L'Olvido i l'edat mitjana a Los Yébenes. Reflexions sobre una palla i el cataclisme que va provocar.

Torbes esvalotades atien la foguera per una dona que fa allò que fa tothom, però que ningú explica. Cafres de moral enterca, fonamentada en les aparences i el “què diran”, apunten amb el dit una dona de la qual han fet públic allò que tothom ha fet, fa, o farà. Analfabets emocionals dels que van als toros i es vesteixen de negre quan esdevenen vídues o vidus, insulten amb delir la que es passejava amunt i avall, exhibint la seva bellesa. Ves si no, per què es passejava...?, diuen; és bella, i quan anava al futbol, a les mitges parts dels partits, vinga amunt i avall, vinga amunt i avall, exhibint modelets i bon tipus... Era una puta, diuen...

Si visquéssim a l'època de Carafa, durien torxes i amuntegarien branques per a la foguera. L'escàndol pel sexe se suporta inconscientment en l'enveja que sent l'esclau de la moral vers el que n'és lliure. El cos és un regal de la natura que ens premia cada vegada que vivim una mica més en harmonia amb ella. A poc a poc, però, i sense badar, hem de canviar l'antiga submissió a normes sense sentit, que es van imposar quan la ignorància dels fenòmens convertia aquests fenòmens en dimonis o en déus. Cal assumir com a única norma el respecte als sentiments i al benestar de les persones que ens trobem, i de les persones que potser mai no ens trobarem, però que existeixen; sense sotmetre'ns, no obstant això, ni a elles, ni a les seves opinions, ni a les seves tradicions. No hi ha res més bell que la llibertat; res millor que la bellesa que la natura ens permet; res més senzill, res més assequible que viure en pau els uns amb els altres sense imposar-nos ni prohibir-nos morals i creences. Cal, per a ser lliures, renunciar a l'esclavatge del prestigi, les possessions i els prejudicis. La llibertat és suficient, i és en ella mateixa el seu propi premi. Fenòmens com el de la condemna a la Olvido evidencien la manca de cultura i la submissió a la imatge i a la hipocresia de milions i milions de persones d'aquesta societat, filla del franquisme, en la qual les ments més llibertàries del segle XX van ser passades per les armes i no van deixar fills ni massa successors. La societat espanyola és descendent de la que va sobreviure a la guerra civil i a la postguerra; una societat esporgada, ajusticiada, acovardida, uniformada, manipulada... que va educar els fills dins d'aquests paràmetres. I la foscor sobreviu adormida, ben amagada al fons de la ment; de vegades surt, i agredeix, i insulta; prepara fogueres per bruixes i llibertàries que viuen sense por, que són diferents. Al capdavall, som micos i ens costa alliberar-nos de les pulsions que ens mouen a imposar els senyals de la gran tribu. Costarà arriba a ser humans.