"La llista de Schindler" molts anys després.

L'altre dia vaig tornar a veure “La llista de Schindler”. No l'havia vista des de la seva estrena al cinema Catalunya cap allà a l'any 1994, i l'efecte que em va produir fou molt diferent al d'aquell moment.

Fa divuit anys, vaig percebre del tot l'horror humà de l'odi (horror que ja havia estudiat i llegit) amb una afectació racional i sincera. L'altre dia, però, hi havia moments en què necessitava canviar de canal; després hi tornava, convençut que m'estava fent massa gran i que perdia facultats.

És diferent visionar “La llista de Schindler” quan tens fills que quan mai no n'has tingut. Quan encara no n'has tingut, et penses que comprens el que vol dir tenir-los i el fet de perdre'ls o veure'ls patir; però, en realitat, no en tens ni idea.

Forada l'ànima, l'escena de l'arribada de les famílies al camp de concentració, la immediata separació dels pares de família respecte les dones i els nens (amb trets a la nuca arbitraris inclosos), la fredor als ulls dels botxins, i, sobretot sobretot, els xiscles en el moment de la separació, el caos instintiu i espontani d'un ramat d'Homo sapiens conduït a la tortura i a la mort com bèsties d'escorxador; ignorants del que els esperava. 

El realisme de l'escena fa tremolar (només tremolar) els principis humans en els quals un creu amb tota l'ànima. La passivitat del poble sotmès, que a poc a poc va acceptant concretes i contundents derrotes, les quals sumades una rere l'altre els fan arribar fins a la cambra de gas i l'extermini, manifesta l'error i la feblesa de l'obediència com a hàbit. Els Homo sapiens som capaços de veure que caminem cap a la mort amb passes clares i alhora negar-nos a lliurar o arriscar la vida per a intentar sobreviure o per a forçar una revolta desesperada que pugui augmentar les possibilitats de canviar el destí. Ens agenollem perquè ens clavin un tret al clatell, confiant en un últim penediment del botxí en comptes de saltar al seu coll i mossegar-lo per a defendre'ns. L'absurda fe cega en l'obediència al sistema, com criatures petites que fem cas dels nostres pares sense preguntar-nos si ens convé o no, (perquè temem la incertesa i les convulsions de la revolució) ens afecta a gairebé tots. 

D'altra banda ens trobem la fredor insuportable dels assassins, que es renten les mans perquè es consideren peces simples d'un sistema que no han triat i al qual culpabilitzen; les execucions asèptiques i atzaroses d'aquell o d'aquell altre, perquè sí, com si fossin rates o cuques que convé domar; la percepció que qualsevol de nosaltres és inquietantment similar als botxins i a les víctimes; la convicció que la història es va repetint, perquè cada infant que neix, neix amb les mateixes pulsions ancestrals, amb la mateixa tendència genètica a la violència, a la fredor, a la resignació... perquè cada infant que neix necessita aprendre-ho tot de nou; necessita que algú li ensenyi que l'ésser humà té una dignitat infinita, que tot ésser humà mereix un respecte il·limitat a la seva dignitat, siguin quines siguin les seves idees, la seva raça, la seva nacionalitat, la seva religió... que la riquesa més gran de l'univers és la consciència humana... i que és preferible morir que matar, però que també és preferible lluitar abans que deixar-se exterminar com un insecte; molts ho van fer, d'altres per feblesa no van poder. 

Fet i fet, la manera com actuem és la més probable de totes les maneres com podríem haver actuat, perquè si no, segurament hauríem actuat d'una altra manera. Aquesta evidència, però, no arregla res i ens posa al davant la necessitat de canviar aquesta probabilitat i millorar com a espècie.