Recordant Albert Camus

.

Amb les idees de pocs éssers humans m'he sentit tan íntimament identificat com amb les d'Albert Camus. Ell, Saint Exupery, i algun altre, són la meva fusta de salvació en el mar del meu escepticisme vers l'Homo sàpiens. En els moments més durs de dolor davant la percepció de la manera de ser de la meva espècie, tinc a Camus i a Saint Exupery com a “psicòlegs” redemptors de la meva fe en l'ésser humà, com a filòsofs sanadors de les meves crisis existencials incipients; sense que això vulgui dir que ells no patissin les mateixes nafres que tenim tots els Homo sàpiens; tenien, però, i tenen els mots necessaris per a conservar l'esperança. Tot i les contradiccions d'Exupery, les queixes de la seva “Rosa” exhibint els defectes profunds del mestre; la seva veu és sincera, la seva veu és la veu de l'esperança en la humanitat.
Avui, però, em centro en Camus.
Camus va reflexionar sobre la condició humana, es va oposar al cristianisme, al marxisme i a l'existencialisme. Va lluitar aferrissadament contra les ideologies i les abstraccions que separen l'ésser humà d'allò que és propi de la seva condició, d'allò que és genuïnament humà. Rebutjava la idea d'un déu castigador (perquè el càstig és l'aplicació d'un mal, i el mal és inhumà). Rebutjava qualsevol forma de violència, fins la violència que existeix per aplicar la justícia, fins la violència que exerceix el déu predicat per les religions. El seu rebuig del mal és incondicional i absolut, i el seu amor als éssers humans i a la seva dignitat no té límits ni condicions. Mai no he sentit tant en ningú com en Camús la sensació que algú, molts anys abans que jo nasqués, estava dient el que jo no em canso de dir; estava escrivint el que jo no em canso d'escriure.
Recordo la impressió que vaig sentir en llegir “L'estranger” Les seves descripcions de les platges d'Argel, la narració del que li feia sentir el sol i el mar, em feien l'efecte que els havia escrits jo; mai no he comprès tant un escriptor en un fragment purament descriptiu (descriptiu de la natura i de les sensacions que la relació amb la natura susciten en un ésser humà).

Us poso a continuació un petit fragment de “l'home rebel” en què Camus reflexiona sobre l'absurd de la competició i de les jerarquies:

"Enmig del xivarri i del furor dels segles, cada consciència, per tal de ser, vol des d'ara la mort de l'altra. Aquesta tragèdia implacable és absurda, ja que cas que alguna de les consciències fos aniquilada, la consciència victoriosa no seria reconeguda, ja que no pot ser reconeguda per qui ja no existeix. En realitat, la filosofia d'aparentar troba en això el seu límit.L'amo, per desgràcia seva, és reconegut en la seva autonomia per una consciència que ell mateix no reconeix com autònoma. Per tant, no pot sentir-se satisfet, i la seva autonomia és negativa. El senyoriu és un atzucac. I com que tampoc no pot renunciar al senyoriu i tornar a convertir-se en esclau, el destí etern dels amos és viure insatisfets o que els matin."

.Per saber més coses d'Albert Camús:

http://es.wikipedia.org/wiki/Albert_Camus

165 anys de "Conte de Nadal" de Charles Dickens.

.

El Nadal, entès com avui alguns l'entenem, va néixer, tal dia com avui, un 17 de desembre de l'any 1843, quan Charles Dickens va publicar per primera vegada la seva obra “A Christmas carol” que s'acostuma a traduir com a “Conte de Nadal”.
¿Qui no s'ha emocionat amb els viatges d'Ebenezer Scrooge; als nadals del passat, del present i del futur? ¿Qui no s'ha entristit amb la crueltat amb què eren tractats els pobres de l'època freda i fosca narrada per Dickens (que de fet en tenia prou amb recordar la seva infantesa per a saber què havia d'escriure)?
Fins aquest moment, el Nadal era majoritàriament una celebració religiosa, més aviat doctrinal, en la qual escadusseres persones hi cercaven un sentit de fraternitat universal, d'empatia, d'altruisme, d'amor, en l'autèntic sentit de la paraula amor. El Nadal és un fenomen que va més enllà del fet religiós, que dins del més íntim d'algunes persones que el sentim, té un poder humà transcendent, que si és religiós no pertany a cap religió ni a cap doctrina ni a cap ritus. El meu Nadal és el de Charles Dickens a “Conte de Nadal”. Tinc la intuïció que la seva obra va marcar un abans i un després en la manera de comprendre el Nadal.
Us recomano el llibre i qualssevol de les versions que el cinema n'ha adaptat (ara sembla que se n'estrenarà una). I aprofito per felicitar-vos el Nadal, tant si el celebreu com si no. Bon Nadal.

.

Baltasar Porcel

.

“A vegades, l’esclat d’una ona petava contra l’amura de babord, alçant un ruixim d’esquitxos que s’esclafaven sobre la coberta i entelaven els vidres de la cabina. En Lleonard Juvera, el patró, va abandonar el timó i agafà les dues manetes del telègraf de màquines, que marcava mitja marxa. D’un cop les col·locà a l’indicador de màxim. Repicaren els timbres d’avís per al motorista. Les mans del patró tornaren a la roda. Gairebé tot d’una un parell de sacsades feren tremolar la llanxa i un nou motor bramulà”

“Els argonautes”
BALTASAR PORCEL

Em vas ensenyar l'art de descriure la Mediterrània sense complexos. Em vas fer intuir que en català es podien escriure històries com les de Salgary o Daniel Defoe. Em vas revelar, de manera molt indirecte, que per mèrits i qualitat es podia ser una figura dins el món de la literatura, però que tot i així es podia alhora ser criticat, ridiculitzat i menystingut, només per tenir idees políticament incorrectes, o per gosar a críticar el poder, els amics o els intel·lectuals de moda.

Si aquest petit país on vivim no estigués ple de gent tan orgullosament mesquina potser ja tindries el nobel; però tenim el problema de sempre, no ens ho creiem, vivim obssedits per una falsa humilitat que en realitat és un complex d'inferioritat, vivim dominats per una enveja malsana als èxits aliens, i per un odi dissimulat però efectiu vers els qui no pensen com nosaltres o no ens donen copets a l'espatlla.

Jo, en algunes qüestions, tampoc no pensava com tu; però em sento orgullós de pertànyer a una literatura que genera monstres sagrats del teu nivell; i admiro la llibertat de la teva llengua i la teva habilitat per viure bé i deixar viure.

Tinc un amic que et venia arreglar la calefacció i que m'explicava si t'havia trobat despert, adormit, pentinat o despentinat... em sap greu que ja no pugui fer-ho.

Fins sempre.

.

Com escric?

.

Aprofitant una pregunta llançada al fòrum de relats en català pel mestre Calderer, he reflexionat sobre com ho faig quan em poso a escriure una història.

La imatge és de Lanzarote, concretament d'un enginy de Manrique, que per la seva bellesa i complexitat em recorda al procés d'elaboració d'un relat.

Com escric?

1º Elaboro un guió de la història, de cap a peus i tan detallat com sigui possible. Si vull que em surti bé no ho puc fer en un dia, ni en una setmana; l'ideal és elaborar un guió, sense començar a escriure el relat, com a mínim al llarg de quinze dies, perquè a diferents hores del dia hi ha diferents idees, a diferents dies de la setmana hi ha diferents visions, com més temps, més idees, més detalls, més sorpreses. Les idees de quinze dies concentrades en un relat que al llegir-lo pot durar 30 minuts, dificilment decebran. Reconec, però, que no sempre compleixo aquest punt, sóc molt impacient.
Les idees es poden alimentar amb documentació històrica, música, poesia. De la vida diaria poden sortir detalls i idees. Es poden fer llistes d'analogies que després s'introduiran al relat. Llistes de contrastos. Es pot anar endavant i endarrere. Es pot tatxar el que ahir es va proposar. Em puc passar cinc dies sense idees noves i tot d'un plegat en mitja hora em surt l'essència del relat. Puc fer un relat que salti d'una època a una altra, o que sigui narrat per diversos personatges, o que no se sàpiga qui el narra fins al final. Hi ha molts recursos.
Aquest primer punt és el “sí” o el “no”. És en aquest punt on el relat guanya o perd, agrada o deceb. Aquest punt és una barreja d'intuició, raonament, art, màgia, i influències extrasensorials. Tot el que hi ha enllà del punt, 1 és només tècnica i artesania, que qualsevol amb treball pot assolir. El punt 1, en canvi, va una mica més enllà, i cal caçar-lo com es caça una papallona que vola ràpid. I de vegades t'has de resignar a deixar que s'escapi, i cercar-ne una altra.

2º Mirant el guió, i tots els seus capítols i subcapítols (ni que sigui un relat curt, ni que sigui un repte), em disposo a escriure cadascun dels apartats, havent decidit prèviament l'estil: ja sigui primera persona (pensaments, idees, sensacions, rapidesa); o bé tercera persona: austeritat, brevetat, economia de mots i de frases, poesia encoberta, si puc invisible, si sóc capaç, minimalista; si puc, objectivisme sense caure en la grolleria o en el llenguatge de baixa estopa (excepte en els diàlegs on mana el personatge). Si puc intento posar tanta informació com pugui en el mínim espai possible sense explicar res (si puc). Intento no explicar res (si puc), i tracto de deixar que el lector dedueixi allò que em moro de ganes d'explicar a través del que descric (si puc. De vegades no puc i ho faig malament). Intento prescindir del gust i la opinió dels altres sempre que considero que la meva opinió és millor; intento no agradar, sinó que m'agradi a mi; de vegades intento agradar algú que diu que no ho faig prou bé, però només si em convenç, si crec que no té raó prescindeixo de la seva opinió, perquè per gustos els colors. Aquest diumenge hi havia un article al dominical de "El País" que deia que era impossible agradar tothom i que un havia de centrar-se en agradar-se a un mateix, mentre tingués sempre la intenció de revisar si realment s'agradava prou. Intento prescindir de la destinació del relat (premi, publicació, etc) i centrar-me en el meu criteri, concretant com a única finalitat el relat en sí, i que em convenci, independentment que algú l'hagi de llegir o no. Escric per a mi. Estic disposat a ensenyar-ho a qui sigui, però és a mi a qui he de satisfer. De vegades faig servir l'opinió d'algunes persones per a veure si vaig bé: h ha determinades persones que si em diuen que no els agrada el relat vol dir que vaig bé; n'hi ha d'altres amb les quals em passa el contrari.
No amago que per sentir-me satisfet en tinc prou amb imitar dos escriptors: Jaume Cabré i Agustí Bartra (tots dos força relacionats amb Terrassa), imitant-los em surt una cosa que no s'assembla a res que escriguin tots dos, però que m'agrada, i que fins ara ha agradat a altra gent. No amagaré tampoc pas que de vegades intento imitar la frescor dels diàlegs d'altres escriptors, però el millor resultat l'he obtingut aprenent de l'estil de Bartra i de Jaume Cabré. Crec que cadascú ha de fixar-se en l'estil que li agradi per a descobrir el propi, que de fet, surt sol.
De vegades escric amb música, perquè m'ajuda a trobar el ritme adequat de les oracions i del to. La sonoritat és fonamental, per això llegeixo en veu alta el que he escrit. El que he escrit, si està bé, ha de fer-me sentir bé (relaxat, satisfet, contorbat...) quan ho llegeixo en veu alta.
Cal dir que de vegades, fent aquest punt “dos”, haig de tornar al punt “1”, perquè em ve al cap una idea argumental que m'impresiona, i refaig l'argument.
Aquest segon punt, com he dit, és tècnica i artesania, no arriba a ser art, o sí, no ho sé; és qüestió de pràctica, lectura, aprenentatge, i poca cosa més. No hi ha massa misteri.

3er Deixo reposar el relat (si puc) almenys una setmana, dues, o tres, intentant oblidar-lo del tot. No em costa gaire oblidar-lo, perquè sempre he tingut molt mala memòria a curt (i bona memòria a llarg). L'agafo després del repòs, i veig de seguida les nafres (no normatives) que quan tens la història a dins es fan invisibles. I evidentment les corregeixo.

4rt Correcció ortogràfica i normativa. Al final de tot, quan el relat és acabat, corregeixo les faltes i les incorreccions normatives amb ajut del que sé, del corrector automàtic, i del diccionari de l'IEC.

.

Montserrat Roig

.

Parlar de Montserrat Roig em fa respecte; perquè és algú que m'ha ajudat molt des d'un punt de vista literari. Quan la vaig conèixer ja era morta. De petit l'havia vist per la tele, però en aquella època jo era un altre; tenia una bona part del meu “jo” d'ara adormida, i als meus deu, onze, dotze anys... era incapaç de comprendre-la.
Vaig conèixer la Montserrat Roig al tren (la meva universitat literària) els estius en què anava des de Terrassa fins a Sant Pol, a la platja naturista de la Murtra. Allà esperava la meva dona, que venia de treballar, i ens estàvem a la platja gairebé fins que el sol s'amagava. Era l'època en què encara no teníem criatures i vivíem molt al nostre aire (prefereixo infinitament l'època actual amb els nens, que són el més gran de la vida).
Tornant al tema de la Montserrat Roig, dic que la vaig conèixer al tren, a les llargues estones de lectura/estudi en què mentre llegia intentava d'aprendre recursos, mots, tècniques, expressions, secrets... de vegades les lectures de la Montserrat Roig se m'enduien tan endins de la història, que havia de deixar la llibreta i el bolígraf i centrar-me exclusivament en la lectura. Sovint se'm posava la pell de gallina.
Recordo “El temps de les cireres”, una novel·la de la biblioteca. Quan la vaig acabar, amb el rerefons del catric-catrac del tren, em vaig sentir en un estat com d'èxtasi, i vaig desitjar haver viscut l'època en què aquella novel·la es presentava, i haver-li demanat a la Montserrat que em signés el llibre. Tot d'un plegat, vaig obrir la novel·la per la primera pàgina, on se solen signar, i una altra vegada se'm va posar la pell de gallina; perquè damunt del paper esgrogueït, en negre i ben clar, hi havia la seva signatura; probablement deuria anar a fer alguna presentació, molts anys abans, a la biblioteca en la qual jo havia demanat el llibre. Em vaig sentir com si des del més enllà ella em piqués l'úllet, i crec que va ser en aquell moment quan vaig decidir que escriuria una mica més seriosament, que escriuria amb la intenció de ser llegit per tanta gent com pogués, i que no posaria límits al meu progrés; i que ni que aquest progrés fos modest, amb això ja em bastaria per a sentir-me satisfet.
Un altre dia us parlaré de com escrivia la Montserrat Roig; si sóc capaç de trobar els mots. Avui només volia confessar el secret de la nostra relació.

.

Llibres

.

Res millor, per a un dia de Sant Jordi en què la feina m'impedeix d'apropar-me a Barcelona per estar amb els meus companys de http://www.relatsencatala.cat/, que redactar un post encapçalat per una fotografia de totes (o quasi totes) les meves criatures literàries.

Hi falta la novel·la que m'edita l'Ajuntament de Vila-real (guanyadora de l'últim Certamen) i que és a punt de sortir, el recull dels Premis de Lloret de Literatura de Viatges de l'any passat, i el recull dels Jocs Florals del Raval de l'any passat. La resta hi són tots; la majoria compartits amb un munt de companys.

Espero que en vinguin molts més, perquè l'afició d'escriure és de les més sanes que existeixen. Proveu-ho i ja ho veureu.

.

Unamuno, l'home que va plantar cara Millán Astray

.

Si no vaig errat, en aquest antic teatre de Salamanca, que actualment és una botiga de roba d'una de les marques més sonades, el mestre Unamuno va protagonitzar el següent episodi, que ens explica l'il·lustre historiador Hugh Thomas a la seva obra "Guerra civil española":

El 12 d'octubre de 1936, dia de la Festa de la Raça, es va celebrar una gran cerimònia al paranimf de la Universitat de Salamanca. Hi era present el bisbe de Salamanca i el governador civil; i hi va assistir la senyora de Franco, i també el general Millán Astray. A la presidència, hi era Unamuno, rector de la Universitat. Després de les formalitats inicials, Millán Astray va atacar violentament Catalunya i les províncies basques, descrivint-les com "càncers en el cos de la nació. El feixisme, que és el sanador d'Espanya, sabrà com exterminalo, tallant a la carn viva, com un decidit cirurgià, lliure de falsos sentimentalismes ". Des del fons del paranimf, una veu va cridar el lema de Millán Astray: "Visca la mort". Millán Astray va donar a continuació els habituals crits excitadors del poble: "¡España!", Va cridar. Automàticament, cert nombre de persones van contestar: "Un". "¡España!", va tornar a cridar Millán Astray. "¡Grande!", va replicar el seu auditori. I al crit final de "¡España!" de Millán Astray, van contestar els seus seguidors "¡lliure!".
Alguns falangistes, amb les seves camises blaves, van saludar amb la salutació feixista l'inevitable retrat sèpia de Franco que penjava de la paret sobre la cadira presidencial. Tots els ulls estaven fixos en Unamuno, que es va aixecar lentament i va dir:
"Esteu esperant les meves paraules. Em coneixeu prou bé, i sabeu que sóc incapaç de romandre en silenci. De vegades, quedar callat equival a mentir. Perquè el silenci pot ser interpretat com aquiescència. Vull fer alguns comentaris al discurs - per anomenar-lo d'alguna manera - del general Millán Astray que es troba entre nosaltres. Deixaré de banda l'ofensa personal que suposa la seva sobtada explosió contra bascos i catalans. Jo mateix, com sabeu, vaig néixer a Bilbao. El bisbe - i aquí Unamuno va assenyalar al tremolós prelat que es trobava al seu costat - ho vulgui o no ho vulgui és català, nascut a Barcelona ". Es va aturar. A la sala s'hi havia estès un silenci poruc. Mai no s'havia pronunciat un discurs semblant a l'Espanya nacionalista. ¿Què diria a continuació el rector? "Però ara - va continuar Unanumo - acabo d'escoltar el necròfil i insensat crit," Visca la mort ". I jo, que he passat la meva vida composant paradoxes que exciten la ira d'alguns que no les comprenen, he de dir, com a expert en la matèria, que aquesta ridícula paradoxa em sembla repel·lent. El general Millán Astray és un invàlid. No cal que ho diguem en un to més baix. És un invàlid de guerra. També ho va ser Cervantes. Però malauradament a Espanya hi ha actualment massa mutilats. I, si Déu no ens ajuda, aviat n'hi haurà moltíssims més. Em turmenta pensar que el general Millán Astray pogués dictar les normes de la psicologia de la massa. Un mutilat que no tingui la grandesa espiritual de Cervantes, és d'esperar que trobi un terrible alleujament veient com es multipliquen els mutilats al seu voltant.”
En aquest moment, Millán Astray no es va poder aturar per més temps, i va cridar:" ¡Avall la intel·ligència! "Visca la mort!", i va ser aclamat pels falangistes. Però Unamuno va continuar: "Aquest és el temple de la intel ligència. I jo sóc el seu gran sacerdot. Esteu profanant el seu sagrat recinte. Vencereu perquè teniu sobrada força bruta. Però no convencereu. Per convèncer cal persuadir. I per persuadir necessitareu una cosa que us falta: raó i dret a la lluita. Em sembla inútil demanar-vos que penseu en Espanya. He dit... "Va seguir una llarga pausa. Després, amb un gest valent, el catedràtic de dret canònic va sortir a un costat de Unamuno, i la senyora de Franco a l'altre.
Aquesta va ser la darrera classe d'Unamuno. D'ençà d'aquest moment, el rector va romandre arrestat al seu domicili. Sens dubte hauria estat empresonat si els nacionalistes no haguessin temut les conseqüències d'aquest fet. Unamuno moria amb el cor trencat de pena el darrer dia de 1936.

.

Màrius Torres i els premis literaris.

.

Fa gairebé un any, un usuari de relatsencatala.cat que du per nick "Oriol Fontelles" escrivia al fòrum una reflexió sobre en Màrius Torres i alhora sobre els premis literaris. Poc després, per altres raons, aquest usuari es va posar en contacte amb mi i em vaig sorprendre molt en descobrir qui era. Amb el seu permís, i després d'haver-li jurat per insistència seva que no revelaria la seva identitat real, poso en aquest post el que va escriure, que em va agradar molt.

"El 20 d'octubre de 1937 , en Màrius Torres va decidir presentar-se al Premi Folguera de poesia de la Generalitat amb una cinquantena de poemes. Va dubtar molt abans de fer-ho. En Joan Sales, que era amic seu, li va desaconsellar; els amics que va fer al sanatori de tuberculosos on s'estava, també li deien que no s'hi presentés. Ell, però, va provar sort, convençut que no seria premiat. Es considerava un metge, un ciutadà vulgar que “de tant en tant fa versos”, per això no li feia mandra presentar-se al premi, ho va fer amb el desig de ser útil, de fer alguna cosa bona per la societat. Dos mesos més tard es va assabentar que ni un sol membre del jurat li havia atorgat un vot al seu poemari, i no es va endur cap decepció, perquè era el que realment esperava.
Avui hi ha un institut a Lleida que du el nom de Màrius Torres, Lluís Llach fa servir els seus poemes per a fer cançons, i Montserrat Roig el citava sovint a les seves novel·les. Ell va morir als 32 anys, anònim i tuberculós en una Catalunya espanyola i sotmesa al feixisme, convençut que era un metge una mica friki que feia poesia a estones lliures.
Què és l'exit? Què busquem quan escrivim? Estem enamorats de la poesia o de la pròpia glòria?
Pensa-hi."

.

Virginia Wolf a la meva universitat literària.

.

A l'any 2003, em veia obligat a fer llargs viatges en tren per anar a treballar i tornar a casa cada dia. Els vagons de la renfe foren la meva universitat literària. Agafava els llibres, els feia una autòpsia, bevia imatges, mots, recursos; m'enamorava dels autors, aprenia a escriure. Foren molts anys d'universitat; encara n'aprenc, i per molts anys.

Traient la pols a velles llibretes, he trobat aquestes frases extretes de la novel·la de Virgínia Wolf "Les hores". Recordo que em van captivar las imatges d'aquesta obra; els ambients de bosc, de jardí, la infantesa... Reconec, també, la tasca del traductor.

Us poso algunes de les frases per si us ve de gust llegir-les:

Està penjat d'un ansa de llum, i tremola.
La teranyina té gotes de claror blanca.
Fulles arraïmades a la finestra.
Tiges amb pelets curts i rasposos.
Un broll d'aigua roja.
Les finestres amb estors blancs.
Escata el peix amb un ganivet oscat damunt un tallant de fusta.
Una abella em zumzeja a la orella.
Fulles verdes orbes.
Verd com el teix.
Una gota saunya pel forat.
El llambrec d'un ull s'esmuny per la retxillera.
Cercaré ous dins les romegueres.
Ulls estrets com els d'un gat abans d'envestir.
Fulles mortes, acaramullades als angles.
La llum vacil·la amunt i avall entre les fulles dels faigs.
Flors pàl·lides que atrauen les falenes cap al tard.
Entre les capçades dels arbres.
Les falgueres exhalen una flaira molt forta.

.

.

Fantasies

.

De vegades els relats neixen a partir de les imatges. Mireu aquesta casa vella. Us imagineu qui hi pot viure? Algú que l’ha acabada de comprar, o d’heretar. Algú que potser ha trencat amb la seva vida anterior i vol fugir. ¿Us ajudaria saber què s’hi veu des d’aquesta casa vella?

S’hi veu el mar:

Ara potser us vénen més idees al cap.
I si a més us dic que està damunt de les muralles de Peñíscola.
Quantes vides hi ha? Quantes visions del món? En el fons, crear un relat és tenir una fantasia. Imaginar existències diferents a la nostra. Atorgar-los unes característiques. Situar-les en un lloc i en un temps. Mirar què fan i explicar-ho. Imaginar què els pot passar de sorprenent i dir-ho. No és res més.

.

Les veus del Pàmano

.

"Les veus del Pàmano" és la prova de com una bona novel·la triomfa malgrat les dificultats que pugui patir als seus inicis. És una obra que té la particularitat de no avorrir, d'absorvir al lector, d'endinsar-lo completament dins del món que descriu, de jugar en dos temps, de caminar del passat al futur i a l'inrevés exigint al lector la capacitat de viatjar en el temps, de comprendre els matisos de les paraules i de les construccions. Els personatges van cap allà on han d'anar, cap allà on la seva natura els guia, al marge de la voluntat de l'autor, que s'ha de limitar a descriure el que les seves criatures viuen perquè el fat i la seva pròpia essència els ho mana així.
Recordo quan van donar com a guanyadora a aquesta novel·la al Premi Pin i Soler de Tarragona. Després la van desqualificar per un legalisme injust. Jo hi participava amb una obra infinitament més modesta que la d'en Jaume Cabré. En aquell moment no comprenia l'abast de “Les veus del Pàmano” i haig de dir que els dos o tres dies en què el jurat va haver de decidir si declarava el premi desert o nomenava un altre guanyador les meves esperances de victòria es van revifar. Ara, des del futur, agraeixo que declaressin el premi desert, i encara lamento més que no proclamessin guanyadora a “Les veus del Pàmano”. Estic convençut que cap de les novel·les que competien amb “Les veus del Pàmano” no li arribaven ni a la sola de la sabata; el temps ho ha confirmat. I avui m'he convertit en un entusiasta de “Les veus del Pamano”. Crec que és el llibre que més he recomenat; i gairebé tothom qui l'ha llegit per recomanació meva també s'hi ha entusiasmat.
En aquests moments “Les veus del Pamano” ha venut 250000 exemplars de la seva traducció alemanya, aconseguint en aquest país, pujar fins a la desena posició dels més venuts.
En fi, només us puc recomenar que el llegiu, ho passareu molt bé, i si sou aficionats a escriure, aprendreu nous recursos i s'enriquirà la vostra expressió.

.

Reflexions sobre l'art d'escriure

.

Hi ha diferents maneres d'entendre la literatura; convé ser capaços de transmetre la nostra, la de cadascú, sense menysprear la resta.

També hi ha diferents objectius; cadascú té el seu. Alguns objectius coincidiran; d'altres no. Convé ser capaços de no considerar l'objectiu personal com a superior, sinó tan sols com al propi objectiu, que no es vol imposar, però que tampoc no s'amaga.
Quan hom escriu i pretén fer literatura importa tant el que diu com la forma com ho diu. Cada mot, cada frase, cada oració, implica un efecte, un impacte, una manera d'arribar al lector, una manera d'influir en el seu estat d'ànim i en la seva comprensió. Un mateix text no pot mai arribar a agradar a tothom, perquè hi ha diferents sensibilitats, i no totes són compatibles. És important ser capaços de no considerar la pròpia sensibilitat com a superior, o com l'única perfecta, sinó només com la pròpia; que no es pretén imposar, però que tampoc no s'amaga.
Així doncs, escriure no és només explicar unes idees, sinó que és explicar-les mitjançant una “forma” determinada. Acompanyar les idees de tot un seguit d'informacions que afectaran no només la raó del lector, sinó tota una realitat mental sovint inconscient; informacions que aniran més enllà del significat literal dels mots fets servir; informacions difícilment explicables de manera directa; informacions que es desprenen de manera no raonada de la “forma”, del ritme, del so, de la llargada de les frases, dels sinònims emprats, dels sinònims no emprats, de les repeticions, del que no es diu, del que no s'acaba d'explicar. La no explicació d'una bona part dels detalls atorga també una informació inconscient. L'excessiva explicació de les situacions, les destrueix, esbandeix el “tempo”, arrana el misteri, ensucra la noblesa de l'amargor vital que sovint cal descriure, menysprea la necessitat que té el lector de fer-se preguntes sobre la història; preguntes que no han de ser respostes, perquè ha de ser el propi lector el qui maduri.
Escriure no és només cobrir l'objectiu de transmetre una informàció asèptica. Imaginem una gimnasta artística a qui els jutges demanen que cobreixi una distància de doscents metres. Si la noia la fa caminant i diu als jutges “ja està”, no els haurà transmès res. Si en canvi camina aquesta distància deslligant l'harmonia d'un llenguatge artístic codificat a l'inconscient, allò que transmetrà als jutges serà millor o pitjor, però serà alguna cosa. La literatura no es preocupa únicament d'arribar, sinó de com s'arriba, de quina manera s'arriba, de quina manera no s'ha d'arribar, què s'ha de dir, què s'ha d'amagar.

.

“No es país per a vells” (No Country for Old Men) de Cormac McCarthy.

.

Frases curtes. Descripcions austeres, essencials. Canvi ràpid d'escena i d'explicació. No dóna temps a que el lector s'emfarfegui o s'avorreixi. Tampoc no elimina les descripcions ni els discursos narratius.
A banda de ser una història sòrdida de lluita pels diners, és també una reflexió sobre la vida i els principis que la poden regir, que són diferents per a cada persona. És la descripció d'unes existències grises, que freguen la misèria, que es capbussen en la mala sort i en el dolor, que juguen amb el destí, que esdevenen jocs del destí, com fulles batudes per un vent boig, arbitrari, il·lògic, atzarós, a voltes irònic, i sempre cruel. Una autoestopista que sense saber-ho es troba amb la mort, purament per un atzar estrany. Una figura gris i amoral, ex combatent del vietnam, que escull apropiar-se d'un tresor que sense saber-ho també significarà la seva fi, i la fi de les persones que importen dins la seva existència. Un xèrif que s'ho mira tot amb una actitud escèptica, estoica i alhora afectada; amb una filosofia vital essencial, útil i pràctica, amb un punt de poesia, que unida a l'austeritat de pensaments la converteix en quelcom proper a la mística; una mística bastant orfe de sentiment. En el fons, el llibre ofereix un mostruari de personatges similars al desert que habiten: clars, definits, errants a voluntat, nihilistes a consciència, erms, eixuts, inhumanament humans, humanament inhumans; animals racionals que lluiten per sobreviure i que acaben morint precisament en l'intent de sobreviure.
L'obra és la descripció d'un país esquerp i pragmàtic com els escorpins del desert, i convida a una reflexió sobre el valor dels principis; un valor relatiu i probablement estèril, si no se sotmeten, aquests principis, a l'amor, que sense aparèixer enlloc a l'obra, s'intueix com la solució i la resposta a tanta duresa.

.

“El professor” (The teacher man) de Frank McCourt

.

M'ha arrossegat endavant sense poder-ho evitar, la qual cosa diu molt d'aquest llibre, escrit amb un llenguatge generós, llarg, desimbolt, que combina la narració dels esdeveniments amb reflexions sobre la vida de mestre, la preparació fins arribar-hi (poc ortodoxe en el cas del protagonista), la progressiva transformació del professor cap a la creació literària, les anècdotes del dia a dia dels professors (aquí m'hi he sentit plenament identificat).

Al costat de la tasca de professor, hi ha la vida personal de l'ésser humà, la seva cultura irlandesa, l'educació integrista catòlica a la qual va ser sotmès de nen i que d'alguna manera el persegueix allà on va com un segell, com un substrat, la seva vida sexual plena de liberalitat, la repressió i el sofriment com a motor de la creació literària, la seva consciència social.
Tot això, sumat al fet que el llibre és autobiogràfic, i que l'autor va publicar la seva primera novel·la (Les cendres d'Àngela) als seixanta-sis anys, converteixen aquesta obra en indispensable.

A banda de tot això és apassionant, divertida, interessant, no avorreix en cap moment, i està molt i molt ben escrita.
Recomano molt especialment les vint darreres pàgines; però no només les vint darreres, s'hi ha d'arribar. En elles queda manifesta com ha de ser la tasca d'un escriptor, la capacitat d'explicar la intensitat de les percepcions de la vida, les percepcions que no són fàcils de descriure en tota la seva dimensió, però que són tan intenses que donen forma a la vida sencera en el moment en què esdevenen. No es tracta de mastegar sentiments, sinó de ser capaços de comunicar tota la dimensió d'una experiència a través de l'escriptura. Recomano el passatge on es relaciona Armstrong i la mort d'un pare. Aquestes últimes vint pàgines són sens dubte un manual literari de primera magnitud.
I és que el llibre, a banda de ser una novel·la entretinguda, és un manual d'escriptura, és un llibre per llegir i rellegir, una obra per tenir-la ben a mà al despatx de creació, i estudiar-la sovint.
Tinc pensat de fer un resum de l'essencial sobre literatura de les últimes vint pàgines: els escriptors que esmenta, les idees essencials que expressa. I aquest resum me'l llegiré sovint. Faré el mateix amb les idees sobre educació, les quals són prou sucoses com per fer-ne una tesi.
Us la recomano; especialment als professors, als escriptors, als irlandesos, o als que heu rebut una educació catòlica intensa.

.

El poeta que estava enfadat amb el món.

.

Escriure. La glòria. La fama. Els diners. El nom. Ser llegit.
No. Res de res. No és això.

Escriure.
Necessitar reconeixements, publicacions, premis.
No. De cap manera.

Una vegada un professor d'un curs de creativitat em va dir que un dels principals objectius de la creació artística era ser llegit, contemplat, escoltat... segons quina fos la vessant de l'art. No em va convèncer.

Continuo pensant en el pare del personatge que interpretava El Javier Bardem a “Vicky, Cristina, Barcelona...” Un poeta que mai ensenyava els seus poemes perquè estava enfadat amb el món; i estava enfadat amb el món perquè després de tants anys d'evolució encara no havia après a estimar. Genial, Woody! Quin tros de poeta, aquest personatge! Un creador que ha descobert el secret ocult del plaer de l'art. Un secret només accessible a qui el pot comprendre. Qui no l'entengui, que no s'esforci ni perdi el temps intentant de convèncer qui ho entén.

I tot això ho escriu algú que en un any i mig (l'últim any i mig) s'ha presentat a seixanta-quatre premis literaris. I començo a descobrir que el plaer no és guanyar; que el plaer no és ni tan sols participar; que el plaer és exclusivament escriure.

M'ha fet pensar en tot això una desafortunada experiència editorial que ha passat un company lletraferit a qui admiro molt i desitjo molts d'ànims.

P.D. Heu vist la foto de més amunt? Com s'esforça la mar a dibuixar formes sublims a l'escuma, sanefes que ningú no veu!

.

82è Joc Literari del Blog d'en Jesús M. Tibau

.

Ei... estic molt content; perquè un gran blogaire (o blocaire), en Jesús M. Tibau, ha escollit un post del meu blog per a proposar el seu 82è joc literari. El post que ha escollit és un poema que parla de dues cigonyes; i el vaig posar mercès a una iniciativa d'en Francesc Arnau Chinchilla que va proposar el repte poètic al web de relatsencatala inspirant-se en l'esmentada fotografia.

Us poso l'enllaç al seu 82è Joc Literari i us animo a participar-hi. És molt literari, no us el perdeu. Teniu temps de fer la vostra petita creació fins al 2 de desembre.

http://jmtibau.blogspot.com/2008/11/82-joc-literari.html

.

Lliçons de literatura de la UOC (Jaume Cabré)

.

Sembla que la UOC ha penjat a Youtube un munt de videos força interessants, en els quals diverses personalitats engeguen lliçons magistrals sobre diversos temes. Mai he sabut com funciona això dels drets d'autor aplicats als videos de YouTube, però suposo que si la UOC els penja a YouTube, és per a posar-los al servei dels qui en vulguin fer difusió. En tot cas, si no volen que els posi en aquest blog, només m'ho han de dir.
De primeres us presento a en Jaume Cabré parlant de "Les Veus del Pamano", i dels secrets de la tasca d'escriure.

.

COL.LABORACIÓ AMB EL 79È JOC LITERARI

.

Cada dimecres des d'abril del 2007, el blog "Tens un racó dalt del món" (http://jmtibau.blogspot.com/) ens proposa jocs literaris amb premis inclosos (aquest mes d'octubre un lot de música). Aquesta setmana, aquest blog col·labora donant una imatge com a pista per a encertar el nom de l'autor/a i el títol d'un llibre que s'amaga darrera d'un enigma. Més instruccions al seu blog.

.

Les senyoretes de Lourdes

.

Com a curiós empedreït del fenòmen aparicionista des d'un punt de vista objectiu i científic, i com a aficionat a la literatura i als misteris, havia de llegir “Les senyoretes de Lourdes” de Pep Coll i fer-me'n una opinió. Cal recordar que aquesta novel·la va guanyar el Premi Sant Jordi en la seva passada edició.

De primeres l'he gaudit força. Fa anys que conec la descripció de cadascuna de les aparicions (de les divuit aparicions) i l'explicació que en fa en Pep Coll és bastant semblant al que jo sabia, si bé ell descriu l'aparició com una nena amb un vestit blanc, que de vegades somriu burleta, que sembla que surt de l'interior de la cova, que a cops quasi perd l'equilibri quan el públic mou les branques on es mig recolzava. La versió oficial sempre ha parlat d'una dona amb un vestit blanc i una peça de roba blava al mig, i potser amb un somriure dolç, gens burleta. M'agradaria saber si aquestes diferències obeeixen a la novel·lització que en fa l'autor (lícita) o a una millor interpretació d'unes fonts noves o no manipulades. Igual com quan parla del brunz dins el cap que sent la vident abans de la primera aparició, o de la necessitat de concentrar-se per tal de poder-la veure.

La narració fins abans d'arribar a l'últim capítol és impecable, amb una perfecta interpretació del to de cada personatge, de la seva veu, del seu caracter. La narració se t'endú al temps i al lloc de les aparicions de ple. Destaco positivament la descripció acarnissada de la situació de pobresa i de misèria de la familia Soubirous, i de la societat francesa de l'època en general: les desigualtats, la hipocresia, el masclisme religiós i social.

L'últim capítol, però, al meu modest entendre ho esguerra tot. La conversa entre les dues dones és poc natural, una mica forçada, un xic artificiosa, massa elaborada per ser un diàleg. El to de la suposada escriptora no té res a veure amb la narració perfectament interpretada de la resta de la novel·la. Hi ha una referència als disminuïts psíquics, anomenant-los “subnormals”, que engega totes les meves antipaties contra el personatge de l'escriptora; i a l'últim observo una contradicció entre la poca sensibilitat de l'escriptora i la gran sensibilitat que demostra al llibre que suposadament ha escrit.

Jo, si hagués estat l'autor, hauria eliminat el capítol final, i hauria buscat alguna altra sortida; o bé hagués fet el mateix capítol final però millorant el diàleg, i procurant que la personalitat de l'escriptora no xoqui tant amb la resta de l'obra.

A banda de tot això haig de dir que jo sé coses de Bernardette que no sap ningú (no sé si hauria d'escriure això, si me'n penedeixo ja ho esborraré), i que no diré mai; el personatge que descriu Pep Coll és increïblement semblant a la Bernardette real, encara que algunes solucions argumentals no es corresponen del tot del tot amb la realitat. Però per això és una novel·la.

.

Un any de premis

.


Demà, 23 d'abril, farà un any que vaig començar a presentar-me d'una manera regular i constant a premis literaris i ha arribat l'hora de fer balanç. Igual com s'ha de fer en tota activitat humana que necessita esforç, tècnica, intel·ligència i un punt de màgia... és convenient d'extraure conclusions, d'esbrinar possibles errors, i de plantejar-me estratègies de millora.

La sensació és bona. He perdut la por als premis. He viscut moments de gloria. He patit derrotes. M'ho he passat bé. He millorat la tècnica. He conegut un munt de pobles, i de gent de Catalunya i del país Valencià, que abans no coneixia. He guanyat una mica de diners (jo amb poc em conformo) També he aconseguit un televisor, unes quantes publicacions, caps de setmana a indrets preciosos, un sopar literari intensíssim a Lloret, un reportatge a La Vanguàrdia que van veure tots els parents i que va fer somriure al meu fill quan vaig quedar tercer del concurs de poemes de l'estiu.

Han estat cinquanta-tres premis literaris enviats dels quals deu encara estan pendents de veredicte. Onze de poesia i quaranta-dos de prosa. I han estat onze premis obtinguts en un any (dos d'ells primers) a falta dels deu veredictes.

Conclusions:

-Escriure és meravellós

-Presentar-se a premis és emocionant i enriquidor.

-Els relats en els quals he estat més temps preparant l'argument, abans de començar a escriure-los, són els que han guanyat més.

-Els relats, l'argument dels quals (abillat de detalls i consideracions), més m'engrescava; són els que han guanyat més vegades.

-Els relats que he deixat reposar (un cop acabats) un bon interval de dies, m'han permès una correcció fresca, escarida i adequada, i són també els que més han guanyat.

-El percentatge de victòries en poesia ha estat molt superior al de prosa, bo i dedicar-me tan poc a la poesia.

-Les poesies que he escrit més a poc a poc (4 versos al dia) i cuidant la sonoritat i el ritme tant com la significació, han esdevingut les millors i les més premiades.

-Llegir Agustí Bartra i Jaume Cabré m'ajuda inconscientment a millorar el meu estil en prosa.

-Llegir Lluís Calvo m'ajuda a millorar el meu estil i la tècnica en poesia.

Estratègies:

-Continuaré escrivint.

-Em continuaré presentant a premis.

-Em presentaré a menys premis, escriure més a poc a poc, em prepararé sempre els arguments i no començaré a escriure fins que aquests arguments estiguint acabats, complets, i sobretot fins que m'entusiasmin.

-Deixaré reposar els relats sense caure en la impaciència d'enviar-los de seguida.

-Em presentaré a més premis de poesia, vist l'èxit; i continuaré amb les tècniques que m'han anat més bé, intentant aprendre cada dia més.

-Llegiré habitualment la prosa de Jaume Cabré i d'Agustí Bartra.

-Llegiré habitualment poesia de Lluís Calvo.

.