Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Thursday, August 20, 2009

Principi antròpic fort.

.



Fa un any, aproximadament, uns quants usuaris del web de relatsencatala.cat discutíem sobre l'existència de Déu, arran d'un parell d'assaigs meus que porten per nom “Per què no sóc catòlic?” i “Per què crec en Déu?”. Malauradament, el tema es va polititzar, i alguns comentaris van agafar un caire tribal, més que no pas filosòfic o científic. Avui torno a trobar-me al mateix menjador on vaig escriure el segon d'aquells assaigs, i potser per això m'han vingut al cap reflexions noves que al llarg d'un any m'han anat fent xup xup per dins i que han fet que la sorpresa de la qual parlava l'any passat: la sorpresa d'existir, no sigui tan torbadora; podria dir fins i tot que estic una mica menys sorprès. Encara estic sorprès, però mercès a les reflexions que acontinuació faré, una mica menys.
Abans de res haig de dir que de tot el que explicaré no m'he inventat res; o en tot cas, he partit del “principi antròpic fort” explicat per Stephen Hawking a la seva obra “A brief history of time” i també a “l'univers en una closca de nou”. I he intentat explicar aquest principi antròpic fort amb paraules senzilles, cometent segurament un munt d'imprecissions, però intentant que algú m'entengui. La idea seria aquesta, que algú m'entengués, tant si hi està d'acord com si no (això m'és igual) però que, pel cap baix, algú llegís això que explico i aconseguís entendre què vull dir, que de fet és més fàcil d'entendre que d'explicar.
També diré que he simplificat molt. Hi ha moltes condicions necessàries per la vida en algunes regions molt concretes del nostre univers (jo només n'he esmentat algunes); i hi ha moltes característiques generals de l'univers que fan que sigui d'una manera i no d'una altra a la totalitat de zones de l'univers, i novament jo només n'he esmentat algunes. Com a introducció podria advertir que he diferenciat aquests dos grups de característiques: les particulars (d'una area de l'univers que fan possible la vida en aquesta àrea), i les generals (a tot l'univers que fan que sigui com és i que permeten l'existència de les característiques particulars en alguna area concreta de l'univers).
I ara ja començo amb l'assaig.
La coincidència d'unes característiques concretes (físiques i químiques) en un racó determinat de l'univers, fa possible l'aparició de la vida; de primeres (i després de moltes fases prèvies) unicelular, i després (per evolució) una diversitat de formes multicelulars que al llarg del temps progressen (mitjançant la procreació i les generacions) fins a diferents espècies. En alguns casos, algunes espècies arriben a intel·ligències elevades, capaces de desenvolupar tecnologies, per dir-ho d'alguna manera, superiors.
Aquesta coincidència de característiques (les que són necessària per l'inici de la vida) és bastant precisa i exigent: un interval concret de temperatures, una composició química adequada (probablement la presència de carboni, hidrògen i alguns elements més en les proporcions i disposicions adequades), una atmosfera que harmonitzi amb la composició química de les mol·lècules susceptibles de desenvolupar la vida i que atorgui la pressió adequada, un sistema estelar estable que garanteixi la pervivència en el temps d'aquestes característiques; i a banda d'això, probablement, molta sort, perquè l'atzar existeix en un univers descrit per la quàntica; algunes propietats de les partícules subatòmiques depenen de l'atzar, i algunes d'aquestes propietats influeixen en l'aparició i el futur de la vida.
Si comprenem això, hem de reconèixer que no és casualitat que ens trobem en una zona de l'univers que compleix totes les condicions que la vida exigeix; perquè si no les complís no hi seríem. Si som on som de l'univers, és perquè les característiques d'aquest racó han fet possible que arribem a existir. En qualsevol altre racó de l'univers que no compleixi les condicions per a la vida, no arribarà a existir cap espècie animal que pugui arriba a sentir que és una casualitat increible el fet de ser on és, i el fet d'existir.
No obstant això, si no aprofundim una mica més, hem de reconèixer que hi continua havent una gran casualitat, una tremenda coincidència, una increible possibilitat que no tindria perquè ser-hi: la increible capacitat de l'univers de pel fet de ser com és permetre que, davant d'una determinada coincidència de característiques físiques i químiques, la vida brolli en algun punt; possibilitat que, si les característiques generals de l'univers fossin diferents, aparentment no hi hauria de ser, o, pel cap baix, el més probable seria que no hi fos. Si hi és, fa sospitar la possibilitat d'un disseny intencionat ( hi ha grups religiosos que ho prediquen).
Si no reflexionem una mica més, hauríem d'acceptar que la possibilitat que l'univers tingui capacitat per a desenvolupar la vida, ni que sigui en molt pocs racons del seu si, és alhora molt poc probable, però el fet és que sabem que és certa (perquè som vius); heus aquí la raó de la sorpresa: quelcom que ja és una realitat ( la vida), és alhora molt poc probable que pugui ser.
Intentaré explicar-me.
Només que en el big bang inicial en lloc de desplegar-se les tres dimensions de l'espai i la quarta del temps; s'haguessin arribat a deslligar les onze que sembla que estan plegades i que només es perceben en dimensions ultrapetitíssimes, l'univers que hagués sorgit, no podria arribar mai a la vida. Només que l'espin d'alguna de les partícules no fos el que és, l'univers que en sorgiria seria completament diferent, i porbablement incapaç de generar la vida en cap dels seus racons. Amb això vull dir que les condicions inicials de l'univers pel que fa a les dimensions que ha acabat tenint i a les característiques físiques de les partícules subatòmiques que el formen, són les que permeten que algun racó de l'univers pugui arribar a posseir les condicions necessàries per la vida. I això és estrany; és massa casual. De totes les característiques, i combinacions de característiques (infinites) de les dimensions i de les partícules subatòmiques que la totalitat de l'univers hauria pogut adquirir en el moment del big bang, precisament ha adquirit les que fan possible que en algun racó (racó que reuneixi les condicions físiques i químiques necessàries) hi hagi vida. Si només hi ha un univers, això fa intuir una excessiva casualitat. La probabilitat que del big bang en sorgís un univers incapaç de la vida és molt gran, massa gran; més gran que la probabilitat que a mi mai no em toqui la primitiva; i creieu-me: a mi mai no em tocarà la primitiva. Si només em quedo amb aquesta reflexió, haig de creure en la necessitat d'un Déu dissenyador, en una intenció, en un disseny intencionat; o en tot cas, haig de assignar el mateix grau de possibilitats que existeixi aquest Déu que el grau de possibilitats que mai no em toqui la primitiva. Però jo no em quedaré aquí; hi ha una altra opció; una opció que fa que sigui lògic que jo em trobi en un univers apte per la vida en algun racó. I aquesta possibilitat és que aquest univers no sigui l'únic. Si només hi ha un univers, el fet que tingui capacitat per generar vida és massa improbable sense un disseny intencionat; si per contra hi ha una infinitut d'universos, cadascun d'ells amb totes les diferents característiques (dimensions, spins...) possibles, és segur que algun (o alguns) d'ells acabaran tenint les característiques (dimensions, spins) que el convertiran en apte per a la vida (en algun dels seus racons), i en aquest (o aquests) universos aptes, hi haurà algun racó que posseirà les condicions físiques i químiques que podran iniciar la vida, i en algun d'aquests racons la vida s'iniciarà, i algunes d'aquestes vides evolucionaran vers intel·ligències superiors que es faran les preguntes que jo m'estic fent ara. Una infinitut d'universos diferents fa que la probabilitat que algun d'ells sigui apte per la vida fregui el 100% , i en conseqüència, no és necessari creure en un disseny intel·ligent. Tampoc no l'estic negant, només estic demostrant que no és necessari.
Davant d'aquesta idea, moltes persones acostumen a preguntar-se on són aquests altres universos. I el cas és que la pregunta que llancen no està ben formulada, perquè estan demanant una localització espacial d'aquests altres universos, i l'espai és una característica interna del nostre univers, igual com ho és el temps (i segurament també serà una característica de molts d'altres universos, encara que no necessàriament de tots). Al nostre univers, els éssers necessiten ser en un espai i en un temps per existir. Si parlem de realitats no subjectes a les condicions del nostre univers, hem de dir que no necessiten ser en cap espai ni en cap temps per a existir. Poden existir diferents realitats sense estar lligades a cap espai ni a cap temps.
Ara tornaré un moment al nostre univers, i deixaré reposar una mica la idea dels altres universos.
Tenint en compte la inimaginable quantitat de matèria que hi ha al nostre univers: galàxies, estrelles, planetes... la presència abundosa de l'hidrògen com a element més lleuger i el primer que es genera... la generació d'heli i de carboni al nucli de les estrelles (que també fa que aquests dos elements siguin molt abundosos)... la immensitat inimaginable de l'espai (probablement infinit, o finit i il·limitat)... les idèntiques característiques físiques, químiques, dimensionals... a tots els punts de l'univers... Tot això fa que la probabilitat que hi hagi vida a molts d'altres racons de l'univers, a banda del nostre fregui el 100%, és a dir que sigui un succés gairebé segur. Nosaltres, els Homo sàpiens, som només una petita espècie enmig dels milions d'espècies que hi haurà al nostre univers, algunes d'elles, per probabilitat, seran més intel·ligents que nosaltres i tindran una tecnologia superior. És poc probable, al planeta Terra, néixer “fill de rei”, és més probable néixer en una classe mitjana /baixa, i en un país del tercer món. Per la mateixa raó és poc probable que siguem, en el conjunt de l'univers, els més llestos, els més tecnificats, els més savis... Per la mateixa raó és poc probable que siguem els més empàtics. Som com un granet de sorra enmig del conjunt de totes les platges del món; i quantes vegades ens hem cregut el melic de la creació, el centre de l'univers, els creats a imatge i semblança de Déu. I vist així em permeto fer un comentari relacionat amb la religió cristiana, que m'estimo molt encara que no la practico: és poc probable, cas que Déu existeixi, que amb tants milions d'espècies intel·ligents, tecnològiques i empàtiques com hi ha a l'univers, Déu hagi escollit precisament la nostra, l'espècie Homo sàpiens, per a encarnar-se. I és poc probable que el Déu de l'univers (i de tots els universos) sigui alhora Déu i Homo sàpiens (precisament Homo sapiens); tenint en compte que l'Homo sàpiens només és com un granet de sorra enmig de totes les platges del món si es compara al nombre d'espècies digníssimes de l'univers.
Si tornem al raonament del la multiplicitat d'universos, el nombre d'espècies intel·ligents es multiplica. És a dir si al nostre univers en deu haver milions; a molts d'altres universos també. Val a dir que a la majoria d'universos no es desenvoluparà la vida, perquè el més fàcil és que no es desenvolupi (ja que estem d'acord en què les condicions dimensionals i de les característiques de les partícules que fan que un univers sigui apte per la vida són molt restrictives). Però si el nombre d'universos tendeix a l'infinit, n'hi haurà molts capaços de la vida ( bo i que n'hi haurà més d'esterils), i en conseqüència hi haurà éssers intel·ligents enllà del nostre univers. I això fa que encara siguem més com un granet de sorra, i que sigui més estrambòtic el fet que Déu sigui Homo sàpiens.
Al meu parer, no obstant, tot això que he pensat no nega Déu; només el desvincula del procés creador. Només explica com els éssers hem pogut arribar a ser sense la necessitat d'un disseny. Més que un disseny seríem una conseqüència d'una infinitut d'universos, d'una infinitut d'assaigs que exploren totes les possibilitats de l'ésser. Això explica també les nafres, els errors, el dolor. Si Déu hagués dissenyat el nostre univers, no naixerien criatures amb dos caps, ni persones amb tendències psicopàtiques, ni nens sense esquelet. El nostre univers és un més de molts assaigs, per això no és perfecte. És un univers meravellós, perquè hi som nosaltres, perquè no és esteril, perquè alberga milions d'espècies intel·ligents; però aquest fet no és inaudit si ens adonem que hi ha milions de milions d'universos, diferents l'un de l'altre; i que davant de tanta diferència, que n'hi hagi de meravellosos és el més probable. I el nostre n'és un dels meravellosos, perquè si no fos així, no hauríem arribat a existir i no podríem dir que el nostre univers és meravellós.
El paper de Déu, si és que existeix, continua sent possible: ¿per què hi ha una infinitud d'universos diferents? Podria ser la pregunta que alguns respondrien amb el mot “Déu” i que d'altres respondrien amb la frase “No ho sé” per a després continuar pensant.
Una altra qüestió que té certa relació amb tot el que he escrit més amunt és el tema de la lògica. La lògica com a instrument, o com a mitjà, per a elaborar raonaments que ens ajuden a comprendre millor els fenòmens. La lògica com a llei que es desprèn de la contemplació de l'univers. La lògica la coneixem a partir de la natura, no tenim altre mestre. La lògica ens permet avançar dins la ciència. La lògica és l'engranatge de l'univers. La pregunta que llanço al final d'aquest assaig és la següent: ¿la lògica és diferent per a cada univers? ¿O és un seguit de condicions absolutes que s'han de complir en aquest i en tots els universos? És una pregunta important, perquè si la lògica fos diferent per a cada univers, la “veritat” seria diferent a cada univers. La “veritat” estaria en mans de qui fos que decideix la lògica de cada univers. No tindria sentit parlar de la veracitat de les afirmacions com a realitat absoluta, i probablement l'existència no tindria gaire sentit. M'inclino més per una lògica idèntica per a tots els universos; i en el fons, aquesta lògica seria la que decidiria si les característiques de cadascun dels universos els fa aptes per a tenir la possibilitat d'albergar la vida o no. Si la lògica fos diferent per a cada univers, a banda de la manca de sentit que representaria el fet de tenir “veritats” a la carta, ens toparíem de nou amb la probabilitat baixíssima del fet que la vida no fos un disseny. Però el tema de la lògica com a condició global o com a característica de cada univers el deixo per un altre assaig.


.

1 comment:

Eulàlia Mesalles said...

Reconec que em va costar trobar l'espai i el temps per llegir aquest text que ens recomanaves a Riell.

Com la majoria de textos filosòfics és un text dens que necessita ser madurat i digerit.

Dir-te que, al meu parer, si bé no es nega l'existència de Déu, tampoc hi ha un argument fort que el faci evident. Segeuix essent un tema de creences i les creences no lliguen amb el pensament científic. Per mi un univers sense Déu, sense un ésser superior que l'hagi dissenyat és més plausible i proxim al que probablement sigui veritat. Es pot explicar l'univers -o els universos si segueixo allò que intentes explicar-nos- sense o amb Déu. Jo, em quedo amb el sense.

Ara bé, tot això no explica tampoc "encara" que hi hagi, o no, visitants d'altres esferes. Essent com som una puça en la nostra galàxia i aquesta una altra puça alnostre univers què ens fa pensar que som tan dignes d'estudi per a ser visitats? L'antropocentrisme, tan sols. (repetiré més o menys, aquest comentari a Riell Blvd.)