Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Wednesday, July 22, 2009

Un bon noi

.



Sabia que en deixar el Columbia en òrbita, a 100 km de la superfície de la Lluna, i baixar amb l'Eagle al costat del seu company Buzz Aldrin, tindrien tots dos, només, un 50% de possibilitats de poder tornar.
I quan eren ja a prop del sòl, els llums d'alarma de l'Eagle es van disparar, i ell, en Neil, sospitant que havia estat un error electrònic, no en va fer cas i no va avortar la missió; avortar la missió hauria significat el fracàs. La va encertar, ja que els llums s'havien disparat probablement per un soroll electrònic.
A l'últim moment, quan ja veien amb els ulls i enmig de la penombra, la superfície de la Lluna, en Neil es va adonar que al lloc on es disposaven a aterrar hi havia una roca enorme (qualsevol accident significaria no poder tornar al Columbia i morir a poc a poc davant les càmeres de televisió). D'altra banda no tenien gaire marge de maniobra perquè el combustible s'acabava. Malgrat tot, va fer servir el control manual per desviar la ruta de l'Eagle vers una planúria on va poder aterrar sense problemes. Si hagués trigat 25 segons més a maniobrar, el combustible s'hauria esgotat, i s'haurien quedat allà per sempre.


Després va passar el que tothom sap, el petit pas per un home, i l'enorme pas per la humanitat.


I va tornar a la Terra.

I el van voler convertir en una mena de mite, en un Cristofol Colom del segle XX, en l'heroi de la humanitat.

I per decisió pròpia, va desaparèixer. Va dir que no el busquessin, que volia viure com una persona normal. Gairebé mai no va acudir a actes públics, fora d'aquells que haurien deixat coixa la NASA, o que clarament contribuien a un bé científic. No va signar autògrafs. No va regalar fotos ni gairebé entrevistes. No va explicar a quasi ningú on vivia.

Al 2004, es va jubilar, es va comprar una granja i va continuar vivint tranquil prop de la natura.
Fa un parell de dies el vaig veure pel televisor a la celebració del quaranta aniversari de la gesta. Em va semblar, malgrat l'edat, un bon noi.

Tal com el van definir els seus companys, en Neil Armstrong és aquell noi de poble, bona persona, que quan t'ha de fer un favor te'l farà, i que procurarà per tots els mitjans que no sàpigues mai que te l'ha fet, perquè no li hagis d'agrair.


Un dia, algú li va preguntar que perquè es negava a acceptar la glòria que el món li concedia, i ell va respondre que senzillament perquè no se la mereixia.


A la Lluna, es va sorprendre de poder tapar la Terra, lluent allà al cel, amb el dit gros de la mà. “Es deuria sentir molt gran, vostè!” li va dir algú, aquí a la Terra un cop ho va explicar. “De cap manera”, va respondre ell, “em vaig sentir molt i molt petit”


He pensat que era important parlar d'aquest personatge abans que em toqui fer-ho a causa de la seva mort (ja té 79 anys). Un bon noi, sens dubte; un ésser que va fer servir la seva fredor genètica en benefici de la ciència i dels objectius més nobles de l'espècie Homo sàpiens. Felicitats Neil!


.

1 comment:

Jesús M. Tibau said...

pel que es veu la seva actitud fou decisiva