Arriba
un moment en què l'esgotament mental fa estralls, i necessitem cansar-nos físicament, per a reposar la ment; potser perdre hores de
son per a fugir de la fredor de l'agulló buit del corrent de les
societats Homo sapiens.
Cansa engegar el televisor i escoltar el
locutor parlant de l'Urdangarin, i després sentir-li dir que ara
canviarà de tema, i veure que es posa a parlar del Bárcenas; i
tornar-lo a escoltar dient que “ ara passem a una altra cosa” i
sentir-li dir després no sé què del Bustos... I una rere l'altre.
I tots presumptes; cap culpable.
I
assegut en un banc d'un parc, escolto algú, desconegut, que parla i
que explica que ell en té prou amb mirar enrere i recordar aquell amic que un dia li va proposar que mentís, i que digués que havia
tingut un cop lleu amb amb el cotxe per aconseguir que l'assegurança
li pagués, a aquest amic, la pintura i la reforma de la carrosseria
del cotxe. Aquest algú li va respondre que no al seu amic; i l'amic,
primer, li va deixar clar que era idiota; i després, es va passar
uns quants mesos de morros, sense parlar-li. I recorda, també,
aquest algú assegut al banc del parc, aquella altra persona amiga
que li va proposar que fes un examen per ell, que li pagaria bé, i
que no li costava res. Aquest algú desconegut del parc li va
respondre que no, i la persona amiga que li havia fet la proposició
el va menysprear, dient-li que quin concepte de l'amistat tenia ell,
que de què anava; va perdre, per sempre, la seva amistat. I aquest
algú desconegut que he escoltat al banc del parc diu que recorda també aquell altre que li va
explicar com havia convençut un empresari per tal que mentís i que
digués, amb papers i tot, que havia treballat un temps determinat a
la seva empresa; temps que li donava dret a l'atur, a aquest altre,
que precisament nedava en l'abundància. I aquest altre li va
proposar, a aquest desconegut que escolto al parc, que fes el mateix; i el desconegut del parc li
va dir que no, i li va dir a més a més, a aquest altre, que era un
lladre, i que estava robant el pa de la gent que el necessitava, i
aquest altre, ofès, li va deixar de parlar durant setmanes, i mai
més no li va treure el tema.
Aquest
algú desconegut que he escoltat parlar en un banc del parc no
recorda el nom de cap dels corruptes anònims que li van fer
proposicions deshonestes; i afegeix que de tot això ja fa moltes
dècades, però es pregunta, en recordar aquests fets, quina mena de
micos som. I jo també m'ho pregunto.
2 comments:
L'ésser o mico assegut al banc era algú especial i diferent, algú que paga la pena. No sé res més. Però això ho sé del cert.
L'altre dia vaig llegir un article de l'Astrid Bièrge que també deia que hauríem d'intentar ser millors que els polítics dels quals ens queixem.
Coincideixo amb vosaltres en la part grossa: realment tenim una tendència quasi malaltissa a buscar algú a qui carregar les culpes. Si podem posar una cara al culpable de tot plegat, millor que millor.
A partir d'aquí, plantejo dos elements de reflexió.
1. Imaginem un petit empresari (amb deu treballadors al seu càrrec) que ha vist com la crisi li retallava les vendes en un 30%. I veu que el futur no és precisament prometedor. Les seves opcions passen per: acomiadar tres treballadors, posar diners de la seva butxaca (potser hipotecant la pròpia vivenda) o fer alguna "petita trampa" per pagar menys impostos (una empresa pot arribar a pagar tranquil·lament, entre IVA, SS i altres taxes, 100.000 euros a l'any). No és lògic que, si està fart d'escoltar que tots els polítics estan robant diners públics, no tingui gaire remordiments per pagar menys impostos? (impostos que, al cap i a la fi, han d'anar a parar a les mans d'aquests polítics).
2. Últimament, des del flanc esquerre que més s'està queixant de les retallades, veig moltes iniciatives anticapitalistes com mercats d'intercanvi d'objectes o de serveis. Posem per exemple un intercanvi classes d'anglès/reparació de cotxe. Pel sistema tradicional (capitalista), s'hauria pagat uns euros per les classes d'anglès i posteriorment s'hauria facturat la reparació corresponent. Ambdós actes haurien comportat uns impostos que, en el mètode anticapitalista de l'intercanvi, no es generen. Per tant, és coherent que d'una banda ens queixem de les retallades i de l'altra promocionem un tipus d'activitat que no deixa de ser economia submergida? D'on trauríem els diners per pagar les escoles i els hospitals que no volem que es tanquin ni es retallin si tots funcionéssim amb aquest tipus d'economia d'intercanvi?
(Aquest segon punt no està directament relacionat amb el post però és una idea que em balla pel cap últimament.)
Post a Comment