.Fa algun temps, al web de relatsencatalà, i en un apassionant blog, avui en desús, anomenat "El laberint de les idees", vam tractar el tema de la percepció de la consciència, i ens vam plantejar si era objectiva, o si per contra cadascú de nosaltres viu en un món virtual particular, que no ha de ser necessàriament el mateix per tots.
En aquell moment, la informació que tenia no em movia a opinar en un sentit o en un altre més enllà d'una simple intuició; em vaig proposar continuar buscant. Fa pocs dies, va caure a les meves mans l'article "L'evolució de les emocions" de David Matsumoto, i tinc algunes pistes que m'acosten un centímetre més a la resposta.
Com que a gairebé ningú li interessen aquests temes, els publico aquí per si en el futur algú amb més ciència i prestigi que jo els pot aprofitar eliminant els errors abundosos que hi deu haver i corregint les imperfeccions dels meus raonaments i conclusions.
Explica David Matsumoto que existeix una base de dades, al cervell, on estan emmagatzemades informacions que es transmeten genèticament de pares a fills i que fan referència a les emocions que hem de sentir davant de certs estímuls externs. Per exemple, la visió d'un objecte cilíndric i embolicat que xiula, és convertida pel cervell en un esquema. Aquest esquema és comparat als esquemes arxivats a la base de dades, heretats amb els gens. Cas que aquest esquema elaborat a partir de la percepció coincideixi amb algun dels esquemes arxivats (per exemple en aquest cas coincidiria amb l'esquema “Serp de cascabell”), algunes arees del cervell responsables de l'emoció “por” serien activades, i, a la consciència, sentiríem de manera automàtica “por”; i de manera involuntària el nostre rostre mouria els músculs estrafent una expressió de por instintiva.
Matsumoto explica les proves que demostren amb claredat i contundència com les emocions, i l'expressivitat que desenvolupen al rostre (els gests), són innats, és a dir heretats genèticament.
Tot això demostra que naixem amb informació del nostre entorn (informació no apresa) als gens. Als gens, hi ha informació de les imatges que ens envolten, sobretot d'aquelles que per a sobreviure, reproduir-nos i controlar l'entorn, ens convé conèixer. I qui diu imatges pot dir sons, flaires, tactes, gusts...
La pregunta que em brolla ara mateix, i que tractaré en el futur és: ¿“L'esquema que elabora el cervell a partir de la percepció rebuda de l'exterior, l'elabora en funció de l'efecte que la percepció exterior produeix a la ment (sensacions de les imatges virtuals corresponents a la serp), o en funció de les ones electromagnètiques que combinades corresponen a la imatge serp abans que aquesta produeixi cap sensació a la ment?
Si el cervell elabora l'esquema en funció de les sensacions produïdes per la llum, s'hauria demostrat que tots veiem el mateix, és a dir que experimentem les mateixes sensacions davant d'un grup de freqüències d'ona determinades, perquè si no fos així, els nostres fills, i els fills dels nostres fills, que hereten l'arxiu d'esquemes d'imatges exteriors, no els podrien interpretar. Els esquemes elaborats a partir de les sensacions experimentades a causa dels estímuls externs serien diferents als emmagatzemats als gens si les sensacions davant d'idèntics estímuls externs fossin diferents de pares a fills, i per tant, no hi hauria emocions innates. I sabem que hi són.
Si, per contra, el cervell elabora respostes (emocions) abans que l'estímul exterior elabori les sensacions (és a dir si elabora respostes emotives a partir de l'estimul extern directament sense que depenguin aquestes respostes de la sensació produïda), a les hores la incògnita de si tots veiem el mateix persisteix. La sensació conscient produïda, en aquest segon cas, seria una conseqüència secundària, que no tindria cap funció (aparentment)
Matsumoto explica les proves que demostren amb claredat i contundència com les emocions, i l'expressivitat que desenvolupen al rostre (els gests), són innats, és a dir heretats genèticament.
Tot això demostra que naixem amb informació del nostre entorn (informació no apresa) als gens. Als gens, hi ha informació de les imatges que ens envolten, sobretot d'aquelles que per a sobreviure, reproduir-nos i controlar l'entorn, ens convé conèixer. I qui diu imatges pot dir sons, flaires, tactes, gusts...
La pregunta que em brolla ara mateix, i que tractaré en el futur és: ¿“L'esquema que elabora el cervell a partir de la percepció rebuda de l'exterior, l'elabora en funció de l'efecte que la percepció exterior produeix a la ment (sensacions de les imatges virtuals corresponents a la serp), o en funció de les ones electromagnètiques que combinades corresponen a la imatge serp abans que aquesta produeixi cap sensació a la ment?
Si el cervell elabora l'esquema en funció de les sensacions produïdes per la llum, s'hauria demostrat que tots veiem el mateix, és a dir que experimentem les mateixes sensacions davant d'un grup de freqüències d'ona determinades, perquè si no fos així, els nostres fills, i els fills dels nostres fills, que hereten l'arxiu d'esquemes d'imatges exteriors, no els podrien interpretar. Els esquemes elaborats a partir de les sensacions experimentades a causa dels estímuls externs serien diferents als emmagatzemats als gens si les sensacions davant d'idèntics estímuls externs fossin diferents de pares a fills, i per tant, no hi hauria emocions innates. I sabem que hi són.
Si, per contra, el cervell elabora respostes (emocions) abans que l'estímul exterior elabori les sensacions (és a dir si elabora respostes emotives a partir de l'estimul extern directament sense que depenguin aquestes respostes de la sensació produïda), a les hores la incògnita de si tots veiem el mateix persisteix. La sensació conscient produïda, en aquest segon cas, seria una conseqüència secundària, que no tindria cap funció (aparentment)
I continuarem investigant.
.
.
P.D. Una idea que m'ha vingut després de penjar aquest post és que si l'elaboració de l'esquema fos posterior a la sensació a la consciència, això podria explicar la "funció" de la consciència dins de l'evolució. La consciència podria ser un mitjà per a transmetre amb rapidesa i amb claredat la informació de l'entorn exterior a les diferents arees del cervell.
Entenc que tot allò que té un ésser viu ho té perquè al llarg de l'evolució de les espècies ha aportat un benefici de cara a la supervivència, a la reproducció i al control de l'entorn. La consciència, si ha arribat a aparèixer, és perquè realitza alguna funció; i aquesta funció (la de comunicar amb rapidesa i claredat informacions de l'entorn exterior a les diferents arees del cervell) podria ser una de les diverses funcions que pot (o ha de) tenir. No obstant això, no seria l'única funció; car la consciència en té una de clara: augmentar la força de la capacitat reflexiva de l'Homo sapiens, que li permet millorar la qualitat dels raonaments, que bo i que estan influits pel poder inconscient, sens dubte, hi són, i juguen un paper clau en la supervivència, la reproducció i el control de l'entorn.
.
.
4 comments:
A mi m'interessa molt aquest tema, però m'he perdut en el teu raonament :S Entenc el que explica David Matsumoto però no les conseqüències de quan estableix la relació. El que a mi em sembla és que la relació es produeix una vegada tenim unes impressions (sensacions) de les percepcions i, al compararles, veiem que corresponen a alguna cosa perillosa, per exemple, i sentim por. Però això en si, com pot ser prova que tots percebem el mateix? En tot cas és prova que tots sentim les mateixes emocions davant determinats estímuls, el fet que veiem el mateix o no dependrà de l'estructura ocular i aquestes coses, suposo. A més, tampoc veig clar com es pot establir la relació abans que es produeixin les sensacions, suposo que em falten coneixements de metafísica per entendre-ho.
En Matsumoto demostra, amb tot un seguit de proves, que els nadons, quan neixen, tenen gravada informació, de l'entorn, al cervell. Per exemple, si veuen una serp, senten por, malgrat que ningú no els ha ensenyat que la imatge de la serp és un motiu per espantar-se. És a dir, que, d'alguna manera, la imatge de la serp els deslliga la sensació de por; això demostra que, d'alguna manera, tenen aquesta imatge gravada a dins, heretada dels seus pares. Obviament, l'única manera de transmetre una informació mitjançant l'herència genètica, és a través d'una cadena de mol·lècules (per dir-ho d'alguna manera, codificades, que es transmet al fill (un esquema). HI ha d'haver una relació entre aquest esquema químic i la sensació visual "serp". La sensació visual serp ha de ser convertida pel cervell (de manera natural i instantània) en un esquema químic, que si resulta idèntic al esquema químic arxivat a la memòria genètica, provoca que el cervell deslligui l'emoció por. Si els seus pares, en mirar la serp, la percebessin diferent a com ho fa el seu fill, aquest procés automàtic del cervell del fill, que converteix la sensació visual en un esquema químic, acabaria elaborant un esquema diferent al rebut via genètica. O sigui les sensacions dels pares han d'elaborar esquemes idèntics als arxivats als gens dels pares, si igual que el fill senten por instintiva; aquests esquemes arxivats als gens dels pares són els que passaran al fill. El fill ha d'elaborar esquemes idèntics als heretats i arxivats en veure la serp, si és que la memòria genètica funciona. La única manera que els esquemes elaborats pel cervell del fill siguin iguals als esquemes que elaboren el cervell dels pares, és que tots dos experimentin la mateixa percepció. Si les percepcions fossin diferents, els esquemes químics serien diferents, i un dels dos, o els pares, o el fill, no podrien comparar els esquemes elaborats en percebre la sensació amb els arxivats.
No sé si m'he explicat bé, però la intenció ha estat bona.
Salutacions!
Jo tampoc veig clar com es pot establir la relació abans que es produeixin les sensacions; però podria ser que ni que jo no ho vegués clar, pogués ser.
D'acord, m'has convençut ;)
Post a Comment