Cap persona, i cap territori, no pertany de debò a cap altre persona ni a cap altre territori si la única raó de la pertinença és la força de les armes o el terror. (Contra la violència i la ignorància)

L'ignorantó és amant de les expressions impactants; potser són buides, tal vegada reflecteixen un sofisme, un tòpic, una frase feta que sona bé, una irracionalitat que va vestida de lògica i que té molta força perquè impacta, perquè fa picar de mans els impulsius, els qui són capaços de cridar “hijo de puta” a un àrbitre que s'ha equivocat fins i tot davant dels seus fills, i quedar-se tan amples. Són ignorantons no pas perquè ignorin, sinó perquè no accepten que ignoren. Són ignorantons perquè entronitzen la seva ignorància, anomenant-la saviesa, i sobretot perquè la fan servir per confondre i per fer mal.

Posaré exemples concrets.

Els ignorantons, seguint les consignes dels gurús, anomenen “separatistas” als personatges de perfil etarra.

Fixeu-vos en el matís: “Los jueces han soltado a los separatistas” van dir quan va passar allò de la doctrina Parot i van haver de deixar anar uns quants presos d'ETA.

Els ignorantons podien haver dit “ agents de la proviolència” o “violents” o fins i tot “terroristes”... i la seva afirmació no hauria entrat dins la categoria de la confusió perversa. Els ignorantons, però, anomenen “separatistas” als “proetarres” o als “ex-etarres” per aconseguir la desitjada (per ells) associació entre la idea de la independència i la tragèdia de la violència terrorista. Anhelen aquesta associació. Als ignorantons no hi ha res que els faci més mandra i més por que haver de combatre, dins del joc democràtic, amb l'eina de la pau, amb arguments i amb respecte, contra la idea de la independència, o del dret a la independència, sense poder acusar els seus oponents de violents. Els ignorantons necessiten creure's que els qui no se senten espanyols, que els qui se senten maltractats per la Castilla Imperial, són persones violentes i malèfiques, susceptibles de ser comdemnades pels cardenals, pels bisbes i per la gent de bé. Per això empenyen en aquest sentit, trenant associacions enverinades, o manipulant els pobres ignorantons que aspiren a dir alguna cosa, amb els tòpics, les frases fetes, els sofismes i els missatges impactants que fan córrer pel facebook, i que més enllà de la seva façana més o menys espectacular, amaguen una profunda incoherència, sovint invisible pels poc intel·ligents.

Més exemples.

Ignorantons. Pastors d'ignorantons. Gurús d'ignorantons. Demagogs que dirigeixen els ignorantons com si fossin ovelles cap a les pastures que a ells els interessen. La justícia se la passen pel forro dels collons, o dels ovaris segons el cas. Però tot i així s'omplen la boca amb la paraula justícia, que tan bé sona i que tanta raó fa que sembli que tingui el qui la pronuncia. Però la justícia se la passen pel forro dels collons des del primer moment en què prefereixen “España” a la lògica, o “España” abans que la llibertat, o “España” abans que la democràcia. Però com que els ignorantons se'ls podrien despistar, i podrien, potser, no donar-los suport si expliquen clarament les seves prioritats i preferències políticament incorrectes, s'esforcen a semblar demòcrates, afirmant que “la constitución dice lo que es democrático y lo que no” o barrabassades com “la consulta va contra la libertad de los catalanes”, i els ignorantons ho escolten i s'ho creuen, i se senten demòcrates i lliures només pel fet d'anar contra la possibilitat que el poble pugui votar. Només pel fet de defensar una constitució, ja es consideren a favor de la llibertat i de la justícia, ni que aquesta constitució digui que tots som iguals davant la llei, però que rei només ho pot ser un borbó, i altres contradiccions i preses de pèl anàlogues.

Els ignorantons i els manipuladors d'ignorantons se senten democràtics “con un Rey campechano”, amb tantes formes, i protocols, i pompes, i toisons de oro, i medalletes, i aforaments, i tractaments, i mandangues amb papates rosses d'aquestes que agraden tant als ignorantons, als quals els tremola la veu quan un rei els dóna la mà i els somriu, i criden “viva el Rey”, i els batega el cor com una màquina de vapor quan el tenen a prop i se senten tan i tan grans.

Fa poc, algú va dir que en un país a on els llibres de la Belén Esteban eren els més venuts era normal que guanyés les eleccions qui les guanya. El problema és que en un país a on els privilegis són fossilitzats per la llei, i a on en comptes de privilegis se'ls anomena exigències democràtiques, els ciutadans continuaran comprant en massa els llibres de la Belén Esteban (perdona'm Belén que et faci servir com a exemple de banalitat cultural, ets una persona digníssima, no és res personal contra tu, però preferiria que la gent explorés en massa Shakespeare, Cervantes o Mercè Rodoreda).

I continuaran sent ignorantons perquè els altaveus dels poderosos, pastors dels ignorantons, (tele, diaris, ràdio...) continuaran elaborant docuficcions tipus “Operación Palace”, i no diran, com sí que va dir l'Èvole, que són ficcions. I els ignorantons, amb la boca oberta i la mirada perduda, s'ho creuran tot, i aniran a la llibreria a comprar-se la biografia de la primera ex-dona de torero retirat que es trobin.

També voldria dir, perquè em ve de gust, que detesto la violència. La teva, la meva, la de tothom. Detesto la violència genètica del mascle que combat per la femella, la violència carcamal del qui mata per la tribu. I detesto no només la violència del qui mata, sinó la violència del qui fereix, del qui ofèn, del qui menysprea, del qui odia. L'odi, en si mateix, ni que sigui silenciós, ja és violència. L'odi és una daga que a la empunyadura hi té una ganiveta idèntica a la que fa servir com a agülló feridor. Qui fereix amb la daga es talla la mà, perquè el mànec és també una fulla que talla. La mentida ja és violència. La venjança és violència. La ràbia contra el diferent és violència. La mania contra aquell que vol ser lliure és violència. El menyspreu contra el qui opina a favor o en contra de qualsevol idea és violència.

El violent és un miserable, ni que exerceixi la violència per a (segons ell) posar pau, o per a exercir la seva feina. La feina que requereix l'exercici de la violència és pitjor que la prostitució, perquè és pitjor matar o colpejar, que cardar per diners. La violència embruta les causes, siguin quines siguin aquestes causes. La violència fa que allò que es pretén obtenir exercint-la no valgui la pena que sigui obtingut. Les persones que s'omplen la boca afirmant que alguns objectius polítics només s'assoliran amb violència o amb revolucions, siguin ministres o activistes de qualsevol idea, són uns fracassats, han perdut la fe en la espècie humana, i no tenen la més mínima intenció de progressar. Han renunciat a l'evolució natural de l'espècie que ha arribat a ser consciència, i que està cridada a aprendre a resoldre totes les diferències mitjançant la paraula, la bona voluntat i la lògica. Si som capaços de preferir el bé de tots per damunt de les idees, arribarem al bé de tots, que mai no passa per esclavitzar cap pàtria ni cap persona, ni per tancar la boca a ningú. Personalment, mai exerciré la violència per a defensar una opinió política. Absolutament mai. Abans renunciaré a la consecució d'aquest objectiu. És una opció personal meva. Perquè si aconseguís el meu objectiu matant o ferint algú, el meu objectiu em semblaria tot d'un plegat pobre i insuficient comparat amb el valor infinit d'una persona humana, amb el seu somriure, amb el seu benestar, amb l'amor als seus fills i a la seva família.

Detesto l'acció miserable dels qui arrenquen les ungles als detinguts de qualsevol país i per qualsevol raó. Detesto l'ortopèdica i patètica crueltat dels qui els ruixen amb benzina, dels qui els colpegen, dels qui els insulten. Els torturadors són persones fracassades humanament, a mig camí entre el paràsit i la bèstia; éssers ridículs i monstruosos, que quan miren els seus éssers estimats han de mentir i mentir-se, perquè qui menysprea una persona les menysprea totes.

Detesto l'acció miserable de qui posa una bomba i destrossa cossos i vides. Totes les vides són sagrades i infinitament valuoses. Els terroristes mai no podran estimar ningú, perquè qualsevol persona a la qual arribin a estimar podrà un dia passar pel costat d'una de les seves bombes i convertir-se en carn trinxada, ja sigui infant, vell, home o dona... Tots els éssers humans alhora són odiats per aquell qui posa una bomba o per aquell qui disparà amb una pistola a la templa d'una sola persona.

Els violents, són tots ells uns miserables i uns frustrats, només pel fet de no creure que alguna vegada a la història, les decisions es poden prendre sense deixar de respectar-nos, sense abandonar la humanitat, que és l'únic que dóna sentit a la vida. Només val la pena viure si estem disposats a ser humans. Els frustrats, abraçats a la seva violència, mai no han de decidir les qüestions que afecten a la manera de viure de les persones i dels territoris. Cap persona, i cap territori, no pertany de debò a cap altre persona ni a cap altre territori si la única raó de la pertinença és la força de les armes o el terror.   

En el dia de Martin Luther King, demano el seu empar en aquesta Terra plena de futurs morts, que viuen com si l'existència durés per sempre i es pogués malbaratar. Que tots siguem conscients a cada moment del privilegi de viure i d'estimar.

.

.