Ells tot sols ja s'espavilen.

.

-Papa... és meu... me l’he trobat! –el monstre petit fa veu de pito i m’abraça amb força.
-Fes-li un petó. Acarona-li el cap. Així. Sense por, que no fa res.
I el monstre gros agafa la mà del monstre petit i l’hi posa damunt del meu cap mentre tremolo immòbil de terror.
El monstre petit m’agafa les orelles amb força i esgaripo de dolor -. Mira papa, les orelles són tovetes. Si n’hi arrenco una, li tornarà a créixer?
-No ho facis, filla. Pensa que totes les bestioles de Déu tenen sentiments.
-Però potser li tornarà a sortir... –i el mala bèstia de monstre petit m’arrenca una orella i sagno com un porc.
-Nena, sigues responsable; que no ho veus que li has fet mal?
-Ja no ho faré més, papa. Ara el vaig a banyar. Puc?
-No és que puguis; és que ho has de fer. Ara és teu, i tu n’ets la mestressa; altrament dit, la responsable.
I l’animalot m’arrenca la roba; m’agafa amb les urpes i em submergeix dins d’una massa llefiscosa de color marró xocolata.
-No, nena, no –fa el monstre gros -. Aquests animals no es banyen dins dels seus excrements com fem nosaltres. Els agrada l’aigua.
-Ai... no ho sabia, papa.
M’agafa pels collons i em treu de la merda. Veig les estrelles. M’endinsa en una piscina d’aigua verdosa.
-Nena! –fa el monstre gros -, que l’estàs agafant pels testicles. No ho veus que està patint?
-Ai! –fa el monstre petit, tapant-se la boca amb una urpa i rient amb els ulls oberts com plats -. ¿Després li hauré de donar menjar?
-És clar, nena –fa el monstre gros -. Ratolins, sargantanes, ocells... Has de ser curosa i pensar en els aliments que habiten el seu entorn.
I el monstre petit m’entafora a la boca un pardal, amb plomes incloses, una rata de claveguera, la cua d’un gat, i el cadàver d’un rat penat que descobreix mort al carrer. Després em fa un petó.
-Va nena, de pressa, que hem de marxar –diu el monstre gros -. Però hauràs de deixar aquí l’animaló.
-És meu, papa. Me l’emporto.
-Estàs carregada de romanços. Deixa’l aquí, que segur que algú se’l trobarà i l’acollirà. I si no, creixerà salvatge... com la resta d’humans. Ells, tots sols, ja se saben espavilar!
Tot seguit pugen al plat volador i s’enlairen cap a les estrelles.

.