La infelicitat té la funció evolutiva de posar en tensió l'individu per a esperonar-lo vers actituds o accions que contribueixin a l'assoliment de tres fites: sobreviure, reproduir-se i controlar l'entorn.
La infelicitat és la conseqüència d'un programa biològic elaborat al llarg de milions d'anys d'evolució, que realitza una funció similar al dolor, però en un pla més vital, més de cara als projectes a la llarga. Les persones que han desenvolupat aquest programa han tingut més possibilitats de sobreviure, de reproduir-se i de controlar l'entorn, i en conseqüència han deixat més descendència, contribuint a escampar la informació genètica que permet l'elaboració del programa de la infelicitat als qui la posseeixen. La recerca de la felicitat que no es té, ha estat sovint l'esquer de l'evolució per a conduir-nos vers la persecució de la supervivència, de la reproducció o del control de l'entorn.
Ara bé, aquest programa, tot i que és possible que sovint representi un benefici per a l'espècie, no necessàriament ha de ser un benefici per l'individu; i a més, és un programa elaborat en períodes en què els humans vivien en condicions molt diferents a les actuals, amb la qual cosa la funció que al llarg dels segles ha tingut la infelicitat podria ser que en molts casos ja hagués caducat, i que en relació amb l'entorn actual, no representés cap benefici.
El meu consell per a tots els humans és que es desprogramin. I això es pot fer.
Com? De primeres comprenent la funció biològica de la infelicitat. La comprensió dels mecanismes mentals, de la seva raó de ser, contribueix al domini de la consciència damunt d'aquests mecanismes.
Després, recomanaria la contemplació.
Un altre dia, si voleu, parlaré de la contemplació, bo i que el mot ja ho diu tot. La contemplació és la capacitat de contemplar la bellesa que ens envolta; la bellesa de cada instant, per invisible que sigui per a molts, per a massa gent.
I la felicitat? Quina funció evolutiva té la felicitat? No descarto que en tingui alguna; però em fa l'efecte que la felicitat és l'estat natural de la consciència quan no hi ha infelicitat. El natural és ser feliç; quan no se n'és és perquè alguna part de la nostra ment posa en funcionament el programa de la infelicitat, que existeix gràcies a l'evolució.
Un altre dia, si voleu, parlaré de la contemplació, bo i que el mot ja ho diu tot. La contemplació és la capacitat de contemplar la bellesa que ens envolta; la bellesa de cada instant, per invisible que sigui per a molts, per a massa gent.
I la felicitat? Quina funció evolutiva té la felicitat? No descarto que en tingui alguna; però em fa l'efecte que la felicitat és l'estat natural de la consciència quan no hi ha infelicitat. El natural és ser feliç; quan no se n'és és perquè alguna part de la nostra ment posa en funcionament el programa de la infelicitat, que existeix gràcies a l'evolució.
És impossible no ser feliç si hom viu sense que el programa de la infelicitat s'activi, perquè quan no s'activa es veu la bellesa, que és arreu i pertot.
.
.
2 comments:
M'agradaria poder aplicar de forma sostinguda moltes de les coses que et llegeixo. Però, m'adono que per fer-ho més fàcil, potser m'hauria d'allunyar de la gent, de les persones "programades" com jo. Us asceta, sempre ho tindrà més fàcil, en aquest sentit. La realitat, la inèrcia del nostre món modern i estrany ens arrossega sense compassió cap a llocs on cada cop costa més trobar la pròpia consciència, trobar-se a un mateix.
Sempre s'agraeix llegir coses positives, tal i com està el patí.
Jo penso que si ens allunyem de les persones, tot això que escric no té raó de ser; perquè precisament són estratègies per a conviure. La convivència amb la humanitat fa difícil distingir aquesta programació, i sovint passa per normal el que no és saludable per a la ment humana; passa per necessari i convenient, el que és innecessari i poc convenient. És enmig de la humanitat, tal com aquesta és, on la percepció de la bellesa és més esclatant; igual com és en la foscor on la llum és més bella. I la bellesa més gran és en les persones, ni que aquestes no ho vegin; si ens n'allunyem, ens les perdem. Si aconseguim trobar la bellesa enmig d'aquesta humanitat que encara no és humana, ¿a on no la trobarem? Però per aconseguir-ho hem d'acceptar que el mal és una malaltia de la ment, i esborrar els judicis i la culpa, que no condueixen a res, i que formen part d'aquesta programació natural. No podem prescindir dels mètodes coercitius de la societat per a protegir-nos del mal; però convé que prescindim de l'odi i de la falsa creença que cal venjar-se, que cal tornar tot el mal que ens han fet.
Post a Comment