Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Wednesday, June 6, 2012

Mai no es fan coses tan divertides.

 Haig de reconèixer que si no fos perquè sé que hi ha força gent que espera el meu escrit dels dijous sobre nuesa i natura... potser ja ho hauria deixat estar; no és senzill crear una història cada setmana sense repetir arguments ni caure en la mediocritat. 
Sigui com sigui, l'exercici d'escriure, al costat del de llegir, és la millor manera de progressar en la literatura. Fa un temps, varen ser els reptes de relatsencatala.cat els que em van moure a practicar l'escriptura creativa amb una regularitat de rellotge; ara és aquesta idea dels dijous que de moment vaig tirant endavant. Potser algun dia podré aplegar tots els relats i fer-ne un llibre. 

 .
.
Mai no es fan coses tan divertides


-Com li podria dir...? No hi ha cap motiu pel qual s'hagi de preocupar... -la noia tus una mica per guanyar temps i poder pensar millor com continuar l'explicació.
-Que no m'haig de preocupar? Vatua l'olla! Aquesta sí que és bona! -Exclama el Fernando, a qui no fa el pes aquesta psicòloga amb piercing a la cella i tan jove.
-El cert és que no. No s'ha de preocupar. Encara li diré més: si es preocupa, si el seu fill el veu preocupat o enfadat, serà molt pitjor.
-Ah! Llavors haig de permetre-li que sigui un pervertit!
-No és un pervertit! Tregui's això del cap! El seu fill és un nen que té una gran curiositat, i està explorant.
-Nena... no em faci's riure... que sóc home i sé el que tenim a dins!
-Però l'Abraham és un nen... i segueix el seu instint natural. Som els adults els qui ens compliquem la vida perquè ens han domesticat.
-Que ens han domesticat? ¿I per fer-me escoltar que ens han domesticat em clavaràs vuitanta euros?
-Miri... jo no l'he obligat pas a venir. Si vol escoltar la meva opinió, és la meva feina. Però si m'ha de faltar al respecte ja se'n pot anar.
-D'acord, d'acord... perdona.... Digues, que t'escolto.
-Deixi que el nen faci la seva. No el renyi. No el sermonegi. No ha fet res dolent. És vostè que l'hi està fent creure.
-Em sap molt de greu, però això ja és excessiu. -pronuncia el Fernando amb fredor. S'aixeca i se'n va sense dir res.

*
Vuit mesos abans...

L'Abraham és al peu del Cavall Bernat, a uns tres quilòmetres de la segona residència dels seus pares, a la urbanització del Pla de Sant Llorenç. Li agrada allunyar-se de la casa a l'hora en què el sol es pon. Gaudeix fent veure que és un indígena de les pel·licules de Tarzan. El bosc, en aquesta hora, és un jardí que flaira a farigoles i romanís. Els pins engeguen un udol greu, profund, com una remor. El vent càlid de l'agost oneja les copes, que semblen una mar que s'esvera. L'udol comença lleu, com una onada, i creix a poc a poc. Els granellons del sol que minva ho tenyeixen tot de color de carabassa. Damunt del nen, la pedra vermella de l'espadat, i el record estrany d'una època que no ha viscut mai: caceres, llances, nuesa, suor, lluita... Es treu la samarreta i rep el frec de l'aire. A l'esquena i a la panxa, la calidesa del vent humit de la muntanya, com si un vell amic l'abracés. La solitud i el paisatge li entren fins al moll dels ossos i decideix de fondre-s'hi. Es treu les sandàlies. Després els pantalons curts i els calçotets. Ho deixa tot amuntegat al peu d'una alzina i fa l'intent d'allunyar-se'n. Una angoixa estranya li pessigolleja la panxa; com un rosec que no sap vèncer; no pot allunyar-se de la roba. Un lligam invisible l'uneix a la indumentària que s'ha convertit en la seva imatge pública. Només és un nen, però comprèn que no pot descuidar la roba. Fa nous intents, cadascun d'ells més agosarat que l'anterior. Corre com els indígenes dels reportatges de l'Amazònia, i sent la pinassa sota les plantes dels peus. Percep la carícia del bruc, de l'estepa de les agulles dels pins... Se sent feliç, ple, absolutament unit a la muntanya que més s'estima. Entre el paisatge i la seva pell no hi ha res més que el vent i les flaires. En aquest instant, no existeix altra cosa que el present; l'instant s'allarga com una eternitat comprimida dins d'un bri de temps.
Torna a la roba i es vesteix. Li sembla que se li ha deslligat a la panxa un nus que sempre havia tingut sense adonar-se'n.
L'endemà hi torna; i demà passat; i l'endemà de demà passat. I aconsegueix allunyar-se cada vegada més de la roba. Descobreix percepcions que de normal són amagades als qui viuen pendents del que tenen, del que mostren, del que faran demà, la setmana que ve o l'any vinent... No tem res, no ambiciona res. No sap per què fa el que fa. Però li agrada fer-ho.


*
Una setmana abans...

-La Maria fa la comunió diumenge que ve, com tu, Abraham! -exclama la seva mare al porxo de la casa del Pla de Sant Llorenç. El nen està concentrat, esculpint en una escorça de pi la forma d'una barca. La Maria se'l mira amb interès -. Que no respons quan se't pregunta? -insisteix la dona, canviant el to.
-Si no m'has preguntat res... -fa ell, de mala gana, sense aixecar els ulls de l'escorça de pi.
-Sembla mentida que un nen tan gran com tu, i que a més rebrà a Jesús tan aviat, tingui aquestes contestacions!
-Deixa'l, dona, és l'edat -fa la Mercè, la mare de la Maria -. La meva també en té cada una!
L'Abraham s'allunya, camina pel camí que du al bosquet de pins. La Maria li va al darrere.
Tres hores després, els torna la Guardia Civil, embolicats dins les jaquetes verdes de l'uniforme; de sort que no portaven tricorni. Es veu que s'han despullat i que han començat a caminar muntanya amunt, cridant com el Tarzan. Després no han trobat la roba i han començat a plorar.
La Mercè, la mare de la Maria, s'enfada molt i no torna mai més. 
El nen rep una bronca descomunal que recordarà tota la vida. S'oblida del vent a la pell, de les llances prehistòriques, dels records o imaginacions d'altres vides, i fins i tot dels ulls blaus de la Maria, que va riure molt i que fent de salvatge es va sentir tan bé com ell.

*
Quinze anys després...

Quinze homes romanen asseguts en cadires d'alumini negre, disposades formant un cercle perfecte. Les cadires reposen sobre l'herba. Per damunt d'ells, el cel, boires de cotó de sucre, i un sol esclatant de primavera. Els envolta el bosc d'Osona. A frec, la gran casa antiga, que un dia fou un mas i que avui acull pregàries integristes, efluvis de conservadurisme, estratègies de domini social, santificació de la vida civil, maquinacions per aconseguir que els mediocres, com a mínim, compleixin la moral; la que toca.
L'Abraham es mira els companys de cercle: el Rodrigo, que s'asseu al seu davant, és el director; tan jove i tan formal! Massa formal. Sempre amb el somriure artificial, excessivament forçat; un home infeliç, gens empàtic, maquinal, profundament egocèntric. I el Pep? El president. Un grassonet ja a la cinquantena, més bo que el pa. ¿Com pot ser president d'un grup així un home que parla com si fos el teu oncle de tota la vida? ¡Aquell que explica acudits verds després dels sobretaules i et dona vint euros perquè facis guardiola! Quina estranya maquinació del destí ha fet que el Pep acabi en aquesta secta, pensa l'Abraham; i automàticament s'adona que ell mateix, tot i evidenciar el caràcter malaltís del grup, ha acabat assegut en aquest cercle. Ha de marxar; ha de fugir tan aviat com li sigui possible; però llavors potser es condemnarà, així li ho han insinuat; i també li han dit que no serà feliç, que abandonarà la vocació, que serà un traïdor, que si se'n va, li estarà dient que no a déu, a tot un déu etern i infinitament bo, i just, i gran... ¿Com podria viure tota l'eternitat pensant que ha dit que no a tot un déu? Per això continua.

*
-Bartomeu... quina missió evangèlica tens?
-Doncs he convençut un paio que treballa a la funerària perquè no pregunti els parents del difunt si volen cerimònia laica o religiosa.
-Ah no?
-No. I com que no pregunten, els poso la religiosa; i augmenta la proporció de celebracions catòliques.
-Mira-te'l! Que llest!
-Sí. L'altre dia fins i tot ho van dir a les notícies. Barpolis augmenta els enterraments religiosos!
El director somriu i tomba la mirada cap a un altre dels membres del cercle.
-Aviam, Josep, tu què faràs?
-Doncs jo portaré dos amics a Montserrat cada primer diumenge de mes...
-Ah! Molt bé!
-Allà resarem el rosari, portarem una rosa a la Mare de Déu i...
-Fantàstic! Són gent com cal?
-Sí. Molt estudiosos.
-Coneixes la seva família?
-Sí... sí... famílies boníssimes!
-Els podries convidar a algun berenar del Chesterton.
-Val... ho faré.
El director aplaudeix i continua la roda.
-Ara tu, Evarist. Tu què faràs?
-Jo sóc amic de l'Alcalde de Barpolis.
-No fotis!
-Sí. De fet, i això ja ho deus saber: l'alcalde, de jovenet va anar a una escola del Club Chesterton.
-Ah sí! És veritat! I quin pla tens amb ell? Dur-lo aquí?
-No... no el veig preparat. Però té molt clar el tema del civisme.
-Què vols dir?
-Coi doncs que prohibirà els nus a la platja, els guiris sense samarreta, les que van en biquini per les rambles...
-Ah! Molt bé! L'has convençut tu?
-Jo no diria tant. Tan sols he aconseguit que accepti un xerrada setmanal amb mi; i el civisme ha estat un dels temes... ja saps... El que sempre ens dius: l'ordre, la moral, la decència, els bons costums... són la manera en què els apòstols moderns treballem pel regne de déu a la Terra. Però vaja, l'alcalde ja té prou criteri per a pensar tot solet.
-Fantàstic, Evarist! S'acabaran els culs a Barcelona!
-De moment, els arraconem a la Marbella; i és el principi de la fi... Europa va cap aquí.
-I no hi haurà protestes?
-Segur. Però si vols que et digui la veritat, he estat investigant i he vist que la meitat dels naturistes estan barallats amb l'altra meitat; no es posen d'acord.
-Vols dir?
-Del tot segur. I a més a més... n'hi ha uns quants que s'hi foten per a mirar i posar-se calents, i van de sostenibles, de hippies, d'idealistes...
-Bé... això ja s'intueix.
-Només alguns! -exclama l'Abraham des de l'altra punta el cercle -. De mirons i gent rara, n'hi ha a totes les platges, no només a les naturistes!
-Si et sembla, posa't a defensar-los, tu, ara... -fa el director visiblement molest per la manca de protocol de l'Abraham, que sap prou bé que no es pot dirigir al director si no li toca.
-Tampoc no s'ha de ser exagerat; tenen part de raó -insisteix l'Abraham.
-Què? -exclama en un gall el director amb els ulls fora de les òrbites.
-Veuràs jo... vaig tenir algunes experiències i...
-Tots tenim un passat, però no és el moment ni el lloc d'explicar-lo.
-No és res dolent. De petit, anava nu pel bosc i...
-Prou, Abraham. Després parlarem -diu; després estossega, es gira vers l'Evarist i intenta de recuperar la composició -. Doncs molt bé, Evarist, continua amb el teu alcalde i guanyarem a tota aquesta trepa de porcs.
El director demana a l'Abraham si li pot anar a buscar un llibre de pregàries que ha deixat a la casa, ben bé damunt del moble de la sala d'estar. L'Abraham, mentre hi va, sent com el director parla en veu baixa a la resta del cercle. Quan torna amb el llibre, comença la pregària. El director llegeix cartes del gran Pare Superior del Club Chesterton, que va comprendre que havia de salvar el món; i explica la condemna que aquest Gran Pare va proclamar contra aquells que es neguen a donar-ho tot a déu, que prefereixen, en nom d'una llibertat de consciència mal entesa, seguir les seves pròpies idees en comptes d'aprendre amb humilitat dels qui han estat escollits pastors de les ovelles perdudes. Aquests acabaran amargats, perquè han dit que no a déu...
Mentre el director va llegint la pregària, la cadira de l'Abraham es va enfonsant molt a poc a poc, ja que els membres del Club estan asseguts damunt d'una terra argilosa que està un xic humida; però són només les potes de la cadira de l'Abraham les que s'enfonsen.
Sobtadament, rere la casa, l'Abraham albira el reflex blavís d'un vestit de flors. Damunt del vestit, el rostre d'un àngel de cabells daurats; una noia que l'Abraham coneix i no sap de què. El director també s'adona de la presència de la xicota. Atura la pregària. S'aixeca, i, visiblement nerviós, es decideix a parlar-li:
-Perdoni, senyoreta, però es troba dins d'una propietat privada i...
-Ai... ho sento molt! Anava caminant pel bosc i m'he perdut! Estic desesperada! Em podrien explicar com puc tornar al poble?
-És a deu quilòmetres, el poble -diu l'Abraham.
El director el fulmina amb la mirada. Un membre del Club Chesterton no pot dirigir-se a una noia que apareix de manera tan esclatant enmig d'una oració; el celibat té les seves exigències. Ell, perquè és el director i ha de foragitar el perill.
-No la podem ajudar senyoreta, i disculpi.
-És clar que l'hem d'ajudar. Se li farà de nit i pot prendre mal -insisteix l'Abraham.
-Doncs deixem-li un mòbil i que truqui algú -fa el director perdent la paciència i fent gestos de desesperació amb els braços.
-De cap manera -diu l'Abraham. Jo mateix l'acompanyaré, que em ve de gust caminar.
-Tu no pots, Abraham.
-Oi tant si puc...
-T'has tornat boig! Sol, amb una noia, al bosc! Ets del Club Chesterton! Ets cèlibe!
-Jo no sóc cèlibe! M'ho estava rumiant, recordes?
I l'Abraham se'n va, sense ni tan sols recollir la maleta. Quan arriba a on és la noia, la reconeix.
-Maria?
-Em coneixes?
-És clar. Et vas despullar amb mi.
Ella enrogeix; resta callada, pensarosa... Abraham! -acaba exclamant -. Quina casualitat! No és possible! El nen salvatge! Com m'has reconegut?

Caminen pel bosc. Xerren d'aquell cap de setmana de quinze anys enrere, just abans de la comunió. S'entendreixen recordant la innocència del seu joc d'infants.

-Ho fem? -fa ella, quaranta-cinc minuts després.
-El que?
-El mateix que aquell dia...
-Au va! -fa l'Abraham, i riu avergonyit.
-És curiós, aquell dia vaig ser jo la que va dir “Au va...” i la qui es va posar a riure.
-Com te'n pots recordar tan bé.
-Gairebé mai no es fan coses tan divertides com aquella -diu la noia. Després de dir això, es comença a treure la roba, la llança pel sòl del bosc sense preocupar-se d'on va a parar. L'Abraham riu meravellat, i va recollint les peces per a evitar que les perdi. Ella l'empenta i li diu que no sigui plepa, que de petitó era més lliure i menys previsor. Ell fa que sí amb el cap i comença a imitar-la. Acaben amb la pell tenyida de carabassa per la llum del capvespre. No fan res d'allò que alguns diuen que un home i una dona han de fer necessàriament si són nus, i sols, i al bosc. Contemplen la posta. Es vesteixen. I encara que en aquest moment no ho saben, no es tornaran a veure mai més. Però recordaran sempre aquest moment i el que van viure quinze anys enrere. L'Abraham mai més no tornarà al Club Chesterton. L'Alcalde de Barpolis aprovarà el seu pla de civisme. I vindran nous temps; temps en què l'èxit no es comptarà amb diners; temps en què les discussions estèrils no afebliran els qui treballen per la llibertat; temps en què els errors d'una època seran compensats per l'època què vindrà, nova i innocent com una albada; temps en què l'ésser humà es trobarà de nou amb la seva essència, el jo invisible, infinitament més bell que allò altre, també bell, que es veu i que és natural. Però això serà, sens dubte, l'argument d'una nova història.

5 comments:

Carme said...

M'has emocionat...

Sergi said...

Si vols fer una sèrie de relats sobre el nudisme potser seria una bona idea interconnectar-los d'alguna manera per tal de donar més sentit a tot plegat. Fer que un personatge del relat d'avui surti d'aquí dues setmanes o que comparteixi escenari amb un que va sortir en un relat anterior, continuar alguna de les històries, etc. És clar que llavors caldria fer una mica de planificació.

helena arumi said...

Quina història més maca, que ben escrita, que ben sentida i expressada. Està bé això d'escriure un relat cada dijous.

Jeremias Soler said...

Gràcies pels comentaris!
Bona idea, Sergi. De fet, als dos primers relats hi ha una família que hi surt en tots dos.

Anonymous said...

Un altre preciós relat. Enhorabona de nou!