Petit comiat, i la mà estesa als qui s'han sentit molestos perquè no penso com ells.

.

Ens n'anem uns dies; tornarem el dia 20.
Hi deixem, a casa, uns vigilants que regaran les flors, que trauran la pols, i que faran companyia als sentiments de tot un curs: tardor, hivern, primavera...
M'agradaria acomiadar-me explicant a les persones que no pensen com jo, que no s'han de sentir molestes per aquesta raó. No és correcte d'anomenar antipàtiques (o poc simpàtiques) les persones, només perquè no veuen les coses com nosaltres. Jo tinc el costum de dir sempre el que tinc al cap; intento dir-ho o escriure-ho amb respecte, encara que de vegades el respecte pot anar acompanyat de contundència. Sovint, atorguem a les paraules escrites, el to que els falta, en funció de la nostra afinitat al contingut del missatge; és per això que un missatge escrit, rebut com una crítica, pugui veure's abillat d'un to (que no sona i que li posem al llegir-lo) que no és el que realment té. Puc no estar d'acord amb una norma; però si és una norma que per càrrec em toca de complir, la compliré amb eficiència i amb passió (sempre ho he fet). Puc veure les coses d'una manera diferent a com les veu el poder legítim; democràticament expressaré la meva opinió i treballaré per les idees en les que crec, però obeiré les normes, les disposicions, les tasques que em corresponen, tan bé com sàpiga, independentment de les meves opinions. La persona, o les persones per qui van aquestes paraules entendran el que vull dir. No hem de tenir por de pensar de manera diferent, ni de dir-ho, ni d'escoltar-ho. La humanitat que tots portem a dins està per damunt de les diferències estratègiques; i els qui accepten i treballen dins del sistema no s'empobreixen per culpa de les diferències, ans al contrari s'enriqueixen i s'enforteixen.
Així doncs, m'acomiado fins al dia 20 de juliol (si tot va com està previst, perquè la vida és una sorpresa, i avui estem aquí i demà potser ja no existim). Aquests dies no deixaré pas de treballar en tots els meus àmbits. El treball és com el pensament, sempre hi és encara que dormim. Mentre pugui pensar, podré treballar; la meva feina és essencialment pensar i transmetre pensaments; i la meva obsessió és que aquests pensaments produeixin un “bé” i que arribin al seu destí de la manera més eficient.
La imatge de més amunt la vaig prendre al 2005 en un riu de Galicia; un indret a on ningú no va, perquè afortunadament és desconegut. No és pas el lloc a on anem aquests dies, però us encoratjo a cercar els vostres indrets personals, aquells que ningú no coneix; perdeu-vos-hi, i no expliqueu a ningú on són; que els busquin i que els trobin, només així podran arribar a ser seus.
Fins sempre.

.