Aparicions o al·lucinacions. Més pistes. La síndrome de Charles Bonnet, explicada a TED pel neuròleg Oliver Sacks.

Video apassionant facilitat per TED talks, que reprodueix la conferència de divuit minuts del neuròleg Oliver Sacks, el qual ens explica la síndrome de Charles Bonnet. Aquesta síndrome posa de manifest la immensa complexitat de la nostra ment, i alhora la seva simplicitat natural. Quan els inputs visuals no arriben (total o parcialment) a les àrees del cervell que les han de rebre, i que les han de convertir en percepcions conscients, aquestes àrees, en no rebre informació, comencen aleatòriament a agafar la informació visual emmagatzemada i codificada a les cèlul·les del cervell, de manera que els malalts veuen imatges que no obeeixen a la realitat exterior; és a dir al·lucinacions; sense que això vulgui dir que els falli el seny.

Hi ha moltes menes d'al·lucinacions, depenent de la causa i del mecanisme que les provoqui. Aquesta conferència només exposa, de manera molt amena, les de Charles Bonnet.

Heus aquí, doncs, una altra possible explicació per a la gent que veu coses estranyes, i que les atribueix a realitats sobrenaturals o fantasmagòriques.  

.

.

La complexa tasca de pensar amb objectivitat. Els insults provocats per la independència de les idees i per la lluita contra els tòpics i el populisme.

La infinitud de matisos d'aquesta posta, en un racó de Tarifa, fa impossible simplificar-los amb qualsevol tòpic i/o descripció; si ho intentéssim acabaríem sempre falsejant la realitat. 

Quan hom diu el que pensa, normalment, no deixa satisfet, del tot, ningú. passa).

Si hom és una mica (o molt) crític amb el Papa... s'ofenen els de la dreta. 

Si l'endemà defenses alguns aspectes humanistes del seu discurs, i titlles d'injustos els qui l'anomenen nazi per haver dut un uniforme alemany al 1945, s'ofenen i et volen cremar molts de l'esquerra. 

Dir el que hom pensa és feixuc i sovint implica anar en contra del corrent, probablement pel fet que la llibertat ningú no la regala, i que els matisos, els petits detalls i el raonament científic i gens llis exigeixen un esforç que els adoradors del populisme d'una i altra banda no tenen ganes d'assumir.

Fa ben poquet, un xicot titllava de nazi, feixista, torturador... un personatge de qui es parla molt avui dia, perquè es veu que ha vingut a Madrid a celebrar unes jornades religioses, un tal Benet XVI, i que es veu que als anys trenta del segle XX, i a una edat força jove, va vestir temporalment un uniforme de l'exèrcit alemany (el xicot deia que l'uniforme era de les joventuts hitlerianes, bo i que les fotografies que jo li he vist el mostren vestit de soldat de l'exercit alemany). 

El mateix xicot demanava que les forces de l'ordre bastonegessin aquest personatge i als seus seguidors, personatge que avui dia és un líder religiós de grans masses. El xicot deia que no se l'havia de respectar perquè era un nazi, i que si bla bla bla... I llavors, jo, provocador de mena, i amb ganes d'arribar al moll de l'os de la qüestió, vaig tenir la feliç idea de preguntar-li el següent:

“¿Estàs completament segur que si tu, als anys trenta, haguessis viscut a Alemanya (època en què el teixit social del país veia amb molt bons ulls el nacionalisme de Hitler i en què els camps d'extermini encara no es coneixien) no t'hauries posat en cap moment un uniforme militar o un uniforme de les joventuts hitlerianes?”

I tot seguit, després de llançar-li la pregunta, el xicot em va començar a jutjar i a insultar: 

“Tu hauries respost que sí oi?” “Desgraciat!” “Nazi!” “Ara sí que l'has cagat” “Au... Bon vent”

I ni em va respondre, ni em va deixar que li respongués. Es va negar a dialogar. Només pel fet d'haver-li dirigit una pregunta que, a mi, em va semblar interessant, i que ell es va prendre com una ofensa o com una declaració de feixisme militant.

Em va quedar al cos una sensació estranya, barreja de compassió intel·lectual per l'agressor, que de fet no em coneixia ni sabia gaire de mi, i que per tant tampoc no havia pogut escoltar-me ni llegir-me excessivament. I com que no em va permetre que li expliqués res més, doncs vam acabar el nostre diàleg i em va expulsar de la seva vida.

Deixant l'anècdota del jove que em va insultar, i tornant al tema dels joves reclutats pel nazisme als anys trenta... ¿Quin grau de consciència històrica podia tenir un adolescent en aquells anys? Milers de joves nacionalistes van posar-se l'uniforme com si fer-ho fos el més normal del món en una societat majoritàriament adoradora de Hitler. Cal recordar que Hitler fou proposat pel nòbel de la pau. I que va ser anomenat l'home de l'any per la revista Times poc abans que comencés la seva fúria imperialista i la seva persecució directa del poble jueu. 

I a més, molts joves de setze anys, al final de la guerra, van ser reclutats a la força, perquè si no ho feien, els pelaven. Així doncs, el fet que en aquell moment un jove de setze anys dugués un uniforme d'aquesta mena, no demostra ni de bon tros que el personatge en qüestió combregués amb les idees de Hitler.

Després faig l'intent de respondre jo a la pregunta (que no és fàcil). I no puc respondre de manera absoluta. No em considero tan heroic, tan bo, tan valent... com per assegurar, d'una manera absoluta, que enmig de la massa indiferent jo hagués estat un resistent, un heroi, potser un màrtir... M'hauria encantat ser-ho. M'agradaria veure clar que si les circumstàncies m'haguessin situat en aquell context històric, hagués pogut oposar-me al que el corrent social imposava, però no n'estic segur. Estic convençut que no hauria estat mai un jerarca nazi, un genocida, un kapo... Estic segur que no hauria fet mal, mai, ningú, i que hauria preferit ser empresonat o mort que no maltractar ningú... però no puc assegurar que en cap moment no m'hagués posat un uniforme per a passar desapercebut, per a dissimular, per salvar el coll... i que no hagués participat en algun d'aquells campaments juvenils en què s'adoctrinava adolescents per a la causa de Hitler. Jo no sóc millor que els milers que ho van fer; molts d'ells avorrint el nazisme i interpretant un paper només per por. 

M'hauria agradat explicar-li això al personatge que em va jutjar només per una pregunta provocadora i complexa. La ment humana no es pot simplificar. Les actituds diuen més que les idees; i l'actitud de qui prejutja i no escolta qui vol dialogar amb ell, diu, potser més que qualsevol idea pseudoheròica de resistència i glòria, que descansa més en l'exaltació del propi ego i de les pròpies virtuts que en el realisme psicològic de qualsevol Homo sapiens. ¿Quantes víctimes del nazisme, dècades després, no van assumir les actituds dels seus perseguidors i es van convertir en feixistes pels palestins? El nazisme, la xenofòbia, el feixisme, està associat més a unes actituds vitals que no a unes idees (encara que també). Per això molts que s'anomenen antifeixistes, quan es radicalitzen, acaben comportant-se com a feixistes.

Aprofito, també, per recordar els milions de jueus, comunistes, republicans, gitanos, homosexuals, cristians, dissidents, diferents... que van ser esclafats per l'horror del nazisme... Famílies senceres separades i exterminades per l'adoració a unes idees arrogants i prepotents que maleïen la humanitat i la posaven al servei del poder i de la guerra. El fet que jo dubti del meu grau d'heroisme en aquella època, del grau d'heroisme de qualsevol, no implica que avui posi tots els meus esforços físics i intel·lectuals a combatre qualsevol dictadura, qualsevol menyspreu a l'ésser humà i a la seva dignitat.

.

.

La natura genera flors estranyes, i rebenta els ingenus models humans que aspiren a definir-ho i etiquetar-ho tot.

Quan una realitat és natural, ho és perquè brolla de la natura; no pas perquè la societat la consideri natural. I a la natura hi ha singularitats espectaculars, de vegades esquerpes i cruels; al capdavall, i d'una manera o altra, belles.

La natura se salta sovint les seves pròpies normes; encara que en realitat no se les salta, sinó que les seves normes tenen una lletra petita que desconeixem; i aquest desconeixement ens crea el miratge que les normes s'han saltat.

Mutacions. Pètals de quatre fulles. Indígenes amb sis dits. Efectes deformadors del temps a velocitats properes a les de la llum. Quants energètics. Individus a mig camí entre una sexualitat i una altra. Superdotats. Genis musicals. Persones amb un cromosoma de més; o amb dos cromosomes "Y". Individus humans amb les capacitats empàtiques disminuïdes. Persones amb l'empatia potenciada per la genètica. Rossos. Panotxes. Albins. Intolerants a la lactosa. Resistents a la lactosa...

La natura s'obre pas en totes direccions, a ritme d'unes lleis inflexibles (a cops treballant amb magnituds de valors indeterminats que obeeixen probabilitats en lloc de valors concrets) sense consideracions ètiques o antròpiques; i malgrat tot, malgrat aquesta variabilitat de flors diverses, comunes i singulars, hem aparegut nosaltres, i han aparegut els somriures dels infants, i la música, i la tendresa, i la bondat, i l'esperança.... Les flors singulars no van en contra de l'esperança, ni de la humanitat, ni de la bellesa, ni de l'amor... Si Déu existeix s'ha d'estimar igual les flors estranyes com les comunes; perquè unes i altres no han triat ser com són.

Els Homo sapiens ens inventem models ideals, previsibles, reductors de diversitats i d'originalitats; i ens pensem que tot allò que s'aparta dels nostres models és antinatural; ens creiem amos i senyors de la natura, quan en realitat és la natura la qui decideix què és natural i què no ho és. I és natural tot allò que la natura genera. El bo i el dolent definit pels humans no es desprèn de la natura, que és com és, i que sempre és més rica, diversa i sorprenent que les societats humanes.

Si alguna realitat deixa de ser harmònica amb la natura, aquesta realitat acaba esvaint-se. Tant més ràpidament s'esvairà com menys harmònica sigui amb la natura. Però ni en aquest cas es pot parlar d'una realitat antinatural, perquè aquesta realitat ha brollat de la natura.

.

.

Tenim molt de valor.

Tenim molt de valor.

Per això m'apiado dels culpables, per això els estimo, per això em dolen.

Potser també, no ho nego pas, perquè de vegades, i com tothom, jo també he estat culpable.

Parlen els psiquiatres dels psicòpates, com d'aquells que no són capaços de sentir ni emocions ni empatia, i que en conseqüència no tenen remordiments ni se senten culpables; substitueixen el paper de les emocions pel del pur exercici racional, només amb l'interès de reaccionar com toca segons els valors socials i en vistes al benefici individual, sense influència dels sentiments, ni de l'empatia, perquè, de fet, no tenen ni sentiments ni empatia. Alguns psiquiatres diuen que no és una malaltia, sinó una manera de ser. Permeteu-me que ho posi en dubte, perquè el mot “malaltia” és una etiqueta que ens hem inventat per a definir un problema, i com totes les etiquetes tindrà el significat que convencionalment li hàgim assignat. Si una ment no és capaç de tenir empatia, quina culpa en té? No podríem considerar aquesta incapacitat com una patologia? ¿Què ha fet de dolent un psicòpata per a ser psicòpata? Hi hagut casos en què la inhibició de l'empatia ha desaparegut en edats adultes, perquè tenia una causa química. La química del cervell (quelcom tan material) decideix la manera com percebem el món, com pensem, com estimem (quelcom absolutament espiritual).

Tenim molt de valor. Per això és més important la reconciliació que el càstig. Per això no em sumo a la solució d'afegir més mal per a combatre el mal. El mal no pot ser combatut amb el mal. Si alguna vegada el combatem així és perquè no ho sabem fer d'una altra manera; però aquest combat no deixa de ser una eina purament utilitarista sense els aires de justícia que les societats intenten d'assignar-li.

Tenim molt de valor. Per això, malgrat que em senti dir de tot (sol passar quan no estossino els culpables) estimaré els culpables igual com a les víctimes, i em doldré tant, o potser més, pel mal que els culpables es fan quan fan mal, com pel mal que les víctimes pateixen.

Tenim molt de valor. Per això necessitem una reconciliació absoluta, definitiva i real. I crec que és possible. Malgrat el dolor agut de les víctimes (que quan actua impedeix que la raó i l'empatia treballin), la reconciliació, amb la comprensió de la ceguesa i de la feblesa, és possible.

És per això que crec que a l'última escena de l'acte (o a la primera de la resta de l'obra) el bé triomfarà definitivament.

El mal, en un cervell sa i clarivident, mai no és escollit.

.

.

Dies durs, d'ambigüitats i revelacions antròpiques, de bacteris que van i vénen. I el plaer de volar, que, com la vida, requereix un continu aprenentatge.

Em disposo a escriure el que tinc a dins en aquest moment, que no és idíl·lic, però la quotidianitat no és necessàriament la vida dins d'un paradís perpetu. La felicitat, si hi és, ha de caminar de vegades per valls ombrívoles; i contemplar espectacles estranys, de moralitats enceses i en part hipòcrites; febleses d'un cantó i d'un altre que m'ajuden a comprendre millor aquesta estimada espècie en la que m'he encarnat; i en conseqüència a comprendre'm millor a mi mateix.

Torna el costipat. Va i bé. Els tristos dies de febrer son refotudament curts. Fred i humitat. Ara calidesa. Ara fred. Ara el plepa del costipat. I es fa de nit de seguida! Dies durs, de revelacions insòlites, de complexitats intricades, d'Homo sapiens que no semblaven el que eren. Poetes grans que eren petits. Poetes complexos, capaços de caçar la musa de la bondat, transformar-la en poema sublim, i després enganyar innocents per a satisfer les descàrregues de dopamina, i norepinefrina, i la reducció dels nivells de serotonina. També per pujar l'adrenalina. Però, bo i tot, aquests personatges complexos eren capaços d'estimar profundament i tendra la seva família, els seus amics, la gent que tenien a prop. Per això és tan difícil comprendre els individus Homo sapiens; si fóssim intrínsecament dolents, seríem fàcils d'odiar; si fóssim sants, seríem fàcils d'estimar. El cert, però, és que no hi ha ningú completament bo; ni tampoc ningú completament dolent; ni el Koto Matamoros, ningú. Per això som molestos, perquè sobtem, perquè no quadren certs comportaments amb d'altres.

Tenim també una defensa antropocèntrica elaborada per l'inconscient, que ens dibuixa, davant de nosaltres mateixos, molt millors del que realment som; seria massa dur que la consciència fos plenament clarivident respecte la gravetat de les nostres misèries. L'inconscient fabrica una màscara benigna que relativitza els errors, els justifica, els menysvalora... i que per contra exagera les virtuts, les lloa, les magnifica. Amb aquesta eina som capaços de suportar-nos una mica més; i si a més tenim la sort de trobar algú més miserable que nosaltres, agafem la primera pedra i la llancem amb gust, manifestament ferits per la maldat aliena, secretament agraïts per la maldat aliena; i tota aquesta alegria i tot aquest dolor, completament aliens a la nostra consciència, que no sap res (no sabem res com a bones titelles de l'inconscient que ens protegeix de les veritats massa feixugues).

Madurar i millorar, però, vol dir ser cada dia una mica més conscients de la nostra misèria; alhora que som també una mica més conscients de la poca importància de la nostra misèria si la comparem a la infinita grandesa de la nostra dignitat com a consciències, de la dignitat de tots els qui ens envolten quant a consciències que són. La gravetat bé només del mal que la nostra misèria pugui causar, per això cal millorar.

Fixa't tu si han sortit coses; i ajagut al sofà de casa!

Ara me'n vaig al google Earth a volar una mica damunt d'algun paisatge de la Terra. ¿Coneixeu el simulador de vol? És impressionant. Gaudeixo com un aviador, o com un infant, o com un aviador infant. Preneu nota:

Obriu el Google Earth

Situeu-vos damunt del paisatge que més us abelleixi, a uns 1700 metres d'alçada.

Premeu Ctrl Alt A , totes tres tecles alhora.

Escolliu el SR22

Comenceu a volar.

De primeres us semblarà molt difícil; heu d'aprendre a compensar la direcció. Però és com la vida, si teniu paciència, i aneu practicant, trobareu una felicitat difícil de descriure. Ja m'ho explicareu.

.

.

"Gorillas in the mist" Una porta a la comprensió del comportament humà.

Dian Fossey (Imatge de la Wikipedia)

Al llarg de la meva vida, i sobretot durant els anys de la meva joventut, han caigut, sovint per atzar, a les meves mans, llibres que, després, amb els anys, han resultat ser iniciàtics i intensament formatius. Fa l'efecte ben bé, i no exagero quan ho dic, que alguna mena de força estranya m'estava preparant, formant, educant, ensenyant... per a la meva tasca professional docent, i sobretot per a l'altra tasca meva, la d'escriure i pensar. Els coneixements adquirits gràcies a aquests llibres apareguts per atzar han estat sovint més útils i més reveladors que aquells altres coneixements reglats, acadèmics, especificats dins del currículum de la meva carrera universitària.

Un dels més essencials fou l'assaig escrit per Dian Fossey “Gorillas in the mist” que cap allà al 1988 em va obrir els ulls vers una realitat que fins aquell moment m'era velada: Els Homo sapiens som una espècie animal més, amb les nostres peculiaritats intel·lectuals, racionals, reflexives... Totes les espècies tenen les seves peculiaritats; les nostres ens semblen més importants (i ho són), però mai no estarem prou segurs si aquesta importància té un fonament objectiu, o si per contra és conseqüència de contemplar des de dins mateix de la nostra espècie les nostres peculiaritats.

El cas és que Dian Fossey va passar uns quants anys de la seva vida estudiant de ben a prop els goril·les de muntanya de Ruanda; s'hi va apropar tant, que fins i tot hi va conviure com un membre més, i va redactar per escrit tot allò, increïble, que va descobrir del comportament d'aquests germans amb pèl que són uns altres humans (humans no reconeguts). La comunitat científica considera l'Homo sapiens com a espècie pertanyent a un gènere diferent al dels ximpanzés, goril·les, bonobos, orangutans... però aquesta diferenciació, probablement, es fonamenta més en l'antropocentrisme que no pas en criteris objectius.
De la narració de Dian fossey deduïm sens cap mena de dubte la complexitat social dels grups de goril·les de muntanya; els seus sentiments d'amor, d'afecte, de capacitat de sacrifici, de dolor per la mort dels fills, de solidaritat, d'amistat, d'enemistat, d'odi, de rebuig, de racisme, de gelosia, de domini; la seva capacitat de col·laborar, de conspirar, de crear aliances, de realitzar matances d'enemics, d'ajudar els amics, de decidir privilegis, d'ajudar; les rivalitats, els lideratges, les manies, les obsessions, la culpa... Qui vulgui conèixer les arrels del comportament humà necessita llegir “Gorillas in the mist”. La revolució que en aquell llunyà 1988 va implicar per a mi la seva lectura fou tan gran que encara avui reconec que hi va haver un abans i un després, no només en la comprensió de la vida dels goril·les, sinó sobretot, i per damunt de tot, en la comprensió de l'Homo sapiens, de la seva psicologia, i de les raons dels seus comportaments.

Anys més tard es va fer una pel·lícula “Górilas en la niebla” que no té res a veure amb el llibre, i ni una mil·lèssima part del seu valor, dedicada a la vida de Dian Fossey més que no pas al seu treball.

Deixar de llegir aquest llibre implica conèixer molt menys la nostra espècie.

Sobre la poca traça del blanc i negre per a definir bondats i maldats, i una d'integristes.

Llegeixo, al suplement dominical de “El País” d'aquest diumenge, una entrevista força interessant a la Natascha Kampusch; la noia que, des dels 10 anys fins als 18, va viure segrestada per un pertorbat anomenat Wolfgang Priklopil, el qual la va intentar convertir en l'encarnació de la idea misògina i perversa del que segons ell havia de ser una dona de la seva propietat. Potser el més interessant de tot el que explica la Natascha (a banda de les cartes que rep de pertorbats anònims que li proposen de tot i més) és la seva reflexió sobre el bé i el mal; la bondat i la maldat dels comportaments humans.

 El mal és en tots. La humanitat no es divideix en bons i dolents. El maniqueisme no descriu les persones ni els esdeveniments. Som individus Homo sapiens, inquietantment similars. Portem una càrrega genètica gairebé idèntica. Les pulsions fosques que, a alguns, els mouen a cometre atrocitats podrien raure adormides en algun racó de la nostra informació genètica; de la informació genètica de qualsevol. L'entorn, les experiències infantils, les primeres connexions neuronals, l'epigenètica, l'atzar, les patologies, les característiques genètiques heretades... fan que qualsevol de nosaltres, col·locats en un determinat context, poguéssim acabar obrant com qualsevol psicòpata. ¿Quants nazis van desertar? ¿Quants van renunciar a executar civils?

Després, i canviant de tema, em capbusso en una web catòlica, que descobreixo que és un niu d'integristes d'allò més ultra, i llegeixo un debat patètic sobre la tragèdia que (segons diuen aquests ultres) va representar per a l'església que Joan Pau II celebrés una pregària multireligiosa a Asís. Un dels que polemitza s'esquinça les vestidures en descobrir que dins l'església d'Asís hi van posar símbols budistes i islàmics, com si això fos el súmmum de la degradació. D'altres parlen de legalitats canòniques, processos de beatificació i lleis transgredides... amb un lèxic i uns raonaments pseudo-lògics que, a banda de marejar-me, em recorden les estèrils discussions sobre el sexe dels àngels. Quanta ignorància! Quanta vanitat! Quanta manca de visió!

I ja no tinc temps per a gaire més perquè tinc un munt de feina.

Ah! I dissabte vaig a recollir un premi; no sé si gran o petit, ja us ho confirmaré.

Bona nit!

.

.

Vivim exiliats al món de la falsedat i de la pressa.

Avui, pel valor del seu contingut, toca parlar de La Contra de “La Vanguardia”, on José Antonio Signo ens diu que als éssers humans se'ns moren contínuament neurones, però que el cervell no envelleix, que es regenera, sempre que mantinguem vius els reptes vitals. I al seu parer, els reptes vitals són les activitats que ens apassionen i que no serveixen aparentment per a res; per a res gaire útil. També recomana dormir vuit hores, abandonar la competició com a actitud vital, menjar sa: fruites, llegums, verdures, poca carn vermella; prioritzar els bons horaris, el plaer, els amics...

Parla dels avisos del cos, que protesta, que es queixa, que es dol del maltractament al qual sotmetem la nostra ment. I diu moltes coses més.

I partint dels seus mots, m'agrada pensar, m'agrada confirmar missatges que de tant en tant vaig escrivint en aquest blog, o que vaig pensant en hores mortes, o que vaig vivint. Que rucs que són els que es preocupen pel fum, els que envegen (sense reconeixer-ho) i disfressen la seva enveja d'enuig intel·lectual, i es preocupen pel fum, pel no res, per la seva pròpia por. A Cerdenya, a Loma Linda, a Nicoya, vells centenaris gaudeixen d'una serenor plàcida lluny de les preocupacions inventades dels esclaus de les seves neures.
Els nostres gens no s'han adaptat al segle XXI, afirma amb saviesa José Antonio Signo. Ens hem desenvolupat enmig del verd dels boscos, entre el roig burell de l'argila dels camps, ran dels penya-segats de la nostra Terra; i ara ens entaforen en un món asèptic de formigó i plàstic. Ens hem desenvolupat a poc a poc; aturant-nos quan el Sol s'amagava; reunint-nos al voltant del foc a la porta de les coves per xerrar de tot i de res, nus, esgotats de caminar per les muntanyes, adormint-nos després amb un son plàcid damunt d'un tou de branques, i alçant-nos amb l'alba per a començar un nou dia, a poc a poc i molt atents a tot el que passava al nostre entorn. I ara ens obliguen a córrer, a córrer fins i tot quan la nit ja ha caigut damunt la Terra; a córrer rere la nostra ambició de poder i de domini per a sotmetre una natura que ens pensem que ha de ser el contenidor dels residus del nostre consum, i a qui temem, i amb qui no ens relacionem. Els nostres gens s'han adaptat a una vida que ja no existeix i vivim exiliats al món de la falsedat i de la pressa. Som esclaus de la nostra pròpia ambició. Ens enganxem amb les nostres mans a allò que ens allunya de la nostra vida. Esclaus de l'orgull, busquem evasions competint, criticant el qui no hi és, envejant qui té allò que ens manca, criticant-ho tot a tort i a dret; i ho critiquem tant tot que no tenim temps de descobrir la bellesa de la vida, tanta bellesa com ens envolta. ¡Que bé que ens tracta la vida! Quanta bellesa! Quant d'amor! Deixem d'agafar-nos obsessivament a l'ambició, a l'orgull, al domini, al prestigi, i descobrirem aquesta bellesa, descobrirem aquest amor que ens té l'univers, els regals que ens ofereix a cada instant. Que estem vius! Estem vius! Estem vius! Estem vius! Existim! Existim! Existim! 

. .
P.D. Foto "dins la bellesa de l'Atlàntic". Planeta Terra. Estiu del 2010.

Sobre la necessitat, o no, de canviar les opinions alienes.

Si l'opinió és involuntària; si el que opinem està condicionat per la informació, per la configuració de les connexions neuronals, per l'estructura del cervell, per l'activitat de l'inconscient, per l'entorn... aleshores algú pot arribar a pensar que l'educació no serveix per a res, que la comunicació entre les persones no ajuda a canviar les idees negatives, que allò que un pensa només depèn d'ell mateix; però el cert és que no és pas així.

De primeres, ja he dit que la informació i l'entorn tenen molt a veure amb l'opinió que ens configurem; i l'educació formaria part d'aquest entorn, i per descomptat vindria a ser una de les principals fonts d'informació. Amb allò que diem, estem empenyent una opinió vers una direcció concreta. El canvi, però, només pot ser executat pel propi individu, que valorarà la informació rebuda, encara que no sempre d'una manera objectiva. Sovint la informació necessita un temps de maduració perquè l'individu elimini els mecanismes de resistència egocèntrics, les reaccions de defensa, la influència inconscient i irracional.

També ens hem de preguntar si de debò val la pena intentar que algú canvii d'opinió. En el cas de l'educació és evident que sí. Cal convèncer els infants i els adolescents d'assumir actituds de respecte i de tolerància dels uns vers els altres, de creure que val la pena l'esforç per assolir els objectius, de ser lliures i lluitar per la llibertat de totes les persones, de cercar el bé comú, de créixer en l'empatia...

En altres ocasions, però, intentar canviar una opinió pot representar una acció d'ètica poc clara: quan ho fem per pur interès personal, per afany de lucre, per electoralisme, per a satisfer l'instint que ens mena a dominar les idees alienes...

No necessitem estar d'acord. Podem conviure tenint idees diferents, estils diferents, valors diferents, cultures diferents. No necessitem comprendre'ns. Ens podem comprendre, però no és obligatori. Podem coincidir en una opinió, però si no coincidim, no passa res; hi ha espai per a tots. Ningú és menys persona per pensar d'una manera diferent a la nostra. Ningú es condemnarà per no creure en el mateix que creiem nosaltres. Ningú és dolent pel fet de ser diferent, de pensar diferent, de viure diferent.

Només cal intentar influir en la manera de pensar dels altres en l'àmbit de l'educació, de la salut mental (psicología, psiquiatria), o de la salut social. Molts problemes mentals provenen de pensaments erronis o inconvenients. La manera de pensar influeix en la nostra salut mental, i la nostra salut mental influeix en la nostra salut física. El pensament positiu ens disposa vers l'estabilitat mental i la felicitat. Segons com pensem, serem. La nostra opinió en qüestions essencials influirà en la manera com vivim, en les nostres prioritats vitals, en el nostre estat nerviós, en els nostres costums o hàbits, en la nostra percepció de la realitat, en la nostra capacitat de percebre la bellesa i el sentit de l'existència. La nostra manera de pensar influirà en la nostra manera de mirar. Segons com mirem, veurem. Segons el que siguem capaços de veure, serem. Segons com siguem, mirarem. Segons mirem, veurem. Segons veurem, serem. És en aquest àmbit on arriba a ser important i ètic intentar influir en l'opinió aliena; recordant, però, que l'opinió només la pot canviar un mateix, i molt poques vegades amb plena llibertat, perquè no podem decidir del tot què opinem.

.

.

Els mecanismes de l'opinió

Si algú opina una cosa, pot decidir no dir-ho, o bé retirar el que ha dit; però no pot decidir no opinar aquesta cosa; la opinió és una conseqüència involuntària de l'activitat cerebral en funció de la informació que es posseeix i de l'entorn. No podem decidir què opinar. En tot cas podem canviar l'opinió com a conseqüència de canviar prèviament el valor que atorguem a alguna realitat (prioritats vitals, existencials, culturals...) Però... ¿podem decidir lliurement el valor que atorguem a cada realitat? Decidim les prioritats? I aquesta decisió es pot triar? I aquesta tria és lliure?

És clar que l'inconscient mou els fils de l'última de les preguntes precedents, fins i tot de la penúltima. I com que els mou l'inconscient, no ens n'adonem, perquè és inconscient.

Per aquesta raó, i per moltes d'altres, és un error menysprear, discriminar, o ferir algú a causa de la seva opinió; no és del tot lliure per a decidir-la. Bé... potser, quan aquest algú sap això, n'és una mica més, de lliure. 

.

P.D. La fotografia té més a veure amb les partícules subatòmiques que amb la ment... però... no podria ser que la consciència tingués algun nexe amb la quàntica?

.

.

Qui escolliria el mal, si hi veiés clar?

.

T'imagines que tot això no acabés bé?
Tan bonica com és la vida... que injust seria que el mal no fos derrotat, que els qui ens estimem no ens retrobéssim, que la consciència desaparegués, que els enemics no es reconciliessin, que quedés una sola persona a l'univers sense caminar vers l'empatia.
Qui triaria el mal si hi veiés clar? Qui escolliria ser dolent si ho comprengués tot?

.

.

Vida intel·ligent no humana a la Terra.

Qui, mirant aquests ulls, no veu una persona?

Expressivitat. Tendresa. Afecte. Saviesa ancestral. Serenor.

No entenem el codi dels sons que emeten i per això estem convençuts que no són altra cosa que sorolls instintius sense significació. Fem servir una vegada i una altra la paraula "instints" per a allunyar-nos mentalment dels altres animals; sense adonar-nos que som, igual com ells, titelles dels instints, i que el nostre pensament està (en un percentatge força considerable) provocat per l'acció dels instints al cervell.

Busquem amb ésperança vida intel·ligent enllà de les estrelles, i no ens adonem que la vida intel·ligent no humana existeix ben a prop nostre, i que l'estem extingint.

.

.

Les capelletes i les camades dels Homo sapiens

.

AIXÒ HO HE ESCRIT AVUI, MIRANT AQUEST TROS DE MAR

Hi ha persones que, quan parlen de com són els altres, de totes les possibilitats que hi ha, escullen la pitjor; i allò que els falta per saber dels demés, ho afegeixen elles mateixes de la seva pròpia collita, obeint les sospites que la seva ment elabora.
En realitat no veiem els altres com són, sinó com som.
Veiem els altres en funció de com som nosaltres.
Tot això no ho dic amb mala fe, ni molt menys amb rancúnia, sinó com si encara continués elaborant l'informe sobre l'Homo sapiens que el meu amic Virst va començar a redactar en arribar al planeta Terra.
Hi ha persones (la majoria d'individus Homo sapiens), que construeixen les seves pròpies capelletes, les camades d'afins, d'amiguets, que seran còmplices de les seves deixadeses i malapteses, que seran còmplices també de l'esport més practicat per l'Homo sapiens: criticar el qui no hi és. És bàsicament per això que tenen molta cura d'organitzar trobades, celebracions, on no hi han de ser els que han de ser criticats, i on els que hi són saben de bo de bo que en el moment en que marxin seran objecte de crítiques cruels i despietades. Entre ells, els de la camada, es consolen, es recomforten, dient-se una vegada i una altra que els errors que els atribueixen no són tals, sinó que obeeixen les circumstàncies, la injustícia que exerceixen damunt d'ells, la incomprensió, la incompetència d'algú que els mana... Les camades d'Homo sapiens tenen la funció antropològica de reforçar l'individu dins d'un grup, no pas ajundant-lo a ser millor o autoexigir-se més, sinó atorgant-li la sensació que és un individu estimat, valorat, admirat, perfecte... malgrat que quan aquest individu se'n va un moment de la camada el deixen verd com un eucaliptus a la primavera; perquè en realitat de la crítica als altres és d'on treuen la compensació que els alleugera una mica de la seva baixa autoestima i de la seva inseguretat.
Com haureu comprovat, estic parlant només d'alguns grups d'individus Homo sapiens (només del 95%); els altres no necessiten ajuntar-se en camades, o si ho fan, són camades nobles, d'aquelles que mai no parlen malament de ningú pel darrere, d'aquelles que mantenen temes de conversa interessants i enriquidors, d'aquelles que se senten apassionades per la ciència, per l'art, per la natura, per la llibertat, per la felicitat; d'aquelles que no parlen mai de comprar, de tenir, de consumir, d'exhibir, de fatxendejar, de menysprear, de classificar...

Beneïda solitud. Beneït hàbit de no necessitar ningú. Beneït secret el que ens permet viure dins d'alguna de les camades sense necessitar-la, sense dependre'n, i mantenir, bo i tot, la identitat, l'opinió i la llibertat, malgrat que per fer-ho la nostra presència dins la camada duri un instant. Beneïda llibertat la d'estar sol. Beneïda recepta, la de la felicitat, que trobem intensa a cada instant, aquí i ara, i no després ni d'aquí a una estona; que la trobem aquí, en nosaltres, sense utilitzar ningú per aconseguir-la; que la tenim sempre, ni que troni, ni que aparegui el dolor, la mort, o la desgràcia, perquè de vegades l'herba creix sota la neu.
Deslliureu-me senyor de les capelletes i les camades...!

.

.

L'obsessiva i inadequada necessitat que té l'individu Homo sapiens que "estiguin d'acord" amb ell.

.

Reescric el que vaig pensar (i el que vaig deixar plasmat) en aquest blog fa alguns mesos:

"Les diferències, del tipus que siguin, no ens han de separar ni d'allunyar. Tenim dret a ser diferents, tenim dret a no comprendre'ns, tenim el deure d'acceptar-nos malgrat que no ens comprenguem, tenim el deure d'estimar-nos malgrat que no estiguem d'acord. Si algú, amparant-se en alguna creença o doctrina, se sent allunyat d'una altra persona només per opinar de manera diferent, que s'ho faci mirar, en alguna cosa s'equivoca. Tenim el deure d'estimar-nos malgrat que no estiguem d'acord."

I ho reescric perquè de vegades em fa l'efecte que vivim en un món on és obligatori estar d'acord; un món d'individus que es molesten quan algú s'atreveix a expressar-se per a dir alguna cosa que a ells no els sembla encertada. I així, sovint, els dissidents són considerats uns creguts, uns prepotents, uns egocèntrics, uns... perquè es pensen que tenen raó. Es veu que, per a ser acceptat per una col·lectivitat, hom ha de dubtar de si mateix, i acceptar (o fer veure que accepta) com a correctes els arguments de la col·lectivitat, o els arguments d'aquell que es molesta per la dissidència.

No hi ha gaire més a dir: no cal que estiguem d'acord, no és necessari, no passa res per pensar diferent; tots tenim dret a expressar el que pensem, allò que hem après o allò que ocupa les nostres reflexions; i qui es molesti per això té un problema de tolerància.

. .

La bellesa que amaga cada instant

.

Hi ha moments en què la felicitat m'emplena sense cap raó concreta; és el natural; el natural és sentir-se feliç malgrat l'enorme llista que podem escriure de problemes, qüestions pendents, riscos vitals i demés mandangues.

El tema és que ni que deixem de sentir-nos feliços, la llista continuarà existint, i, al capdamunt, no serem feliços; aleshores, per què deixar de ser-ho?
Feliç, per què? Per l'ara. Per estar caminant per la vorera. Pel cel, tan blau. Per les boires. Per la pluja. Per aquesta espera genial dins del cotxe, fent caravana, que em permet veure més a poc a poc allò que sempre ignoro de tan de pressa com vaig quan circulo a ritme normal: l'arc de Barà, el càmping la Sirena dorada, la flaire dels ametllers, la posta. Feliç per la classe que faré. Feliç pel que ha sentit aquesta persona quan li he fet veure que tot el que veiem som les sensacions que produeix a la nostra consciència l'efecte d'una ona electromagnètica en excitar el nervi òptic. Feliç per...
Però llavors, enmig de la meva felicitat silenciosa, que no expresso per no semblar imbècil, em topo amb un munt de persones que no són felices. Tenen la mateixa llista de desgràcies que jo; n'estic convençut; però hi ha, al darrere d'algunes mirades, una ombra oculta rere la màscara de les bones formes; una ombra que els fa mal i que segurament és foc d'encenalls. N'hi hauria prou amb què trobessin la bellesa de cada instant (per banal que a algú li sembli) perquè comencessin a fimbrar amb la força de la vida. No dic que no tinguin problemes; dic que l'experiència personal em fa veure que ni que els problemes arribin al punt de fer-te tornar boig de dolor, un es pot sentir intensament feliç quan aconsegueix trobar la bellesa que amaga cada instant.

..

Pot, la informació de l'entorn que transmetem amb els gens als nostres fills, ser la prova del fet que tots veiem el mateix?

.

.Fa algun temps, al web de relatsencatalà, i en un apassionant blog, avui en desús, anomenat "El laberint de les idees", vam tractar el tema de la percepció de la consciència, i ens vam plantejar si era objectiva, o si per contra cadascú de nosaltres viu en un món virtual particular, que no ha de ser necessàriament el mateix per tots.

En aquell moment, la informació que tenia no em movia a opinar en un sentit o en un altre més enllà d'una simple intuició; em vaig proposar continuar buscant. Fa pocs dies, va caure a les meves mans l'article "L'evolució de les emocions" de David Matsumoto, i tinc algunes pistes que m'acosten un centímetre més a la resposta.

Com que a gairebé ningú li interessen aquests temes, els publico aquí per si en el futur algú amb més ciència i prestigi que jo els pot aprofitar eliminant els errors abundosos que hi deu haver i corregint les imperfeccions dels meus raonaments i conclusions.

Explica David Matsumoto que existeix una base de dades, al cervell, on estan emmagatzemades informacions que es transmeten genèticament de pares a fills i que fan referència a les emocions que hem de sentir davant de certs estímuls externs. Per exemple, la visió d'un objecte cilíndric i embolicat que xiula, és convertida pel cervell en un esquema. Aquest esquema és comparat als esquemes arxivats a la base de dades, heretats amb els gens. Cas que aquest esquema elaborat a partir de la percepció coincideixi amb algun dels esquemes arxivats (per exemple en aquest cas coincidiria amb l'esquema “Serp de cascabell”), algunes arees del cervell responsables de l'emoció “por” serien activades, i, a la consciència, sentiríem de manera automàtica “por”; i de manera involuntària el nostre rostre mouria els músculs estrafent una expressió de por instintiva.
Matsumoto explica les proves que demostren amb claredat i contundència com les emocions, i l'expressivitat que desenvolupen al rostre (els gests), són innats, és a dir heretats genèticament.
Tot això demostra que naixem amb informació del nostre entorn (informació no apresa) als gens. Als gens, hi ha informació de les imatges que ens envolten, sobretot d'aquelles que per a sobreviure, reproduir-nos i controlar l'entorn, ens convé conèixer. I qui diu imatges pot dir sons, flaires, tactes, gusts...
La pregunta que em brolla ara mateix, i que tractaré en el futur és: ¿“L'esquema que elabora el cervell a partir de la percepció rebuda de l'exterior, l'elabora en funció de l'efecte que la percepció exterior produeix a la ment (sensacions de les imatges virtuals corresponents a la serp), o en funció de les ones electromagnètiques que combinades corresponen a la imatge serp abans que aquesta produeixi cap sensació a la ment?
Si el cervell elabora l'esquema en funció de les sensacions produïdes per la llum, s'hauria demostrat que tots veiem el mateix, és a dir que experimentem les mateixes sensacions davant d'un grup de freqüències d'ona determinades, perquè si no fos així, els nostres fills, i els fills dels nostres fills, que hereten l'arxiu d'esquemes d'imatges exteriors, no els podrien interpretar. Els esquemes elaborats a partir de les sensacions experimentades a causa dels estímuls externs serien diferents als emmagatzemats als gens si les sensacions davant d'idèntics estímuls externs fossin diferents de pares a fills, i per tant, no hi hauria emocions innates. I sabem que hi són.
Si, per contra, el cervell elabora respostes (emocions) abans que l'estímul exterior elabori les sensacions (és a dir si elabora respostes emotives a partir de l'estimul extern directament sense que depenguin aquestes respostes de la sensació produïda), a les hores la incògnita de si tots veiem el mateix persisteix. La sensació conscient produïda, en aquest segon cas, seria una conseqüència secundària, que no tindria cap funció (aparentment)

  I continuarem investigant.

.

.

P.D. Una idea que m'ha vingut després de penjar aquest post és que si l'elaboració de l'esquema fos posterior a la sensació a la consciència, això podria explicar la "funció" de la consciència dins de l'evolució. La consciència podria ser un mitjà per a transmetre amb rapidesa i amb claredat la informació de l'entorn exterior a les diferents arees del cervell.

Entenc que tot allò que té un ésser viu ho té perquè al llarg de l'evolució de les espècies ha aportat un benefici de cara a la supervivència, a la reproducció i al control de l'entorn. La consciència, si ha arribat a aparèixer, és perquè realitza alguna funció; i aquesta funció (la de comunicar amb rapidesa i claredat informacions de l'entorn exterior a les diferents arees del cervell) podria ser una de les diverses funcions que pot (o ha de) tenir. No obstant això, no seria l'única funció; car la consciència en té una de clara: augmentar la força de la capacitat reflexiva de l'Homo sapiens, que li permet millorar la qualitat dels raonaments, que bo i que estan influits pel poder inconscient, sens dubte, hi són, i juguen un paper clau en la supervivència, la reproducció i el control de l'entorn.

.

.

Estimeu els vostres fills.

.

Llegeixo que sotmetre un ratolí a la manca de llum durant els seus primers mesos de vida, fa que d'adult no hi vegi prou bé, perquè els circuits neuronals que s'han de connectar al llarg dels primers temps de vida responsables de la gestió de la informació lumínica no s'han desenvolupat prou.
Llegeixo que els infants que no han estat estimats durant els seus primers anys de vida, que no han rebut afecte, que han estat menyspreats o ferits, manifesten, al llarg de la seva vida adulta, i en un percentatge molt elevat, comportaments psicopàtics i manca d'empatia. És provat que tenen atrofiada la zona frontal i límbica del cervell.

Hauríem de tenir en compte això alhora de no oblidar-nos cada dia d'estimar molt els nostres fills; d'estimar-los manifestament i efusivament; d'estimar-los sincerament; de no ignorar-los; de considerar els seus problemes tan importants com els nostres.

Hauríem de tenir en compte això a l'hora d'opinar sobre determinats personatges que malgrat que han d'anar a la presó (mai no ho poso en dubte) potser no poden actuar de manera diferent a com ho fan.

Necessitem amor; i no parlo de desig, ni d'intercanvi d'interessos, ni d'enamorament, ni d'estats d'eufòria provocats per les drogues que genera el nostre cervell quan ens enamorem, parlo d'amor.

.

El model virtual que ens explica el conte de la realitat. La bellesa que som. El foc que portem a dins.

Llegeixo, aquests dies, que cadascun dels nostres cervells posseeix 100.000 milions de neurones, i que cada neurona realitza 10.000 sinapsis (zones de contacte entre neurones per on intercanvien informació).
Aquests intercanvis d'informació representen la vida de la nostra ment, la seva activitat, la seva profunditat... Hi ha tantes sinapsis al nostre cervell com 5000 vegades el nombre d'estrelles de la nostra galàxia. Un petit univers dins nostre, del qual no som conscients. La ment treballa, la majoria de vegades, sense que ho sapiguem; i té records, i elabora pensaments, i pren decisions de tota mena, sense que nosaltres ens n'adonem.

Però he començat parlant de tot això no pas per aprofundir en el funcionament del cervell, sinó per a meravellar-me. L'ésser humà és una meravella. La seva vida interior, la seva capacitat mental, la seva consciència, es podria simbolitzar com un univers solcat de punts lluminosos, petits sols, guspireigs d'idees, sentiments, imatges, sensacions, decisions.

Tenim un univers a dins; a través dels nostres ulls es crea un món que representa tot allò que des de fora ens saluda; l'ordre exterior que nosaltres arribem a conèixer gràcies al model virtual que desenvolupa la nostra ment per a explicar-nos el conte de la realitat. A fora, només l'ordre, les magnituds, els conceptes, la realitat invisible i misteriosa... A dins, la bellesa que som, inventant-se la forma que l'ordre d'enllà de la nostra consciència podria tenir si nosaltres l'haguéssim inventat.

I al fons de tot, quan estem ben sols, ben meravellats, ben tranquils, ben agraïts d'existir malgrat les nostres misèries, ben disposats a ser coherents amb aquest agraïment que sentim, flameja el foc d'un amor amb el qual, sabent-ho o no, ens identifiquem, i al qual tendim. Busquem, contínuament, a fora, allò que tenim a dins, allò que som...

.

Sobre si la llibertat vol dir que algú triarà picar-se els dits amb un martell en comptes de menjar-se un pastís.

.

Al llarg de la meva vida he escoltat sovint les frases alliçonadores dels que parlen de la llibertat humana com la capacitat que ens atorga la possibilitat d'escollir el mal (gran misteri!); com si l'existència de la llibertat impliqués necessàriament que algú hagués d'escollir el mal.

Avui, sense pretendre criticar cap fe ni cap religió, posaré en qüestió que ésser lliures vulgui dir que hi hagi d'haver algú que esculli el mal. Per què ho hauria de fer? Si és realment lliure, ¿no li permet aquesta llibertat triar la millor opció? ¿No resulta il·lògic fer servir la llibertat per a escollir la pitjor opció per un mateix? ¿Implica la llibertat que algú pugui decidir ser il·lògic respecte al seu bé íntim?

Per reflexionar sobre això he decidit fer un experiment:

A un grup de 1000 nens, se'ls deixa escollir entre:

Opció A: agafar un martell i picar-se els dits amb força.
Opció B: menjar-se un plat de les seves postres preferides.

Són lliures per decidir qualsevol de les dues opcions. ¿Quina creieu que escolliran?

Probablement tots escolliran l'opció B. ¿Com és que tots escolliran l'opció B si realment són lliures per escollir entre la A o la B? ¿La llibertat no hauria d'implicar diversitat de respostes?

Conclusions:

1.-El fet que els éssers humans siguem lliures per triar no vol dir que no triem sempre, o quasi sempre, només una de les dues (o de les tres, o de les quatre...) opcions possibles. La llibertat no implica necessàriament diversitat; només la fa possible, si escau i si convé que sigui possible.

2.- Cas que en l'exemple anterior algun nen escollís l'opció A, hauríem de concloure que el nen té algun problema psicològic, o que el nen no ha percebut amb claredat el sentit de l'elecció (hi ha algun element que no comprèn); pateix alguna confusió.
Aquesta és la raó per la qual estic convençut que l'ésser humà sempre escollirà el “bé” quan se li presenti l'ocasió de triar entre el bé i el mal. I si no tria el bé, és perquè té algun problema de disseny, o de la percepció de la totalitat de la magnitud de la tria, o de la comprensió, o de la capacitat de posar-se en el lloc dels altres, o de comprendre el sentit de l'existència. Amb això no estic defensant que en l'àmbit de les lleis no s'hagi d'exigir responsabilitats (i penes) als culpables, però no tant a causa de la justícia, sinó com a mètode per a protegir la societat de comportaments negatius.

Pel que fa a les implicacions religioses d'aquestes conclusions, haig de dir que cap ésser humà pot rebutjar el “bé”. I que si ho fa, és perquè té ha un problema de percepció, de comprensió o de disseny, que s'explica des d'un punt de vista científic, apel·lant als instints (pulsions) ancestrals que s'han heretat amb la informació genètica a causa de la selecció natural en el procés de l'evolució de les espècies. La pulsió manipula la percepció, la comprensió i l'activitat mental, fins al punt que l'individu quan tria no ho fa objectivament sinó com a víctima d'una confusió que té funcions evolutives. En la meva modesta opinió, el mal espiritual (diable, etc.) no existeix, sinó que allò que entenem com a mal (la manca d'empatia, la violència, l'odi, l'egoisme...) té unes arrels materials perfectament comprensibles des del punt de vista de l'etologia i de la psicologia evolutiva (comprensible no vol dir justificable).

.

Determinats per la genètica o pels agents externs?

.

De vegades hi ha qui pregunta: ¿això és genètic o esdevé a causa d'un agent extern o de l'aprenentatge?
He escoltat aquesta pregunta referida a característiques humanes tan diverses com "els gusts gastronòmics" “l'orientació sexual” “la bondat” “la intel·ligència” “les pors” “el caràcter” "la imaginació"...
No donaré, òbviament, cap resposta; però proposaré un pensament: ¿La pell bruna, d'un individu mitjà mediterrani, és bruna a causa de la genètica o per culpa d'un agent extern?
No ens precipitem a respondre. Pensem, una mica, abans.
Els individus mitjans mediterranis que conec (els de la meva família), a l'hivern, són blancs; si fa no fa com la llet amb un bri de canyella. I a l'estiu, són del color de la xocolata. Si haguessin viscut tota la vida a l'illa de les “Terres del Nord”, que està per damunt de Sibèria, mai no haurien estat bruns, sempre haurien estat blancs, i molt blancs. Fet que prova que una de les causes de la morenor és la potència dels raigs solars (la seva inclinació); per tant, hi ha un agent extern que esdevé una causa de la morenor. Però el cas és que si la meva família enlloc de ser mediterrània fos irlandesa, ni vivint de continu a Fuerteventura, no arribarien a ser mai bruns. La qual cosa demostra que la pigmentació és un efecte que es produeix només quan hi ha determinada informació genètica al nucli de cadascuna de les cèl·lules.
Com a conclusió podríem dir que poden existir algunes informacions genètiques al nucli de cadascuna de les cèl·lules que només desenvolupin efectes visibles quan determinats agents externs hi siguin presents; i que passin desapercebudes quan aquests agents no hi siguin.
Aquest raonament estic convençut que es podria aplicar a les preguntes inicials. Hi pot haver informacions genètiques que sense determinats estímuls externs mai no arribin a manifestar-se en un efecte visible (que mai no arribin a desenvolupar-se). Hi pot haver, també, individus que no tinguin aquestes informacions genètiques, i que ni davant dels agents externs que els estimulen no desenvolupin els seus efectes.
Penso que gairebé tot el que som depèn d'aquests dos factors: la genètica i els agents externs (entenent l'educació, i també l'amor que rebem, com alguns d'aquests agents externs).

.

.