Sant Jordi, fotografia de família.

.

Sant Jordi, una altra vegada.
I demà farà tres anys que vaig decidir presentar-me de manera regular als diferents premis literaris que brollen arreu del territori dels Països Catalans.
La fotografia de família (la que retrata els diferents llibres que contenen algun relat o poema escrit per a mi) és un xic més àmplia. Per primera vegada, un dels components del grup és un “llibre en solitari” (i no auto-editat), Llunyanies, al qual li tinc molt d'afecte, malgrat que sigui una micro-novel·la senzilla, sense ànims d'aconseguir res més que transmetre una història que he imaginat, i que estrafaig en un context hiperbòlic i quasi teatral.
Continuo content i satisfet de tenir aquesta afició (l'hàbit d'escriure) que no és altra cosa que una afició. I el fet que no sigui una activitat professional em permet el luxe d'arriscar, d'experimentar, de jugar, de provar, de somniar... No hi tinc res a perdre. Això no vol dir, però, que no intenti fer-ho cada vegada millor; conscient, però, que no puc agradar tothom. Intentar agradar tothom és el millor camí per no agradar-se un mateix. És per això que en la literatura de tercera divisió (o de preferent) en què de moment milito, poso com a objectiu preferencial agradar-me a mi mateix, sentir-me satisfet amb allò que escric, intentar millorar-ho preguntant-me què podria anar més bé, què hauria pogut ser i no ha estat; escoltant totes les opinions, però atorgant-los el valor que tenen, en funció de la jerarquia que m'he autoimposat.
Som a Sant Jordi una altra vegada; una festa sana, que celebra l'art d'explicar històries, de transmetre poesia, i de sentir-se lliure escrivint i imaginant. Al marge del mercantilisme que molts amb raó critiquen, hi ha literatura, hi ha històries, hi ha llibres... i això és genial!

.

.

.