Matagalls.

T'enutjaràs,

però serà allà,

ni que el cristall que et posis al davant 

dels ulls sigui color de sang

i sutge,

ni que l'alè que et mou estigui pres

en un desig incontrolable de poder...

Ell serà allà,

immens i etern,

com hi era quan corríem nus pel bosc rere els senglars,

com hi erà a cada instant de solitud

en que ningú podia veure'n els colors,

els traços perfectíssims que

aquest ordre universal i indeterminat

de l'univers

atorga a tot.

Esclafaràs

persones innocents de ser com són,

i et sentiràs dolgut per res, creient

que tens raó i que tot va contra teu.

Però mentre fas i tems i crides...

el Matagalls serà dempeus sota del sol,

potser un cel blau, o núvols de color plom.

Si cal, la neu, abraçarà el seu llom

en un silenci guanyador,

i el teu miratge aterrador

de guerra i plor,

ben lluny, balmat, absurd,

malalt d'ego i de por,

no anirà enlloc.

Enyorarà

el teu cap, sense saber-ho tu,

els contraforts que van afaiçonar el teu cos,

les fulles

que van tenyir ròdols de gemat encès

al teu cos lliure i vencedor,

la brisa del Maresme

fent dansar els faigs dins del bosc,

i l'aigua amb el sabor del gel,

la terra grisa, i els camins perduts

que menen als altars dels déus eterns

a obagues amb teatres d'ombres blanques,

llums acarbassades i remors de fons.

No sabràs què et falta

però et faltarà tot.

.

.

.

Fregarem el cos contra la roca conglomerada

A l'auditori del Montcau, quan el Sol es pon, tothom pot cantar.

Mentre el cel es tenyeix de roig, i quan la temperatura baixa fins al punt que ve de gust d'abraçar-se i restar juntets aquells que ens estimem, qualsevol pot cridar a cor que vols, sense jutges que confonguin el plaer de cantar amb una competició esportiva, sense perfeccionistes que només reconeguin el dret a ser als que ho fan tot com manen els cànons dels savis de plàstic.

A l'auditori del Montcau, la veu es perd per la molsa dels troncs, per les obagues dels senglars, pels avencs profunds que s'endinsen al cor sagrat del massís que ens ha donat el cos i l'ànima.

A l'auditori del Montcau, s'apaga l'astre rei i s'encenen molt a poc a poc les llumetes llunyanes d'una civilització que té massa pressa per a decidir-se a perdre el temps sense fer res; la vida és allò que poca gent fa perquè no té temps. La gent, massa vegades, ha de complir amb les exigències d'una correcció altament incorrecta, perquè esclafa allò d'humà que té la vida, i que és del color del fang, i que adquireix els tons de l'atmosfera freda i neta d'un capvespre d'hivern. 

La vida escampa flaires de bosc i fa bategar el cor i les hormones més ancestrals als qui caminem per la solitud de la nit estelada per a estar segurs que hem estat vius, que hem trepitjat aquesta terra.

A l'auditori del Montcau, hi ha la vida, per a qui vulgui, quan la vulgui.

No ens importen les botes de marca, ni els coixins de plomes farcits perquè el cul no toqui la pedra de la muntanya. Fregarem el cos contra la roca conglomerada. Absorbirem les gotetes de la humitat enganxades a les fulles de les alzines. Ens embrutarem amb el fang roig del Vallès abans que l'insecte sàpiens no ho converteixi tot en centre comercial. Restarem lluny dels premis megahumanoides, dels afalacs, de l'ego supracultural, multicultural, i pijocultural... lluny de les valoracions egoculturals dels que no hi troben res a la solitud viva de la natura viva, enmig d'una nit d'hivern a la vora del Sol que mor.

Clavarem les nostre arrels a la Terra que ens ha donat el cos i deixarem que l'hivern ens despulli. I estimarem la nit com qui estima un company. I durant uns instants, restarem vius, a la riba de les estrelles, sota l'univers immens, i a frec d'aquells que, milions d'anys llum enllà, mirant vers el nostre estel, senten i pensen exactament el mateix que nosaltres sentim en aquest instant i en aquest costat de l'univers.

Aneu al golf. Aneu al golf? I a l'espà. L'espà?

Sempre amb un somriure malparit als llavis; que no és als ulls.

Els ulls us ploren enfonsats als solcs;

escrutant,

sibil·lins, els gests d'aquells votants

que sospiteu que són qualssevol cors que aneu trobant.

Votants. Futurs votants.

Constructors del vostre petit regne de taifas d'euros i fons d'inversió.

Suissa estimada, que verda que ets!

Sopars de partit, congressos, copets a l'espatlla, lluita de grups de poder.

Els de l'un, els de l'altre; sotsdirector, sotsecretari, delegat del govern, candidat al senat...

"Que listo que es Alberto, y que planta que tiene";

sentor de perfum pujat de Pedralbes amunt;

menyspreu a la mirada que es clava a les sabates de vint euros;

orgull de classe que venç el complex profund de saber-se orfe d'empatia i sensibilitat,

escalant graons a la cursa del poder.

“Que viva el Rey!

Que viva Dios!

y si el obispo rie,

riámonos, riámonos”.

La vida se'ls fon en un món diferent al de tu i jo;

el nostre món és fet d'alzines i massís roig; flaire de farigola i romaní; arrels al cor, i fent camí

lluny d'uniformes i de protocol.

Odiem la gespa empresonada als jardins de Monterols,

arran del golf dels del poder i el banc.

Perquè tu i jo

som del massís i els Òbits,

de la quitxalla bruta arrencant cançons;

somrient des del profund

amb llavis i ulls;

muntanya amunt;

petons a cucs, tresors ocults

de nit al bosc;

un petó escadusser als matolls,

independència i llibertat;

nuesa i igualtat;

parracs al jec;

un tronc de banc;

un bany en boles al barranc obscur.

I com va dir aquell Joan:

“faré una cabana

de pedra i de fang”.

I som aquests

els qui hem de fer marxar

al tuf de golf, al tuf d'espà;

pagat amb la suor del teu germà;

de l'avi que no cobra;

del pare que plorant;

no pot comprar ni els llibres escolars.

I som aquests els qui hem de dir d'un cop

que el capital s'ha mort;

que l'únic capital que val

és cor i és carn.

.

.

.

Al gegant vençut pel vent...

Si els arbres tenen cel,

els àngels els disfressen

amb el sucre de llustre

de les festes dels nens;

els has vist fer-se grans

sota una ombra tossuda,

testimoni de plors

i esperances vitals.

Et vull recordar així,

mudat per a la gesta:

haver estat en silenci

poderós i estimat.

J.S.

Quantum

The skin is alive and throbs. 

The life's voices are being recorded over it. 

Differential curves, drawn in black, are now, and now already are not. 

All is made of quantum. 

The whole is just a random. 

Skirting boards are flying within dark smoke.

The nothingness is swimming in the blind minds of thoughtlessness; 

only dirty water in an empty time. 

The empty soul believes that all is emptiness. The empty soul desires everything to be empty. The subconscious is pulling the strings of the puppet. The shield is made of bright and blinding steel. Because the heart freaks out and hides, shaking in darkness. 

The plastic sea's skin plays with the moment's quantums. It draws an unique story that never comes back again.

Oda al Sol.

No em canso de mirar una vegada i una altra aquestes imatges, i em sento com si mirés un cervell, un embrió, un òvul fecundat... d'aquí ha sortit tot, d'aquí hem sortit tots. La matèria que ens forma ha sortit de la pols sobrant d'aquest estel que batega i que tremola com un cor; i la matèria s'ha animat amb l'energia que desprèn aquesta cèl·lula de foc.

Miro aquest Sol i no m'estranya que els antics l'adoressin; continua sent un llibre, un poema, un proverbi que ens indica el camí a seguir. La força ve del Sol i no del nucli de l'àtom. Del Sol, la vida; del trencament del nucli de l'àtom, la mort. 

Miro aquest Sol i entenc que l'escalf dels cossos més bells ve de la calor d'aquest sol, i cada fulla verda, i cada bufada d'un vent que amb l'energia del Sol es dilata i puja amb la fúria de tots els déus grecs. 
I és tan humil aquest Sol que no ens permet que el mirem. I és tan generós que només dóna, i no rep. I és tan diví que no t'hi pots acostar ni allunyar. 

Miro aquest Sol i veig l'origen de tots els somriures, el meu origen, el nostre origen, i em sembla tot molt bell.

Miro aquest Sol i després miro la negror de l'univers, i hi veig milions de sols, centenars de milions de sols, més sols que grans de sorra a totes les platges del món... I descobreixo que aquesta bellesa, que aquesta vida embrionària, ho emplena tot.

A on és el llangardaix? A on, l'ésser humà?

A on és el llangardaix,

a on és l'ésser humà,

si la veritat la definim segons l'estómac?

Tant ha pres el martell,

tant n'ha obtingut,

que tot en ell és cop,

i el cor li és mut,

i els ulls de sang li escruten l'horitzó,

simulant perseguir crespuscles auris.

Però el bell li és poc,

percaça vesc i cru,

i vaixells carregats d'anhels d'escòria;

per comprar-los, si pot, a preu de vent.

Per això aquest firmament pintat de foc

no el sent.

I la gent

són vots i productes que es vendran,

i xifres que alçaran titelles balmes

triades de debò pels posseïdors

del destins i les espases.

A on és l'ésser humà i a on és el gos,

i a on és l'insecte, la colònia, el cau o el rusc.

Si tinc la sang de callar quan plora el cor

el fill del qual ha mort a mans del monstre,

que és amic meu, que m'ha promès les postres

al sopar en què matarem a tots els hostes.

.

.

.

No tinc la Terra, però la Terra em té.

Imatge presa per la fotògrafa Martina Soler 

(Llicència C.Commons)

.

.

.

.

No tinc diners, 
però tinc endins, 
i és meu, 
el goig de molts que tenen goig 
perquè no els he pres res. 
No tinc la Terra, 
però la Terra em té; 
i em té la mar, tan neta, 
i el mirall maragda líquid 
que s'encén amb aquest Sol d'estiu.
No tinc l'eterna vida que no mor, 
invulnerable i resistent; 
però tinc el goig d'haver viscut de gust 
el fràgil temps que he fruït 
l'insegur batec del meu cor malaltís.
He entès que en tot, 
la nuesa és la suprema plenitud. 
Menjant sols el que cal, 
amb mi han menjat boniors de pobles 
a qui no he pres el pa. 
Tenint només un sostre 
no he ocupat espais que no calia omplir, 
i el bosc m'ha dit amic, 
i el mar m'ha dit amant. 
I estant-m'hi nu he entès 
que no hi ha tern més bell que aquesta pell, 
ni goig més dolç que el frec del vent, 
ni càntic més sublim 
que la cançó de les onades al bressol 
quan al migdia, 
sota d'una ombra, 
arran de mar, m'adorm.
I això que escric, 
ho veig tan clar, que no ho vendré; 
ni penso especular amb premis i guardons, 
ni amb egos àvids de publicacions, 
de fama o calerons.
Que poc que és tot
si ho poso ben arran d'aquest no res que és tant; 
nu, lliure, dolç!
Quedeu-vos la lluor que ja ho tinc tot,
i, si us plau, aparteu-vos,
que em tapeu el Sol.

El Torn, 27 de juliol de 2014
.
.

Tres pedres

Tres pedres.

La propera és torró fet d'embats ancestrals, empastat amb els segles. L'escultor ha dissenyat valls i entrants, en un món cantellut i atzarós. La propera és la història dels éssers petits, amalgama de vides que formen la pedra llunyana, tan bella, tan gran. La propera és real.

La llunyana és allò que veiem quan mirem, sense sort, les històries de tants, que ningú no coneix; perquè viuen molt lluny; en rebem el conjunt barrejat dels colors; un espectre amorós, inventat per la suma dels molts. Un poema del món que amb un vers ho diu tot, i no pot. És només un esbós.

Més enllà hi ha la neu, que s'ajeu i s'adorm; dolçament va fonent la goteta, i penetra la terra, i s'escola per vides ignotes de temps enterrats. És reté al cor ocult de la serra gelada; forma un llac misteriós del color de la nit. Quan amb la primavera, l'aigua arriba a l'avenc, l'estridor del saltant obre els ulls dels qui dormen al cau. Tot reneix, tot es mou, tot és nou. El camí fins la mar, burinant la tercera gran pedra que s'alça i que llu, tot just ha començat.   

.

.

.      

El nostre som nosaltres

.

...

Tot pel sedàs dels diners: els somnis. el coneixement, la ciència.

Tots de genolls front d'un poder que ens sedueix, que ens promet la vida i la pervivència.

Però tot, a tots, d'un glop, se'ns en va;

i ens adonem que som fulles caient al sòl d'un bosc;

el nostre color va embellir un temps el cap d'un arbre noble,

i va gaudir amb la puresa dels raigs d'un astre que és de tots.

Sols fulles,

en un arbre més d'un bosc dels molts que en aquest planeta preciós intenten ser.

Tot sembla mesurat pels propietaris de les idees irrenunciables

amb què dogmatitza la societat del seny.

Teu, meu, seu, imprès amb segells pomposos

a contractes que aspiren a ser eterns

en un univers que dura un instant;

com l'escultura de l'aigua a l'eternitat del moment

en què vola i se sosté desplaçada per un xoc inesperat.

La propietat privada dels objectes, dels sons, de les muses,

fins i tot del temps, de la imaginació, dels mètodes,

del coneixement, dels medicaments, de la salut,

dels llibres, de la ciència, de tot...

Ens amoïna perdre el que ens ha estat regalat com un do,

perquè fins l'esforç que ens ha estat permès d'exercir

és un regal gratuït d'una natura indominable.

El nostre som nosaltres, la resta és buït;

si no és donat, és perdut;

arrapar-se a la propietat del que per natura ha de fluir,

i servir, i moure's,

és una forma paràsita de fugir del nostre,

que som nosaltres.


 

Ens fan mesells

Ens fan mesells 

amb “nos” i draps 

i nyaps i males cares; 

quan el vent arrissa el blat 

i ens porta olor de fang, 

olor de bosc. 

S'esmercen a esborrar 

l'esbós del cos; 

la corba del fractal de tants fruits bells; 

de tanta carn, 

de tan colrat sota la llum. 

I a prop, el mar, immens i blau.

Ens fan mesells 

amb pensaments enverinats, 

vestits de llum; 

màscara d'eben amb segells tipificats; 

això no es fa, 

això no es diu, 

això no es riu, 

això no es viu... 

No diu ni piu 

el nen atent, 

disciplinat; 

aprèn a viure uniformat; 

oblida el prat; 

oblida el llit sorrenc, 

la duna, l'atzavara i el bassal; 

no plou com cal la pluja nostra a aquest comptat. 

Acota el cap, el nen, 

atent, 

prudent, 

lligat. 

Som dos. (Carta a l'amic/amant. Carta a l'amiga/amant)

És el teu mot, amic, senzill com el so d'un torrent enmig de la solitud del bosc; pots estar en silenci al meu costat sense que aquesta situació ens violenti. 

No dus màscara. 

No et mostres dur. 

No et disfresses. 

No pretens convèncer-me de la teva visió. 

No em vols salvar de res. 

No em lligues. 

No suposes fidelitats a formes, indumentàries, protocols o gests. 

No em jutges. 

No em dibuixes. 

No m’alliçones. 

No em retreus les imperfeccions; m'estimes com sóc.

No entens la vida com una constant correcció, acceptes el bri de caos que ho fa tot lliure i màgic.

No és necessari que t’agradi com vesteixo, com camino, com visc. No és necessari que m’agradi com vesteixes, com camines, com vius. 

Te'n vas quan vols sense que sigui necessari que t'acomiadis. Me'n vaig quan vull sense que em calgui acomiadar-me de tu. 

No haig de pensar, per força, com tu, en res; no has de pensar, per força, com jo en res. 

Puc tenir la casa desendreçada. M'és igual com tinguis la teva casa. 

Pots tenir més amics a banda de mi. Puc tenir més amics a banda de tu. 

Poden passar mil anys i em tractes igual de bé com el primer dia, perquè tractes bé tothom, no pas perquè sigui amic teu. Poden passar mil anys i et tracto tan bé com el primer dia, perquè tracto bé tothom, no pas perquè siguis amic meu. 

No m'imposes allò que haig de sentir; no haig de sentir el mateix que tu perquè et sentis bé; no passa res si no sentim el mateix; en tenim prou amb caminar l’un al costat de l’altre, i si en algun moment no volem caminar l’un al costat de l’altre, tampoc no passa res. 

La teva vida i la meva són dues vides. Tu i jo som dues carns, Tu i jo som dues veus. Tu i jo som dos, i som lliures. Tu i jo som dues identitats, i per això som lliures. I per tot això estem de debò junts, perquè només ens uneix la voluntat d’estar junts.

No sabem res

Obrim els ulls un dia

i som.

Tot és aquí.

Un sol, un cel, un mar,

i el vent;

i els jorns;

la son;

un suc de taronja i una llesca immensa;

amb oli de Masriudoms;

instants alentits per la profunda sensació de ser.

I el temps,

estrany,

l'espai on tot l'espai pot ser;

rellotge subjectiu d'una bonior d'imatges

barrejades amb el sentiment de ser

de sempre ser.

La mort es veu tan lluny que la neguem;

ningú no hi creu;

i potser tothom tingui raó.

Obrim els ulls un dia i som; ja està!

I enlloc no hi ha cap llibre d'instruccions,

ni animadors, ni monitors, 

ni voluntaris que ens expliquin els perquès.

A les palpentes construïm vides i anhels;

i caminem amb pas segur,

com si sabessin a on anem,

com si entenguéssim el profund batec de tot,

però el cert és que 

no sabem res.

Potser no cal.

Ja m'està bé. 

Oda als miserables

Mirades lliures i belles de les muntanyes;

les selves, els rius, les ribes d'un mar immens.

Jardí sense fi de vida inimaginable.

Gemada llum deslligant granellons de sol.

La nit va tenyir-ho tot d'un negre espanyol.

Pollosos barbuts pansits amb fulles de llauna,

segant cames i esperances, podrint l'edèn;

la terra en què va somriure la vostra mare,

el dolç paradís d'aram damunt de la pell.

Menysprea la castellana supèrbia buida,

el vostre esperit de joc i de llibertat,

quadrant, ignorants, la història per fer-la trista;

anhel avar que dessagna la humanitat.

Ineptes micos que es pensen que són persones,

envestigant-se amb àuries teles de llum,

masteguen pa amb llet i sucre, i car que miren,

albiren sols el reflex del seu propi brunz.

Inútils guerrers covards deshonrant donzelles

amb noms de cançons i versos de llibertat.

Imposen la seva llengua com una llosa,

i esborren amb ulls de garsa l'arc irisat,

amb els colors de la pluja del sol i l'aire,

esclafen el que no poden encadenar.

Odien el que no entenen, trepitgen somnis,

cofois de ser miserables de ser balmats. 

Flamarades de blat

Flamarades de blat; al darrere, les vinyes. Pebre vermell de Sol al sud d'agost. Melodia de l'oreig ran de les branques. Lentitud de la Terra sota el cel. Origen i destí a on els ulls es mengen els colors del paisatge i el seu traç; com la pell, com el vestit bru, adobat pel bes precís, i alenat per un vers ocult, per un so amagat, al cor dels fills que han vist qui els ha engendrat.

Neixes, creixes i et fas gran, ja està.

La nit és la lenta espera del dia; tot reposa en un silenci de vigília a la riba de la mar de l'univers. La volta del cel, a la nit, és la mar infinita de l'univers, i els nostres ulls, des de la riba de la Terra, contemplen aquest oceà vast d'espai i focs; focs petits i llunyans, escadussers i anecdòtics si els comparem a l'amplitud de l'espai. 

I cada foc és un estel; i n'hi ha tants i tan pocs alhora; tants perquè poden ser infinits, tan pocs perquè són l'excepció, car per tot s'estén un espai immens, fred i negre. La llum és l'excepció del no res; nosaltres som de la llum, pols d'una llum apagada; d'un estel mort; criatures de l'excepció, privilegiats de l'existència; petits i immensos. Tots vivim en aquesta nit de vigília, esperant una albada que se sap que vindrà. 

A la riba de l'oceà còsmic ens sorprenem de ser i ens estranyem que tot sigui; i agraïm tanta bellesa, que ens sorprèn i que ens meravella que sigui. Ignorants de l'origen i ignorants del destí, mirem els focs del cel, la frescor de la nit, la flaire del bosc, del prat, de l'herba feréstega i lliure de la muntanya; ens han fet criatures del present, però sovint pendolem passat enllà, futur enllà, inconformistes, cercant la resposta d'un misteri que tenim al present, perquè tot és present, i perquè fora del present no hi ha res. Com va dir el Pep no fa gaire: “Neixes, creixes i et fas gran, ja està”.

L'energia dels estels i el ritme.

Al vídeo de més amunt sentireu el repic, el so cíclic, l'ona d'energia que provoca el vent quan empeny la corda del masteler i aquesta es tensa i torna enrere empesa per l'elasticitat del material i torna a ser empesa pel vent.

En realitat, el vent, l'aire en moviment, és conseqüència de l'energia tèrmica del Sol, aquesta estrella d'aquí al costat, que escalfa l'aire i, en escalfar-lo el dilata, i en dilatar-lo el fa menys pesant, i per tant el fa moure, creant tot un laberint de corrents capaços d'empènyer cordes, veles, i si cal molins de vent.

L'energia i la bellesa formen una única realitat, creada per la força, per l'energia, per la materialització de l'existència en aquest univers.

El ritme és una conseqüència natural de les lleis de la natura i de la composició de la matèria.

Tot és bell, fins allò que d'entrada no entenem.

La vida triomfa.

L'energia i la natura ho són tot.

L'únic capital que val

Aneu al golf. Aneu al golf? I a l'espà. L'espà?

Sempre amb un somriure malparit als llavis; que no és als ulls.

Els ulls us ploren enfonsats als solcs;

escrutant,

sibil·lins, els gests d'aquells votants

que sospiteu que són qualssevol cors que aneu trobant.

Votants. Futurs votants.

Constructors del vostre petit regne de taifas d'euros i fons d'inversió.

Suissa estimada, que verda que ets!

Sopars de partit, congressos, copets a l'espatlla, lluita de grups de poder.

Els de l'un, els de l'altre; sotsdirector, sotsecretari, delegat del govern, candidat al senat...

"Que listo que es Alberto, y que planta que tiene";

sentor de perfum pujat de Pedralbes amunt;

menyspreu a la mirada que es clava a les sabates de vint euros;

orgull de classe que venç el complex profund de saber-se orfe d'empatia i sensibilitat,

escalant graons a la cursa del poder.

“Que viva el Rey!

Que viva Dios!

y si el obispo rie,

riámonos, riámonos”.

La vida se'ls fon en un món diferent al de tu i jo;

el nostre món és fet d'alzines i massís roig; flaire de farigola i romaní; arrels al cor, i fent camí

lluny d'uniformes i de protocol.

Odiem la gespa empresonada als jardins de Monterols, 

arran del golf dels del poder i el banc.

Perquè tu i jo

som del massís i els Òbits, 

de la quitxalla bruta arrencant cançons;

somrient des del profund

amb llavis i ulls;

muntanya amunt;

petons a cucs, tresors ocults

de nit al bosc;

un petó escadusser als matolls,

independència i llibertat;

nuesa i igualtat;

parracs al jec;

un tronc de banc;

un bany en boles al barranc obscur.

I com va dir aquell Joan:

“faré una cabana

de pedra i de fang”.

I som aquests

els qui hem de fer marxar

al tuf de golf, al tuf d'espà;

pagat amb la suor del teu germà;

de l'avi que no cobra;

del pare que plorant;

no pot comprar ni els llibres escolars.

I som aquests els qui hem de dir d'un cop

que el capital s'ha mort;

que l'únic capital que val

és cor i és carn.