L'agressor té por. Tanta,
o més, com l'agredit. L'agredit té la força de saber que té raó
i que defensa la veu dels silenciats. L'agressor sap que és
agressor, però mai no ho dirà.
L'agressor sap que sovint
menteix. De vegades fins i tot ho insinua, se'n vanta, en fa ironia,
se'n riu dels qui s'enrojolen quan se senten descoberts en una
mentida. L'agressor ha mentit tant, i tan bé, que ha arribat a
creure que, per a ell, l'exercici de mentir esdevé una obligació a la
qual no pot renunciar per bé de la pàtria que protegeix.
L'agressor prioritza el
poder a la democràcia; però no ho diu. Menteix. Atribueix al poder
absolut la qualitat de la democràcia. Malda per unir tots dos
conceptes, i ho repeteix tant, que està segur que el pobre poble de
la tele s'ho ha après i que ho ha fet seu. I el pobre poble de la tele
repeteix amb mirada d'interessant: “No hay democracia sin
obediencia a las leyes”. I el pobre poble de la tele se sent savi i
modern perquè li ha sortit del cor una frase bonica, rodona, forta.
Després se'n va a veure la novel·la; potser per això no arriba a
concloure que per a tenir democràcia no n'hi ha prou amb obeir les
lleis, que cal també que les lleis siguin democràtiques.
El “normal” condecorat
que gaudeix veient com torturen bèsties en una plaça... neteja el
sabre. El “rar” exòtic, en canvi, se sent, només, posseïdor
dels mots, del cor, de la convicció del fet que té raó i que vol
una terra a on tots els pobles puguin ser, i dir, i opinar, i
sentir...
El “normal” dibuixa un
“Estela” en un cel de posta; però no veu la posta perquè pensa
en els tancs i el seu estridor de glòria. Tants anys preparant-se
per això que es pensava que mai no viuria! Es deleix amb l'olor de
la pólvora i el brandar de la pàtria. Un dia li van ensenyar que la
pàtria val més que els somriures de les persones i que les raons
dels savis. El “normal” té set de violència i odia els “rars” que amb els cabells llargs i les arracades i els tatuatges...
toquen la guitarra en una platja i exhibeixen els seus cossos nus com
si no tinguessin por de res. El “normal” no suporta els qui no
tenen por del seu poder, i continua dibuixant l'Estela que arrencarà
plors al tombar l'octubre. El món sabrà que els “normals”, els
únics “normals”, que gaudeixen veient com martiritzen bèsties i
que odien les llengües que no entenen, tornen a manar per collons,
que de fet és la glòria que secretament anhelen.
Tot i així, tenen por,
perquè el món avui és més gran que en aquella època en què tot
era “normal”. Les paraules no poden engarjolar-se. I l'acarnissament es mostra a les pantalles de mig món, evidenciant un
rostre marmori; el rostre petri dels “normals”, que no seran
entesos, i als quals el món, tan rar i tan gran, escopirà.
Octubre roig d'odis
ignorants que ignoren la seva pròpia ignorància.
El sentir clos
dels bruels picant les pedres de Maians.
El cap ben clos, i clos el
cor i els ulls quan el sol del matí pretén il·luminar la platja.
Les mans nervades gesticulant l'odi de les baves. I rere els vidres
gèlids de les ninetes negres que escruten les persones, tot és buit
i ple de por.
L'agressor té por, i no
ho diu. I és ple per dins d'un fum obscur d'Ego i petitesa. Torna a
venir el voltor vestit de bèstia negra. Només té espasa el
miserable; el “rar” sols fa poemes. Però a cops un vers té més
poder que els crits de la misèria. Vindrem amb flors i els vostres
crits glaçaran les estrelles. Els fills que un dia us jutjaran seran
la vostra pena.
.
.
.
.
No comments:
Post a Comment