Déu i Hawking

.

Diu Hawking, i ho ha dit no fa pas gaire, que no cal cap déu per explicar l'existència de l'univers i tot el que conté. Intueixo que, si ho diu, és perquè ho veu clar. Conec la trajectòria de Hawking, i sé que segueix un mètode, el científic, que no passa per alt cap detall, que obeeix una metodologia escèptica, i que en conseqüència no afirmaria res que no sortís, directament o indirecta, del seu protocol; un protocol que proporciona veritats provisionals, que vol dir que són veritats que s'accepten mentre no siguin desmentides per una única prova. És clar que segurament aquesta opinió de Hawking no té categoria de llei, i probablement es queda en opinió i prou; però aquesta opinió, sortint de qui surt, té el seu pes.

El curiós de la ciència és que fa servir un mètode contundent, implacable i absolut, que no es permet escletxes; per a obtenir veritats que de cap manera no són, ni es pretén que siguin, absolutes, sinó provisionals; és a dir que es consideren allò més probable mentre cap altra prova, deducció, o... demostrin el contrari.

Contundència en el mètode; provisionalitat en els fruits; i així s'avança.

Ara bé, fixeu-vos que Hawking en cap moment no ha dit que déu no existeixi; ha dit només que no cal un déu perquè l'univers existeixi. Dit d'una altra manera: ha dit que un univers sense déu podria ser exactament igual a com és el nostre. Afirmació que equival a dir que un univers generat per un déu podria ser exactament igual a com és el nostre.
Per a ser sincer, jo, ja fa anys que li he llegit aquesta afirmació, concretament a les seves disquisicions sobre si l'univers és finit i il·limitat, o infinit (“A brief history of time”). No és res nou. I no és una afirmació que negui déu. Perquè el cas és que el desenvolupament de l'univers des del big bang no necessita cap intervenció sobrenatural. Però al meu modest entendre, es fa difícil explicar l'ésser en cada punt de la seva evolució. És a dir, el misteri no és pas “d'on surt tot”, sinó el fet que les coses siguin en cada instant (independentment de la seva evolució). El misteri és el fet de “ser”, no pas l'origen. I això Hawking no ho tracta, perquè la ciència, de moment, no ha arribat a aquest nivell d'abstracció (no dic que no pugui fer-ho algun dia).
És ridícula la reacció de molts líders religiosos davant la legítima opinió de Hawking. Al llarg dels segles la religió ha temut la ciència. Però... si algú estima la veritat, ¿per què aquest mateix algú tem els qui caminen sense dogmes vers la veritat? Si s'arriba a una veritat que fa caure els dogmes... no és millor així? ¿No és preferible que caiguin els falsos dogmes i que la veritat esclati, que no pas continuar en la foscor per fidelitat a unes revelacions que podria ser que no fossin el que els antics es pensaven que eren?

És perillosa la posició de Ratzinger quan associa els qui creuen amb els qui fan el bé, i els qui no creuen amb els qui porten una vida de disbauxa i de crueltat. Les religions no poden monopolitzar la bondat com si només els pertanyés a elles, com si els qui no creuen no poguessin arribar als nivells d'humanitat i d'empatia als quals diuen que poden arribar els qui creuen. Cal relativitzar la importància de les opinions sobre l'existència de Déu, i valorar profundament la importància de les vivències d'empatia i de respecte vers totes les persones sigui quina sigui la seva fe. Les religions haurien de comprendre que la seva principal doctrina és la que els mou a l'amor i a la proximitat amb les persones malgrat les diferències ideològiques, i que la opinió sobre déu no té ni ha de tenir res a veure amb el futur etern de les persones.
Fa poc, mirant la fotografia d'un sagrari, i recordant la meva antiga fe, em vaig adonar que continuava sent veritat que déu, allà dins, hi era; perquè... si jo fos déu, i existís, i uns quants milions de persones creguessin que jo estava dins d'aquella caixeta, sens dubte de tant en tant m'hi passaria una estona. I em vaig adonar també d'una realitat que de fet ja coneixia des de feia uns quants anys: que totes les persones, siguin creients o no, siguin de la religió que siguin, tinguin o no tinguin religió... són sagraris amb potes. Fins i tot aquelles persones que pel que sigui no tenen una vida digna de ser imitada, són sagraris amb potes; i que és un error adorar un sagrari de metall, i menysprear alhora un sagrari de sang i de carn; i que tot això és així, tant si déu existeix com si no. Al cap i a la fi, tot és igual d'explicable sense déu, perquè la bellesa i l'amor existeixen amb tota seguretat, i perquè les persones són igual de dignes tant si hi ha déu com si no hi és. Si l'univers es pot explicar sense Déu, l'amor també s'ha de poder explicar amb déu o sense déu.

Altres articles meus relacionats:

http://nuesaliteraria.blogspot.com/2009/08/principi-antropic-fort.html

..