Si no vaig errat, en aquest antic teatre de Salamanca, que actualment és una botiga de roba d'una de les marques més sonades, el mestre Unamuno va protagonitzar el següent episodi, que ens explica l'il·lustre historiador Hugh Thomas a la seva obra "Guerra civil española":
El 12 d'octubre de 1936, dia de la Festa de la Raça, es va celebrar una gran cerimònia al paranimf de la Universitat de Salamanca. Hi era present el bisbe de Salamanca i el governador civil; i hi va assistir la senyora de Franco, i també el general Millán Astray. A la presidència, hi era Unamuno, rector de la Universitat. Després de les formalitats inicials, Millán Astray va atacar violentament Catalunya i les províncies basques, descrivint-les com "càncers en el cos de la nació. El feixisme, que és el sanador d'Espanya, sabrà com exterminalo, tallant a la carn viva, com un decidit cirurgià, lliure de falsos sentimentalismes ". Des del fons del paranimf, una veu va cridar el lema de Millán Astray: "Visca la mort". Millán Astray va donar a continuació els habituals crits excitadors del poble: "¡España!", Va cridar. Automàticament, cert nombre de persones van contestar: "Un". "¡España!", va tornar a cridar Millán Astray. "¡Grande!", va replicar el seu auditori. I al crit final de "¡España!" de Millán Astray, van contestar els seus seguidors "¡lliure!".
Alguns falangistes, amb les seves camises blaves, van saludar amb la salutació feixista l'inevitable retrat sèpia de Franco que penjava de la paret sobre la cadira presidencial. Tots els ulls estaven fixos en Unamuno, que es va aixecar lentament i va dir:
"Esteu esperant les meves paraules. Em coneixeu prou bé, i sabeu que sóc incapaç de romandre en silenci. De vegades, quedar callat equival a mentir. Perquè el silenci pot ser interpretat com aquiescència. Vull fer alguns comentaris al discurs - per anomenar-lo d'alguna manera - del general Millán Astray que es troba entre nosaltres. Deixaré de banda l'ofensa personal que suposa la seva sobtada explosió contra bascos i catalans. Jo mateix, com sabeu, vaig néixer a Bilbao. El bisbe - i aquí Unamuno va assenyalar al tremolós prelat que es trobava al seu costat - ho vulgui o no ho vulgui és català, nascut a Barcelona ". Es va aturar. A la sala s'hi havia estès un silenci poruc. Mai no s'havia pronunciat un discurs semblant a l'Espanya nacionalista. ¿Què diria a continuació el rector? "Però ara - va continuar Unanumo - acabo d'escoltar el necròfil i insensat crit," Visca la mort ". I jo, que he passat la meva vida composant paradoxes que exciten la ira d'alguns que no les comprenen, he de dir, com a expert en la matèria, que aquesta ridícula paradoxa em sembla repel·lent. El general Millán Astray és un invàlid. No cal que ho diguem en un to més baix. És un invàlid de guerra. També ho va ser Cervantes. Però malauradament a Espanya hi ha actualment massa mutilats. I, si Déu no ens ajuda, aviat n'hi haurà moltíssims més. Em turmenta pensar que el general Millán Astray pogués dictar les normes de la psicologia de la massa. Un mutilat que no tingui la grandesa espiritual de Cervantes, és d'esperar que trobi un terrible alleujament veient com es multipliquen els mutilats al seu voltant.”
En aquest moment, Millán Astray no es va poder aturar per més temps, i va cridar:" ¡Avall la intel·ligència! "Visca la mort!", i va ser aclamat pels falangistes. Però Unamuno va continuar: "Aquest és el temple de la intel ligència. I jo sóc el seu gran sacerdot. Esteu profanant el seu sagrat recinte. Vencereu perquè teniu sobrada força bruta. Però no convencereu. Per convèncer cal persuadir. I per persuadir necessitareu una cosa que us falta: raó i dret a la lluita. Em sembla inútil demanar-vos que penseu en Espanya. He dit... "Va seguir una llarga pausa. Després, amb un gest valent, el catedràtic de dret canònic va sortir a un costat de Unamuno, i la senyora de Franco a l'altre.
Aquesta va ser la darrera classe d'Unamuno. D'ençà d'aquest moment, el rector va romandre arrestat al seu domicili. Sens dubte hauria estat empresonat si els nacionalistes no haguessin temut les conseqüències d'aquest fet. Unamuno moria amb el cor trencat de pena el darrer dia de 1936.
Alguns falangistes, amb les seves camises blaves, van saludar amb la salutació feixista l'inevitable retrat sèpia de Franco que penjava de la paret sobre la cadira presidencial. Tots els ulls estaven fixos en Unamuno, que es va aixecar lentament i va dir:
"Esteu esperant les meves paraules. Em coneixeu prou bé, i sabeu que sóc incapaç de romandre en silenci. De vegades, quedar callat equival a mentir. Perquè el silenci pot ser interpretat com aquiescència. Vull fer alguns comentaris al discurs - per anomenar-lo d'alguna manera - del general Millán Astray que es troba entre nosaltres. Deixaré de banda l'ofensa personal que suposa la seva sobtada explosió contra bascos i catalans. Jo mateix, com sabeu, vaig néixer a Bilbao. El bisbe - i aquí Unamuno va assenyalar al tremolós prelat que es trobava al seu costat - ho vulgui o no ho vulgui és català, nascut a Barcelona ". Es va aturar. A la sala s'hi havia estès un silenci poruc. Mai no s'havia pronunciat un discurs semblant a l'Espanya nacionalista. ¿Què diria a continuació el rector? "Però ara - va continuar Unanumo - acabo d'escoltar el necròfil i insensat crit," Visca la mort ". I jo, que he passat la meva vida composant paradoxes que exciten la ira d'alguns que no les comprenen, he de dir, com a expert en la matèria, que aquesta ridícula paradoxa em sembla repel·lent. El general Millán Astray és un invàlid. No cal que ho diguem en un to més baix. És un invàlid de guerra. També ho va ser Cervantes. Però malauradament a Espanya hi ha actualment massa mutilats. I, si Déu no ens ajuda, aviat n'hi haurà moltíssims més. Em turmenta pensar que el general Millán Astray pogués dictar les normes de la psicologia de la massa. Un mutilat que no tingui la grandesa espiritual de Cervantes, és d'esperar que trobi un terrible alleujament veient com es multipliquen els mutilats al seu voltant.”
En aquest moment, Millán Astray no es va poder aturar per més temps, i va cridar:" ¡Avall la intel·ligència! "Visca la mort!", i va ser aclamat pels falangistes. Però Unamuno va continuar: "Aquest és el temple de la intel ligència. I jo sóc el seu gran sacerdot. Esteu profanant el seu sagrat recinte. Vencereu perquè teniu sobrada força bruta. Però no convencereu. Per convèncer cal persuadir. I per persuadir necessitareu una cosa que us falta: raó i dret a la lluita. Em sembla inútil demanar-vos que penseu en Espanya. He dit... "Va seguir una llarga pausa. Després, amb un gest valent, el catedràtic de dret canònic va sortir a un costat de Unamuno, i la senyora de Franco a l'altre.
Aquesta va ser la darrera classe d'Unamuno. D'ençà d'aquest moment, el rector va romandre arrestat al seu domicili. Sens dubte hauria estat empresonat si els nacionalistes no haguessin temut les conseqüències d'aquest fet. Unamuno moria amb el cor trencat de pena el darrer dia de 1936.
.
4 comments:
Sí. Aquest mateix Unamuno és el que va dir que Ferrer i Guàrdia es mereixia l'afussellament "por imbécil". Aquest Unamuno és el mateix que va meréixer un assaig de Joan Fuster amb un títol tan explícit com "Contra Unamuno". No l'idolatrem ara per un episodi de "vodevil", segurament idealitzat pels anys. Ara, Millán Astray era un autèntic criminal.
Tens un humil regal al meu blog.
Helena Arumi
Gràcies Helena!!!
I sí, Gínjol, tens raó. Unamuno té episodis que Déu n'hi do! Però jo crec que les persones canvien, i Unamuno els últims dies de la seva vida es va assuautjar molt. Som complexos els éssers humans!
Si llegim bé el que diu Unamuno ja diu que és el rei de les contradiccions. Signà el manifest contra la dictadura de Primo de Rivera que van fer els intel·lectuals espanyols i també contra l'Estatut de Catalunya. A un castellà li costa entendre altres realitats... A més el seu secretari i gendre, Quiroga Plà era un altre intel·lectual d'esquerres que va haver de marxar a l'exili.
Malgrat això i el seu espanyolisme el que va dir davant d'una situació tant tensa és molt valent i no sé si jo hagués arribat a dir-ne ni la meitat. Es necessita molt d'aplom i sang freda.
En fi, a mi m'agraden les contradiccions... i em quedo amb aquest Unamuno i algunes de les seves obres. A vegades un gest ens salva on ens enterra.
Post a Comment