Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Friday, February 15, 2013

Esperant l'asteroide 2012da14



S'acosta el 2012da14.
A les vuit ens pentinarà a una distància de 27000 quilòmetres, si no falla res.
Aquest matí un objecte molt més petit ha caigut a Russia i ha produït 500 ferits.
L'esperem amb interès i humilitat.
.
.
.

Tuesday, February 12, 2013

Llista provisional de morts a causa dels desnonaments.



El nombre de persones que s'han matat a causa de l'angoixa que produeix perdre la casa per no poder pagar una lletra o un lloguer és molt elevat; a la premsa només n'apareixen uns quants. Molts, a més de perdre la casa, quedaven endeutats de per vida.
Es calcula que a l'any 2012 a Espanya, el nombre de morts va ser superior a cent. Al costats dels morts, hi ha els que no han arribat a matar-se, però viuen enfonsats en la depressió; famílies senceres amb infants inclosos.
La banca continua rebent injeccions milionàries.
Molts polítics continuen tenint comptes a Suïssa.

La llar simbolitza la identitat i la seguretat familiar de les persones; si ens roben la llar, ens roben la vida, la tranquil·litat, la seguretat, la intimitat, l'ànima. 
La llar està ancorada a l'ànima de les persones.

Això no ho entenen els qui no tenen més ànima que els diners.

A la societat, hi ha serps humanes, persones que davant del sofriment aliè pronuncien un "Escolti, que es legal!" "No haver-se empenyorat!" "¿Hem de pagar tots el seu mal cap?"  

El que no comprenen aquestes serps, és que existeix un factor atzarós que fa que qualsevol de nosaltres, per mala sort, per les circumstàncies, pugui trobar-se en la mateixa situació; o potser els nostres fills algun dia. El que no entenen les serps humanes és que si decideixen ser serps, seran serps també pels seus descendents.

L'HABITATGE ÉS UN DRET BÀSIC, COM HO ÉS  L'ALIMENT, LA SANITAT, L'EDUCACIÓ... CAL PROHIBIR QUE ES FACI NEGOCI AMB ELS DRETS BÀSICS...
CAL IL·LEGALITZAR ELS QUI ESPECULEN AMB ELS DRETS BÀSICS!
CAL ACABAR AMB EL TERROR LEGAL GENERAT PELS PODERS FINANCERS!

A CONTINUACIÓ, US PRESENTO UNA LLISTA D'ALGUNES DE LES PERSONES QUE NO HAN SUPORTAT L'ANGOIXA I S'HAN SUÏCIDAT, LES ÚLTIMES AVUI MATEIX:   

Parella de jubilats, 68 i 67 anys, Mallorca, 12 de febrer:


Home de 56 anys, Basauri, 12 de febrer:


Dona de 56 anys que vivia amb la seva mare, Malaga, 12 de desembre


Home de 53 anys de Granada, 26 d'octubre


Home de 59 anys, de Santesteban, 28 de novembre:


Home de 36 años, Córdoba, 8 de febrer


Home de 62 años, Palma.17 gener


Dona 62 anys, 12 de febrer, Peñafiel, Valladolid:


Home, 50 anys, 16 novembre, Córdoba


Amaia Engaña, 9 de novembre, Barakaldo, 53 anys


Jove, 23 octubre, Las Palmas

Onzè manament de la llei: "mentiràs quan calgui". Desmitificació de la veritat. Crítica a la veritat.


Miratge en una carretera. Un efecte òptic fa que sembli que hi hagi aigua. En realitat, el que veiem tampoc és així; el que veiem és una sensació generada per la ment a conseqüència d'una realitat exterior que no té forma.

Quan estiguis disposat a dir la veritat, valora abans si el fet de dir-la no violenta un valor superior a la veritat, que és l'amor.

(exemple de veritat que violenta l'amor: “la teva mare és una puta”)

La mentida no és sempre el mal. La veritat no és sempre el bé. L'odi és sempre el mal. L'amor és sempre el bé.

(exemple de mentida que juga a favor del bé: “Estic segur que tot et sortirà bé”)
(exemple de veritat que juga a favor del mal: “Et queden dues setmanes de vida”, dit a una persona molt nerviosa que té fòbia a morir-se)

La vida humana val sempre més que la veritat; la veritat ha d'estar al servei de la vida humana i no a l'inrevés.

(exemple de veritat que va en contra de la vida humana: “Senyor jutge, aquesta és la noia que feia l'amor amb el marit de la meva filla”, dit a un jutge islàmic en un país on les adúlteres són lapidades)

El que fa dolenta o bona una mentida no és ella mateixa, sinó la seva causa. El que fa dolenta o bona una veritat no és ella mateixa, sinó la seva causa.

(mentida bona a causa de la seva causa: “Cada dia estàs més guapa”)
(veritat dolenta a causa de la seva causa: “El teu pare es va morir l'any passat, oi? Doncs has de saber que em va dir que t'odiava)

Així com la bellesa no és sempre sinònim de bondat; la veritat, tampoc.

Així com la lletjor no és sempre sinònim de maldat; la mentida, tampoc.

Sense tenir en compte els matisos, la veritat sempre és superior en dignitat a la mentida, amb matisos, i depenent de les circumstàncies, no sempre és així.

Allò que veiem no és la realitat; n'és una icona, una representació, un efecte. La realitat no té forma. En conseqüència, no és esbojarrat fer una revisió crítica d'allò que veiem i de les causes que fan que ho veiem.

La lògica de la veritat i la mentida, del ser i del “no ser”, és la lògica del nostre univers macroscòpic. Als àmbits de les distàncies subatòmiques, a on governa la quàntica, la lògica de la veritat i la mentida, del ser i del “no ser”, és diferent. La veritat i la mentida són conceptes particulars del nostre univers macroscòpic.

La percepció és una mentida constant. Aprenem la realitat a partir de la percepció de formes que no són la realitat; perquè la realitat no té forma. La percepció és un conte de ficció que la ment ens explica per a comprendre la realitat.

Allò que recordem no és la realitat; la memòria deforma sempre, poc o molt, l'evocació dels fets. En conseqüència, no és esbojarrat fer una revisió crítica d'allò que recordem.

La veritat és l'instant present.

La única mentida detestable és aquella que ens converteix en enemics de la realitat (quasi totes les mentides compleixen aquesta condició).

La única veritat adorable és aquella que ens fa amics de la realitat (quasi totes les afirmacions que són veritat compleixen aquesta condició).

Mentida i veritat han de ser instruments al servei de l'amor.

I malgrat tot el que he escrit, afirmo que s'ha d'intentar sempre dir la veritat, que la veritat és gairebé sempre superior a la mentida, i que els casos estranys abans esmentats, al nostre univers macroscòpic, són casos particulars.
Em declaro partidari apassionat de la veritat i de la bellesa; però sotmeses a l'amor. 

Monday, February 11, 2013

Quina mena de micos som?




Arriba un moment en què l'esgotament mental fa estralls, i necessitem cansar-nos físicament, per a  reposar la ment; potser perdre hores de son per a fugir de la fredor de l'agulló buit del corrent de les societats Homo sapiens. 

Cansa engegar el televisor i escoltar el locutor parlant de l'Urdangarin, i després sentir-li dir que ara canviarà de tema, i veure que es posa a parlar del Bárcenas; i tornar-lo a escoltar dient que “ ara passem a una altra cosa” i sentir-li dir després no sé què del Bustos... I una rere l'altre. I tots presumptes; cap culpable.

I assegut en un banc d'un parc, escolto algú, desconegut, que parla i que explica que ell en té prou amb mirar enrere i recordar aquell amic que un dia li va proposar que mentís, i que digués que havia tingut un cop lleu amb amb el cotxe per aconseguir que l'assegurança li pagués, a aquest amic, la pintura i la reforma de la carrosseria del cotxe. Aquest algú li va respondre que no al seu amic; i l'amic, primer, li va deixar clar que era idiota; i després, es va passar uns quants mesos de morros, sense parlar-li. I recorda, també, aquest algú assegut al banc del parc, aquella altra persona amiga que li va proposar que fes un examen per ell, que li pagaria bé, i que no li costava res. Aquest algú desconegut del parc li va respondre que no, i la persona amiga que li havia fet la proposició el va menysprear, dient-li que quin concepte de l'amistat tenia ell, que de què anava; va perdre, per sempre, la seva amistat. I aquest algú desconegut que he escoltat al banc del parc diu que recorda també aquell altre que li va explicar com havia convençut un empresari per tal que mentís i que digués, amb papers i tot, que havia treballat un temps determinat a la seva empresa; temps que li donava dret a l'atur, a aquest altre, que precisament nedava en l'abundància. I aquest altre li va proposar, a aquest desconegut que escolto al parc, que fes el mateix; i el desconegut del parc li va dir que no, i li va dir a més a més, a aquest altre, que era un lladre, i que estava robant el pa de la gent que el necessitava, i aquest altre, ofès, li va deixar de parlar durant setmanes, i mai més no li va treure el tema.

Aquest algú desconegut que he escoltat parlar en un banc del parc no recorda el nom de cap dels corruptes anònims que li van fer proposicions deshonestes; i afegeix que de tot això ja fa moltes dècades, però es pregunta, en recordar aquests fets, quina mena de micos som. I jo també m'ho pregunto.

Sunday, February 10, 2013

Nou projecte de recerca paleontològica al Torrent de Vallparadís de Terrassa. Trobaran l'Homo antecessor?



Amb goig, descobreixo, que tenim de nou un projecte arqueològic al torrent de Vallparadís de Terrassa.

Fa ja alguns anys (com passa el temps!) a Vallparadís, un equip d'arqueòlegs hi buscaven l'Homo antecessor. El buscaven perquè hi havien trobat restes d'utensilis de fa un milió d'anys, i en aquest temps, a la península ibèrica, hi vivien comunitats d'Homo antecessor. Els Homo antecessor són els avantpassats dels neanderthals, que van ocupar Europa molt abans que hi arribessin els nostres avantpassats.
Aquí teniu l'enllaç d'un escrit que vaig penjar al 2009 en aquest mateix blog sobre els individus Homo antecessor i Vallparadís:


Per desgràcia, els anys de l'anterior tasca arqueològica a Vallparadís, pertanyien a una època de grans obres colossals (quan érem tan rics i tan europeus). A Terrassa, llavors, eren més importants els grans pàrquings, els grans centres comercials, els grans complexos consumistes per a comprar i gastar, que no pas el coneixement científic sobre una espècie d'humans que ens podia dir tant sobre nosaltres mateixos i sobre el nostre origen. 
Podeu veure en què ha quedat l'antiga prospecció arqueològica:




Recordo que hi havia molta pressa en trobar l'Homo antecessor, perquè algú tenia també molta pressa en construir l'edifici que veieu a la imatge superior i que s'aixeca damunt de l'antiga prospecció on hi van trobar els utensilis de fa un milió d'anys.

 Podeu comprovar l'aprofitament que se n'ha fet de la meravellosa estructura aixecada al salvatge i natural torrent de Vallparadís. ¡Quin bullir de gent comprant i gaudint a les diferents plantes de l'estructura! Amb el pàrquing i tot! Quanta pressa! 
Recordo que em vaig posar en contacte amb el responsable científic de la prospecció per a demanar-li si podrien fer una visita guiada a una classe de primer d'ESO. Em va respondre que no podia ser pel tema del risc d'accidents i de les assegurances; no quedava clar qui hauria de pagar les indemnitzacions si a algú li queia un roc al cap o si patinava. És innegable que tal com està ara l'antiga prospecció, amb les tanques metàl·liques i les xarxes de plàstic taronja la seguretat és immillorable.

Sembla que torna a haver-hi tímids intents de continuar cercant les restes dels grans mamífers de fa un milió d'anys, just al davant del pàrquing abandonat, i just a sobre de l'immens túnel del ferrocarrils catalans sense acabar (sense acabar perquè s'han acabat les peles de l'antiga i rica època de l'imperi de les grans obres, quan érem rics i europeus)
Aquí, a sota, hi podeu veure el nou jaciment:




El nou projecte espera la tasca d'uns científics que ens poden donar respostes essencials sobre qui som i d'on venim. 
Tant de bo tots els poders comprenguessin que el progrés no són els supermercats sinó la ciència i la cultura, en un entorn que conservi l'empremta original de la Terra.




Saturday, February 9, 2013

No sé... és tot molt rar...




Ser sense haver-ho triat.

Existir sense haver realitzat cap mèrit per merèixer-ho.

El caràcter de “regal” és una constant de la vida; tot és un regal: ser, haver estat, les capacitats, el cos, la possibilitat de pensar, de saber que som, d'estimar, de poder fer...

En general, no tot a la vida és pas conseqüència d'un esforç personal; la prova és el fet d'arribar a ser embrions i poc després, bebès nascuts, sense que això hagi estat conseqüència d'un treball personal.

La vida és un regal constant.

És com si uns quants viatgers amnèsics s'haguessin trobar en una andana sota d'una posta fascinant. Els viatgers no es coneixien de res abans de trobar-se a l'andana. Dempeus, veuen els trens passar i la gent que arriba i que marxa; un dia, ells també se n'aniran. 

Mentre no se'n van, contemplen la gent, i el cel, i respiren l'aire pur dels camps dels voltants. 

De nit, miren els estels i es meravellen de la buidor i de la immensitat de l'univers. 

A poc a poc, se'n van anant; cadascun d'ells en diferents trens. Mai més no arriben a saber res dels qui se n'han anat; ni per què han aparegut a l'andana, ni a on van els trens, ni d'on venen. No sé... és tot molt rar...

Alguna vegada, algun d'ells comença a inventar-se hipòtesis que ho expliquen tot; i se les acaba creient; i intenta convèncer els altres que les seves hipòtesis són infal·libles. 

Però l'amnèsia persisteix, i continuen arribant els trens. I continuen, allà dalt, els estels de la nit, amb la buidor infinita de l'univers. I la gent que arriba a l'estació pateix la mateixa amnèsia que ells. I la gent continua marxant dalt dels trens sense saber on va.

Enmig d'aquesta escena, l'Edith Piaf es posa a cantar “Hymne à l'Amour." I alguns, comencen a comprendre.

Thursday, February 7, 2013

Cal il·legalitzar els dictadors econòmics.




S'ha escolat una fada dins del congrés...
Tot era ple de fredor asèptica. Les titelles dels banquers discutien la perpetuació dels seus privilegis. Hi havia cagarrines a les panxes d'alguns que tenien por de ser portada properament als grans diaris, quan es descobrís que tenien comptes allà on no els havien de tenir. Els lleons, petrificats, restaven immòbils, mirant la vorera de l'altra banda d'Alcalà. Un li deia a l'altre: “¿te'n recordes dels busos del Tejero?” L'altre li responia: “Sí noi sí, qui ens havia de dir com aniria la història!”
I la fada es va escolar.
I enmig d'aquella apologia grotesca de les lleis que justifiquen que els més pobres siguin espremuts com llimones àcides, una fada, valenta, decidida... va dir que aquelles lleis eren criminals, i que aquelles veus eren criminals. Enmig d'aquelles parrafades que venien a dir que, en el joc que juguen els qui juguen amb el pa de la gent, la llei hipotecària era sagrada, perquè protegia el dret a pagar com bens al 96% de la població unes quotes considerables, amb el “petit” inconvenient d'haver d'esclafar i d'espoliar el 4% que tinguessin la mala sort de no poder pagar les quotes... enmig d'aquell discurs diabòlic, la fada va plantar cara a l'esperit del diner i li va dir el que creia que era, i dessota la disfressa d'honorabilitat i semblança amb l'Europa més moderna de la titella... que anava dient que si patatim i que si patatam... la fada va dir el que pensava. I quan la titella dels bancs li va exigir que es retractés, la fada va dir que no... i que no, i que no... La fada va dir que no...
I per què no dir que no? Per què dir sempre que sí? Potser si comencem a dir que no quan cal dir que no, les titelles es quedaran sense fils, i cauran com adormides damunt del miserable sòl dels que fan carrera amb les desigualtats. Potser si diem que no, els poderosos deixaran de tenir poder. Potser si diem que no, serem lliures. Potser si diem que no, mai més ningú no gosarà dir que no s'han de canviar les lleis per afavorir el 3% de la població per un tema que potser es mereixen els qui s'endeuten massa. Potser a aquest algú li farà vergonya semblar un criminal, i callarà. Potser podrem enderrocar la dictadura dels diners.

Però per aconseguir-ho hem de deixar d'estimar els diners, hem d'entronitzar el temps viscut amb els nostres, i la llibertat de no posseir tant, i la natura amb la seva imatge original, i la vida amb tota la seva intensitat, que no té a veure amb tenir, i l'art que no ha de tenir propietaris ni representants ni compradors ni estrelles mediàtiques ni especuladors ni paràsits que visquin de la inspiració d'un dia... Potser hem de canviar la mentalitat... Perquè si no, de res no serviran els cants de les fades que diuen el que veuen, com aquell nen que un dia va dir, mirant al rei del conte, que el rei en realitat anava nu; i tothom va perdre la por de dir-ho, i el rei va acabar anant nu... I tant de bo el problema d'aquell rei fos només anar nu... Anar nu potser va ser per a ell la llibertat... El problema de debò d'aquell rei és que ell podia ser rei, i els altres no...
Digueu que no, feu com la fada; digueu que no renuncieu a canviar qualsevol llei que esclafi les persones. A la merda els diners i el capital i la mare que va parir els diners i el capital. sigueu valents, digueu que no! No ens retractem de considerar criminal una afirmació que pretén eternitzar les lleis que fan que les persones se suïcidin, que fan que pugui tocar-li a un 4%, per atzar, convertir-se en esclaus per afavorir que les condicions hipotecàries siguin benignes en un tema, el de l'habitatge, que és una necessitat bàsica. Cal il·legalitzar els dictadors econòmics.