La manera com actuen els altres és la més probable.

Quan aquest sol declina, declina amb brusquedat el valor que fins aquest moment hàgim pogut donar a l'habit de jutjar, de fer de jutges, de proclamar sentències. No som dins dels altres. No som els altres. Si fóssim els altres actuaríem, molt probablement, com els altres, perquè si no, no seríem els altres, seríem nosaltres; ¿o és que us penseu que els altres actuen d'una manera poc probable? La manera com actuen els altres és la més probable de totes les maneres com poden actuar, perquè si no, acabarien actuant d'una altra manera.

Quan aquest sol declina, els pensaments s'agenollen davant la contemplació del crepuscle; el mateix crepuscle que veuen pels forats d'una cel·la els interns de la Model o de Can Brians, l'inquil·lí de la Zarzuela, o la noia que viu en un pis de cinquanta metres quadrats del barri d'Usera de Madrid amb el seu nadó, i que és a l'atur, ella i el seu marit, i que té por, i que es pensava que allò que li van dir els bancs quan li van proposar de fer el que feia tothom era tota la veritat.

Quan aquest sol declina, un beneeix l'existència, la natura, la bellesa de tot, i es pregunta per què hi ha qui desitja alguna cosa més que aquest sol que declina, aquest romaní il·luminat, la vermellor de la posta al rostre dels éssers estimats, la flaire de la farigola, l'udol del vent... per què més? No cal més. No convé més. Tan sols el poc que ens cal per viure amb salut i amb bona companyia, sense pressa, sense por...

Quan aquest sol declina, declina amb brusquedat la por; la por que engega tots els odis i totes les violències, que allunya les persones, que forja cadenes, que amaga la bellesa de la humanitat, que ensulseix la vida i la converteix en una presó pitjor que allò que es tem.

Deixem de ser jutges, limitem-nos a estimar i a acceptar que no sabem gairebé res d'allò que els altres tenen a dins.