Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Thursday, July 23, 2009

Viatge a Càdiz. (III). Cala del Frailecillo. Faro de Trafalgar. Caños de Meca.

.


Far de Trafalgar, i la platja del far.

La platja del far, vista des del far, cap al tard, quan ja marxàvem.


Vista de l'Atlàntic des del far de Trafalgar.
Un munt de vaixells descansen sota aquestes aigües.


Far de Trafalgar (el nou) i restes del far originari.



Camí que travessa els penya-segats, damunt les cales de Roche.




Cala del Frailecillo


Ens llevem tard, passades les nou (aquí tot va més tard), i el càmping encara es troba dins el silenci de la matinada, gairebé tothom dorm.
A les deu ens acostem al Far de Roche, que es troba a uns tres quilòmetres del càmping. Aparquem el cotxe i reseguim el camí que travessa el capdamunt dels penya-segats de les cales de Roche (les que ahir no tenien sorra per la marea), en aquesta hora hi ha un xic més de tros de platja, devem tenir mitja marea (i pujant). De tant en tant, a la nostra dreta, apareixen unes escales de gran pendent que baixen fins alguna calanca mig solitària. Al capdamunt de cada escala, el nom de la cala: “El aspero” “El Pato” “El tio medina” “El frailecillo”... Caminem un quilòmetre i mig i arribem fins al final dels penya-segats; queden tallats per un hotel. Més enllà de l'hotel, una urbanització bastant luxosa. La informació que tenia (de fa set anys) parla de l'hotel en projecte, i també que les cales eren racons de difícil accés (avui tot està més arreglat i ja comencem a veure riuades de gent amb la nevera, les cadires, les taules, etc). És evident que la “bona voluntat” d'alguns per tal de facilitar els accessos converteix un racó mig solitari en una platja més de tantes com n'hi ha. El naturisme habitual i abundós que ens deia la guia, és a hores d'ara i en aquests espais, esporàdic. Domina, en aquests indrets, un perfil d'usuari més aviat consumista, enganxat a totes les possessions possibles. Ens quedem a la Cala del Frailecillo on observem algunes traces de naturisme, que s'incrementen notablement després d'instal·lar-nos-hi nosaltres; la natura crida la natura.
Ens estem a la cala fins a les dotze i deu. Tornem pel camí del penya-segat, fins al cotxe. Escrutem la mar, intensament blava, on diuen que sovint s'hi observen balenes. Ens estem una estona al far, fent fotografies. Observem la costà d'enllà de la Cala del Aceite, fins a Conil. Amb la marea mig baixa encara, la platja és gairebé contínua dessota els penya-segats. Dues noies que baixen d'unes bicicletes ens demanen que els fem una foto amb el mar de fons.
Havent dinat ens dirigim a Caños de Meca, un dels objectius principals del nostre viatge. Abans d'arribar al nucli de la població ens desviem cap al Far de Trafalgar. Deixem el cotxe lluny del mar, i caminem dessota un sol de justícia en direcció a la gran torre, envoltada d'una costa sorrenca capriciosa, que fa ziga-zagues, i que ens evoca antigues batalles navals portades a terme davant d'aquestes platges. Quants vaixells hi reposen enfosats des de fa segles! Aquests pensaments alimenten la imaginació dels més petits (i dels menys petits).
Hi ha gent, però no està massificat i la majoria de visitants no van a la platja, sinó que hi arriben fent turisme històric; pugen al far, i se'n tornen a anar.
Ens situem a la platja de la dreta del far (mirant al mar), en un petit nucli naturista (molt escadusser). La platja és gairebé solitària. El mar està esveradíssim, i sabem que no ens hi podem ficar, és extremament perillós; ens mullem amb l'escuma que pica contra la riba. Juguem a pilota. Llegim la crònica de la batalla de Trafalgar, dessota el far i mirant de tant en tant la blavor obscura de l'Atlàntic. Un quilòmetre mar endins, les profunditats arriben als cent metres. Pensem en els 459 morts anglesos, en els 4300 morts francesos i espanyols, en el tret de gràcia a Nelson, que va morir aquí al davant mateix.
A les 20:00 deixem la platja i pugem al far.
De tornada al cotxe, travessem les dunes, contemplem les barraques dels venedors d'artesania, els Chill Outs, els bars bohemis, difícils de descriure, un noi amb rastes, molt bru, que fa bombolles gegants... un món que va arribar amb força a la dècada dels seixanta del segle passat i que en aquest racó sembla que encara revifa
Després ens atansem a Caños de Meca i continuem contemplant el món Hippy.
Ens en tornem a Conil i sopem a l'Almadrava: una mena de local on tries el peix cru, i te'l fregeixen al moment. Molt peix, molt bé de preu, i amb una cervesa fresca que aixeca els ànims.
Acabem de sopar a les deu, quan gairebé encara és de dia i la gent comença a tornar de la platja.
Nosaltres, per avui, ja en tenim prou i ens n'anem a dormir; demà serà un altre dia.
.

Wednesday, July 22, 2009

Viatge a la província de Càdiz. (II). Cònil. Far de Roche. Cales de Roche. Playa de los Bateles.

.

Cala del Aceite

Un carrer de Conil.



Far de Roche


Pub el Pirata





Platja de Los Bateles, amb Conil al fons.


Conil és un poble de cases immaculàdament blanques, amb els rètols dels carrers estranyament còmics; amb una naturalitat, però, entranyable, perquè no es busca la comicitat sinó l'autenticitat: “Maria la Morita” “Antonio el Tumba”.
Compte, però, amb recolzar-se a les façanes, perquè de tant en tant hi ha algú que buida la galleda amb l'aigua i el sabó des de la seva finestra, i el líquid escumós regalima per la paret fins a la vorera.
Aquí, a Conil, les places de pàrquing del Mercadona són enormes si les comparem a les de Terrassa.
A la piscina del càmping ens fan gràcia tot un reguitzell de normes, que si hi són segurament és perquè alguna vegada s'han transgredit: no abocar escombraries a la piscina, els més petits no poden fer les seves necessitats a l'aigua (els grans sí?), no hi pot entrar gent amb malalties infeccioses, o prohibit entrar-hi amb roba.
La platja de “los Bateles” de Conil, la que està més enllà del Rio Salado, des d'on es veuen nítides les façanes blanques de les cases, és increïblement ampla i llarga; les dunes s'han conservat, i la visió es perd tant pel nord com pel sud.
A Conil, hi ha un pub que es diu “El Pirata”. Sobten les cases blanques i les cases baixes (ni un bloc de pisos), els carrers costeruts, els cistells, l'accent de la gent que parlen com si cantessin, amb entonació; una entonació que expressa una bona part de la significació de la frase, la que potser seria molt costós elaborar amb mots.
A la tarda, cap a dos quarts de quatre, traiem el cap a la “Cala del Aceite” que segons totes les guies havia de ser una cala naturista; la realitat, però, ens mostra un racó atapeït de gent, massificat, i tothom amb banyador, nevereta, i gairebé equip de música.
Reseguim les cales del nord del far de Roche, i ens adonem que en aquest moment estan sense sorra a causa de la marea. Continuem més enllà fins al mirador de ginebrons, que està tot just passada la urbanització que hi ha més al nord de les cales de Roche. Del mirador, travessant les dunes, arribem fins a la platja, i la descobrim massificada, atapeïda de gent d'hàbits tradicionals i consumistes.
Finalment ens acostem fins a la platja de “los Bateles” la de Conil, la de més enllà del Rio Salado; i malgrat ser una platja gairebé urbana (tot i que el poble és tan lluny que no és pròpiament urbana), hi trobem els primers vestigis de naturisme en estat pur. Com ja he explicat, aquesta és una platja molt ampla, amb dunes, la llargada es perd fins a l'infinit. Com més lluny del nucli urbà, més solitària, més bella. Sorra finíssima. L'únic problema és la gran quantitat de gent que hi passeja; sembla ben bé la Diagonal de Barcelona; però insisteixo, com més lluny del nucli urbà, més solitud.
Ens quedem a la platja fins a les 20:20, i el sol, en aquesta hora, encara pica amb força.
D'aquí al càmping, a sopar i a dormir, que nosaltres som de costums francesos, i demà ens espera un altre dia preciós.
.

Un bon noi

.



Sabia que en deixar el Columbia en òrbita, a 100 km de la superfície de la Lluna, i baixar amb l'Eagle al costat del seu company Buzz Aldrin, tindrien tots dos, només, un 50% de possibilitats de poder tornar.
I quan eren ja a prop del sòl, els llums d'alarma de l'Eagle es van disparar, i ell, en Neil, sospitant que havia estat un error electrònic, no en va fer cas i no va avortar la missió; avortar la missió hauria significat el fracàs. La va encertar, ja que els llums s'havien disparat probablement per un soroll electrònic.
A l'últim moment, quan ja veien amb els ulls i enmig de la penombra, la superfície de la Lluna, en Neil es va adonar que al lloc on es disposaven a aterrar hi havia una roca enorme (qualsevol accident significaria no poder tornar al Columbia i morir a poc a poc davant les càmeres de televisió). D'altra banda no tenien gaire marge de maniobra perquè el combustible s'acabava. Malgrat tot, va fer servir el control manual per desviar la ruta de l'Eagle vers una planúria on va poder aterrar sense problemes. Si hagués trigat 25 segons més a maniobrar, el combustible s'hauria esgotat, i s'haurien quedat allà per sempre.


Després va passar el que tothom sap, el petit pas per un home, i l'enorme pas per la humanitat.


I va tornar a la Terra.

I el van voler convertir en una mena de mite, en un Cristofol Colom del segle XX, en l'heroi de la humanitat.

I per decisió pròpia, va desaparèixer. Va dir que no el busquessin, que volia viure com una persona normal. Gairebé mai no va acudir a actes públics, fora d'aquells que haurien deixat coixa la NASA, o que clarament contribuien a un bé científic. No va signar autògrafs. No va regalar fotos ni gairebé entrevistes. No va explicar a quasi ningú on vivia.

Al 2004, es va jubilar, es va comprar una granja i va continuar vivint tranquil prop de la natura.
Fa un parell de dies el vaig veure pel televisor a la celebració del quaranta aniversari de la gesta. Em va semblar, malgrat l'edat, un bon noi.

Tal com el van definir els seus companys, en Neil Armstrong és aquell noi de poble, bona persona, que quan t'ha de fer un favor te'l farà, i que procurarà per tots els mitjans que no sàpigues mai que te l'ha fet, perquè no li hagis d'agrair.


Un dia, algú li va preguntar que perquè es negava a acceptar la glòria que el món li concedia, i ell va respondre que senzillament perquè no se la mereixia.


A la Lluna, es va sorprendre de poder tapar la Terra, lluent allà al cel, amb el dit gros de la mà. “Es deuria sentir molt gran, vostè!” li va dir algú, aquí a la Terra un cop ho va explicar. “De cap manera”, va respondre ell, “em vaig sentir molt i molt petit”


He pensat que era important parlar d'aquest personatge abans que em toqui fer-ho a causa de la seva mort (ja té 79 anys). Un bon noi, sens dubte; un ésser que va fer servir la seva fredor genètica en benefici de la ciència i dels objectius més nobles de l'espècie Homo sàpiens. Felicitats Neil!


.

Tuesday, July 21, 2009

Viatge a la província de Càdiz. (I). Albacete. Carretera de Jaén. El Colorado. Cámping Roche.

.


Sortim de casa a les cinc hores i trenta minuts del matí, amb molta son. La guia Repsol ens traeix, i l'itinerari que amb tant d'anhel havíem traçat, fa que a les dotze del migdia l'autovia que seguíem (i que havia d'arribar a les principals capitals d'Andalusia) quedi tallada per obres, i ens vegem desviats cap a Albacete. Un cop a Albacete ens perdem i acabem a la comisaria de la policia demanant si us plau com agafar la carretera de Jaen. El policia, molt amable, ens regala un plànol de la ciutat i ens explica fil per randa com trobar la nostra ruta. La carretera de Jaen resulta ser una meravella: una corda dins d'un sac, que travessa turons d'oliveres, boscos de pins, rierols, muntanyes... Ens aturem a dinar vora una mena de bar que sembla sorgit del no res i que realment és enmig del no res. Dinem a fora, a l'ombra del nostre propi vehícle, evitant un sol abrusador que enlaire les temperatures fins a límits inimaginables.

Entrem, després, a fer el cafè al bar. Tot d'un plegat arriba un home amb un nen d'uns set o vuit anys (deduim per la conversa que deu viure per les rodalies). El cas és que li diu al propietari del bar que ha portat el seu fill perquè jugui amb la seva filla. El cambrer, tot decidit, crida la nena, i quan aquesta baixa i resta palplantada davant del nen, se'l mira de dalt a baix i diu amb fredor que no el coneix de res. El nen fa cara com de dir “No hi ha qui entengui les dones”
Continuem el nostre viatge al llarg de tot el dia fins a “El Colorado”; un poble, si es pot dir així, prop de Conil de la Frontera. Estrictament és una “pedania”, un grapat de cases allunyades, les unes de les altres, que es comuniquen entre sí mitjançant uns camins anomenats "carrils".
Els carrils discorren entre eucaliptus, basses, camps... tot molt pla. En realitat és un laberint, i acabem arribant al Càmping Roche a dos quarts de nou del vespre, després de 1258 quilòmetres i 16 hores de viatge. El mar, de moment, no l'hem vist.
Anem a sopar al bar del càmping. Em porten un parell d'hamburgueses crues; bo i tot, considero de mal gust demanar que me les facin més, i prenc la decisió de menjar-me-les tal com me les han portat. ¿Tan difícil és molestar una mica el meu gust per evitar una mínima molèstia al cambrer?
Havent sopat, estem tan cansats que ens n'anem directes al bungalow. Dormim de gust. A les sis del matí, m'aixeco a veure aigua, i veig que els veins del davant encara són desperts. Me'n torno al llit, que el sol no trigarà a sortir. Segur que, demà, el dia ens oferirà experiències revifadores.
De moment res més.
Bona nit.

..

Tornem-hi!

.



Ja som aquí!
I aquest blog reprèn el seu viatge.
Confio, al llarg dels propers dies, explicar-vos, en diferit, la història i les aventures del descobriment de noves terres; descobriment dut a terme en un temps que no concretaré.
Podria ser un viatge d'abril, d'agost o de març. Podria esdevenir al 2008, al 2009 o al 2010.
És això sí, un viatge de la primera dècada del segle XXI.

Espero (a més d'explicar-vos un viatge atemporal) reproduir en aquest estrany espai universal de la xarxa, els pensaments que se m'han passat pel cap al llarg dels últims quinze dies.


Salutacions a tothom!
.

Friday, July 3, 2009

Petit comiat, i la mà estesa als qui s'han sentit molestos perquè no penso com ells.

.

Ens n'anem uns dies; tornarem el dia 20.
Hi deixem, a casa, uns vigilants que regaran les flors, que trauran la pols, i que faran companyia als sentiments de tot un curs: tardor, hivern, primavera...
M'agradaria acomiadar-me explicant a les persones que no pensen com jo, que no s'han de sentir molestes per aquesta raó. No és correcte d'anomenar antipàtiques (o poc simpàtiques) les persones, només perquè no veuen les coses com nosaltres. Jo tinc el costum de dir sempre el que tinc al cap; intento dir-ho o escriure-ho amb respecte, encara que de vegades el respecte pot anar acompanyat de contundència. Sovint, atorguem a les paraules escrites, el to que els falta, en funció de la nostra afinitat al contingut del missatge; és per això que un missatge escrit, rebut com una crítica, pugui veure's abillat d'un to (que no sona i que li posem al llegir-lo) que no és el que realment té. Puc no estar d'acord amb una norma; però si és una norma que per càrrec em toca de complir, la compliré amb eficiència i amb passió (sempre ho he fet). Puc veure les coses d'una manera diferent a com les veu el poder legítim; democràticament expressaré la meva opinió i treballaré per les idees en les que crec, però obeiré les normes, les disposicions, les tasques que em corresponen, tan bé com sàpiga, independentment de les meves opinions. La persona, o les persones per qui van aquestes paraules entendran el que vull dir. No hem de tenir por de pensar de manera diferent, ni de dir-ho, ni d'escoltar-ho. La humanitat que tots portem a dins està per damunt de les diferències estratègiques; i els qui accepten i treballen dins del sistema no s'empobreixen per culpa de les diferències, ans al contrari s'enriqueixen i s'enforteixen.
Així doncs, m'acomiado fins al dia 20 de juliol (si tot va com està previst, perquè la vida és una sorpresa, i avui estem aquí i demà potser ja no existim). Aquests dies no deixaré pas de treballar en tots els meus àmbits. El treball és com el pensament, sempre hi és encara que dormim. Mentre pugui pensar, podré treballar; la meva feina és essencialment pensar i transmetre pensaments; i la meva obsessió és que aquests pensaments produeixin un “bé” i que arribin al seu destí de la manera més eficient.
La imatge de més amunt la vaig prendre al 2005 en un riu de Galicia; un indret a on ningú no va, perquè afortunadament és desconegut. No és pas el lloc a on anem aquests dies, però us encoratjo a cercar els vostres indrets personals, aquells que ningú no coneix; perdeu-vos-hi, i no expliqueu a ningú on són; que els busquin i que els trobin, només així podran arribar a ser seus.
Fins sempre.

.

Thursday, July 2, 2009

Símbols dels temps que ens ha tocat viure (I) "D'ovelles, cafè i qualitat."

.




Avui he passat per davant d'una d'aquestes franquícies que venen píndoles de cafè; específiques i pensades per a les cafeteres de la seva marca; ultramodernes, coquetones, amb un d'aquells dissenys que fan venir salivera a la boca dels esnobs del segle XXI, que són la major part de la població. I com sempre que passo per davant d'aquesta mena de temples, em ve al cap aquell salm: “vanitat de vanitats, i tot és vanitat”.

Veig els dependents, uniformats, clenxinats, més que elegants.

Veig els clients i les clientes fent cua, encorbatats, abillats amb una roba que delata la seva classe, el seu estatus, les seves ambicions, el seu estil; circumstàncies segurament no triades; esdevingudes pel corrent del creixement, les responsabilitats i la qualitat.

M'adono de l'estranya buidor del conjunt de la botiga. Tot l'establiment gira a l'entorn de les capsuletes amb el polsim del cafè a l'endins. Se suposa que tot el negoci rutlla mercès als diners que cadascun dels clients intercanvia per les dosis; dipositades en un format vàlid només per les cafeteres de la marca.

Tot plegat se'm fa simbòlic; representatiu d'un temps de buidors profundes, dissimulades amb dissenys llampants i asèptics, evocadors d'èpoques clàssiques. Paraules bensonants, les dels dependents, fidels seguidores dels protocols escrits i pautats, segons els canons més exigents de la qualitat. Avui tot és qualitat; la qualitat s'ha de notar, si més no en l'aparença. Després ja es veurà si el cafè és sa, si els mitjans pels quals el cafè ha arribat a l'economia europea han estat prou ètics, si les paraules que el dependent regala als consumidors són sinceres, si els dependents són ben tractats, etc.
Les marques dirigeixen els consumidors com si fossin bens; coneixen fil per randa el que han de dir, el que han d'exhibir, el que han de fer creure, el que han de mostrar, el que han d'ocultar, on han de mentir, on han de tapar... I les persones ens alegrem de la nostra llibertat; de la possibilitat de guanyar un grapat d'euros que ens permetin fer cua en una franquícia de cafè de classe, dins d'una botiga buida, però preciosa; curulla de sanefes del segle XIX, amb un bon gust que només per això ja paga la pena, diuen. La cua del cafè ens farà oblidar la hipoteca, l'estrès de la feina, el desig de viatjar a Nova Zelanda com els amics amb qui soparem dissabte, el cotxe que ja té tres anys i es veu vell, el fantasma horripilant de l'atur que amenaça amb endur-se la nostra vida (l'única que sabem viure), el tràfec pel progrés personal i social (i per la qualitat, a la qual sempre hem de tendir), la mort, la por, la solitud, etc.
No sé... he pensat tot això, però encara hi ha alguna cosa que he percebut i que no sé dir, que no m'acaba de sortir... potser més endavant.

I que ningú es pensi que no estic a favor de la qualitat... només és que de vegades dirigim la recerca de la qualitat en una direcció errada, i la posem a cops per damunt del valor de les persones. Amb l'adoració d'una qualitat mal enfocada, correm el risc de posar les marques, les institucions, els centres, per damunt de les persones que n'han de rebre els serveis. ¿Ens adonarem algun dia que treballar amb qualitat no és sinónim de competir, ni de vèncer, ni de desconfiar, ni de quantificar, ni de mentir, ni de maquillar, ni d'abillar, ni de manipular, ni de convertir la infinitud de matisos de la realitat en xifres reductores?