Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Monday, January 19, 2009

Ells tot sols ja s'espavilen.

.


-Papa... és meu... me l’he trobat! –el monstre petit fa veu de pito i m’abraça amb força.
-Fes-li un petó. Acarona-li el cap. Així. Sense por, que no fa res.
I el monstre gros agafa la mà del monstre petit i l’hi posa damunt del meu cap mentre tremolo immòbil de terror.
El monstre petit m’agafa les orelles amb força i esgaripo de dolor -. Mira papa, les orelles són tovetes. Si n’hi arrenco una, li tornarà a créixer?
-No ho facis, filla. Pensa que totes les bestioles de Déu tenen sentiments.
-Però potser li tornarà a sortir... –i el mala bèstia de monstre petit m’arrenca una orella i sagno com un porc.
-Nena, sigues responsable; que no ho veus que li has fet mal?
-Ja no ho faré més, papa. Ara el vaig a banyar. Puc?
-No és que puguis; és que ho has de fer. Ara és teu, i tu n’ets la mestressa; altrament dit, la responsable.
I l’animalot m’arrenca la roba; m’agafa amb les urpes i em submergeix dins d’una massa llefiscosa de color marró xocolata.
-No, nena, no –fa el monstre gros -. Aquests animals no es banyen dins dels seus excrements com fem nosaltres. Els agrada l’aigua.
-Ai... no ho sabia, papa.
M’agafa pels collons i em treu de la merda. Veig les estrelles. M’endinsa en una piscina d’aigua verdosa.
-Nena! –fa el monstre gros -, que l’estàs agafant pels testicles. No ho veus que està patint?
-Ai! –fa el monstre petit, tapant-se la boca amb una urpa i rient amb els ulls oberts com plats -. ¿Després li hauré de donar menjar?
-És clar, nena –fa el monstre gros -. Ratolins, sargantanes, ocells... Has de ser curosa i pensar en els aliments que habiten el seu entorn.
I el monstre petit m’entafora a la boca un pardal, amb plomes incloses, una rata de claveguera, la cua d’un gat, i el cadàver d’un rat penat que descobreix mort al carrer. Després em fa un petó.
-Va nena, de pressa, que hem de marxar –diu el monstre gros -. Però hauràs de deixar aquí l’animaló.
-És meu, papa. Me l’emporto.
-Estàs carregada de romanços. Deixa’l aquí, que segur que algú se’l trobarà i l’acollirà. I si no, creixerà salvatge... com la resta d’humans. Ells, tots sols, ja se saben espavilar!
Tot seguit pugen al plat volador i s’enlairen cap a les estrelles.
.

Saturday, January 17, 2009

Efluvis

.



El mar beslluma un blau bellugadís;
a voltes vira al verd, el sota és saur.
Un peix, un pop, un bri d'escuma, un vers,
declama una sirena a l'univers;
per tot, que és bell, que és gran,
que és nu, que és viu;
no res, no tinc, ni em cal, la noia riu,
cueja i es capbussa fins al niu,
dels mites, dels grifons, dels fugitius;
efluvis de l'aroma primitiu.
.

Friday, January 16, 2009

Post repetit

.


.
Ahir, sense adonar-me'n, vaig repetir un post; un article que ja havia penjat mesos enrere. Respectaré l'error, potser perquè sento l'article tan actual com llavors, i perquè el fet d'haver-lo repetit a més de voler dir que sóc força despistat, vol dir que forma part de la meva més íntima essència.



Salutacions!


.

Thursday, January 15, 2009

La mar entre els arbres.

.


¿Què passarà quan no pugui descobrir la mar entre els arbres? La mar com un monstre bell, d’un blau fosc i intents, solcat d’esquitxos blancs els dies de vent. ¿Què faré quan tot sigui encimentat i hagi de guaitar els vaixells entre torres que arriben a un cel opac i indefinit.? ¿Com explicaré al meu fill que un dia la costa de Catalunya fou un jardí natural de bellesa mística? ¿Com es pot transmetre amb paraules el foc íntim que desprèn la terra quan manté la seva emprempta original? L’obra de les nostres mans ens està abassegant la vida. El diner dirigeix els destins de les persones, de les nacions i de la Terra; no el podem aturar, hi ha massa milers d’individus que l’adoren i li són fidels per damunt de l’amor als seus descendents hereus del paisatge. Hi ha massa indiferents que s’acontenten amb guanyar-se el pa, i a voltes el cel, sense pensar gaire, sense contemplar. I quan la Terra sigui plena a vessar de xalets, d'urbanitzacions, de parcs d’oci, de centres comercials i sales multicinema, quan ja no n’hi càpiguen més... llavors què? Quan ens haguem venut la Terra... ¿què en farem dels diners? ¿On podrem viatjar si a tot arreu tot serà igual: gris, dur, artificiós? ¿Com podrem ser lliures, si per ser considerats ciutadans haurem de pagar? Si paguem ens estimaran, si no paguem serem uns criminals. ¿Quina mena d’amor serà aquest, i on serà la humanitat?

Miro als estels i no en veig cap d'altra, de Terra tan bonica; i em sembla que els meus peus no se subjecten bé, que el sòl és fonedís, que res no és com abans. A cops miro els meus avantpassats del paleolític, que dedicaven dues o tres hores cada dia a recollir fruits i a caçar animals, enmig d'un món sense tanques, sense límits, i envejo els seus trenta anys escadussers de vida intensa en una Terra que era seva sense títols de propietat. El món que veig, sovint, no és el meu món. Diuen que totes les grips passen perquè els virus es reprodueixen i esgoten els aliments del seu medi. Em pregunto: de totes les grips de consciències que en aquests moments estaran creixent a milers de racons de l'univers, silencioses, aïllades, sorpreses d'existir, ¿quantes d'elles sabran valorar la importància de mantenir el seu entorn natural i sobreviure?

La remor de la mar s’ofega amb el brogit dels motors d’explosió que embruten l’aigua i l’aire. La pluja, però, ens retorna la flaire d’una terra oblidada. Una nova humanitat creix amb el radar dels sentiments apagat, i el sol vermell com una taronja, en una posta que dibuixa al cel un quadre irrepetible, és ignorat. Les xarxes divideixen les antigues planúries de quan la Terra no es podia posseir. Els cotxes omplenen les carreteres i ja no hi caben, però s’han de vendre, sinó res no rutlla. Les carreteres de quitrà divideixen els antics jardins sagrats dels ibers. L’aigua dels camps de golf s’escampa damunt d’una herba solitària que no es pot trepitjar. L’aire s’escalfa, s’embruta, emmalalteix, i mirem cap a una altra banda per a no sofrir.

Les cales de l’Ametlla van morint, ja mai no seran com han estat els últims milers d’anys, i això passarà perquè uns quants senyors es puguin embutxacar uns bons milions i es pensin que d’aquesta manera beneficien la societat. La Costa Brava gemega, alguns diuen que ja és morta; d’altres seguim cercant racons misteriosos vora la mar hel·lènica on el temps no circuli; indrets protegits per sirenes que es neguen a tolerar l’escapçada de tanta vida.

El llom del paisatge es panseix, la nova humanitat que neix mai no coneixerà el medi on el seu ésser va evolucionar, sempre li mancara quelcom que no sabrà definir. Portem a la sang sed de natura; si aquesta sed no es sadolla, mai no s’arribarà a viure com un ésser humà; i si es sadolla, hom mai no es resignarà a deixar morir, sense més ni més, la mar i la terra.

Necessito trobar un lloc fora del temps, que no tingui un forat al calendari, que no es digui diumenge ni dilluns ni cap altre nom retallador de llibertats... Necessito cercar un moment etern fora dels instants classificats, lliure d’etiquetes, de passat i de futur. Un temps fet per a ell mateix, lliure de neguits i de projectes, un temps per descobrir la mar entre els arbres.


P.D: Em van publicar aquest article al Diari de Terrassa, el 27 de novembre de 2002.

La fotografia la vaig fer el 14 de març de 2004 a la Cala Boadella. La podeu fer servir al vostre gust, sempre que no sigui per fer mal o negoci.

Wednesday, January 14, 2009

Aparició no cristiana a Equador al 2003

.



He tingut l'oportunitat d'escoltar un altre testimoni, aparentment sincer, sobre l'experiència d'una aparició col·lectiva, aquest cop “no cristiana” arrelada a la mitologia equatoriana. Una noia de quinze anys m'ha explicat com a l'Equador, ella i tres nenes més de nou o deu anys van veure com el “Tintín” restava flotant a l'aire i les mirava malament. Òbviament, no es tracta del “Tintín” creat per Hergé; sinó d'un ésser mitològic. El van veure baixet, vell, lleig; i responia a la descripció que la mitologia tradicional equatoriana fa del Tintín. El Tintín, a la regió de Montubia, és una mena de follet que s'apareix principalment a les senyores; i està relacionat amb les antigues divinitats de la fertilitat. La figura va ser vista per les quatre nenes, que van sortir corrents; i que recorden encara amb impressió aquell episodi.
Cadascú en pot treure les conclusions que vulgui, jo em limito a transcriure el que m'ha explicat aquesta noia, amb aparent sinceritat. Aquest fet, si brollés de la sinceritat de qui ho explica, per a mi representaria la primera vegada que em topo amb algú que ha vist un ésser suposadament màgic, o misteriós, de caire no cristià; és a dir, que no és ni la mare de Déu, ni un sant, etc. La meva teoria del fet que l'Homo sapiens és un animal amb capacitat de percebre de manera col·lectiva percepcions d'origen imaginatiu, tindria més possibilitats de ser encertada; i probablement aquesta capacitat representa alguna mena de benefici evolutiu pels individus que pertanyen a societats o grups on aquesta capacitat es desenvolupa. La religiositat aprofitaria aquestes manifestacions per a agafar força, i al mateix temps les alentaria, en la mesura en què la consciència col·lectiva (o l'imaginari col·lectiu) s'aniria enriquint amb les característiques dels éssers apareguts.
No dic això intentant demostrar res ni assegurar res, sinó mostrant una possibilitat que no es pot descartar. Perquè davant els misteris no resolts, la única resposta encertada amb seguretat és: “no ho sé”.


Tuesday, January 13, 2009

La Nòria. Programes del cor. Esclaus sotmesos a tortures per diners. Aplaudiments amb infal·libilitat.

.




Pronuncien un mot punyent, una frase enginyosa, i els aplaudiments del públic atorguen la infal·libilitat a la gloriosa tasca del “periodista” del cor, que sadolla del tot la seva vocació, fustigant amb acarnissament la donota baixa i mesquina que ha gosat cobrar una milionada per a vendre les seves opinions sobre un pobre professor d'universitat que la va defensar d'un maltractador i a qui ella no només no li agraeix el gest sinó que l'acusa de provocador. És clar que ningú reflexiona sobre el fet que si hi ha algú que cobra, és perquè algú altra paga. ¿És més culpable el que cobra que el que paga? I el periodista de primera fila estrafà una veu de sentència i crida amb l'ànima: “Quien diga que Gran Hermano es televisión basura, no tiene ni puta idea de televisión” I els aplaudiments d'un públic enfervoritzat atorguen novament la infal·libilitat als gloriosos mots del periodista pluriempleat, milionari, rialletes i adorador de personalitats públiques. I jo m'adono i certifico, i fins i tot proclamo amb orgull, que si ell té raó, ni tinc ni vull tenir “puta idea de televisió”. I el rialletes burxa, punxa, fereix, posa el dit a la nafra, perquè la víctima “molt ben pagada” se senti humiliada, vençuda, exhibida, destruida davant de tot el país. El periodista rialletes que se les heu d'expert televisiu, però que no fa altra cosa que adorar l'audiència, que vendre la seva dignitat professional a l'audiència, que lliurar les seves capacitats a la producció d'un bodri televisiu que hipnotitza els ramats que contemplen les desgràcies alienes. Ramats que anhelen fugir, ni que sigui uns instants, de les seves pròpies pors i misèries. I el bodri televisiu creix, i triomfa pels milions que genera, que ho dignifiquen tot, i que converteixen en professional la prostitució del periodisme; i en noble, la feina de torturador de masoquistes addictes als diners o encadenats a les necessitats econòmiques més innecessàries. Els diners tenen aquest poder: en fan senyors, dels miserables, i savis, dels mediocres. I cada dissabte la mateixa història, la humiliació pública d'algú que s'hi ofereix per diners; i un feix d'éssers que de vegades han ensenyat periodisme a la universitat, fan un aterratge vergonyós a l'aeroport enfangat dels diners, de la violència dialèctica, dels sofismes, de la manipulació de l'audiència, i passen per triomfadors. I si algú gosa discutir el seu triomf no tenen pas cap problema, fan aplaudir el públic i es tornen a convèncer que han triomfat. Ells s'ho faran.

Monday, January 12, 2009

Raymond Carver

.


Voldria compartir amb tots vosaltres un resum d’un article sobre Raymond Carver, un dels millors escritors de relats, que va ser publicat a “El País” del diumenge 18 de Desembre de 2005.
En Raymond Carver fou el màxim representant del minimalisme narratiu.
Al final de la seva vida la seva prosa es va anar allargant, i cada vegada s’assemblava més a la novel·la.
Fixeu-vos quins consells i quines experiències ens regala:

No aixecar la ploma del paper fins haver acabat el relat, deixar-se portar pel corrent de la història. Enclaustrar-se en la solitud sota les imatges que ens inspiren i no parar fins haver acabat la primera versió de la història que volem desenvolupar. No corregir res fins que no s’ha acabat la primera versió. Començar després a rescriure-la. Fer-ne totes les versions que calguin, ni que siguin trenta.

Obsessiva exactitud en les paraules.

La màxima precisió en allò que es diu, és l’única moral de l’escriptura.

L’exactitud sintàctica de la paraula era un element religiós per a ell.

Els seus relats de joventut estaven influïts per Hemingway i Kafka.

Quan ja era un autor consagrat, no li feia por de mostrar els seus primers treballs.

Creia en l’eficàcia de la paraula, fos substantiu o verb, en front la frase relliscadissa, abstracta o capriciosa.

La revisió del seu treball era quelcom natural en ell i gaudia fent-ho.

No li interessaven gaire les revelacions que cauen del no res, ni els caràcters difusos.

Més que els relats que ens diuen el que no sabem, li interessaven els relats que expliquen allò que tothom sap, però que ningú no diu.

Sempre va creure que la paraula pot conduir a l’acció, que el llenguatge té poder i que necessita d’una gran responsabilitat. Vigilava molt el que deia perquè sabia que les paraules poden ferir profundament.

Afirmava que si ets respectuós amb els personatges d’una història, això et revelaria tot el que ha de ser explicat de la història.


.

.