"L'eixida i altres narracions" a les llibreries.

.

Fa ja algunes setmanes que veig “L'Eixida i altres narracions", el llibre que conté el meu “Informe sobre l'Homo sapiens”, ran de l'aparador de “EL Cau ple de Lletres”; ahir em vaig sentir molt feliç en trobar-lo al Corte Inglés de Sabadell.
Aquesta alegria no em brolla pas per ambició econòmica (els escriptors pobres no guanyem més si venem més) sinó per l'innocent plaer de pensar que algú es pot estar llegint la meva història. Una història que em va tenir reflexiu i despert tot un més d'agost de fa tres anys. Una història que he intentat que no seguís la moda actual de no dir res.
Els escriptors d'avui, els que en saben, els que guanyen diners, els que surten als mitjans, normalment, no diuen ni volen dir res. Encara més: abominen contra els qui pretenen dir alguna cosa; és ben legítim que pensin així.
Jo, en la meva modesta tasca gairebé anònima, faig de tot. A voltes, faig cas dels savis i escric relats que no diuen res d'essencial, que no contenen cap missatge, però que entretenen, que intenten seduir o enganxar el lector; amb més o menys èxit, segons el moment i la sort. D'altres vegades, experimento, i intento traçar arguments estranys que van del surrealisme al realisme màgic. A cops, m'esforço a retratar la realitat. Algunes vegades porto la contrària als savis i escric com em surt dels cordons (els de les sabates), de les amígdales, i de l'hipotàlam, amb ajut de l'inconscient, i intento dir molt, i escric pensant exclusivament en mi (narcisisme confés), i treno una història pensant satisfer algú que fos exactament igual que jo en tots els aspectes (com que no sóc savi, ni com els savis, en aquests casos de rebequeria no satisfaig els bons escriptors en absolut; ni els bons escriptors, ni els bons crítics, que en saben molt i que determinen el que és bo i el que no ho és; perquè, repeteixo, en saben molt).
“Informe sobre l'Homo Sapiens” és un d'aquests relats llargs (micronovel·les) que escric algunes vegades, sabent que no guanyaran mai un premi literari perquè descriuen el món tal com els meus ulls el veuen (una visió no gaire estesa) i critiquen el món tal com els meus ulls silenciosament el critiquen (una crítica no gaire compartida). És per això que el fet que aconseguís una menció i la publicació a Cossetània va ser per a mi una alegria similar a la que hauria tingut si hagués quedat primer i m'hagués endut els mil euros, que al capdavall no són la raó per la qual escric. I si a algú no li agrada el meu relat, hi té tot el dret. Afortunadament, sé d'algunes persones que han gaudit llegint-lo; i jo no els agraeixo que els hagi agradat, sinó que l'hagin llegit (s'ha de tenir en compte que el llibre conté tres relats més, i que el meu és el quart en ordre d'aparició).
L'altre gran aspecte que estic descobrint són els tres relats del llibre que acompanyen l'Informe de l'Homo sapiens, i que no he escrit jo; autèntiques perles. A ells, però, els dedicaré un post especial per a cadascun ben aviat.

.
http://www.cossetania.com/mostrar_producte.php?prod=1026

.
http://www.xarxadellibres.cat/index.php/fitxa-llibre/items/4077.html

.

.

"Barcelona compte enrere" de Pol Marsà

.

Sóc d'aquells que quan una novel·la no els agrada, ho diuen sense embuts (potser amb diplomàcia) però sense dissimulació. No és el cas. “Barcelona compte enrere” m'agrada; i molt. La meva opinió no és la crítica d'un expert, sinó d'un consumidor sibarita. Sóc incapaç d'acabar una novel·la que estigui mal escrita, que tingui un estil inadequat o que m'avorreixi; i “Barcelona compte enrere” és d'aquelles històries que no pots deixar de llegir, que en un moment l'has acabada perquè en vols saber més, i que et deixen al paladar un regust de bona cuina que et fan dir “en vull més”.
Escrita en capítols curts, que no es perden en “palla” “elucubracions estèrils” o “gruix innecessari”, que diuen just el que han de dir per a deixar-te la inquietud argumental a dins. En frases més aviat curtes; ràpides i fàcils de comprendre; elegants. Salvant les distàncies, em produeix un efecte similar al de “Diari de l'oreneta” d'Amelie Nothomb. Aconsello sincerament que el compreu i que el llegiu, perquè passareu una bona estona; i si sou aficionats a escriure com jo, aprendreu nous recursos i us alimentareu d'un estil correctíssim i agradable.

...

L'Anecdota d'aquest llibre:

.Haig de reconèixer que no veig gaire la tele, per això la imatge del rostre dels dos nous veïns de la porta del davant de casa no em va dir res especial. Pot ser que en el moment de recollir les cartes de correus, a la bústia de dins del portal, els noms dels nous inquilins i els de la resta de veïns, hagin entrat dins del meu subconscient i sense proposar-m'ho m'hagin acabat sonant. Per això, quan a la presentació del meu últim llibre compartit “L'eixida i altres narracions” un dels companys autors del llibre va dir que en Pol Marsà acabava d'editar un llibre vaig dir... ep! Em sembla que és veí meu. El company em va mirar com dient “de què parla aquest?” i va continuar explicant-me que en Pol era un dels col·laboradors del Cuní, aquell que surt per la tele als matins; i jo de seguida vaig sospitar que potser no era la mateixa persona. El cas és que vaig buscar el llibre ““Barcelona compte enrere!” i el vaig comprar; i darrere la portada (com acostuma a ser habitual al convuls món de l'edició de l'any 2010) hi havia la fotografia de l'autor. Però com que jo no tinc memòria visual (em costa molt recordar un rostre si no tinc amb ell alguna mena de lligam afectiu) doncs la imatge no em va resultar familiar, si bé tampoc excessivament desconeguda. Va haver de ser la meva dona ( que tampoc veu gaire la tele i que és força detallista i amb més memòria que jo) qui digués: “Ostres, el veí!”.

P.D. Malgrat les lloances (sinceres) al llibre, sóc dels que pensen que qualsevol obra sempre és susceptible de millorar-se; fins i tot la dels grans escriptors.

Sant Jordi, fotografia de família.

.

Sant Jordi, una altra vegada.
I demà farà tres anys que vaig decidir presentar-me de manera regular als diferents premis literaris que brollen arreu del territori dels Països Catalans.
La fotografia de família (la que retrata els diferents llibres que contenen algun relat o poema escrit per a mi) és un xic més àmplia. Per primera vegada, un dels components del grup és un “llibre en solitari” (i no auto-editat), Llunyanies, al qual li tinc molt d'afecte, malgrat que sigui una micro-novel·la senzilla, sense ànims d'aconseguir res més que transmetre una història que he imaginat, i que estrafaig en un context hiperbòlic i quasi teatral.
Continuo content i satisfet de tenir aquesta afició (l'hàbit d'escriure) que no és altra cosa que una afició. I el fet que no sigui una activitat professional em permet el luxe d'arriscar, d'experimentar, de jugar, de provar, de somniar... No hi tinc res a perdre. Això no vol dir, però, que no intenti fer-ho cada vegada millor; conscient, però, que no puc agradar tothom. Intentar agradar tothom és el millor camí per no agradar-se un mateix. És per això que en la literatura de tercera divisió (o de preferent) en què de moment milito, poso com a objectiu preferencial agradar-me a mi mateix, sentir-me satisfet amb allò que escric, intentar millorar-ho preguntant-me què podria anar més bé, què hauria pogut ser i no ha estat; escoltant totes les opinions, però atorgant-los el valor que tenen, en funció de la jerarquia que m'he autoimposat.
Som a Sant Jordi una altra vegada; una festa sana, que celebra l'art d'explicar històries, de transmetre poesia, i de sentir-se lliure escrivint i imaginant. Al marge del mercantilisme que molts amb raó critiquen, hi ha literatura, hi ha històries, hi ha llibres... i això és genial!

.

.

.

Nit d'eixides, incerteses, places i Homo sapiens.

.

Ahir es va presentar a Vilabella el llibre editat per Cossetània que du per títol: "L'eixida i altres narracions" i que conté quatre micronovel·les de quatre autors que de moment militen a la tercera divisió de la literatura d'aquest país: Josep M. Bertran Teixidor, Montserrat Ortiz i Jansá, Alex Garrido Serra i Jeremias Soler Giménez.

L'acte fou molt agradable, molt simpàtic, molt ben organitzat. L'assistència fou nombrosa (unes 30 persones) tenint en compte que Vilabella és un poble molt petit. La presentació que l'alcalde i en Xavier Aguadé van fer dels autors va ser magnífica. I, en general, la conversa entre els autors, abans i després de la presentació, fou molt enriquidora, d'aquelles que et fan agafar ganes de continuar escrivint.

Per a mi, veure publicada la meva història "Informe sobre l'Homo sapiens" amb una qualitat d'impressió i d'edició excel·lent, me la va fer descobrir de nou, com si llegís la història d'algú altre, mercès també a la meva mala memòria que no deixa d'ajudar-me una i altra vegada, en permetre'm rellegir les meves obres com si ho fés per primera vegada.

Agraeixo també l'assistència d'una persona del Club Català de Naturisme, que va venir a la presentació amb els seus fills, i que em va fer molta il·lusió conèixer.

Us poso a continuació els mots que més o menys vaig dir en el moment de presentar "L'Informe sobre l'Homo sapiens"

1.- Hi ha més estrelles al cel que granets de sorra a totes les platges del món. Cada estrella és un sol. Cada sol té probablement al seu voltant uns quants planetes; alguns rocosos, la majoria d'ells amb força quantitat d'hidrogen, d'heli, de carboni, d'oxigen, de sofre... perquè són alguns dels primers elements que es formen al cor de les estrelles. Alguns dels planetes segur que tenen aigua (seria difícil que havent-n'hi tants, cap no en tingués. Alguns, a la distància justa per a tenir la temperatura ideal per a la vida. Alguns, amb l'atmosfera adequada per a desenvolupar la vida. Davant de l'immens nombre de sols (més nombrosos, com ja he dit, que tots els grans de sorra de totes les platges del món), i de sistemes solars; davant les lleis naturals que regulen el desenvolupament de la vida (idèntiques a tot l'univers), davant la idèntica presència a tot l'univers dels elements H, He, C,O, S, com a més abundosos; és per a mi una evidència (que no una fe) el fet que a tot l'univers existeixen milions de formes vivents, moltes de les quals arribaran o han arribat ja a la intel·ligència, a la consciència i a la tecnologia.
Probablement, i pel que sabem fins ara, que vinguin és impossible, però és ben cert que a l'edat mitjana algú va assegurar, amb la ciència a la mà, que l'Homo sapiens mai no podria volar.
Aquesta història, la història que us presento avui, és la història d'un d'aquests éssers, un explorador romàntic, un rei republicà, un científic que ve a estudiar el comportament d'una espècie animal auto-anomenada Homo sapiens; encara que en realitat aquesta missió és una excusa de l'explorador per a fugir d'un protocol i d'una tecnologia que l'ha allunyat de la bellesa natural de l'univers al llarg de tota la seva vida. És també, i no diré fins a quin punt, una autobiografia.

2.- Un dia em vaig mirar les mans, els dits, els pèls del revés dels dits, el riure cíclic i repetitiu de les femelles i dels mascles de la meva espècie, i em vaig adonar que era un mono; em vaig horroritzar. Vaig veure les meves mans i em van semblar les urpes d'una bèstia. Em vaig veure per uns instants des de fora de mi, i vaig descobrir que pertanyia a una espècie animal més, que no hi havia els animals i nosaltres, sinó que totes les espècies érem similars, i que allò que ens fa creure superiors és una característica de la nostra espècie que defineix la nostra identitat, i que sens dubte esdevé una característica superior, però que les altres espècies tenen d'altres característiques que defineixen la seva identitat i que potser elles consideren (o considerarien si poguessin) com a característiques superiors. Des d'aquell moment de clarividència, vaig començar a estudiar l'Homo sapiens des de fora, sobretot el que té a veure amb el funcionament de la seva ment. I tota aquest anàlisi l'estic realitzant amb ajut de la tasca de científics com Konrad Lorentz, Victor Frankl, Dianne Fossey, Charles Darwin, Schrodinger, Carl Sagan, Stephen Hawking, Albert Einstein, Sigmund Freud, i de pensadors com Anthony de Mello, que per a mi són fonamentals.
De primeres, la meva idea era fer informes, assaigs... que partien d'experiències meves d'absurd amb individus Homo sapiens que em feien sentir com si aquest món no fos el meu, com si aquesta espècie no fos la meva. Després vaig decidir escriure la meva història, dins d'unes coordenades diferents a les biogràfiques però molt relacionades, aprofitant aquests informes que ja havia escrit, i elaborant-ne de nous, amb un punt important de ficció, i amb la intenció que la història fos amena.

3.-Aquesta novel·la, micronovel·la, és un cant al republicanisme, a la igualtat entre les consciències, a la nuesa, a la lliure nuesa, a la bellesa del planeta, a la bellesa de l'espècie Homo sapiens malgrat la seva constant tendència als instints més ancestrals: violència, domini, ambició, artificialitat... Malgrat aquestes nafres que neixen d'instints ancestrals d'arrel evolutiva... l'Homo sàpiens és la prova del fet que aquest univers d'estels, de més estels com granets de sorra hi ha a totes les platges del mar, tendeix vers la consciència i l'amor. L'Homo sapiens és l'única prova que tenim del fet que l'amor existeix a l'univers; per això, potser, el protagonista de la meva història se n'enamora, potser per això decideix quedar-se en aquest planeta.

.

.

Informe sobre l'Homo sapiens. (Només queda una setmana!)

Una setmana, resta, només una setmana; per la presentació de "L'eixida i altres narracions", que conté la meva micronovel·la "Informe sobre l'Homo sapiens" que m'agrada de manera especial perquè... perquè sí.

A Vilabella, província de Tarragona, un poble que fa un esforç impresionant per organitzar aquest premi literari si tenim en compte el reduit nombre d'habitants amb què compta. A la sala de plens de l'Ajuntament d'aquest poble, la història de Virst, l'emperador de l'univers, del seu tutor Urps, d'en Corn, el senador, de la Laia, de l'estimat i meravellós planeta Terra, capaç de seduir un monarca universal i fer-lo abdicar del seu poder. Els informes de l'aventurer còsmic, republicà i agosarat, que contempla l'Homo sapiens com l'animal que és, i n'elabora informes dignes de la mateixa Dianne Fossey.

La presentació és a les vuit si us ve de gust fer una passejada pel camp de Tarragona.

Heus aquí el Montcau, la muntanya a on en Virts es comunicava amb l'Urps:

I la Cala Murtra, a on es va enamorar de la Laia:

Estic content que aquesta història estigui en paper i que l'hagi publicat Cossetània; i també d'acompanyar en el llibre als altres tres autors, tots ells de gran qualitat literària.

Heus aquí un petit fragment del començament de la història:

I

Diari de Virst

L'espai és tan ampli, i tan fosc, que després de viatjar-hi durant mil·lenis, hom s'adona que la llum és una excepció, que l'habitual és la negror i el buit. I aquí no valen els títols, ni les categories, ni els llinatges. L'univers calla per a tothom. A l’univers hi trobem el que portem a dins. A l’univers se'ns revela en certa mesura el que som. Aquí no hi ha emperadors ni servents. Tots som una espurna de miracle enmig del no res. Tots travessem aquest desert de quatre dimensions que de mica en mica ens descobreix els seus misteris, la seva essència, el seu ordre. Avui sabem que el buit és alguna cosa, que el no res per pròpia essència no existeix, que les dimensions plegades en certes condicions ens poden obrir camins a través d'aquest mar auster de buidor i estels. Gràcies a això conec, coneixem, gairebé la “totalitat dels dominis de l'imperi”. Bo i que quan els membres de la meva cort pronuncien l'expressió: “totalitat dels dominis” no puc evitar estrafer un somriure que si no fos per les meves obligacions de protocol es convertiria en riallada. ¿Què saben ells de la infinitud de l'univers? De tant en tant (molt de tant en tant, tot s'ha de dir) es topen amb un planeta desconegut, amb alguna forma de vida pintoresca; li posen una etiqueta, li fan quatre anàlisi, i au... ja han trobat més súbdits, més territori, més possessions, i l'imperi creix. Segons ells, l'imperi és tot; el que coneixem, i el que està esperant ser conegut per a nosaltres: els poderosos, els intel·ligents. La infinita diversitat universal, garantida per l'estadística i per l'omnipresent ordre de la natura, idèntic arreu, pertany del tot, segons diuen ells, a l'imperi que un servidor ha heretat de la seva família.
Ja en començo a estar tip. Voldria que l'existència fos alguna cosa més que aquesta comèdia de miserables vanitosos que ho centren tot en el domini.
Ser més forts, viatjar més de pressa, saber més, comprendre més, viure més temps, reproduir-nos més... Això, per a ells, és el títol que ens fa amos i senyors de tot. No s'adonen, però, que també representa la nostra cadena, el mur que ens impedeix estimar les criatures que descobrim. No pot estimar qui posseeix. No pot estimar qui es creu superior. I hi ha tant per estimar!

.

.

Carl Sagan. El món i els seus dimonis. El mundo y sus demonios.

.

"El món i els seus dimonis" és un bany de seny; una explosió alliberadora; un reguitzell d'afirmacións essencials i lògiques que ens alliberen de la credulitat, de la pseudociència i de la feina intel·lectual mal feta.

Tot i així, això mateix que a en Carl el mou a "no creure" en Déu; a mi, bo i estar d'acord en TOT el que diu, m'enforteix l'esperança en una realitat posterior i contemporània de la vida a la que no sé com anomenar i a la qual sóc incapaç de descriure.

Recomano amb força aquesta obra. La recomano a totes les persones preocupades per l'educació científica de la humanitat, per l'educació en general, per la tolerància i pel rigor en la investigació i en qualsevol tasca intel·lectual. També als poetes que s'emocionen amb la bellesa de la natura i de l'univers.

 

Escriure

.

Us convido a llegir un petit fragment d'una novel·la que vaig escriure fa molts anys (la primera) i que em va servir per aprendre a escriure novel·les. Us haig de confessar que el fragment està força corregit.

Sempre que algú passa pel costat de la vida i la ignora, el meu cor pateix. A cops, em fa l'efecte que no veuen el que jo veig, o que ho veuen diferent; la veritat, però, és que ho senten diferent; i les persones, per molt que mirem, veiem només allò que sentim.

I jo escrivia i escrivia; tal com ho feia quan el pare encara era viu. Escrivia el que sentia, la vida que veia, els fets que em xocaven. Escrivia el pas dels dies, de les setmanes, el bo i el dolent, el de cada dia i l'estrany. Escrivia i tractava d'estintolar el sentiment amb el color més precís; cada frase, cada missatge. I glatia perquè el sentiment es multipliqués a tots els cors que rebessin els meus escrits. Però ningú no els llegia.
-Mira, oncle! He escrit un poema sobre el Port de Barcelona...
L'oncle agafava el full i el posava, sense contemplar-lo, damunt d'un moble. I em prometia que més tard se'l miraria. Mentrestant, l’home seguia collant una cadira, escombrant el balcó, o rumiant quina seria la propera compra domèstica. I el full restava allà, oblidat damunt d'una taula o d'un prestatge. I l'oncle ja no recordava que hi era. I jo havia de tornar a agafar-lo, i desar-lo, perquè si me'l trobava la tia, me'l llençava enmig d'un reguitzell de renecs pel meu desordre.
I de no fer-me cas van passar a no deixar-me escriure durant la nit.
-Laura, apaga l'ordinador que són dos quarts d'onze i demà t'has de llevar d'hora.
-Però tia, que estic escrivint!
-Et dic que apaguis l'ordinador. I no em treguis de polleguera.
I les nits se'm van enfosquir.
Fins al moment d'aquella prohibició, l'arribada dels estels havia representat el silenci i la llibertat dins d'aquell pis del cor de Barcelona. La ment se m'enlairava per damunt dels carrers i dels terrats, i per sota del meu cos els gats miolaven. I jo m'alçava cap a la lluna i veia el món, tan gran i tan petit. I quan era ben amunt, mirava al nord i m'arribava l'alè de l'Empordà i de la mar, i m'era fàcil d'escriure el que sentia:
"Si estàs nerviosa, pensa en la mar, que és blava, i a cops es guarneix de blanc esgarrapada pel vent. A la tarda, quan el sol cau, s'enfosqueix; i la profunditat verdosa de les aigües transparents sembla no tenir fi; i és càlida i salabrosa. El vent hi bufa arran, i la flaire salvatge s'escampa arreu. El dia es mor, groc, ataronjat, vermell encès.
Si estàs trista, palpa la sorra fina de setí, fredosa al capvespre. Ajeu la teva galta damunt la galta de la platja, com si volguessis escoltar el cor de la Terra. Sentiràs el tremolor de les corredisses dels infants nus que juguen vora l'estesa blava.
Si estàs apagada, fuig del brogit de la civilització. Oblida el plàstic, el formigó, l'asfalt, i totes les coses que es tenen. Dirigeix-te a la immensitat de l'oceà. Envolta't de tots els verds i del castany terrós de les roques."
Com que no em van deixar fer servir l'ordinador a la millor hora del dia, vaig començar a escriure en una llibreta; i aquesta llibreta em va arribar a semblar sagrada, com una bíblia. Em vaig adonar que podia expressar-me tan bé com a l'ordinador, tal vegada millor.
I no podien evitar que escrigués, perquè ho feia a dins del llit, amb un lot, al dessota dels llençols. I si sentia les passes de la tia, que venia a comprovar si ja dormia, apagava el lot i respirava profundament. Quan el perill passava, tornava a il·luminar el niu on naixien els somnis i es feien manuscrit. Al matí, els rellegia i em sentia enlairada fins a un món molt millor que aquell que m'oferia la vida. Jo sabia que hi era, aquest món, perquè cada nit me n'hi anava. I la vida em semblava més bella, perquè estava segura que algun dia aquest món imaginat no seria només un somni, que ja m'hi estava dirigint i que jo mateixa el construïa amb cada maó que apilonava per aixecar l'edifici de la llibertat.
Recordo un capvespre d'agost, al balcó. El cel flagrant, rosat, roig, viu, onejant amb unes boires de tons indescriptibles. I era tot el cel, el quadre irrepetible; no tan sols el trosset de ponent. Era tot el firmament el que es vestia de nit, el que se n'anava de festa. Em mancava la respiració, de tant goig. Des del cor fins a l'estómac, m'omplia un pessigolleig com de mística.
Vaig entrar en una corredissa cap a dins, necessitava compartir aquell moment amb algú, freturava regalar aquella felicitat.
-Tia, tia... surt al balcó... ràpid... surt al balcó!
-Què passa... què has fet? ¿Que t'ha caigut res al carrer?
-No, tia! Surt! Ja veuràs!
I la tia va sortir amb expressió d'atabalament. Va mirar cap avall, va mirar cap amunt. A l'últim em mirà amb estranyesa, i em demanà:
-Què haig de veure?
-Que no el veus, el cel? És impressionant!
-I per això m'has fet sortir? Ai, nena! Jo cada dia t'entenc menys!

I em vaig quedar sola amb el meu cel. I als balcons, ningú més mirava enlaire. A cops sortia gent a estendre la roba, i aquell cel era allà, i no el veien. Al carrer, com formigues, les persones es movien en fileres, amunt i avall. I cotxes, i l'autobús; i el cel a poc a poc s'apagava i anava encenent les espelmetes de les estrelles. Ja mai més no hi hauria un cel com aquell. N'hi hauria d'altres, però aquella obra mestra es perdria per a sempre en la inconsciència de l'infinit. Jo el tenia a dins. Jo me l'havia begut, i m'alimentava. No s'havia perdut del tot.
I molts dissabtes a la tarda em feien anar a comprar amb ells. Els oncles, els nens i jo: passeig de Gràcia amunt, passeig de Gràcia avall. I botigues, i emprovadors, i badalls de la Laura que s'avorria, que es floria.

.

.

Diari de l'oreneta d'Amèlie Nothomb. Diario de golondrina, de Amèlie Nothomb. Journal d'Hirondelle.

.

Hi ha una mena de prosa que per la seva austeritat (freda austeritat) duta a terme amb una punteria admirable esdevé com un poema vital a mig camí entre la reflexió humana i el nihilisme.
El diari de l'oreneta està escrit amb tanta mestria que el lector acaba estimant l'assassí, i fins desitjant-li (literàriament i dins la ficció) èxit i encert en la seva tasca, que a voltes i per a horror de les nostres consciències, ens apareix com un art. El llibre podria ser, si a un li ve de gust, una reflexió sobre la fredor de la tasca humana, que sovint pren com a finalitat la perfecció en allò que emprèn, sense donar importància al sentit del que emprèn, o inventant-se un sentit surrealista, subjectiu i sovint destructiu.
El diari de l'oreneta, d'Amèlie Nothomb, ens arrossega fina a l'última plana jugant amb la nostra admiració vers un horror que sabem que és un horror; però que està tan ben descrit que ens acaba atrapant.
El cas és que l'escriptora, l'Amèlie, mai no decep; és garantia de gaudi i d'aprenentatge en l'art d'explicar històries des de dins, amb tota la profunditat que hi ha a dins de qualsevol història.

La novel·la fa continues referències a Radiohead:

.*

.

Per saber més coses d'Amèlie Nothomb:

http://www.editorialempuries.cat/ca/autor/amelie-nothomb_212.html

.

Carta a un hostatge

.

"Estic tan cansat de les polèmiques, dels exclusivismes, dels fanatismes!

Jo puc entrar a casa teva sense haver de vestir un uniforme, sense estar obligat a recitar un alcorà, sense haver de renunciar a res de la meva pàtria interior. Al teu costat no m'haig de disculpar, no m'haig de defensar, no haig de provar; trobo la pau com en Tournus. Per damunt de les meves paraules plenes de malaptesa, per damunt dels raonaments que poden confondre'm, tu, en mi, només tens en compte l'ésser humà."

"Carta a un hostatge"

ANTOINE DE SAINT-EXUPÉRY

És només un fragment d'un petit llibre que per a mi és un oasi enmig d'un desert de set profunda. Cada vegada que retorno als seus paràgrafs, torno a viure.

..

165 anys de "Conte de Nadal" de Charles Dickens.

.

El Nadal, entès com avui alguns l'entenem, va néixer, tal dia com avui, un 17 de desembre de l'any 1843, quan Charles Dickens va publicar per primera vegada la seva obra “A Christmas carol” que s'acostuma a traduir com a “Conte de Nadal”.
¿Qui no s'ha emocionat amb els viatges d'Ebenezer Scrooge; als nadals del passat, del present i del futur? ¿Qui no s'ha entristit amb la crueltat amb què eren tractats els pobres de l'època freda i fosca narrada per Dickens (que de fet en tenia prou amb recordar la seva infantesa per a saber què havia d'escriure)?
Fins aquest moment, el Nadal era majoritàriament una celebració religiosa, més aviat doctrinal, en la qual escadusseres persones hi cercaven un sentit de fraternitat universal, d'empatia, d'altruisme, d'amor, en l'autèntic sentit de la paraula amor. El Nadal és un fenomen que va més enllà del fet religiós, que dins del més íntim d'algunes persones que el sentim, té un poder humà transcendent, que si és religiós no pertany a cap religió ni a cap doctrina ni a cap ritus. El meu Nadal és el de Charles Dickens a “Conte de Nadal”. Tinc la intuïció que la seva obra va marcar un abans i un després en la manera de comprendre el Nadal.
Us recomano el llibre i qualssevol de les versions que el cinema n'ha adaptat (ara sembla que se n'estrenarà una). I aprofito per felicitar-vos el Nadal, tant si el celebreu com si no. Bon Nadal.

.

El reloj de Mr Darwin, de Juan Luís Arsuaga

.

Normalment escric sobre els llibres un cop els he acabat de llegir. En aquesta ocasió faré una excepció; i si la faig és per una raó molt clara: perquè m'he topat amb una obra de referència, d'aquelles que has de tenir de continu al despatx, per a gaudir-la rellegint fragments que t'expliquen fil per randa qüestions difícils de trobar exposades amb tanta claredat, senzillesa, i alhora rigor científic.
Juan Luís Arsuaga és un autor que al llarg de la meva vida he llegit molt; un autor, les obres del qual han canviat el curs de la meva vida. Ho dic així, sense rubor, perquè és cert. Després de llegir “La especie elegida” jo no pensava igual sobre l'evolució. I d'ençà d'aquell moment, el fet de pensar diferent sobre l'evolució va propiciar que pensés diferent en molts altres aspectes de la meva vida, que fins aquest moment s'havien fonamentat en creences o tradicions irracionals, i que des d'aquell moment en endavant brollarien de la raó i el seny. Em va passar el mateix amb Konrad Lorentz. I em va passar el mateix amb Carl Sagan. I ara, llegint “El reloj de Mr Darwin” torno a sentir que rere les portes de la lògica governadora de l'univers, es percep una simplicitat elegant i bella que escampa arreu un estrany alè de serenor i de felicitat.
M'he llegit el pròleg, que ocupa 48 pàgines, i que per si mateix és un repàs a la història del pensament evolutiu. I ja d'entrada desfà falses concepcions generades per l'abús dels tòpics. Per exemple: Darwin no va proposar la teoria de l'evolució; la idea de l'evolució de les espècies existia des de feia temps. El mateix avi de Darwin (Erasmus) havia escrit vàries dècades abans un assaig sobre l'evolució de les espècies. El que va aportar Darwin va ser l'explicació de la “causa” que provocava l'evolució i que ell va anomenar “selecció natural”; i ho va fer al mateix temps que Wallace. Entre tots dos hi va haver molt bona relació.
També desconeix molta gent que Darwin tenia idees relacionades amb l'evolució que més tard s'han demostrat falses; per exemple, era lamarckista. Lamarck afirmava que els esforços que un individu realitzava al llarg de la seva vida quedaven reflectits als factors hereditaris, és a dir que el nostre comportament l'heretaven els nostres fills; una idea falsa (en principi, ja que l'estudi de l'epigenètica implica acceptar una certa similitud amb el lamarckisme).
En fi, hi trobareu moltes idees interessants, anècdotes de personatges, de filòsofs, fragments escrits pel mateix Darwin... Jo encara no l'he acabat, i m'està absorbint. El millor de tot és que gairebé com tots els llibres d'Arsuaga, és de fàcil comprensió i contribueix a augmentar la cultura científica de la població. I estic convençut que comprendre millor els mecanismes del propi ésser contribueix a augmentar la nostra capacitat d'autocontrol, la nostra autoestima, la nostra saviesa i la nostra actitud enfront tants absurds amb els quals la societat ens bombardeja.
Si el llegiu, espero els vostres comentaris; ja em direu què us ha semblat.

.

Baltasar Porcel

.

“A vegades, l’esclat d’una ona petava contra l’amura de babord, alçant un ruixim d’esquitxos que s’esclafaven sobre la coberta i entelaven els vidres de la cabina. En Lleonard Juvera, el patró, va abandonar el timó i agafà les dues manetes del telègraf de màquines, que marcava mitja marxa. D’un cop les col·locà a l’indicador de màxim. Repicaren els timbres d’avís per al motorista. Les mans del patró tornaren a la roda. Gairebé tot d’una un parell de sacsades feren tremolar la llanxa i un nou motor bramulà”

“Els argonautes”
BALTASAR PORCEL

Em vas ensenyar l'art de descriure la Mediterrània sense complexos. Em vas fer intuir que en català es podien escriure històries com les de Salgary o Daniel Defoe. Em vas revelar, de manera molt indirecte, que per mèrits i qualitat es podia ser una figura dins el món de la literatura, però que tot i així es podia alhora ser criticat, ridiculitzat i menystingut, només per tenir idees políticament incorrectes, o per gosar a críticar el poder, els amics o els intel·lectuals de moda.

Si aquest petit país on vivim no estigués ple de gent tan orgullosament mesquina potser ja tindries el nobel; però tenim el problema de sempre, no ens ho creiem, vivim obssedits per una falsa humilitat que en realitat és un complex d'inferioritat, vivim dominats per una enveja malsana als èxits aliens, i per un odi dissimulat però efectiu vers els qui no pensen com nosaltres o no ens donen copets a l'espatlla.

Jo, en algunes qüestions, tampoc no pensava com tu; però em sento orgullós de pertànyer a una literatura que genera monstres sagrats del teu nivell; i admiro la llibertat de la teva llengua i la teva habilitat per viure bé i deixar viure.

Tinc un amic que et venia arreglar la calefacció i que m'explicava si t'havia trobat despert, adormit, pentinat o despentinat... em sap greu que ja no pugui fer-ho.

Fins sempre.

.

Com escric?

.

Aprofitant una pregunta llançada al fòrum de relats en català pel mestre Calderer, he reflexionat sobre com ho faig quan em poso a escriure una història.

La imatge és de Lanzarote, concretament d'un enginy de Manrique, que per la seva bellesa i complexitat em recorda al procés d'elaboració d'un relat.

Com escric?

1º Elaboro un guió de la història, de cap a peus i tan detallat com sigui possible. Si vull que em surti bé no ho puc fer en un dia, ni en una setmana; l'ideal és elaborar un guió, sense començar a escriure el relat, com a mínim al llarg de quinze dies, perquè a diferents hores del dia hi ha diferents idees, a diferents dies de la setmana hi ha diferents visions, com més temps, més idees, més detalls, més sorpreses. Les idees de quinze dies concentrades en un relat que al llegir-lo pot durar 30 minuts, dificilment decebran. Reconec, però, que no sempre compleixo aquest punt, sóc molt impacient.
Les idees es poden alimentar amb documentació històrica, música, poesia. De la vida diaria poden sortir detalls i idees. Es poden fer llistes d'analogies que després s'introduiran al relat. Llistes de contrastos. Es pot anar endavant i endarrere. Es pot tatxar el que ahir es va proposar. Em puc passar cinc dies sense idees noves i tot d'un plegat en mitja hora em surt l'essència del relat. Puc fer un relat que salti d'una època a una altra, o que sigui narrat per diversos personatges, o que no se sàpiga qui el narra fins al final. Hi ha molts recursos.
Aquest primer punt és el “sí” o el “no”. És en aquest punt on el relat guanya o perd, agrada o deceb. Aquest punt és una barreja d'intuició, raonament, art, màgia, i influències extrasensorials. Tot el que hi ha enllà del punt, 1 és només tècnica i artesania, que qualsevol amb treball pot assolir. El punt 1, en canvi, va una mica més enllà, i cal caçar-lo com es caça una papallona que vola ràpid. I de vegades t'has de resignar a deixar que s'escapi, i cercar-ne una altra.

2º Mirant el guió, i tots els seus capítols i subcapítols (ni que sigui un relat curt, ni que sigui un repte), em disposo a escriure cadascun dels apartats, havent decidit prèviament l'estil: ja sigui primera persona (pensaments, idees, sensacions, rapidesa); o bé tercera persona: austeritat, brevetat, economia de mots i de frases, poesia encoberta, si puc invisible, si sóc capaç, minimalista; si puc, objectivisme sense caure en la grolleria o en el llenguatge de baixa estopa (excepte en els diàlegs on mana el personatge). Si puc intento posar tanta informació com pugui en el mínim espai possible sense explicar res (si puc). Intento no explicar res (si puc), i tracto de deixar que el lector dedueixi allò que em moro de ganes d'explicar a través del que descric (si puc. De vegades no puc i ho faig malament). Intento prescindir del gust i la opinió dels altres sempre que considero que la meva opinió és millor; intento no agradar, sinó que m'agradi a mi; de vegades intento agradar algú que diu que no ho faig prou bé, però només si em convenç, si crec que no té raó prescindeixo de la seva opinió, perquè per gustos els colors. Aquest diumenge hi havia un article al dominical de "El País" que deia que era impossible agradar tothom i que un havia de centrar-se en agradar-se a un mateix, mentre tingués sempre la intenció de revisar si realment s'agradava prou. Intento prescindir de la destinació del relat (premi, publicació, etc) i centrar-me en el meu criteri, concretant com a única finalitat el relat en sí, i que em convenci, independentment que algú l'hagi de llegir o no. Escric per a mi. Estic disposat a ensenyar-ho a qui sigui, però és a mi a qui he de satisfer. De vegades faig servir l'opinió d'algunes persones per a veure si vaig bé: h ha determinades persones que si em diuen que no els agrada el relat vol dir que vaig bé; n'hi ha d'altres amb les quals em passa el contrari.
No amago que per sentir-me satisfet en tinc prou amb imitar dos escriptors: Jaume Cabré i Agustí Bartra (tots dos força relacionats amb Terrassa), imitant-los em surt una cosa que no s'assembla a res que escriguin tots dos, però que m'agrada, i que fins ara ha agradat a altra gent. No amagaré tampoc pas que de vegades intento imitar la frescor dels diàlegs d'altres escriptors, però el millor resultat l'he obtingut aprenent de l'estil de Bartra i de Jaume Cabré. Crec que cadascú ha de fixar-se en l'estil que li agradi per a descobrir el propi, que de fet, surt sol.
De vegades escric amb música, perquè m'ajuda a trobar el ritme adequat de les oracions i del to. La sonoritat és fonamental, per això llegeixo en veu alta el que he escrit. El que he escrit, si està bé, ha de fer-me sentir bé (relaxat, satisfet, contorbat...) quan ho llegeixo en veu alta.
Cal dir que de vegades, fent aquest punt “dos”, haig de tornar al punt “1”, perquè em ve al cap una idea argumental que m'impresiona, i refaig l'argument.
Aquest segon punt, com he dit, és tècnica i artesania, no arriba a ser art, o sí, no ho sé; és qüestió de pràctica, lectura, aprenentatge, i poca cosa més. No hi ha massa misteri.

3er Deixo reposar el relat (si puc) almenys una setmana, dues, o tres, intentant oblidar-lo del tot. No em costa gaire oblidar-lo, perquè sempre he tingut molt mala memòria a curt (i bona memòria a llarg). L'agafo després del repòs, i veig de seguida les nafres (no normatives) que quan tens la història a dins es fan invisibles. I evidentment les corregeixo.

4rt Correcció ortogràfica i normativa. Al final de tot, quan el relat és acabat, corregeixo les faltes i les incorreccions normatives amb ajut del que sé, del corrector automàtic, i del diccionari de l'IEC.

.

Crònica de Vila-real

.

Vam arribar a Vila-real passades les onze del matí, a la plaça Major, guarnida de parades de llibres, i al costat un tendal amb elements de la cultura magrebí. Allà ens esperava la Teresa Serramià, gran poetessa de www.relatsencatalà.cat que va guanyar l'apartat de poesia amb “Contrapicat”. També hi era Onofre Flores, fill de Vila-real, i guanyador d'assaig amb un llibre sobre la banda de música de Vila-real. A València les bandes de música són una institució.
Acompanyats, i presentats per l'alcalde i pel regidor de cultura, vam parlar dels nostres llibres.

Tot seguit, ens van convidar a seure sota d'una carpa, al bell mig de la plaça; i la gent s'anava acostant perquè els signéssim els llibres. Fou un matí agradable, que ens va permetre a la Teresa i a mi xerrar de poesia, de premis i de projectes.

A l'hora de dinar, el regidor i la resta de personal de l'Ajuntament ens van convidar en un restaurant tradicional de Vila-real, on vam poder tastar l'arròs al forn, que el recomano a qualsevol que visiti aquesta petita gran ciutat. El dinar va transcorre tranquil·lament, amb una gran naturalitat, frescor i simpatia... El vi es va encarregar d'encendre més els somriures i de deixar anar molt més les bromes i el bon humor.
Vull manifestar el meu agraiment personal a Azahara Tàrraga, la noia de l'ajuntament que ahir acabava el seu contracte en pràctiques, i que al llarg dels últims mesos ha estat treballant per tal que l'edició del llibre estigués enllestida el 30 de maig, jornada en què estava programada la Fira del Llibre. De ben segur que amb tants tràfecs com hi ha a l'administració pública, si no hagués estat per la seva dedicació, la publicació s'hauria retardat força.
També haig de dir la bona impressió que m'ha deixat la població de Vila-real, que amb 50000 habitants (si fa no fa com Vic) desenvolupa una agenda cultural impressionant; per no parlar ja de l'activitat esportiva del seu equip de primera divisió de futbol, i de la impressionant força industrial que envolta el poble. D'aquí a poc, a més, la ciutat tindrà una de les facultats de medicina de la Universitat de València.

A la tarda vam participar a la marató de lectura que se celebrava a l'auditori; llegint un fragment de les nostres obres. Malauradament no hi va poder participar cap jugador del primer equip de futbol, perquè estaven a Mallorca, i em vaig quedar amb les ganes d'aconseguir un autògraf per al meu fill.

Resumint: ha estat una jornada molt agradable; la novel·la ja és a les llibreries de Vila-real. Ben aviat es podrà adquirir també a través d'internet; i des d'aquí faig una crida a qualsevol llibreria del Vallès Occidental, del Barcelonès, o d'on sigui que estigui interessada en l'adquisició d'originals del meu llibre. Només cal que m'envieu un mail i us enviaran els exemplars que desitgeu.

.

Presentació de "Llunyanies" a Vila-real

.

Demà dissabte, 30 de maig, a les 11:30, a la Plaça Major de Vila-real, presentaré la meva novel·la (micronovel·la) "Llunyanies", amb la qual vaig guanyar el Certamen Literari Ciutat de Vila-real 2008.

La idea de la novel·la va néixer després de llegir a la revista Sàpiens un article sobre el primer bombardeig de Lleida, el que va tenir lloc el 2 de novembre de 1937.

Lleida era en aquell moment una ciutat pagesa, relativament tranquil·la malgrat la guerra cívil; una ciutat próspera, a on encara hi havia cinemes en funcionament, escoles i balls, i on de moment no s'hi havia establert cap unitat militar republicana; era per tant una ciutat sense refugis antiaeris, ingènua i innocent, ignorant del que ben aviat passaria.
Dins d'aquest context històric, real, viu, intens; i amb les dades contrastades a la mà: edificis destruits, víctimes, quilògrams d'explosius... vaig inventar-me una ficció: uns personatges i uns fets. Apareixen a la història els protagonistes de baix i els protagonistes de dalt. El protagonista de dalt és un aviador, oficial i metge, que mai no ha vist els efectes de la seva tasca; i que ara, per una raó que no explico (llegiu la novel·la si la voleu conèixer), veurà de ben a prop. La psicologia de l'alemany patirà un desgavell; es desmuntarà el sòl damunt del qual sempre ha desfilat marcant el pas de l'oca; descobrirà que la realitat no és allò que li havien dibuixat. I el que abans era llunyà, fred i objectiu, es farà proper, enorme, monstruós; se li ficarà a dins fins al punt que ell mateix esdevindrà part de la realitat destruida.

La novel·la està escrita a partir de les imatges de l'època; les he mirades, les he olorades, les he escoltades, les he plorades. Agraeixo a l'esperit d'Agustí Centelles, l'enregistrament del dolor de tants que, com qualssevol de nosaltres, s'atansaven al mercat, a l'escola o al banc... Famílies destruides per sempre en benefici de l'entrenament de l'exercit alemany; un gest diplomàtic de Franco en favor dels seus aliats nacional-socialistes, cedint-los el camp d'entrenament de Lleida, com aquells que avui cedeixen jugadors d'un equip a un altre.

Agraeixo el munt d'entrevistes realitzades per diversos periodistes, en diversos mitjans, als exaviadors de la Legió Condor, alemanys i militars, que m'han servit per a crear la identitat de l'aviador, metge i bombarder: contradictori, humà, idealista, confós, segur i insegur alhora, eufòric i balmat, aventurer i inconscient, com tants.

Agraeixo, sobretot, a l'esperit d'en Marius Torres, la seva ajuda constant, la inspiració que m'ha atorgat amb el seu poema "La ciutat llunyana" essència d'aquesta història: la destrucció d'una ciutat feliç; llunyana pel pilot, i que de cop se li torna propera, li creix com una heura fins a atrapar-li el cor i fer-li sentir l'autèntic valor de la seva tasca.

“Ara que el braç potent de les fúries aterra

la ciutat d'ideals que volíem bastir,

entre runes de somnis colgats, més prop de terra,

Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir.”

MÀRIUS TORRES (Fragment de “La Ciutat Llunyana”)

.

Llibres

.

Res millor, per a un dia de Sant Jordi en què la feina m'impedeix d'apropar-me a Barcelona per estar amb els meus companys de http://www.relatsencatala.cat/, que redactar un post encapçalat per una fotografia de totes (o quasi totes) les meves criatures literàries.

Hi falta la novel·la que m'edita l'Ajuntament de Vila-real (guanyadora de l'últim Certamen) i que és a punt de sortir, el recull dels Premis de Lloret de Literatura de Viatges de l'any passat, i el recull dels Jocs Florals del Raval de l'any passat. La resta hi són tots; la majoria compartits amb un munt de companys.

Espero que en vinguin molts més, perquè l'afició d'escriure és de les més sanes que existeixen. Proveu-ho i ja ho veureu.

.

Les veus del Pàmano

.

"Les veus del Pàmano" és la prova de com una bona novel·la triomfa malgrat les dificultats que pugui patir als seus inicis. És una obra que té la particularitat de no avorrir, d'absorvir al lector, d'endinsar-lo completament dins del món que descriu, de jugar en dos temps, de caminar del passat al futur i a l'inrevés exigint al lector la capacitat de viatjar en el temps, de comprendre els matisos de les paraules i de les construccions. Els personatges van cap allà on han d'anar, cap allà on la seva natura els guia, al marge de la voluntat de l'autor, que s'ha de limitar a descriure el que les seves criatures viuen perquè el fat i la seva pròpia essència els ho mana així.
Recordo quan van donar com a guanyadora a aquesta novel·la al Premi Pin i Soler de Tarragona. Després la van desqualificar per un legalisme injust. Jo hi participava amb una obra infinitament més modesta que la d'en Jaume Cabré. En aquell moment no comprenia l'abast de “Les veus del Pàmano” i haig de dir que els dos o tres dies en què el jurat va haver de decidir si declarava el premi desert o nomenava un altre guanyador les meves esperances de victòria es van revifar. Ara, des del futur, agraeixo que declaressin el premi desert, i encara lamento més que no proclamessin guanyadora a “Les veus del Pàmano”. Estic convençut que cap de les novel·les que competien amb “Les veus del Pàmano” no li arribaven ni a la sola de la sabata; el temps ho ha confirmat. I avui m'he convertit en un entusiasta de “Les veus del Pamano”. Crec que és el llibre que més he recomenat; i gairebé tothom qui l'ha llegit per recomanació meva també s'hi ha entusiasmat.
En aquests moments “Les veus del Pamano” ha venut 250000 exemplars de la seva traducció alemanya, aconseguint en aquest país, pujar fins a la desena posició dels més venuts.
En fi, només us puc recomenar que el llegiu, ho passareu molt bé, i si sou aficionats a escriure, aprendreu nous recursos i s'enriquirà la vostra expressió.

.

“No es país per a vells” (No Country for Old Men) de Cormac McCarthy.

.

Frases curtes. Descripcions austeres, essencials. Canvi ràpid d'escena i d'explicació. No dóna temps a que el lector s'emfarfegui o s'avorreixi. Tampoc no elimina les descripcions ni els discursos narratius.
A banda de ser una història sòrdida de lluita pels diners, és també una reflexió sobre la vida i els principis que la poden regir, que són diferents per a cada persona. És la descripció d'unes existències grises, que freguen la misèria, que es capbussen en la mala sort i en el dolor, que juguen amb el destí, que esdevenen jocs del destí, com fulles batudes per un vent boig, arbitrari, il·lògic, atzarós, a voltes irònic, i sempre cruel. Una autoestopista que sense saber-ho es troba amb la mort, purament per un atzar estrany. Una figura gris i amoral, ex combatent del vietnam, que escull apropiar-se d'un tresor que sense saber-ho també significarà la seva fi, i la fi de les persones que importen dins la seva existència. Un xèrif que s'ho mira tot amb una actitud escèptica, estoica i alhora afectada; amb una filosofia vital essencial, útil i pràctica, amb un punt de poesia, que unida a l'austeritat de pensaments la converteix en quelcom proper a la mística; una mística bastant orfe de sentiment. En el fons, el llibre ofereix un mostruari de personatges similars al desert que habiten: clars, definits, errants a voluntat, nihilistes a consciència, erms, eixuts, inhumanament humans, humanament inhumans; animals racionals que lluiten per sobreviure i que acaben morint precisament en l'intent de sobreviure.
L'obra és la descripció d'un país esquerp i pragmàtic com els escorpins del desert, i convida a una reflexió sobre el valor dels principis; un valor relatiu i probablement estèril, si no se sotmeten, aquests principis, a l'amor, que sense aparèixer enlloc a l'obra, s'intueix com la solució i la resposta a tanta duresa.

.

“El professor” (The teacher man) de Frank McCourt

.

M'ha arrossegat endavant sense poder-ho evitar, la qual cosa diu molt d'aquest llibre, escrit amb un llenguatge generós, llarg, desimbolt, que combina la narració dels esdeveniments amb reflexions sobre la vida de mestre, la preparació fins arribar-hi (poc ortodoxe en el cas del protagonista), la progressiva transformació del professor cap a la creació literària, les anècdotes del dia a dia dels professors (aquí m'hi he sentit plenament identificat).

Al costat de la tasca de professor, hi ha la vida personal de l'ésser humà, la seva cultura irlandesa, l'educació integrista catòlica a la qual va ser sotmès de nen i que d'alguna manera el persegueix allà on va com un segell, com un substrat, la seva vida sexual plena de liberalitat, la repressió i el sofriment com a motor de la creació literària, la seva consciència social.
Tot això, sumat al fet que el llibre és autobiogràfic, i que l'autor va publicar la seva primera novel·la (Les cendres d'Àngela) als seixanta-sis anys, converteixen aquesta obra en indispensable.

A banda de tot això és apassionant, divertida, interessant, no avorreix en cap moment, i està molt i molt ben escrita.
Recomano molt especialment les vint darreres pàgines; però no només les vint darreres, s'hi ha d'arribar. En elles queda manifesta com ha de ser la tasca d'un escriptor, la capacitat d'explicar la intensitat de les percepcions de la vida, les percepcions que no són fàcils de descriure en tota la seva dimensió, però que són tan intenses que donen forma a la vida sencera en el moment en què esdevenen. No es tracta de mastegar sentiments, sinó de ser capaços de comunicar tota la dimensió d'una experiència a través de l'escriptura. Recomano el passatge on es relaciona Armstrong i la mort d'un pare. Aquestes últimes vint pàgines són sens dubte un manual literari de primera magnitud.
I és que el llibre, a banda de ser una novel·la entretinguda, és un manual d'escriptura, és un llibre per llegir i rellegir, una obra per tenir-la ben a mà al despatx de creació, i estudiar-la sovint.
Tinc pensat de fer un resum de l'essencial sobre literatura de les últimes vint pàgines: els escriptors que esmenta, les idees essencials que expressa. I aquest resum me'l llegiré sovint. Faré el mateix amb les idees sobre educació, les quals són prou sucoses com per fer-ne una tesi.
Us la recomano; especialment als professors, als escriptors, als irlandesos, o als que heu rebut una educació catòlica intensa.

.

Les senyoretes de Lourdes

.

Com a curiós empedreït del fenòmen aparicionista des d'un punt de vista objectiu i científic, i com a aficionat a la literatura i als misteris, havia de llegir “Les senyoretes de Lourdes” de Pep Coll i fer-me'n una opinió. Cal recordar que aquesta novel·la va guanyar el Premi Sant Jordi en la seva passada edició.

De primeres l'he gaudit força. Fa anys que conec la descripció de cadascuna de les aparicions (de les divuit aparicions) i l'explicació que en fa en Pep Coll és bastant semblant al que jo sabia, si bé ell descriu l'aparició com una nena amb un vestit blanc, que de vegades somriu burleta, que sembla que surt de l'interior de la cova, que a cops quasi perd l'equilibri quan el públic mou les branques on es mig recolzava. La versió oficial sempre ha parlat d'una dona amb un vestit blanc i una peça de roba blava al mig, i potser amb un somriure dolç, gens burleta. M'agradaria saber si aquestes diferències obeeixen a la novel·lització que en fa l'autor (lícita) o a una millor interpretació d'unes fonts noves o no manipulades. Igual com quan parla del brunz dins el cap que sent la vident abans de la primera aparició, o de la necessitat de concentrar-se per tal de poder-la veure.

La narració fins abans d'arribar a l'últim capítol és impecable, amb una perfecta interpretació del to de cada personatge, de la seva veu, del seu caracter. La narració se t'endú al temps i al lloc de les aparicions de ple. Destaco positivament la descripció acarnissada de la situació de pobresa i de misèria de la familia Soubirous, i de la societat francesa de l'època en general: les desigualtats, la hipocresia, el masclisme religiós i social.

L'últim capítol, però, al meu modest entendre ho esguerra tot. La conversa entre les dues dones és poc natural, una mica forçada, un xic artificiosa, massa elaborada per ser un diàleg. El to de la suposada escriptora no té res a veure amb la narració perfectament interpretada de la resta de la novel·la. Hi ha una referència als disminuïts psíquics, anomenant-los “subnormals”, que engega totes les meves antipaties contra el personatge de l'escriptora; i a l'últim observo una contradicció entre la poca sensibilitat de l'escriptora i la gran sensibilitat que demostra al llibre que suposadament ha escrit.

Jo, si hagués estat l'autor, hauria eliminat el capítol final, i hauria buscat alguna altra sortida; o bé hagués fet el mateix capítol final però millorant el diàleg, i procurant que la personalitat de l'escriptora no xoqui tant amb la resta de l'obra.

A banda de tot això haig de dir que jo sé coses de Bernardette que no sap ningú (no sé si hauria d'escriure això, si me'n penedeixo ja ho esborraré), i que no diré mai; el personatge que descriu Pep Coll és increïblement semblant a la Bernardette real, encara que algunes solucions argumentals no es corresponen del tot del tot amb la realitat. Però per això és una novel·la.

.