"Barcelona compte enrere" de Pol Marsà

.

Sóc d'aquells que quan una novel·la no els agrada, ho diuen sense embuts (potser amb diplomàcia) però sense dissimulació. No és el cas. “Barcelona compte enrere” m'agrada; i molt. La meva opinió no és la crítica d'un expert, sinó d'un consumidor sibarita. Sóc incapaç d'acabar una novel·la que estigui mal escrita, que tingui un estil inadequat o que m'avorreixi; i “Barcelona compte enrere” és d'aquelles històries que no pots deixar de llegir, que en un moment l'has acabada perquè en vols saber més, i que et deixen al paladar un regust de bona cuina que et fan dir “en vull més”.
Escrita en capítols curts, que no es perden en “palla” “elucubracions estèrils” o “gruix innecessari”, que diuen just el que han de dir per a deixar-te la inquietud argumental a dins. En frases més aviat curtes; ràpides i fàcils de comprendre; elegants. Salvant les distàncies, em produeix un efecte similar al de “Diari de l'oreneta” d'Amelie Nothomb. Aconsello sincerament que el compreu i que el llegiu, perquè passareu una bona estona; i si sou aficionats a escriure com jo, aprendreu nous recursos i us alimentareu d'un estil correctíssim i agradable.

...

L'Anecdota d'aquest llibre:

.Haig de reconèixer que no veig gaire la tele, per això la imatge del rostre dels dos nous veïns de la porta del davant de casa no em va dir res especial. Pot ser que en el moment de recollir les cartes de correus, a la bústia de dins del portal, els noms dels nous inquilins i els de la resta de veïns, hagin entrat dins del meu subconscient i sense proposar-m'ho m'hagin acabat sonant. Per això, quan a la presentació del meu últim llibre compartit “L'eixida i altres narracions” un dels companys autors del llibre va dir que en Pol Marsà acabava d'editar un llibre vaig dir... ep! Em sembla que és veí meu. El company em va mirar com dient “de què parla aquest?” i va continuar explicant-me que en Pol era un dels col·laboradors del Cuní, aquell que surt per la tele als matins; i jo de seguida vaig sospitar que potser no era la mateixa persona. El cas és que vaig buscar el llibre ““Barcelona compte enrere!” i el vaig comprar; i darrere la portada (com acostuma a ser habitual al convuls món de l'edició de l'any 2010) hi havia la fotografia de l'autor. Però com que jo no tinc memòria visual (em costa molt recordar un rostre si no tinc amb ell alguna mena de lligam afectiu) doncs la imatge no em va resultar familiar, si bé tampoc excessivament desconeguda. Va haver de ser la meva dona ( que tampoc veu gaire la tele i que és força detallista i amb més memòria que jo) qui digués: “Ostres, el veí!”.

P.D. Malgrat les lloances (sinceres) al llibre, sóc dels que pensen que qualsevol obra sempre és susceptible de millorar-se; fins i tot la dels grans escriptors.