovènia com a país independent; el somni dels que van creure en una tasca que semblava impossible s'havia acomplert gràcies precisament a la força de la “no violència”, a la decisió de no tornar odi a canvi de l'odi, de no respondre amb la mateixa moneda, i sobretot al coratge de no permetre que la por governi la vida. 

Sigui com sigui, acabarem morts; no ens obsessionem en quan morirem... obsessionem-nos em com vivim, en com lluitem, en com estimem... 

Imatges de la Via Catalana. Tram 337, Sant Cugat de Ses Garrigues. (BLOG 22 de la Cadena de Blogs per la independència)

Quatre-cents quilòmetres de festa. Un milió i mig de persones de totes les edats i característiques demanant que el poble de Catalunya no estigui sotmès a Espanya, que no sigui esclau d'Espanya. Corrues de cotxes amb senyeres i somriures, primer sota la pluja, després dessota el sol i el cel blau.

A Sant Cugat de Ses Garrigues, ballava el drac, i la gallina màgica repartia somriures; vinyes i parracs de mel i maragda, fulles d'or al captard, les mans llaçades i un somni que no s'aturarà. Serem lliures per damunt dels feixistes, que no tenen dignitat ni el més mínim amor per la llibertat i el dret a ser de les persones i dels pobles. Felicitats a tots!

Aquest blog ha estat enllaçat per la Loreto Giralt, i us envia amb goig al blog de la Maria

 Cuatrocientos kilómetros de fiesta. Un millón y medio de personas de todas las edades y características pidiendo que el pueblo de Cataluña no esté sometido a España, que no sea esclavo de España. Hileras de coches con banderas y sonrisas; primero bajo la lluvia, después debajo del sol y del cielo azul.

En Sant Cugat de Ses Garrigues, bailaba el dragón, y la gallina mágica repartía sonrisas; viñas y jirones de miel y esmeralda, hojas de oro al anochecer, las manos lazadas y un sueño que no se detendrá. Seremos libres por encima de los fascistas, que no tienen dignidad ni el más mínimo amor por la libertad y el derecho a ser de las personas y de los pueblos.

Felicidades a todos!