Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Friday, September 24, 2010

Déu i Hawking

.



Diu Hawking, i ho ha dit no fa pas gaire, que no cal cap déu per explicar l'existència de l'univers i tot el que conté. Intueixo que, si ho diu, és perquè ho veu clar. Conec la trajectòria de Hawking, i sé que segueix un mètode, el científic, que no passa per alt cap detall, que obeeix una metodologia escèptica, i que en conseqüència no afirmaria res que no sortís, directament o indirecta, del seu protocol; un protocol que proporciona veritats provisionals, que vol dir que són veritats que s'accepten mentre no siguin desmentides per una única prova. És clar que segurament aquesta opinió de Hawking no té categoria de llei, i probablement es queda en opinió i prou; però aquesta opinió, sortint de qui surt, té el seu pes.


El curiós de la ciència és que fa servir un mètode contundent, implacable i absolut, que no es permet escletxes; per a obtenir veritats que de cap manera no són, ni es pretén que siguin, absolutes, sinó provisionals; és a dir que es consideren allò més probable mentre cap altra prova, deducció, o... demostrin el contrari.

Contundència en el mètode; provisionalitat en els fruits; i així s'avança.

Ara bé, fixeu-vos que Hawking en cap moment no ha dit que déu no existeixi; ha dit només que no cal un déu perquè l'univers existeixi. Dit d'una altra manera: ha dit que un univers sense déu podria ser exactament igual a com és el nostre. Afirmació que equival a dir que un univers generat per un déu podria ser exactament igual a com és el nostre.
Per a ser sincer, jo, ja fa anys que li he llegit aquesta afirmació, concretament a les seves disquisicions sobre si l'univers és finit i il·limitat, o infinit (“A brief history of time”). No és res nou. I no és una afirmació que negui déu. Perquè el cas és que el desenvolupament de l'univers des del big bang no necessita cap intervenció sobrenatural. Però al meu modest entendre, es fa difícil explicar l'ésser en cada punt de la seva evolució. És a dir, el misteri no és pas “d'on surt tot”, sinó el fet que les coses siguin en cada instant (independentment de la seva evolució). El misteri és el fet de “ser”, no pas l'origen. I això Hawking no ho tracta, perquè la ciència, de moment, no ha arribat a aquest nivell d'abstracció (no dic que no pugui fer-ho algun dia).
És ridícula la reacció de molts líders religiosos davant la legítima opinió de Hawking. Al llarg dels segles la religió ha temut la ciència. Però... si algú estima la veritat, ¿per què aquest mateix algú tem els qui caminen sense dogmes vers la veritat? Si s'arriba a una veritat que fa caure els dogmes... no és millor així? ¿No és preferible que caiguin els falsos dogmes i que la veritat esclati, que no pas continuar en la foscor per fidelitat a unes revelacions que podria ser que no fossin el que els antics es pensaven que eren?

És perillosa la posició de Ratzinger quan associa els qui creuen amb els qui fan el bé, i els qui no creuen amb els qui porten una vida de disbauxa i de crueltat. Les religions no poden monopolitzar la bondat com si només els pertanyés a elles, com si els qui no creuen no poguessin arribar als nivells d'humanitat i d'empatia als quals diuen que poden arribar els qui creuen. Cal relativitzar la importància de les opinions sobre l'existència de Déu, i valorar profundament la importància de les vivències d'empatia i de respecte vers totes les persones sigui quina sigui la seva fe. Les religions haurien de comprendre que la seva principal doctrina és la que els mou a l'amor i a la proximitat amb les persones malgrat les diferències ideològiques, i que la opinió sobre déu no té ni ha de tenir res a veure amb el futur etern de les persones.
Fa poc, mirant la fotografia d'un sagrari, i recordant la meva antiga fe, em vaig adonar que continuava sent veritat que déu, allà dins, hi era; perquè... si jo fos déu, i existís, i uns quants milions de persones creguessin que jo estava dins d'aquella caixeta, sens dubte de tant en tant m'hi passaria una estona. I em vaig adonar també d'una realitat que de fet ja coneixia des de feia uns quants anys: que totes les persones, siguin creients o no, siguin de la religió que siguin, tinguin o no tinguin religió... són sagraris amb potes. Fins i tot aquelles persones que pel que sigui no tenen una vida digna de ser imitada, són sagraris amb potes; i que és un error adorar un sagrari de metall, i menysprear alhora un sagrari de sang i de carn; i que tot això és així, tant si déu existeix com si no. Al cap i a la fi, tot és igual d'explicable sense déu, perquè la bellesa i l'amor existeixen amb tota seguretat, i perquè les persones són igual de dignes tant si hi ha déu com si no hi és. Si l'univers es pot explicar sense Déu, l'amor també s'ha de poder explicar amb déu o sense déu.

Altres articles meus relacionats:

http://nuesaliteraria.blogspot.com/2009/08/principi-antropic-fort.html

..

Thursday, September 23, 2010

Qui escolliria el mal, si hi veiés clar?

.

T'imagines que tot això no acabés bé?
Tan bonica com és la vida... que injust seria que el mal no fos derrotat, que els qui ens estimem no ens retrobéssim, que la consciència desaparegués, que els enemics no es reconciliessin, que quedés una sola persona a l'univers sense caminar vers l'empatia.
Qui triaria el mal si hi veiés clar? Qui escolliria ser dolent si ho comprengués tot?
.
.

Wednesday, September 22, 2010

Teràpia i estratègies front els micos que no saben que ho són.

.


El nerviosisme i l'absolutisme en determinats moments poden ajudar a tirar endavant un projecte feixuc o ferregós, però moltes vegades també contribueixen a una mala presa de decisions i a una manca d'objectivitat i de llunyania, que sempre cal per a resoldre els conflictes de la millor manera. Cal resoldre les situacions amb prou calma com per aconseguir tota la potència cerebral sense abandonar els deures de dignitat vers tothom, que com a persones humanes sempre hem d'exercir.

"Contemplar" esdevé el millor antídot contra l'actitud d'aquestes pobres persones presoneres de l'instint que al llarg de la nostra quotidianitat ens hem de trobar, enfurismades, enfadades, nervioses, preocupades, alterades... per raons tan greus com la temperatura del cafè amb llet, la lentitud de la comprensió dels procesos per part dels seus companys, les preguntes d'algú que vol saber més, la pluja, la imperfecció de tot, la marxa terrible de la burocràcia, el temps que avança veloç i ens fa més vells, la presumpta irresponsabilitat dels altres... i tota una col·lecció de banalitats que elles posen al cim dels problemes essencials de la humanitat.

Davant d'aquests micos que no saben que ho són, el que cal és contemplar. Contemplar la bellesa, que és arreu. Perdre una mica el temps per a valorar la importància de fer les coses bé; és a dir, amb fredor, flema i racionalitat.
.
Poso una imatge hivernal de Portlligat i em disposo a contemplar-la una bona estona.
Tot això ho escric convençut que jo també sóc un mico; però jo sé que ho sóc, i en canvi molta gent no ho sap; estan desprevinguts i se'ls endú l'instint i els nervis.
.

Tuesday, September 21, 2010

Himne a l'amor i reflexions sobre l'amor i algun dels seus succedanis.

.

Si surt de la matèria quelcom tan sublim que la supera, ha de ser per força a causa del fet que això tan sublim ja hi era abans; i el fet d'aparèixer no haurà estat altra cosa que una manifestació més d'això que ja era i que sempre és.
Si brolla de l'activitat de les neurones una realitat tan immensa i tan superior a les neurones, és perquè d'alguna manera aquesta realitat ja hi era abans de les neurones.
Si una droga natural, generada pel propi cos al cervell, ens produeix un efecte tan esclatant... digueu-me, ¿és perquè ens obnubila per uns instants, o bé perquè només per uns instants ens permet de veure-hi clar?
.
.

Sunday, September 19, 2010

Maresme

.





Maresme. Sol. Sorra de gra gruixut. Color panotxa de la riba. Fonda baixada a la mar, amb còdols que xerriquen amb la respiració de les onades. La llum travessa les aigües i l'aire fa olor de sal; hi ha unes canyes al capdamunt de la platja, i en molts dels girs de la costa, espais d'una intimitat prehistòrica.
Ahir pensava en els cromos que alguns veuen de paper; avui no penso. Contemplo l'obra d'art de l'instant, que em regala l'univers, i confio en què els cromos de carn siguin estimats, i que la por dels que se'ls intercanvien s'esvaeixi. No hi ha enemics, ens n'adonem quan ploren o quan són morts. Els integristes s'inventen enemics per a suportar la vida.
Maresme. Sol. Sorra de gra gruixut. Color panotxa de la riba...
.
.

Saturday, September 18, 2010

Cromos

.


Hi havia una vegada un cromo de futbol que no era volgut per ningú. Era un cromo que cridava com un energumen, que es barallava, que molestava els altres cromos; els esborrava les lletres dels jugadors, les cares, els colors de la samarreta. Era un cromo que espantava els altres cromos.
Quan l'amo del cromo intentava canviar-lo, no se'n sortia; ni tan sols un dia en què va decidir de regalar-lo, no va aconseguir lliurar-se d'ell. Va incloure l'esquer d'una dotzena més de cromos extra, dels més bons, a qui fos que li acceptés el cromo dolent. Però ni d'aquesta manera no se'n va sortir. És per això que finalment va decidir de llençar el cromo.

Quan era a punt de deixar anar el cromo per l'orifici del contenidor blau de reciclatge de paper, es va aturar en sec, perquè el va sentir plorar. I l'amo del cromo es va adonar que aquell cromo no era de paper; que tenia un cor, una consciència, uns llavis capaços de somriure, i molta por. I l'amo del cromo es va adonar amb horror que tots els cromos tenien també cor, que tots tenien consciència, que tots tenien por, i que no podien triar si al seu damunt hi reflectien la imatge de l'Iniesta, o la del suplent més jove de l'últim equip ascendit a primera divisió; ni tan sols no podien triar, del tot, el fet de ser cridaners, conflictius, empipadors, envejosos... L'amo del cromo va veure que molts dels cromos no eren estimats per ningú; i el seu cromo, el qui ni ell ni ningú no volia, era el cromo menys estimat de tots. Per això va decidir que d'aquell moment en endavant, aquell cromo seria el que ell més s'estimaria.

Hi havia una vegada un cromo que no era volgut per ningú. Era un cromo que cridava com un energumen, que es barallava, que molestava els altres cromos...
.

Hi havia una vegada, també, un metge, que no suportava els seus clients perquè estaven malalts.

.

Thursday, September 16, 2010

Funció evolutiva de la infelicitat.

.


La infelicitat té la funció evolutiva de posar en tensió l'individu per a esperonar-lo vers actituds o accions que contribueixin a l'assoliment de tres fites: sobreviure, reproduir-se i controlar l'entorn.
La infelicitat és la conseqüència d'un programa biològic elaborat al llarg de milions d'anys d'evolució, que realitza una funció similar al dolor, però en un pla més vital, més de cara als projectes a la llarga. Les persones que han desenvolupat aquest programa han tingut més possibilitats de sobreviure, de reproduir-se i de controlar l'entorn, i en conseqüència han deixat més descendència, contribuint a escampar la informació genètica que permet l'elaboració del programa de la infelicitat als qui la posseeixen. La recerca de la felicitat que no es té, ha estat sovint l'esquer de l'evolució per a conduir-nos vers la persecució de la supervivència, de la reproducció o del control de l'entorn.
Ara bé, aquest programa, tot i que és possible que sovint representi un benefici per a l'espècie, no necessàriament ha de ser un benefici per l'individu; i a més, és un programa elaborat en períodes en què els humans vivien en condicions molt diferents a les actuals, amb la qual cosa la funció que al llarg dels segles ha tingut la infelicitat podria ser que en molts casos ja hagués caducat, i que en relació amb l'entorn actual, no representés cap benefici.
El meu consell per a tots els humans és que es desprogramin. I això es pot fer.
Com? De primeres comprenent la funció biològica de la infelicitat. La comprensió dels mecanismes mentals, de la seva raó de ser, contribueix al domini de la consciència damunt d'aquests mecanismes.
Després, recomanaria la contemplació.
Un altre dia, si voleu, parlaré de la contemplació, bo i que el mot ja ho diu tot. La contemplació és la capacitat de contemplar la bellesa que ens envolta; la bellesa de cada instant, per invisible que sigui per a molts, per a massa gent.
I la felicitat? Quina funció evolutiva té la felicitat? No descarto que en tingui alguna; però em fa l'efecte que la felicitat és l'estat natural de la consciència quan no hi ha infelicitat. El natural és ser feliç; quan no se n'és és perquè alguna part de la nostra ment posa en funcionament el programa de la infelicitat, que existeix gràcies a l'evolució.
És impossible no ser feliç si hom viu sense que el programa de la infelicitat s'activi, perquè quan no s'activa es veu la bellesa, que és arreu i pertot.
.
.