Cromos

.

Hi havia una vegada un cromo de futbol que no era volgut per ningú. Era un cromo que cridava com un energumen, que es barallava, que molestava els altres cromos; els esborrava les lletres dels jugadors, les cares, els colors de la samarreta. Era un cromo que espantava els altres cromos.
Quan l'amo del cromo intentava canviar-lo, no se'n sortia; ni tan sols un dia en què va decidir de regalar-lo, no va aconseguir lliurar-se d'ell. Va incloure l'esquer d'una dotzena més de cromos extra, dels més bons, a qui fos que li acceptés el cromo dolent. Però ni d'aquesta manera no se'n va sortir. És per això que finalment va decidir de llençar el cromo.

Quan era a punt de deixar anar el cromo per l'orifici del contenidor blau de reciclatge de paper, es va aturar en sec, perquè el va sentir plorar. I l'amo del cromo es va adonar que aquell cromo no era de paper; que tenia un cor, una consciència, uns llavis capaços de somriure, i molta por. I l'amo del cromo es va adonar amb horror que tots els cromos tenien també cor, que tots tenien consciència, que tots tenien por, i que no podien triar si al seu damunt hi reflectien la imatge de l'Iniesta, o la del suplent més jove de l'últim equip ascendit a primera divisió; ni tan sols no podien triar, del tot, el fet de ser cridaners, conflictius, empipadors, envejosos... L'amo del cromo va veure que molts dels cromos no eren estimats per ningú; i el seu cromo, el qui ni ell ni ningú no volia, era el cromo menys estimat de tots. Per això va decidir que d'aquell moment en endavant, aquell cromo seria el que ell més s'estimaria.

Hi havia una vegada un cromo que no era volgut per ningú. Era un cromo que cridava com un energumen, que es barallava, que molestava els altres cromos...
.

Hi havia una vegada, també, un metge, que no suportava els seus clients perquè estaven malalts.

.