Tenim molt de valor.

Tenim molt de valor.

Per això m'apiado dels culpables, per això els estimo, per això em dolen.

Potser també, no ho nego pas, perquè de vegades, i com tothom, jo també he estat culpable.

Parlen els psiquiatres dels psicòpates, com d'aquells que no són capaços de sentir ni emocions ni empatia, i que en conseqüència no tenen remordiments ni se senten culpables; substitueixen el paper de les emocions pel del pur exercici racional, només amb l'interès de reaccionar com toca segons els valors socials i en vistes al benefici individual, sense influència dels sentiments, ni de l'empatia, perquè, de fet, no tenen ni sentiments ni empatia. Alguns psiquiatres diuen que no és una malaltia, sinó una manera de ser. Permeteu-me que ho posi en dubte, perquè el mot “malaltia” és una etiqueta que ens hem inventat per a definir un problema, i com totes les etiquetes tindrà el significat que convencionalment li hàgim assignat. Si una ment no és capaç de tenir empatia, quina culpa en té? No podríem considerar aquesta incapacitat com una patologia? ¿Què ha fet de dolent un psicòpata per a ser psicòpata? Hi hagut casos en què la inhibició de l'empatia ha desaparegut en edats adultes, perquè tenia una causa química. La química del cervell (quelcom tan material) decideix la manera com percebem el món, com pensem, com estimem (quelcom absolutament espiritual).

Tenim molt de valor. Per això és més important la reconciliació que el càstig. Per això no em sumo a la solució d'afegir més mal per a combatre el mal. El mal no pot ser combatut amb el mal. Si alguna vegada el combatem així és perquè no ho sabem fer d'una altra manera; però aquest combat no deixa de ser una eina purament utilitarista sense els aires de justícia que les societats intenten d'assignar-li.

Tenim molt de valor. Per això, malgrat que em senti dir de tot (sol passar quan no estossino els culpables) estimaré els culpables igual com a les víctimes, i em doldré tant, o potser més, pel mal que els culpables es fan quan fan mal, com pel mal que les víctimes pateixen.

Tenim molt de valor. Per això necessitem una reconciliació absoluta, definitiva i real. I crec que és possible. Malgrat el dolor agut de les víctimes (que quan actua impedeix que la raó i l'empatia treballin), la reconciliació, amb la comprensió de la ceguesa i de la feblesa, és possible.

És per això que crec que a l'última escena de l'acte (o a la primera de la resta de l'obra) el bé triomfarà definitivament.

El mal, en un cervell sa i clarivident, mai no és escollit.

.

.