Cinc pinzellades de qualsevol feina a qualsevol racó del món. Plepes. Pressa. Imatge. Palla. Excés de confiança.

Deixeu que faci cinc pinzellades ( o que descrigui cinc errors) sobre el dia a dia de qualsevol feina a qualsevol racó del món.

Pinzellada 1 (o error 1). 

Obsessionar-se amb la bona imatge.

La bona imatge d'una institució o d'una persona ha de ser l'efecte secundari de fer les coses bé; mai no s'ha de buscar com a objectiu directe. Entre d'altres raons, perquè no hem de treballar per a la imatge, sinó pels beneficis que la correcta realització de la nostra feina produeix damunt de les persones. Si les coses es fan bé, la bona imatge apareixerà sense buscar-la. Cercar com a objectiu prioritari i directe la bona imatge de vegades pot ser contraproduent, perquè en més d'una ocasió aquest objectiu passarà per davant de l'objectiu fonamental que ha de ser el de fer les coses bé, que al capdavall és el que compta.

Pinzellada 2. (o error 2) 

Treballar de pressa.

Per fer les coses bé, cal fer-les amb tranquil·litat; la pressa és una condició destructiva. Si ens veiem forçats a treballar de pressa, la causa, l'error, rau a l'excés de feina. En aquestes condicions, cal reorganitzar els factors per a poder reduir l'excés de feina i poder treballar bé. Si no podem evitar l'excés de feina, no podem treballar bé. Llavors cal decidir entre dues opcions: deixar feines per fer a canvi de fer bé les que emprenem; o fer-les totes i fer-les de manera mediocre, cada situació mereixerà una resposta que no sempre ha de ser la mateixa.

Pinzellada 3. (O error 3)

Organitzar les tasques com si els Homo sapiens no falléssim.

Quan hom planifica una feina en la qual necessita comptar amb l'eficiència d'altres Homo sapiens, ha d'organitzar i preparar la situació comptant en els errors, les dificultats i la incomprensió d'aquests altres Homo sapiens. Dit d'una altra manera, si organitzem la feina comptant que els nostres col·laboradors treballaran de manera correcta, estem fent una mala organització. Cal organitzar la feina tenint clares les estratègies que seguirem quan els altres fallin, i han de ser estratègies clares, fàcils, simples...

Pinzellada 4. (O error 4)

Parlar del que no toca a les reunions i enfilar-nos a les branques del no res.

Quan ens reunim per parlar de X, hem de parlar de X, i hem d'anar al gra. Si ho fem així, la reunió és ràpida, àgil, eficient, i fins i tot agradable. Si la persona que ha de parlar de X, parla de X, i de Y, i de Z... la reunió s'eternitza i no s'arriba a cap acord. I sovint un no recorda per què nassos havíem de parlar de X.

Pinzellada 5. (O error 5)

Els plepes.

Cal fugir dels plepes. És trist, i no vull ser insensible; però hi ha gent que et veu treballant, feliç i concentrat, i es posa a xerrar amb tu sense més ni més; i quan comença a parlar amb tu, aixeca el peu del fre i s'enfila per les branques, explicant-te coses que no tenen a veure amb la feina, i que només li interessen a ell. Per exemple, t'explica coses de A, de la mare de A, de l'àvia de A, del temps de quan A jugava amb B al jardí de casa seva... després, ja que B ha sortit a la conversa, et parla de B, de la mare de B, de l'àvia de B... i tu, que estaves treballant tan tranquil, t'escapes del despatx amb l'excusa que has d'anar a buscar uns papers, i el plepa diu que t'acompanya, i continua parlant de B, de quan B jugava amb C, i ja que surt C a la conversa, t'explica coses de la mare de C... I tu vols plorar, i el vols enviar a la merda, però saps que no ho pots fer, perquè el plepa no sap que ho és. Però tu has de treballar, tens ganes de treballar i no pots. Llavors el plepa et diu que no té temps de fer les coses, que se sent superat, i ho entens perfectament; perquè xerra tant i tant, que poc temps li ha de quedar per a res més.

Un altre dia continuaré; vaig a fer un cafè.

Carta al Rei

¿No li agradaria, majestat, ser el Rei d'una Espanya en la qual tots els seus pobles hagin decidit, lliurement i en referèndum, que en volen formar part? Ara se li obre una oportunitat.

No tingui por de la llibertat. Un avantpassat seu, Felip V, va fer molt de mal a Catalunya; la va esclafar i va intentar esborrar-la del mapa. El cap de Villarroel, un dels nostres generals, va estar penjat dins d'una gàbia, a les portes de la ciutat, durant mesos, fins que per llei natural va deixar de fer pudor. Molta gent de Barcelona va ser assassinada i passada a ganivet, les dones abusades, la tortura i la mort es van estendre per la ciutat quan les tropes de Felip de Borbó van conquerir-la. I des de Castella es va intentar que Catalunya, com a país, fos esborrat i aniquilat. 
S'obre davant seu, Majestat, l'oportunitat de reparar aquella injustícia, aquell acte contra la humanitat. Un Borbó ens va intentar destruir... ¿no fóra just que un altre Borbó ens ajudés a “ser”? No demano pas que vostè estigui a favor de la independència, sinó que estigui a favor que el poble de Catalunya, i que qualsevol dels pobles que formen l'estat espanyol, pugui decidir si forma part d'Espanya. Les grans conquestes exigeixen sempre un risc, però el resultat, sigui quin sigui, serà un triomf de la llibertat i un triomf de les persones que creuen en la democràcia. ¿Vol ser el Rei d'un país de pobles lliures? ¿Què prioritza, majestat... la llibertat de la seva gent o la unitat imposada? 
Sovint ha dit vostè que qualsevol idea política pot assolir-se a través de mitjans i procediments democràtics... ¿Continua pensant el mateix? ¿O hem de pensar que no tot és possible amb la democràcia i que tenien raó els qui deien que calia violència i terrorisme per aconseguir fites polítiques? Vostè i jo sabem la resposta: l'ètica de les persones i dels pobles ens diu que qualsevol idea pot defensar-se i assolir-se amb la democràcia i que només cal que el poble la desitgi majoritàriament i que es posi a treballar pacíficament per aconseguir-la, acceptant la decisió de la majoria. 
¿Què prioritza, majestat, la lliure decisió de cadascun dels seus pobles de pertànyer a Espanya, o la unitat imposada i la ratificació del fet que no totes les idees es poden defensar amb les eines de la pau? ¿Ens en podem anar, si ho volem? ¿Li importaria permetre'ns de decidir que ens volem quedar? 
Hem de poder decidir que volem viure junts, si no podem, Espanya és mentida.

Nuesa, virginitat del paisatge i natura a un racó d'Andalusia. (per a més concreció geogràfica, preguntar-m'ho per mail)

Continuïtat entre el bosc i la sorra. Llunyania de vies asfaltades. Nuesa lliure barrejada amb llibertat d'indumentària. Reflex de sol al taboll i al blau. Quan l'estiu mor, l'hivern vesteix de gala el paisatge; el mar s'enfosqueix i es guarneix amb mocadors de color de satàlia. 

La platja té més de doscents metres de llargada i a les deu del matí viu immersa en una solitud lluminosa.

A la una, ja s'ha omplert. Gent vestida, gent nua... per a tots els gustos. La llibertad és caòtica, la uniformitat sempre és conseqüència de la imposició.

Per fugir del paradis cal caminar cinc o sis quilòmetres per munyanyes de gran bellesa mineral.

Fa una certa por emprendre el llarg camí que dur a la civilització quan passem a frec d'animals tan poderosos que ens tenen por.

Al lluny, una gran duna de sorra que emergeix de la mar i  que s'enfila muntanya amunt, trepitjant i colgant el bosc.

Estimo el vent

Un racó de Tarifa.

Alena el Llevant i atia el foc de les onades a la sorra seca, a frec de la meva filla, que es protegeix embolicada en un pareo. És com si l'oceà li volgués fer un petó i com un animal rabiós saltés enllà dels seus límits.

El vent esculpeix les ones a la sorra; el signe de la quantificació; i la mar torna a ser aquell tot que ens configura la vida i que mai no et canses de mirar. Converteix el baf insà dels miratges tenebrosos en oxigen pur i en llum nítida.

El mar continuarà quan ja no hi siguem; quan no hi siguem com a individus i quan no hi siguem com espècie. El sol convertirà el besllum en maragda i s'escamparà la mateixa salabror que avui, i amb la mateixa força.

Quan no hi siguem, tot es renovarà, i el camí de la consciència prendrà altres direccions vers la vida plena.

Estimo el vent que es fa amic de la mar per arribar a la pell dels qui la Terra estima com a fills, que són aquells pels quals ella, manyaga, se sap estimada.

Les raons per a la independència. Las razones para la independencia. Reasons for independence. Les raisons de l'indépendance. Die gründe für die unabhängigkeit.

Les raons per a la independència:

CLICK

*

Las razones para la independencia. Haz click aquí, y luego en la fotografia: 

CLICK

*

Reasons for independence. Click here and then push over photography:

CLICK

*

Les raisons de l'indépendance. Cliquez ici, puis sur la photo:

CLICK

*

Die gründe für die unabhängigkeit. Hier und dann auf dem Foto klicken:

CLICK

Imatges de la Manifestació de l'11 de setembre de 2012. 

L'Olvido i l'edat mitjana a Los Yébenes. Reflexions sobre una palla i el cataclisme que va provocar.

Torbes esvalotades atien la foguera per una dona que fa allò que fa tothom, però que ningú explica. Cafres de moral enterca, fonamentada en les aparences i el “què diran”, apunten amb el dit una dona de la qual han fet públic allò que tothom ha fet, fa, o farà. Analfabets emocionals dels que van als toros i es vesteixen de negre quan esdevenen vídues o vidus, insulten amb delir la que es passejava amunt i avall, exhibint la seva bellesa. Ves si no, per què es passejava...?, diuen; és bella, i quan anava al futbol, a les mitges parts dels partits, vinga amunt i avall, vinga amunt i avall, exhibint modelets i bon tipus... Era una puta, diuen...

Si visquéssim a l'època de Carafa, durien torxes i amuntegarien branques per a la foguera. L'escàndol pel sexe se suporta inconscientment en l'enveja que sent l'esclau de la moral vers el que n'és lliure. El cos és un regal de la natura que ens premia cada vegada que vivim una mica més en harmonia amb ella. A poc a poc, però, i sense badar, hem de canviar l'antiga submissió a normes sense sentit, que es van imposar quan la ignorància dels fenòmens convertia aquests fenòmens en dimonis o en déus. Cal assumir com a única norma el respecte als sentiments i al benestar de les persones que ens trobem, i de les persones que potser mai no ens trobarem, però que existeixen; sense sotmetre'ns, no obstant això, ni a elles, ni a les seves opinions, ni a les seves tradicions. No hi ha res més bell que la llibertat; res millor que la bellesa que la natura ens permet; res més senzill, res més assequible que viure en pau els uns amb els altres sense imposar-nos ni prohibir-nos morals i creences. Cal, per a ser lliures, renunciar a l'esclavatge del prestigi, les possessions i els prejudicis. La llibertat és suficient, i és en ella mateixa el seu propi premi. Fenòmens com el de la condemna a la Olvido evidencien la manca de cultura i la submissió a la imatge i a la hipocresia de milions i milions de persones d'aquesta societat, filla del franquisme, en la qual les ments més llibertàries del segle XX van ser passades per les armes i no van deixar fills ni massa successors. La societat espanyola és descendent de la que va sobreviure a la guerra civil i a la postguerra; una societat esporgada, ajusticiada, acovardida, uniformada, manipulada... que va educar els fills dins d'aquests paràmetres. I la foscor sobreviu adormida, ben amagada al fons de la ment; de vegades surt, i agredeix, i insulta; prepara fogueres per bruixes i llibertàries que viuen sense por, que són diferents. Al capdavall, som micos i ens costa alliberar-nos de les pulsions que ens mouen a imposar els senyals de la gran tribu. Costarà arriba a ser humans. 

La Terra els espera per un bes

 Arribes al final de la Terra, allà on la carretera s'ha fet camí, i a on el camí s'ha mort en un atzucac que et força a deixar el cotxe ran de bosc i damunt del mar, lluny de pobles i edificis. Camines cap un far, que és a quatre quilòmetres, per un viarany de roca i terra, amb clapes de sorra duta pel llevant centenars de metres enlaire. Veus braus, vaques, cabres, algunes salvatges; un camaleó, voltors al capdamunt de les penyes, solitud i natura verge. Arribes al far i tens l'oceà Atlàntic a la mitja circumferència del planeta que se t'obre; el mar obscur amb crestes blanques. A l'altra banda, i al lluny, amb nitidesa, el rostre d'Àfrica, la gran muntanya que mira a Gibraltar; el vent, avui suau, que branda els caps dels arbres; flaire de pinassa, de sal; so de llagostes; trepig de branques flonges damunt cantells i grava. Baixes des del far per un camí, ran dels penya-segats. Fas ziga-zagues, cada vegada més a prop del blau, i distingeixes els cossos humans que s'estan a la sorra i a l'aigua; alguns nus, d'altres tapats com decimonònics, o ianquis, o integristes, o com mal educats en el sentit menys dolent de la paraula (ningú és culpable de com l'han educat). Un quilòmetre enllà, arribes a la sorra i t'adones de com els programes de televisió i la infinita informació de la xarxa han dut a la platja més recòndita de Cadis tot un ventall de persones que de poc que no es presenten amb sabates de taló, nevera, equip de música, modelets de les franquícies més esnobs, més absurdes, més mentideres, més consumistes, més buides, més destructives; orgull absurd satisfet de misèries que es contemplen com conquestes. Al costat de la desfilada de la moda de bany temporada 2012, un grapat de deu o dotze persones nues, famílies i grups d'amics, sostenen la torxa de la llibertat de la nuesa i de l'enamorament de la natura salvatge. Et poses ran de camí i et fas bandera, perquè qui vagi arribant sàpiga que arriba a un temple en el qual la indumentària sagrada és la pell, ni que desenes de persones, amb la boca mig oberta i els ulls badocs, situïn en diagonal l'eix de simetria del rostre, pensant-se que els nus són rars, quan de fet els rars, els pobres, els qui es perden un bes misteriós d'una mare ignorada, són ells. Rere teu, arriba un grup de noies; albiren el gruix de la platja i només veuen la desfilada de moda; els nus encara no, perquè fora de tu i dels teus, són lluny, i a tu encara no t'han vist. Les noies es preocupen: “Pero tia, no era nudista esta playa?”, diuen. Després et veuen, us veuen. Respiren alleujades. S'alliberen de la roba i, a poc a poc, la guerra es va guanyant i la innocència de l'ésser s'imposa. Avui quinze, demà vint, la setmana que ve trenta. A poc a poc els que inclinen l'eix de simetria del rostre comencen a pensar que hi ha més vida enllà del que els han mal ensenyat, que hi ha més sensacions, que la Terra els espera per un bes, i algun dia el gaudiran.

Al ranvespre, esperem la posta des del far; i contemplem el sol capbussar-se, nu i bell.

(continuarà)