Símbols dels temps que ens ha tocat viure (I) "D'ovelles, cafè i qualitat."

.

Avui he passat per davant d'una d'aquestes franquícies que venen píndoles de cafè; específiques i pensades per a les cafeteres de la seva marca; ultramodernes, coquetones, amb un d'aquells dissenys que fan venir salivera a la boca dels esnobs del segle XXI, que són la major part de la població. I com sempre que passo per davant d'aquesta mena de temples, em ve al cap aquell salm: “vanitat de vanitats, i tot és vanitat”.

Veig els dependents, uniformats, clenxinats, més que elegants.

Veig els clients i les clientes fent cua, encorbatats, abillats amb una roba que delata la seva classe, el seu estatus, les seves ambicions, el seu estil; circumstàncies segurament no triades; esdevingudes pel corrent del creixement, les responsabilitats i la qualitat.

M'adono de l'estranya buidor del conjunt de la botiga. Tot l'establiment gira a l'entorn de les capsuletes amb el polsim del cafè a l'endins. Se suposa que tot el negoci rutlla mercès als diners que cadascun dels clients intercanvia per les dosis; dipositades en un format vàlid només per les cafeteres de la marca.

Tot plegat se'm fa simbòlic; representatiu d'un temps de buidors profundes, dissimulades amb dissenys llampants i asèptics, evocadors d'èpoques clàssiques. Paraules bensonants, les dels dependents, fidels seguidores dels protocols escrits i pautats, segons els canons més exigents de la qualitat. Avui tot és qualitat; la qualitat s'ha de notar, si més no en l'aparença. Després ja es veurà si el cafè és sa, si els mitjans pels quals el cafè ha arribat a l'economia europea han estat prou ètics, si les paraules que el dependent regala als consumidors són sinceres, si els dependents són ben tractats, etc.
Les marques dirigeixen els consumidors com si fossin bens; coneixen fil per randa el que han de dir, el que han d'exhibir, el que han de fer creure, el que han de mostrar, el que han d'ocultar, on han de mentir, on han de tapar... I les persones ens alegrem de la nostra llibertat; de la possibilitat de guanyar un grapat d'euros que ens permetin fer cua en una franquícia de cafè de classe, dins d'una botiga buida, però preciosa; curulla de sanefes del segle XIX, amb un bon gust que només per això ja paga la pena, diuen. La cua del cafè ens farà oblidar la hipoteca, l'estrès de la feina, el desig de viatjar a Nova Zelanda com els amics amb qui soparem dissabte, el cotxe que ja té tres anys i es veu vell, el fantasma horripilant de l'atur que amenaça amb endur-se la nostra vida (l'única que sabem viure), el tràfec pel progrés personal i social (i per la qualitat, a la qual sempre hem de tendir), la mort, la por, la solitud, etc.
No sé... he pensat tot això, però encara hi ha alguna cosa que he percebut i que no sé dir, que no m'acaba de sortir... potser més endavant.

I que ningú es pensi que no estic a favor de la qualitat... només és que de vegades dirigim la recerca de la qualitat en una direcció errada, i la posem a cops per damunt del valor de les persones. Amb l'adoració d'una qualitat mal enfocada, correm el risc de posar les marques, les institucions, els centres, per damunt de les persones que n'han de rebre els serveis. ¿Ens adonarem algun dia que treballar amb qualitat no és sinónim de competir, ni de vèncer, ni de desconfiar, ni de quantificar, ni de mentir, ni de maquillar, ni d'abillar, ni de manipular, ni de convertir la infinitud de matisos de la realitat en xifres reductores?