Cal il·legalitzar els dictadors econòmics.

S'ha escolat una fada dins del congrés...

Tot era ple de fredor asèptica. Les titelles dels banquers discutien la perpetuació dels seus privilegis. Hi havia cagarrines a les panxes d'alguns que tenien por de ser portada properament als grans diaris, quan es descobrís que tenien comptes allà on no els havien de tenir. Els lleons, petrificats, restaven immòbils, mirant la vorera de l'altra banda d'Alcalà. Un li deia a l'altre: “¿te'n recordes dels busos del Tejero?” L'altre li responia: “Sí noi sí, qui ens havia de dir com aniria la història!”

I la fada es va escolar.

I enmig d'aquella apologia grotesca de les lleis que justifiquen que els més pobres siguin espremuts com llimones àcides, una fada, valenta, decidida... va dir que aquelles lleis eren criminals, i que aquelles veus eren criminals. Enmig d'aquelles parrafades que venien a dir que, en el joc que juguen els qui juguen amb el pa de la gent, la llei hipotecària era sagrada, perquè protegia el dret a pagar com bens al 96% de la població unes quotes considerables, amb el “petit” inconvenient d'haver d'esclafar i d'espoliar el 4% que tinguessin la mala sort de no poder pagar les quotes... enmig d'aquell discurs diabòlic, la fada va plantar cara a l'esperit del diner i li va dir el que creia que era, i dessota la disfressa d'honorabilitat i semblança amb l'Europa més moderna de la titella... que anava dient que si patatim i que si patatam... la fada va dir el que pensava. I quan la titella dels bancs li va exigir que es retractés, la fada va dir que no... i que no, i que no... La fada va dir que no...

I per què no dir que no? Per què dir sempre que sí? Potser si comencem a dir que no quan cal dir que no, les titelles es quedaran sense fils, i cauran com adormides damunt del miserable sòl dels que fan carrera amb les desigualtats. Potser si diem que no, els poderosos deixaran de tenir poder. Potser si diem que no, serem lliures. Potser si diem que no, mai més ningú no gosarà dir que no s'han de canviar les lleis per afavorir el 3% de la població per un tema que potser es mereixen els qui s'endeuten massa. Potser a aquest algú li farà vergonya semblar un criminal, i callarà. Potser podrem enderrocar la dictadura dels diners.

Però per aconseguir-ho hem de deixar d'estimar els diners, hem d'entronitzar el temps viscut amb els nostres, i la llibertat de no posseir tant, i la natura amb la seva imatge original, i la vida amb tota la seva intensitat, que no té a veure amb tenir, i l'art que no ha de tenir propietaris ni representants ni compradors ni estrelles mediàtiques ni especuladors ni paràsits que visquin de la inspiració d'un dia... Potser hem de canviar la mentalitat... Perquè si no, de res no serviran els cants de les fades que diuen el que veuen, com aquell nen que un dia va dir, mirant al rei del conte, que el rei en realitat anava nu; i tothom va perdre la por de dir-ho, i el rei va acabar anant nu... I tant de bo el problema d'aquell rei fos només anar nu... Anar nu potser va ser per a ell la llibertat... El problema de debò d'aquell rei és que ell podia ser rei, i els altres no...

Digueu que no, feu com la fada; digueu que no renuncieu a canviar qualsevol llei que esclafi les persones. A la merda els diners i el capital i la mare que va parir els diners i el capital. sigueu valents, digueu que no! No ens retractem de considerar criminal una afirmació que pretén eternitzar les lleis que fan que les persones se suïcidin, que fan que pugui tocar-li a un 4%, per atzar, convertir-se en esclaus per afavorir que les condicions hipotecàries siguin benignes en un tema, el de l'habitatge, que és una necessitat bàsica. Cal il·legalitzar els dictadors econòmics.