Sobre si la llibertat vol dir que algú triarà picar-se els dits amb un martell en comptes de menjar-se un pastís.

.

Al llarg de la meva vida he escoltat sovint les frases alliçonadores dels que parlen de la llibertat humana com la capacitat que ens atorga la possibilitat d'escollir el mal (gran misteri!); com si l'existència de la llibertat impliqués necessàriament que algú hagués d'escollir el mal.

Avui, sense pretendre criticar cap fe ni cap religió, posaré en qüestió que ésser lliures vulgui dir que hi hagi d'haver algú que esculli el mal. Per què ho hauria de fer? Si és realment lliure, ¿no li permet aquesta llibertat triar la millor opció? ¿No resulta il·lògic fer servir la llibertat per a escollir la pitjor opció per un mateix? ¿Implica la llibertat que algú pugui decidir ser il·lògic respecte al seu bé íntim?

Per reflexionar sobre això he decidit fer un experiment:

A un grup de 1000 nens, se'ls deixa escollir entre:

Opció A: agafar un martell i picar-se els dits amb força.
Opció B: menjar-se un plat de les seves postres preferides.

Són lliures per decidir qualsevol de les dues opcions. ¿Quina creieu que escolliran?

Probablement tots escolliran l'opció B. ¿Com és que tots escolliran l'opció B si realment són lliures per escollir entre la A o la B? ¿La llibertat no hauria d'implicar diversitat de respostes?

Conclusions:

1.-El fet que els éssers humans siguem lliures per triar no vol dir que no triem sempre, o quasi sempre, només una de les dues (o de les tres, o de les quatre...) opcions possibles. La llibertat no implica necessàriament diversitat; només la fa possible, si escau i si convé que sigui possible.

2.- Cas que en l'exemple anterior algun nen escollís l'opció A, hauríem de concloure que el nen té algun problema psicològic, o que el nen no ha percebut amb claredat el sentit de l'elecció (hi ha algun element que no comprèn); pateix alguna confusió.
Aquesta és la raó per la qual estic convençut que l'ésser humà sempre escollirà el “bé” quan se li presenti l'ocasió de triar entre el bé i el mal. I si no tria el bé, és perquè té algun problema de disseny, o de la percepció de la totalitat de la magnitud de la tria, o de la comprensió, o de la capacitat de posar-se en el lloc dels altres, o de comprendre el sentit de l'existència. Amb això no estic defensant que en l'àmbit de les lleis no s'hagi d'exigir responsabilitats (i penes) als culpables, però no tant a causa de la justícia, sinó com a mètode per a protegir la societat de comportaments negatius.

Pel que fa a les implicacions religioses d'aquestes conclusions, haig de dir que cap ésser humà pot rebutjar el “bé”. I que si ho fa, és perquè té ha un problema de percepció, de comprensió o de disseny, que s'explica des d'un punt de vista científic, apel·lant als instints (pulsions) ancestrals que s'han heretat amb la informació genètica a causa de la selecció natural en el procés de l'evolució de les espècies. La pulsió manipula la percepció, la comprensió i l'activitat mental, fins al punt que l'individu quan tria no ho fa objectivament sinó com a víctima d'una confusió que té funcions evolutives. En la meva modesta opinió, el mal espiritual (diable, etc.) no existeix, sinó que allò que entenem com a mal (la manca d'empatia, la violència, l'odi, l'egoisme...) té unes arrels materials perfectament comprensibles des del punt de vista de l'etologia i de la psicologia evolutiva (comprensible no vol dir justificable).

.