Alena
el Llevant i atia el foc de les onades a la sorra seca, a frec de la
meva filla, que es protegeix embolicada en un pareo. És com si
l'oceà li volgués fer un petó i com un animal rabiós saltés
enllà dels seus límits.
El
vent esculpeix les ones a la sorra; el signe de la quantificació; i
la mar torna a ser aquell tot que ens configura la vida i que mai no
et canses de mirar. Converteix el baf insà dels miratges tenebrosos
en oxigen pur i en llum nítida.
El
mar continuarà quan ja no hi siguem; quan no hi siguem com a
individus i quan no hi siguem com espècie. El sol convertirà el
besllum en maragda i s'escamparà la mateixa salabror que avui, i amb
la mateixa força.
Quan
no hi siguem, tot es renovarà, i el camí de la consciència prendrà
altres direccions vers la vida plena.
Estimo
el vent que es fa amic de la mar per arribar a la pell dels qui la
Terra estima com a fills, que són aquells pels quals ella, manyaga,
se sap estimada.
1 comment:
A mi el vent em fa sentir fràgil. La teva visió m'agrada més. :)
Post a Comment