"Jesucrist 2.0" de Francesc Torralba.

.

Els meus pares, que em coneixen com si fossin els meus pares, m'han regalat el llibre "Jesucrist 2.0" de Francesc Torralba. 

Ells no m'ho han dit, però em fa l'efecte que tenen la secreta intenció de reconvertir-me; és a dir, d'aconseguir que sigui capaç de tornar a pronunciar amb sinceritat l'expressió: "Crec en Jesucrist, fill de déu..." o alguna d'equivalent. 

De fet, podria pronunciar aquesta expressió tranquil·lament sense problemes de consciència, perquè certament crec que tots som fills de déu, que totes les consciències de l'univers, i fins les semiconsciències o inconsciències, són filles de déu. I al mateix temps comparteixo bona part de la filosofia de Jesús de Natzaret (no pas tota). Per tant, no estic lluny de poder tornar a pronunciar (com quan tenia quinze anys) "Crec en Jesucrist, fill de déu". 

Intueixo, també, que el motiu d'aquest regal són les freqüents coincidències (salvant les distàncies qualitatives) entre els mots d'en Francesc Torralba, des d'una òptica catòlica, i els meus mots, des d'una òptica creient però sense religió. Després de començar a llegir aquest llibre, m'adono que aquesta coincidència existeix; però amb matisos. Són aquests matisos els que, de tant en tant i amb molt de respecte, aniré escrivint en aquest blog.

Em veig en l'obligació de dir que si és certa aquella afirmació de Jesús que diu "Pels seus fruits els coneixereu", en Francesc Torralba és immensament més fiable que jo en les seves opinions, perquè ell es veu de lluny una persona molt assenyada, respectuosa, intel·ligent i benintencionada; i jo només intento ser totes aquestes coses, perquè el cert és que m'hi quedo ben lluny. L'experiència de la vida, però, em diu sovint que la veritat no sempre la pronuncia el bo, sinó que sovint surt de la boca del més limitat, del més imperfecte, del vividor, del que es deleix en la finitud i li sembla que amb la finitud en té prou. Sigui com sigui, el que jo opinaré no serà pas la veritat sinó exclusivament la meva opinió.

Començo aturant-me en aquest fragment:

(…) M'adreço aquí, sobretot, als amics agnòstics, als qui es troben en terra inhòspita, als qui no se senten membres de cap comunitat i tenen el dubte com a pràctica habitual. (...)

D'entrada haig de dir que em sembla poc adequat l'etiquetatge que en Francesc fa sobre els diferents tipus d'agnòstics. Crec que la tipologia tendiria a l'infinit. No tots són racionals, ni ex-creients, ni coherents, ni separats, ni... Així com els creients d'una religió formen un grup declarat, l'agnosticisme seria una característica de molts individus diferents, difícil d'encasellar. Pel que fa a aquest fragment concret, jo diria que els agnòstics no es troben necessàriament en terra inhòspita pel fet de ser agnòstics. Si estan en terra inhòspita, serà per altres raons, però no pas per ser agnòstics. Tampoc és cert que no se sentin membres de cap comunitat; poden pertànyer a l'AMPA, a la comunitat de veïns, a Esquerra Republicana, a Ciutadans, a una associació sardanista, o als ex-alumnes de La Salle. I el dubte, com a pràctica habitual, no hauria de ser només una característica dels agnòstics, sinó també dels creients. El dubte no ens ha d'inquietar, perquè l'exercici de dubtar ens permet afinar millor la veracitat de les afirmacions o dels successos. Dubtar és un fenotip mental que ha incrementat la nostra capacitat d'acostar-nos a la veritat de les afirmacions. El dubte no és contrari a la creença, és el seu aliat. El dubte és contrari al dogma, però no a la creença. Val a dir també que molts agnòstics no dubten, i això és en ells un defecte. Haurien de dubtar, ni que fos a cops, del seu agnosticisme per tal d'afinar millor.

Aprofito per dir que jo no sóc agnòstic; tampoc sóc catòlic en aquests moments, ni creient en cap religió. Trobo a faltar en el llibre (de moment, perquè encara l'estic llegint) alguna menció a les persones que no som ni cristianes, ni agnòstiques, ni atees, ni seguidores de cap religió, però que ens considerem creients; creients en un déu que ningú ha descrit del tot; ni Jesús. 

El dubte forma part de la meva creença, com a instrument de verificació, com a part seductora de l'essència d'existir. El dubte seria sinònim, en la meva fe, d'il·lusió estranyada i ignorant, perquè espero una realitat meravellosa que sé que hi és; i sé que hi és quan contemplo la bellesa que m'envolta a cada instant.

En Francesc diu que ell no se sent còmode instal·lat en la finitud, que sent nostàlgia de l'infinit, anhel d'un ésser més gran, més ple.... Paraules sinceres que respecto profundament. Jo m'adono, en canvi, que estic perfectament instal·lat en la finitud, fins en les situacions de tragèdia; l'angoixa i el dolor s'acaben. No sento nostàlgia de l'infinit perquè el descobreixo en el so de la neu quan la trepitjo; en el cos nu de les persones sota del sol i arran del mar; en les crestes blanques de les onades; en el reflex del sol a la riba de la Cala Fonda. Descobreixo l'eternitat de l'instant en aquestes realitat i en gairebé totes les de la vida; al full de paper que reposa al meu despatx de l'institut; a l'olor de llibres vells dels armaris del departament; al so del ventilador de l'ordinador; al somriure de l'alumne que aquest matí m'ha fet enfadar; a les llàgrimes d'aquell altre que se sent sol perquè el seu pare ha marxat de casa i no tornarà... Jo crec en déu perquè el veig en tot això. No el dedueixo, el veig, en tinc evidència. Déu em saluda en tot això i pronuncia el meu nom; gairebé no puc dir que crec, perquè en tinc evidència. La finitud em revela l'infinit. Si l'infinit no és a tot això finit, és que no existeix.

Acabo, de moment, amb un text magnífic que subscric:

La fe no és l'adhesió a una doctrina, l'aposta per una filosofia de vida, ni l'adscripció a un sistema filosòfic, sinó una relació íntima, personal i intransferible amb el Misteri profund que anima i sosté tots els éssers. La fe, si més no tal com la visc i la comprenc, està més a prop del dubte que de la seguretat. Per això m'atreveixo a dir que la paret que separa l'agnòstic del creient és molt prima.

Un llibre molt recomanable, que agraeixo de tot cor als meus pares. Continuaré un altre dia.